LOS DESPILFARROS SOCIALISTAS

El martes 27 de diciembre, Diario de Mallorca, publicaba una carta de un lector que decía que ahora había que hacer recortes por los despilfarros de los gobiernos socialistas. ¿Qué despilfarros?, ¿la ley de dependencia?. Quienes han despilfarrado han sido gobiernos del PP. El ayuntamiento más endeudado de España es el Madrid y la comunidad autónoma la de Valencia, ¿Cuánto hace que allí no gobiernan los socialistas?. En Baleares hemos visto como el gobierno de PP presidido por Jaume Matas ha dilapidado el dinero público que ha malversado en múltiples casos de corrupción que están en los tribunales. En la pasada legislatura en Baleares no hubo despilfarro, hubo una caída de los ingresos tributarios debido a la reducción de la actividad económica por el estallido de la burbuja inmobiliaria provocada por el banco Lehmans Brothers, cuyo presidente en España el PP ha puesto de ministro de economía. Si no se quiere reducir las prestaciones sociales en vez de recortar hay que aumentar los ingresos a costa de los más ricos. El PP hace todo lo contrario, baja los impuestos a los ricos. Lo primero que hizo Aznar al llegar al gobierno fue un decreto-ley bajando el tipo máximo que se paga por IRPF. Lo primero que hizo CIU al llegar al gobierno de Catalunya fue suprimir el impuesto de sucesiones y luego anunciar recortes. Lo primero que ha hecho Bauzà al llegar al Govern Balear ha sido anunciar que suprime el impuesto de patrimonio, que sólo iban a pagar los que tienen más de un millón de euros, reduciendo los ingresos en más de 23 millones, y luego llegan los recortes. Señores de PP menos demagogia con los despilfarros socialistas.

CATALUNYA O PORTUGAL

A rel de les desafortunades paraules de Peces Barba afirmant que, a rel de la crisis de 1640, a Espanya li hauria anat millor amb Portugal que amb Catalunya, han sorgit nombrosos comentaris dient que a Catalunya li hauria anat millor sense Espanya. Es confon la Corona de Castella amb Espanya. Des de el punt de vista polític Espanya no existia abans de 1835, hi havia una monarquia hispànica en que un mateix rei ho era de diferents regnes, però cada regne tenia les seves peculiaritats i fiscalitats diferenciades. Quan abans del segle XIX es parla d’Espanya no es referien a l’Estat espanyol que no existia, sinó a un concepte geogràfic, la península ibèrica, com quan Jaume I diu que de totes les terres d’Espanya, Catalunya és la millor. Portugal es considerava Espanya, les Balears no. Hi ha virreis de Mallorca que demanen a Madrid permís per passar a Espanya. Quan s’expulsen els moriscos un grup demana si es por quedar a Mallorca, el virrei escriu a Madrid dient que els han expulsat d’Espanya i demana si es poden quedar aquí, ja aquí no és Espanya. La integració de diversos regnes dins la monarquia hispànica, que al segle XIX donarien origen a l’Estat espanyol, hagués pogut esser diferent. Si els partidaris d’Isabel la Catòlica no haguessin guanyat al de la seva neboda Joana (filla d’Enric IV, dita la Beltraneja), no hi hagués hagut unió personal de Castella amb la Corona d’Aragó sinó amb Portugal. Navarra parexia que s’havia d’unir a França. Però el passat és el que ha estat. L’amic Gabriel Ensenyat afirmava a un article (Diari de Balears 4-11-2011) que des de l’Edat Mitjana Castella es dedica a espoliar quan fins el 1835 Castella és l’espoliada. Totes les guerres que va mantenir la monarquia als segles XVI i XVII les pagava Castella. La fiscalitat és molt superior a Castella que als altres regnes. Ja ho deia Quevedo: En Catalunya y Aragón nadie tributa un vellón/Valencia y Portugal son de la misma oponión/sólo Castilla y el noble reino andaluz/llevan a cuestas la cruz. El 1834 si una persona que vivia a Castella pagava 23 al rei, si hagués viscut a Catalunya n’hauria pagat 11. El 1835 s’unifiquen els impostos i es centralitzen a Madrid (Vegeu el meu llibre Mites i tòpics de la Història d’Espanya i de Catalunya). Té raó Gabriel Ensenyat quan diu que Portugal no té cap amenaça en qüestions identitàries, lingüístiques i d’espoli fiscal, però des de el punt de vista econòmic li hauria anat més bé pertànyer a la monarquia hispànica. Havia estat capdavantera en els descobriments geogràfics i s’havia enriquit en el comerç d’espècies i d’esclaus. Al independitzar-se perdré el mercat hispànic, especialment d’esclaus a Amèrica que passà a mans d’holandesos i anglesos. Després de la revolta de 1640 Catalunya torna a la monarquia hispànica desenganyada dels francesos, si no ho hagués fet s’hauria convertit en una província de França i tots sabem el que passà amb la llengua catalana al Rosselló quan passà a França. Des de un punt de vista econòmic a Catalunya li ha anat molt bé pertànyer a Espanya al disposar d’un mercat protegit on vendre els seus productes, des de que Felip V suprimí les duanes interiors. Al segle XIX no deixaven entrar teixits anglesos que eren més bons i molts més barats que els catalans. El desenvolupament industrial de Catalunya no hagués estat possible sense el proteccionisme de l’Estat espanyol. Els latifundistes andalusos invertien les rendes posant-les als bancs a un interès fix i aquests ho invertien a Catalunya. Els atemptats contra la llengua no sempre venen de fora. El 1811 el català Antoni Puigblanch suggereix suprimir els idiomes diferents del castellà. Durant la Guerra del Francès, Napoleó s’annexionà Catalunya, davant les protestes de Josep I, i proposà traduir el còdex napoleònic al català però 9 de 10 juristes catalans d’una comissió diuen que s’ha de traduir al castellà, no al català. Malta és un país independent amb llengua pròpia però tota l’ensenyança es fa en anglès i miren la televisió italiana.
Onofre Vaquer

(enviat a Diari de Balears el 6-11-2011). Publicat al Diari.

COLOM GENOVÈS

Sr. Director. El passat dia 28 d’octubre publicàveu una carta meva que ha estat contestada per l’amic Nito Verdera el qual afirma que Cristòfol Colom no era genovès. Afirma que el testament o institució de mayorazgo de 1498 on Colón confirma que és genovès es fals. S’ha dit que el document fou presentat als plets colombins 70 anys després per una part litigant, però s’obvia que a l’Arxiu de Simancas es troba la confirmació de dit document i que Altoaguirre feu un informe on comprovà l’autenticitat. Ulloa deia que hi havia un anacronisme al considerar el príncep don Joan com a viu el 1498 quan havia mort l’any anterior. Però el que un escrivà de Sevilla el 1498 és un traslado, és a dir una còpia d’un document escrit l’any anterior. Els reis l’havien autoritzat a instituir mayorazgo el 23-4-1497. La frase mandamos al Príncipe don Juan està presa de la Reial Cèdula de la llicència i es copia al traslado de 1498 i a la confirmació de 1501. Fins i tot Ulloa de vegades parla del testament de 1497, com ho fan 3 candidats als plets. El fill Hernando al seu testament de 1539 diu que el seu pare és genovès, com també fan tots els cronistes del segle XVI, alguns dels quals afirmen que el pare nomia Domenico (Fernández de Oviedo, Esteban de Garibay) com també ho afirma un canceller del Banc de San Giorgio el 1610 (document publicat per Aldo Agosto). Un altre canceller de dit banc, Antonio Gallo, havia escrit el 1506 que el pare era teixidor. Recentment s’ha trobat a Simancas la pesquisa de Bobadilla, on diversos testimonis afirmen a Santo Domingo que Bartolomé Colón, germà de l’Almirant, havia fet tallar la llengua a unes dones que deien que el pare i el germà Diego havien estat teixidors. Bartolomé havia fet un mapa pel rei d’Anglaterra on ell diu que és genovès. Nito Verdera veu molts de catalanismes als escrits del Descobridor, però Juan Gil i César Hernández han demostrat que els suposats catalanismes nàutics són termes comuns en l’àmbit mediterrani.
Onofre Vaquer

(Enviat a Última Hora el 4-11-2011, publicat el dia 9)

ZP deja el doble de parados

Sr. Director: el domingo 30 de octubre el diario de su digna dirección llevaba el siguiente titular La era ZP deja el doble de parados. Creo que no hay que mirar sólo la evolución de los parados sino también la de los ocupados. El 2004, cuando Rodríguez Zapatero, accedió al poder, había en España 17.011.800 millones de ocupados, el 2007 habían pasado a 19.152.300, un incremento de 2.110.500 ocupados. Mucha gente de países menos desarrollados venía a España a trabajar. En un instituto de Palma tuve un grupo de 36 alumnos de los que 34 eran extranjeros, sus padres habían venido para trabajar en la construcción. Después vino el estallido de la burbuja inmobiliaria, tras la quiebra de un banco norteamericano que concedía préstamos hipotecarios a personas que no podían pagarlos, y muchas gente perdió su empleo. A pesar de todo hay más personas ocupadas que en 2004, el 2010 había en España 4.632.400 parados y 18.355.500 ocupados, un millón 444.700 ocupados más que en 2004. La especulación inmobiliaria y la ley del suelo que había hecho el gobierno del PP calentaron el sector de la construcción que llegó a la saturación y las restricciones crediticias de los bancos hicieron el resto.
Onofre Vaquer

ORIGEN DE COLÓN

ULTIMA HORA

Diumenge 23 publicaveu a una nota “Los representantes de las instituciones no pueden dar su apoyo a entidades que defienden ideas sin ningún fundamento científico acreditado y con el rechazo de la comunidad educativa”, referint-vos a S’Academi de sa Llengo Baleà. Totalment d’acord però demanaria que aquest principi es fes extensiu als mitjans de comunicació i no tan sols en el tema de la llengua catalana. A Mallorca veiem que els mitjans de comunicació recullen les opinions d’indocumentats que sostenen que Cristòfol Colom era mallorquí i fill del príncep de Viana, i a Catalunya al que defensen que el Descobridor era Joan Colom Bertran (per cert documentat com a mort el 1484). Les múltiples teories distintes de la genovesa no compten amb cap document i es fàcil desmuntar els dois que diuen. Per tota la comunitat científica Colom era genovès
Cap teoria pot desbancar la genovesa oficial sense aportar documents i la genovesa en té. Tots els cronistes del XVI consideren que Colón era genovès, i ell mateix ho confirma a la institució de mayorazgo. El document del 11-10-1496 pel que tres germans Colombo de Quinto acorden que un d’ells anirà a Hispània a trobar-se amb Christoforum de Columbo armiratum regis Ispanie, enllaça la documentació genovesa amb el descobridor de Amèrica.
Vaig donar una conferència a Omnium Cultural de Barcelona, on creuen que Colón era català, exposant la genovesitat del descobridor. El treball ha estat publicat el 2008 al número 44 del bolletí del Centre d’Estudis Colombins de dita entitat (es pot consultar a internet: www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf).. També el número 3 de la revista Segell (Palma: Lleonard Muntaner), publica altre treball meu on queda clar que Colón era genovès.

Onofre Vaquer
Doctor en Història
(Publicat a "Última Hora" el 28 d'octubre de 2011)

L'EXPOSICIÓ COLOMBINA)
A la Casa de Cultura hi ha una exposició sobre Cristòfol Colom i Felanitx. Sembla que sols hi ha hagut una teoria sobre Colom felanitxer, la del suposat fill del príncep de Viana. Però n’hi ha hagut altres dues. La primera fou la de Renato Llanas de Niubó on a “El enigma de Cristóbal Colón” (1964) sosté que el descobridor era fill de Joan Colom de Felanitx i participà a la revolta forana. El llibre hi és però a una vitrina que posa Colom català. No hi ha cap llibre de la teoria de Rafel Bauzà Socias de Montuïri que sostenia que Colom era de Felanitx i pare de Joanot Colom i ell era descendent seu, publicà varis llibres en col•laboració amb Jaume E. Amengual. A l’exposició hi ha mencions de Coloms de Felanitx extretes de llibres sagramentals de la segona meitat del segle XVI i XVII, però cap dels Coloms del segle XV que jo tinc documentats i publicats al meu llibre ¿Dónde nació Cristóbal Colón? (Palma: El Tall, 1991) que per suposat no hi és a l’exposició. No hi ha ni la biografia del príncep de Viana de Manuel Iribarren que diu que estant a Mallorca deixà embarassada una tal Margarita, d’on Joan Cerdà es tragué l’absurda teoria de que el príncep seria el pare de Colom. Ni hi ha el document on Iribarren llegí que el príncep dirigí una carta al governador de Mallorca quan la carta està datada a Mallorca però dirigida al governador de Sicília i que ha estat publicada per Nito Verdera.
Es diu que Joan Colom fou pare dels dos corsaris Colón al servei del rei de França. Els membres del Centre d’Estudis Colombins trobaren a França el testament del cunyat del famós corsari on se’l cità com a Casanova àlias Colom i senyor del castell de Gallarbois, diòcesi de Ruan. Era francès no felanitxer.

Onofre Vaquer

(Publicat al setmanari Felanitx el 28 d'octubre de 2011)

EL PP I LA FISCALITAT

EL PP I LA FISCALITAT

L’únic punt inamovible dels diversos programes del PP és que els rics han de pagar pocs impostos. Quan Aznar va arribar a la presidència del govern el primer que va fer va ser un decret-llei baixant el tipus màxim a pagar d’IRPF, el que pagaven els que tenien més rendes. A la passada legislatura autonòmica a algunes comunitats autònomes governades per socialistes es un puja un punt l’IRPF a les rendes superiors a 100.000 euros. A Balears el govern ho proposà però PP i UM ho tombaren al Parlament. Si s’hagués aprovat s’haurien recaptat 300 milions d’euros que li haurien anat bé al Govern en un moment com l’actual en que han baixat els ingressos prevists.
Rajoy diu que el PP no pujarà cap impost i que baixarà l’impost de societats, que afecta als que tenen accions no als més pobres. Diu que no retallarà serveis socials, ¿com ho farà?. A les eleccions municipals i autonòmiques d’enguany el PP ha accedit a governs on abans no comandaven i es queixen dels deutes que han deixats els altres. Cal recordar que el municipi més endeutat d’Espanya, amb diferència, és el de Madrid i la comunitat més endeutada la de València, on fa anys que governen els populars. Deutes que han trobat venen de quan governaven ells, en el cas de Palma encara no s’ha pagat el primer parc de les Estacions, dissenyat per Carme Pinós, que fou destruït per fer l’estació intermodal. A Palma quan estaven a l’oposició s’oposaren a que l’Ajuntament demanés un crèdit de 20 milions i quan arribaren al poder ho demanaren totd’una. L’Ajuntament no ha tingut problemes de liquidesa, paga a les entitat aviat, fins i tot ha avançat diners abans d’acabar les activitats. Diuen que no tenen diners però totd’una han trobat 196.000 euros per espanyar un carril bici, han llevat serveis i pujaran el bus i llevaren la gratuïtat als menors de 16 anys. A municipis on
El Consell de Mallorca té problemes de liquidesa perquè el Govern no els ha traspassat el que els deu. Però no és problema de dèficit, l’any passat tingueren 22 milions de superàvit. Aprofiten l’avinentesa per eliminar el que no els interessa o molesta com la televisió de Mallorca, les subvencions a cursos de català i entitats culturals. El Govern Balear retarda el pagament de subvencions a entitats per enfonsar-les, van per l’Obra Cultural Balear i pel GOB (que ha hagut de fer un ERE per no poder pagar els seus treballadors). En els retalls que fan ¿perquè no suprimeixen la promoció turística i que els hotelers paguin la publicitat que els beneficia?.

Onofre Vaquer

ARTICLE DE LUCÍA ETXEBARRIA

Molt bo l'article de Lucía Etxebarría al Magazine d'ahir.

SIMPATÍA POR EL DÉBIL LUCÍA ETXEBARRIA

Un hombre como los demás

NO SÓLO ME EDUQUÉ en la fe católica, sino que creí fervientemente en ella durante muchos años. El Jesucristo al que yo amaba era aquel que había hablado de
ofrecer al enemigo la otra mejilla si te golpeaban una, frente al “ojo por ojo y diente por diente” de la ley del talión; el que quería que se acercasen a él los niños, los ladrones y las prostitutas (a día de hoy quizá nos cuesta entender por qué incluyó a los tres grupos en la misma categoría, pero basta con leer el Antiguo Testamento para entender que los antiguos judíos, como sociedad no natalista que eran, no respetaban a los menores); el que impidió que lapidaran a una adúltera, el que expulsó a los mercaderes del templo y el que creía más fácil que un camello pasara por el ojo de una aguja que un rico entrara en el reino de los cielos. El Jesucristo al que yo amé era, pues, un revolucionario y un firme defensor de la justicia social. Mi Jesucristo no creía en disciplinas ni cilicios, ni en jerarquías ni oropeles. Era sencillo y franco, comprensivo, amoroso.
Más tarde, con Juan Pablo II, la Iglesia católica experimentó una deriva reaccionaria y ultraconservadora culminada con la beatificación del fundador del Opus Dei, una Obra que viola el derecho canónico y el penal al abrir la correspondencia de sus numerarios y revelar el secreto de confesión, que impone a sus numerarios la mortificación corporal y, por lo tanto maltrata, y que se ha convertido, más que en una orden religiosa, en una poderosísima empresa multinacional. Se me decía que yo debía aceptar eso porque el Papa, por dogma, es infalible. Pero ¿qué hombre infalible, tras que se destapara el escándalo de los abusos y maltratos masivos a menores en los orfanatos católicos irlandeses, no sólo no se dignaba a hablar con las víctimas sino que, para colmo. se negaba a enviar a los criminales a la cárcel? ¿Qué Papa infalible podía apoyar a un pederasta (que abusó de sus propios hijos), ladrón, malversador, polígamo y morfinómano como Marcial Maciel? ¿Qué hombre infalible pudo cerrar los ojos ante los cientos, miles, de cartas y testimonios que estuvieron llegando al Vaticano durante treinta años, treinta, revelando lo que luego la justicia de los hombres probó, que el amigo al que el Papa besó en público abusaba de menores? Un dogma de fe cayó, pues, y me alejé de la Iglesia vaticana, pero no del credo cristiano, que sigue constituyendo el ideario ético por el que me rijo.
Me quedé, pues, sola, sin Iglesia a la que acudir ni congregación con la que relacionarme, pero nunca he dejado de ser cristiana. Soy una de tantas cristianas que se han alejado, con enorme pesar de la Iglesia vaticana. Por lo tanto, no quiero sufragar con mis impuestos la reciente visita del Papa. No porque no sea creyente, sino más bien por todo lo contrario. Creo que los 60 millones de euros que vamos a pagar entre todos los ciudadanos de Madrid podrían destinarse a causas mucho más urgentes, y que resulta frívolo gastar semejante cantidad en la visita papal cuando atravesamos una de las peores crisis económicas de la historia de nuestro país. ¿Que la visita atrae turismo? Más turismo atrae, por ejemplo, el festival de música electrónica de Barcelona o los conciertos de U2, y nadie me pide que contribuya a sufragarlos.

Dois sobre el català i Colón

Avui dimecres 24 Diario de Mallorca publica una carta meva sobre el ressó que tenen els mitjans de comunicació les opinions d’alguns ignorants. Diu així:

En causa perplexitat veure com els mitjans de comunicació es fan ressò de les opinions de persones ignorants en determinada matèria sobre la que pontifiquen en contra del que és admès per la comunitat científica amb la pretensió de que els seus dois siguin admesos per la opinió pública. En tenim dues mostres al Diario de Mallorca del dissabte 20 d’agost. Una carta arriba a sostenir que el balear és una llengua diferent del català que es començaria a parlar després de la conquesta romana del 123 a .C., doi que cap filòleg avalaria, i donant com argument de que és una llegua diferent la utilització de l’article salat, obviant que aquest s’ha emprat i encara s’empra a certes zones de l’Empordà com a Calella. La Premsa Forana de Mallorca fa anys va prendre la determinació de no publicà cartes amb dois filològics en matèria de llengua. L’altra mostra són unes declaracions de Felipe Colón de Carvajal donant credibilitat al doi de que Cristòfol Colom va néixer a Felanitx i era fill del príncep de Viana. A un article a Tribuna d’aquest diari el 12 de juliol deixava clar tal impossibilitat i que per tota la comunitat científica està clar que era genovès. A l’entrevista es cita el document Borromeo que fins i tot per Lluís Ulloa, origen de totes les teories del Colom català, es una falsificació. La lletra de dit document copia la lletra de finals del segle XVI i està datat a finals del XV. L’original de dit document ningú sap on és, sols es coneix una fotografia que publicà el diari ABC poc després de que Ulloa afirmés que el Descobridor seria d’algun lloc on es parlés català. El text té anacronismes com quan parla de les Índies Occidentals, expressió que encara no s’emprava el 1494. Cap historiador europeu fa costat als dois que diu Gabriel Verd i no té cap valor l’adhesió de persones que saben història i que no han investigar res. L’entrevistat té una cosina, amb casa a Mallorca, que és historiadora, Nunciada Colón de Carvajal, ¿perquè no l’han entrevistat a ella?.

LLINATGES DE MALLORCA

A la meva pàgina web www.mallorcaweb.net/llinatges he penjat els llistats de propietaris de Manacor dels segles XVI i XIX.

EL CARRIL BICI DE LES AVINGUDES

L’Ajuntament de Palma ha decidit suprimir el carril-bici de les avingudes i fer-ne un altre pels carrers del interior. Aquest carril havia animat a molta gent a desplaçar-se per Palma en bici quan abans érem molts pocs els que ho fèiem.
El carril bici actual per les avingudes és mol segur pels ciclistes. En canvi és insegur al tros que no va per avingudes. Al passatge Maneu els cotxes, que no tenen carril per aparcar, aparquen damunt el carril-bici i quan surten els cotxes i autobusos de la Porta de Sant Antoni per travessar les avingudes aparquen damunt quan el semàfor està vermell per ells i verd pels ciclistes, cal vorejar algun bus i te trobes amb algun cotxe a tota velocitat a l’altra banda. Després al passar per darrera de l’Escola Graduada, a les hores d’entrada i sortida de l’escola, els pares aparquen damunt el carril-bici ocupant-lo totalment i la policia municipal no deixa passar les bicis que s’han de desviar. Si no s’ha de fer el tramvia crec que aquest tram del carril hauria d’anar per les avingudes. Quan no hi havia carril els autobusos no s’acostaven a la voravia per no pegar a les branques dels arbres envaint el següent carril. Els cotxes no guanyaren res i perdran molts d’espais d’aparcament amb el nou carril. L’Ajuntament té 196.000 euros per fer el nou carril però no en té cap per contractar els parats de llarga duració que havien de començar el juny.
Onofre Vaquer Bennasar.

Cristòfol Colom mallorquí?

Avui dimarts 12 de juliol "Diario de Mallorca" publica un article meu sobre Colón. Diu així:

TRIBUNA

ONOFRE VAQUER BENNASAR*

Cristòfol Colom mallorquí?

Diumenge dia 3 de juliol Diario de Mallorca publicava una entrevista a Gabriel Verd on insistia en que el descobridor d’Amèrica era mallorquí i fill del príncep de Viana. Aquesta absurda tesi de Joan Cerdà (de la qual Verd s’ha apropiat sense citar-lo) no es compartida per cap historiador ni per cap aficionat a indagar l’origen de Colón. En canvi els mitjans de comunicació sembla que li donen un crèdit que no mereix, com si al donessin a un que digués que la terra es plana o que el sol gira entorn de la terra. El mateix passa a Catalunya amb Jordi Bilbeny que sosté que el Descobridor era Joan Colom i Bertran, quan s’ha trobat documentació notarial que demostra que aquest personatge era mort el 1488. A Omnium Cultural de Barcelona tenen un Centre d’Estudis Colombins que sostenen que Colom seria català, seguint les hipòtesis d’Ulloa, accepten qualsevol hipòtesi d’un Colom català, sempre com hipòtesi de treball, excepte les de Verd i Bilbeny per ser totalment impossibles. A dit centre vaig pronuncià una conferència demostrant que Colom era genovès i la publicaren al seu butlletí (es pot consultar a internet: www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf). També queda clar a un article que vaig publicar al núm. 3 de la revista Segell (Palma: Lleonard Muntaner, 2006) i per la majoria de gent que va veure el debat públic que vaig tenir a Felanitx amb Gabriel Verd i que fou emès per IB3 a un documental. Diario de Mallorca el 26-8-2008 a Tribuna publicà el meu article “On va néixer Cristòfol Colom?” (el podeu veure al meu blog http://onofrevaquer.blogspot.com).
Per a la comunitat científica està clar que Cristòfol Colom era genovès. Ho diu ell al seu testament de 1497 i el fill Hernando al seu, així com tots els cronistes de principis del XVI. El document del 11-10-1496 pel que tres germans di Colombo de Quinto acorden que un d’ells anirà a Hispània a trobar-se amb Christoforum de Columbo armiratum regis Ispanie, enllaça la documentació genovesa amb el descobridor de Amèrica. A l’arxiu de Gènova s’ha trobat recentment altre protocol que ho confirma i un altre del Banc de San Giorgio on es diu que el Descobridor era fill de Domenico, ciutadà genovès. La pesquisa de Bobadilla, trobada a l’arxiu de Simancas, confirma que el germà Diego (D’Iago) i el pare foren teixidors.
L’hipòtesi de Cerdà partia d’una nota d’un biògraf que afirmava que estant a Mallorca el príncep de Viana havia deixat embarassada una tal Margalida (no Colom). El document ha estat trobat a l’arxiu de la Corona d’Aragó per Nito Verdera, amb l’ajuda de l’arxiver Jaume Riera Sans, i resulta que la carta està datada a Mallorca i es dirigeix al governador de Sicília, no el de Mallorca, i es refereix a una amant del príncep coneguda com a Margarita parmoritana (de Palerm). El príncep al seu testament, que vaig trobar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, fa deixes als seus fills il•legítims i no n’hi ha cap de mallorquí. Diu Verd que sols el primogènit del rei podia ser governador general, però això sols és vàlid per Catalunya no pels altres regnes de la Corona on al virrei se’l anomena lloctinent i governador general. La concessió de la governació vitalícia i hereditària a unes terres per descobrir o guanyar no sols s’atorga a Colón, es va concedir a Alonso Fernández de Lugo, conqueridor i governador de La Palma i Tenerife. Diverses teories s’aferren al Terra Rubra que el pare Las Casas llegí a una esfera feta per Bartomeu Columbus de Terrarrubra, obviant que el mateix document diu que Gènova és la seva pàtria. No es refereix a l’Alqueria Rotja de Felanitx, ni a Tarroja de Segarra ni a un topònim proper a l’Alguer, sinó a un llogaret del municipi de Moconesi d’on procedia el padrí del Descobridor. El topònim Sant Salvador (que es refereix a la transfiguració) es trobava per tot, a Catalunya (46 topònims), Menorca (El Toro), Navarra (l’important monestir benedictí de Sant Salvador de Leire), Marsella, Florència... A Gènova l’actual església de Sant Salvador és del segle XVII però al XV n’he documentada una altre. Colombo abans que llinatge era nom, per Sant Columbà (monjo irlandès que el 612 fundà el monestir de Bobbio) i en català era Colom, grafia emprada a França al segles XIV i XV com a llinatge. El descobridor es deia Cristoforo di Colombo, el di indica que originàriament seria un nom, un patronímic. Els noms al canviar de país es traduïen. El 1595 don Baltasar Colombo diu que al seu llinatge en España llaman Colom. Diu Verd que el descobridor signava l’Almirant en català, degut a que no sap paleografia no sap que diu Almirante perquè la e està volada. Els pretesos catalanismes dels escrits del descobridor no són exclusius del català, són termes comuns en l’àmbit mediterrani com han demostrat Juan Gil i César Hernández.

* Doctor en Història

EL PP ORDENA TANCAR TV MALLORCA I ONA MALLORCA

EL PP ANOMENA UN LIQUIDADOR PER TANCAR LA TELEVISIÓ DE MALLORCA I ONA MALLORCA. Volen tancar una televisió pluralista, no la de Francina Armengol. Les protestes les han formulat fins i tot peperos significats, com fan avui a "Ultima Hora" Germà Ventayol i en Miquel Segura (el cervell del cas MAPAU) que arriba a demanar-se si les raons per tancar-la no són presupostàries sinó que es vol atacar la llengua catalana al anomenar un liquidador d'UPYD.
Hi ha gent que diu que "Diario de Mallorca" s'ha escorat cap a la dreta i no sols en temes polítics. Varen publicar una entrevista a l'impresentable Gabriel Verd que sosté que Cristòfol Colom era felanitxer sense cap fonament i que té el suport del batle de Felanix. Vaig enviar un escrit de réplica i no k'han publicat.

Más de 400 altos cargos públicos cobran sueldos de hasta 80.000 euros en las empresas del Govern.

Más de 400 altos cargos públicos cobran sueldos de hasta 80.000 euros en las empresas del Govern.
El descontrol es tal que en Economía aseguran no saber ni cuántos directivos de designación política hay en los entes públicos El carné del partido ha sido durante años el primer criterio de contratación - Algunos de los políticos blindaron su plaza hasta que fueron despedidos por gobiernos de otro color con indemnizaciones millonarias

ALBERTO MAGRO. PALMA Cuando un economista capaz de recordar de memoria y con decimales todos los datos de la economía balear no sabe responder a la simple pregunta "¿cuántos cargos políticos hay en las empresas públicas del Govern?", la sociedad tiene un problema. Y si ese economista es el conseller de Economía Carles Manera en su último día antes de dejar el puesto tras cuatro años de trabajo, el problema es "monumental", que diría Rajoy. Pero así es: el ya exconseller Manera, probablemente el político que con más firmeza ha perseguido el despilfarro en las empresas públicas (suyas son las leyes que limitan dietas, salarios y adjudicaciones), no sabe cuántos cargos de designación política cobran sueldo de los 166 entes, fundaciones y consorcios que conforman la maraña de empresas del Govern.
Ni lo sabe él, ni lo saben los sindicatos, que solo están en condiciones de aportar estimaciones que superan en todos los casos los 400 políticos con nómina a cargo del erario público. Tampoco tienen idea en los partidos de la oposición de hoy y el reparto de poder de ayer. Ni en el PP que ahora gobierna y antes, de la mano de Matas, montó la mayor parte del entramado que hoy quiere reducir. Por no saberlo, ni siquiera lo sabe quien más a fondo le mira las costuras a los caudales públicos, la Sindicatura de Comptes. "Es la pregunta del millón", sintetiza Jordi Rivas, de UGT, un sindicalista que ha recorrido todas las empresas públicas que ha sido capaz de encontrar y ofrece datos, anécdotas y ejemplos de funcionamiento tan poco ortodoxos como rayanos con lo ilegal.
Por eso su pregunta del millón lleva otras asociadas. ¿Cuánto cuestan las empresas públicas? ¿Cómo se contrata en ellas? ¿Cómo las utilizan los partidos para premiar fidelidad política con cargos de hasta 80.000 euros al año? ¿ Son todas necesarias? ¿Qué deuda tienen? ¿Quién se lucra con sus dietas? ¿Por qué la práctica totalidad de los casos de corrupción que hoy se investigan en Mallorca tienen alguna empresa pública en su trama? A todas estas cuestiones más tratará de responder en los próximos días DIARIO de MALLORCA, que hoy empieza por la pregunta más difícil de abordar, la que no sabe contestar ni el exconseller que trató de controlar el descontrol: ¿Cuántos políticos hacen dinero y carrera en empresas del Govern?
La investigación empieza en las memorias de cuentas de las propias empresas públicas. No todas tienen. Algunas las presentan, otras no. Veintisiete son públicas, el resto hasta 166, no. Aunque existen: el equipo de Carles Manera dejó listas "el 90%" de las de 2010, que están ya sobre la mesa de Josep Ignasi Aguiló, el vicepresidente económico que hereda la hasta ahora inasequible misión de adelgazar el complejo y costoso entramado público. En la mayoría de las 27 empresas cuyas cuentas son accesibles (las grandes) se detalla el número y nombres de los llamados "cargos de alta dirección": hay 172 en total, a los que se suman los entre uno y dos gestores que cobran (según sindicatos y técnicos del Govern) de cada una de las 133 empresas restantes. Y esos, aún sin contar los cientos de trabajadores de base contratados durante décadas con su militancia ideológica como criterio, son más de 400 directivos. Se les decribe llanamente como gestores, aunque en realidad son intermediarios políticos que en contados casos tienen experiencia en el área que se les asigna.

Empresas para amigos
Pese a la falta de cualificación de algunos, sus sueldos son cuantiosos. En algunas empresas (sanitarias casi todas) superan los 80.000 euros brutos. Hasta la aprobación de la Ley de Sector Público en julio de 2010, el descontrol salarial era tal que abundaban los gestores de entes públicos que cobraban más que el conseller que les nombraba. Era el caso de algunos de los colaboradores más estrechos que volvieron con Matas de Madrid, como José María González Ortea, el ejemplo más citado por sindicalistas y políticos: tras hacerle liderar la Confederación del Júcar, Matas le creó en 2005 una sociedad pública para él solito, el Fondo de Garantia Agraria y Pesquera, Fogaiba. Y con la empresa le encomendó nada menos que la gestión de todas las ayudas agrarias y pesqueras llegadas de la UE y del Estado, que dejaron de ser vigiladas directamente por la Administración. En Fogaiba, González Ortea armó sin control público una plantilla que hoy conforman 149 personas y funde 6,1 millones de euros públicos en salarios cada año. La parte del león es para designados políticos: aún con Antich había dos cargos de alta dirección, una secretaria de dirección, siete jefes de servicio, 17 jefes de sección y 29 de negociado, el grueso de ellos contratados en su día por el amigo de Matas.
Pero no hay que retroceder a 2005 para encontrar responsables de empresas que cobran más que los 65.584 euros del president: la actual gerente del Consorcio Playa de Palma le cuesta más a las arcas públicas que Antich antes y Bauzá ahora, una cifra tan alta que la última vez que se habló de ella (en 2009, cuando su sueldo era de 70.466 euros y su coste laboral total, 87.165 euros) llevó al equipo de Margarita Nájera a emitir una nota en la que aseguraba que el salario de su líder era una cuestión que solo atañía al Ministerio y el Govern que la nombran.
Ejemplos similares abundan en legislaturas precedentes, algunos tan cuidadosamente blindados que, tras ser nombrados como cargos políticos, se construyeron una plaza de personal fijo con salarios más altos de los que ahora cobran los gestores de designación política. "Por esa puerta entraron muchos que aún hoy trabajan en empresas como Abaqua y Semilla, que durante años fueron agencias de colocación del PP", explica un antiguo directivo de designación política de Abaqua, la empresa que construye las depuradoras. El mismo exgestor (hoy retirado de la política) relata hechos similares en empresas como la veterinaria Ibabsa, en la que un reputado veterinario, Jaime Olascoaga, que ahora suena para volver a dirigir el ente, sobrevivió al gobierno que le nombró en 1995 gracias a una plaza fija de la que fue despedido en 2007 con una indemnización de más de 120.000 euros. Y algo parecido ocurrió con Llorenç Rigo, primero directivo con el PP y después contratado laboral con cláusula de rescisión estratosférica, que en la pasada legislatura fue despedido de Semilla con una indemnización de 113.000 euros a cargo de las arcas públicas.
A su marcha, como algunos otros cargos de nómina blindada, Olascoaga denunció públicamente la persecución de un gobierno de distinto color al que luce en su carné del PP, con el que es ahora mismo diputado. "Lo nombraron unos (el PP, que lo tuvo al frente de 1995 a 1999) se quedó con los otros y años después lo despidieron porque no se le consideraba adecuado para una empresa que ahora podría llegar a gestionar", describen en UGT, sindicato en el que reconocen que hoy los salarios de los directivos están más controlados.
Porque hoy el límite es el salario de los directores general: según la Ley de Sector Público de Antich, ningún directivo de empresa puede cobrar una cantidad que supere los 53.964 euros que se lleva un director general. ¿Adivinan el sueldo de la mayoría de gestores políticos de empresas? Bingo: 53.964 euros. Ese techo se rompe (lo contempla la normativa) con los mandos de empresas sanitarias, hecho que se justifica apelando a la ley de oferta y demanda: es difícil encontrar gestores de salud dispuestos a cobrar menos de 70.000 euros.

Gestores de segunda fila
Y lo mismo ocurre en el resto de áreas, como sabe bien el president Bauzá, que estos días se las ve y se las desea para encontrar gestores de nivel que acepten salarios públicos. Lo confirma Manera, que introduce en el análisis un factor muy preocupante: "Los mejores profesionales no vienen a la gestión pública porque ganan más en la privada". Es decir, la primera empresa de Balears, el Govern no está gestionada por los mejores.
Tampoco lo están las empresas públicas, en las que acaban normalmente políticos que no han logrado en las urnas otra responsabilidad de gestión. Desde que el president Cañellas montó las primeras veinte empresas públicas, hasta que Matas elevó su número a 170 y Antich lo redujo discretamente hasta 166, por la planta noble de las empresas públicas más rumbosas han pasado exalcaldes y exconcejales. También consellers frustrados, diputados caídos de su escaño y aliados políticos a los que se deben favores. Y muchos ahí siguen. Da una buena idea de la forma de reparto de puestos lo ocurrido durante la negociación del segundo Govern Antich: sobre la mesa había programas e ideas políticas, sí, pero lo fundamental a la hora de asignar funciones fueron los números. Cada partido tenía una cuota de presupuesto que gestionar, y a eso se adaptó el reparto de cargos: 60% del presupuesto (no de los cargos) del PSIB, 20% de UM y 20% del Bloc.
El resultado llevó a algunos despropósitos que quienes los gestaron se esfuerzan en explicar. Como el de la empresa pública que más presupuesto mueve (triplica el de algunas consellerias), la ferroviaria SFM, para la que el Govern Antich escogió un modelo de gestión con pocos precedentes: el organigrama quedó encabezado por dos directores-gerentes, uno del PSIB y otro del PSM. Uno por partido. Y todos contentos con su sueldo público. "Fue una decisión política", dice Manera. De hecho, ninguno de los dos nombrados tenía experiencia en trenes, aunque uno de ellos, Tomeu Gual, sí había estado al frente de la gestión de contratas y alianzas de empresas para obras públicas, como él mismo explica: "SFM es una empresa que algunos años adjudica más de 900 millones, así que se optó por un gerente dedicado a las relaciones públicas y externas y otro, yo, encargado del trabajo sobre el terreno y con experiencia en construcción: trabajé 25 años coordinando proyectos". Junto a Gual y su compañero gerente (Jaume Jaume) había otras cuatro personas. "Una menos que con Matas", dice Gual. Seis en total: los mismos que aparecen en la memoria de la empresa, una de las 27 cuyos datos son públicos.
Solo en esas 27 empresas hay 172 cargos políticos. Y en esa cifra no se cuentan los enchufados políticos sin responsabilidad de alta gestión. ¿Cuántos son exactamente? "Imposible de saber", coinciden los auditores, sindicalistas y gestores de empresa pública consultados, que tampoco tienen claro cuántos cargos políticos hay que sumar a esos 172 reconocidos en las 139 empresas, fundaciones y consorcios de los que no hay datos. "Cuenta como mínimo uno por empresa, y ten en cuenta que en la mayoría hay más de uno, porque casi siempre se nombra un secretario general", resume Jordi Rivas de UGT, que cree que la cifra de 400 designados políticos se queda corta: basta pensar en empresas con más de cien empleados creados en la segunda etapa de Matas sin más criterio de contratación que el gusto personal del gerente político de turno.

400 cargos como mínimo
Por eso las cifra de 400 también es considerada "mínima" por los exgestores de empresa pública consultados. ¿Y el ex conseller que cree? ¿Le parece a Carles Manera posible que sean más de 400 los cargos políticos? "Es posible, pero de verdad no lo sé", responde. Tampoco tiene clara la cifra el partido que ha hecho del adelgazamiento de la cosa pública casi una obsesión, UPyD. "Habría que mirar las empresas una por una, y aún así se escaparían muchos", certifica Joan Font, militante de UPyD, profesor universitario y afanado buceador de las cuentas públicas. Corrobora la opacidad, David Díaz, secretario general del sindicato USO, uno de los que más y mejor se mueven en las empresas públicas, donde también ven conservador el cálculo de 400 políticos: "Tal como lo hacen es imposible saber el número exacto, pero lo que tenemos claro es que ahora que se habla tanto de recortes deberían empezar por todos ellos". ¿Lo harán? Bauzá dirá.

EL PP ARRASSA AMB POCS VOTS MËS QUE EL 2007

A les eleccions autonòmiques del 2007 el PP va treure 192.577 vots amb els que aconseguí 28 diputats al Parlament Balear. El 2011 amb 194.680 vots n’ha aconseguit 35, sols amb 2.103 vots més. ¿Com és possible?. Hi ha hagut més abstenció, ara un 40 %, el 2007 un 39’3 %, i divisió de l’esquerra i del centre-dreta regionalista. El Bloc del 2007 es presentava ara dividit en 3 opcions: de res serviren els 9.620 vots d’Esquerra Unida ni els 5.323 d’Esquerra Republicana. La desaparició d’UM ha provocat la desaparició dels seus tres diputats. La formació que l’ha substituïda, Convergència per les Illes, si hagués anat col•ligada amb la Lliga de Font haguessin tret dos diputats. S’ha passat de 28.082 vots que tingué UM a 11.922 que ha tingut Convergència. A altres illes es necessiten menys vots per treure un diputat, a Formentera basten 1.900 vots. A Eivissa el PP sols ha tret 8 vots més que el 2007 i ha arrassat. UPyD (el partit de Rosa Díez) ha tret 8.772 vots. El PSOE ha perdut 25.000 vots, 10.000 han anat a l’abstenció, 15.000 a la coalició PSM-IV-EXM que n’ha perdut altres 15.000 que han anat a EU i ERC. No hi ha hagut vots que hagin anat de l’esquerra a la dreta. A nivell d’estat espanyol amb els vots de les municipals, si les eleccions haguessin estat generals el PP no hauria tret majoria absoluta. Diuen que en Zapatero ha de dimitir i convocar eleccions generals. Si a les generals guanya el PSOE ¿dimitiran els presidents de comunitats autònomes del PP?. A les generals no hi ha tanta abstenció, la meitat de la gent que a les autonòmiques vota el PSM a les generals vota el PSOE. Els resultats de les municipals o autonòmiques no es poden traslladar a les generals.

EL MAJOR ESCÀNDOL MAI DIVULGAT: EL PACTE PP-UM DE 1983

L’any 1983 es feren a Balears les primeres eleccions autonòmiques. Aliança Popular (avui PP) empatà a diputats amb el PSOE. Unió Mallorquina tenia la clau per la investidura de Gabriel Cañellas o de Félix Pons, s’havia gastat 40 milions de pessetes en la campanya i demanava que li paguessin els deutes per donar el seu vot. El pacte es va fer a Madrid al despatx de Carlos March (de la Banca March). UM va votar la investidura de Gabriel Cañellas. No es va saber res més dels seus deutes. El govern de Gabriel Cañellas va atorgar una subvenció a la finca de Sa Vall propietat de Carles March. Sense comentaris.

LES MENTIDES DE MARIA SALOM

Na Maria Salom, candidata del PP al Consell de Mallorca, durant la campanya electoral repeteix afirmacions que no es corresponen a la realitat. Curiosament no tenen res que veure amb Mallorca ni amb les Balears, sols critica el govern de l’Estat com si en aquestes eleccions s’elegís el govern d’Espanya.
Repeteix que sempre que governen els socialistes augmenta l’atur. No es cert. El 2004 començà a governar Rodríguez Zapatero i a Espanya hi havia 17.144.218 afiliats a la Seguretat Social, el 2007 n’hi havia 19.231.986. Feien feina més de dos milions de persones més i moltes persones vingueren de l’estranger per treballar a Espanya. Després vingué la crisis financera i immobiliària i baixà l’ocupació fins els 17.594.808 el març de 2010, i encara hi havia més gent fent feina que abans.
Diu na Salom que amb els socialistes als pensionistes els han congelat la pensió i han perdut poder adquisitiu. La veritat és que amb 5 anys del govern socialista les pensions més baixes han pujat 24 punts i amb 8 anys de govern del Partit Popular pujaren 4 punts. I a més el govern socialista ha tret una llei de dependència amb la que les persones que necessiten més ajuda cobren una ajuda extra.
Onofre Vaquer

PRESIONS DEL PP SOBRE POSSIBLES CANDIDATS

A nuclis de població no molts grossos els partits d’esquerra tenen dificultats per trobar candidats per les llistes del municipi. Hi ha simpatitzats d’un partit que no s’atreveixen a acceptar anar a una llista per les pressions que sobre els familiars fan membres del PP, sobretot empresaris que contracten familiars. Fa anys, en temps d’En Cañellas, els Independents de S’Arracó votaren en assemblea pactar amb el PSOE pel govern municipal, amb qui havien governat el mandat anterior, però es pressionar amb la pèrdua del lloc de feina als regidors elegits que al final votaren la investidura de la candidata d’AP (després PP). A un municipi del Migjorn de Mallorca una associació de veïnats d’un nucli costaner volia fer una candidatura per presentar-se a les eleccions per defensar els interessos del nucli, com els independents de Portocristo. L’Ajuntament, governat pel PP, comunicà al pare de la candidata, que havia d’encapçalar la candidatura, una forta multa per un xiringuito que fa molts anys que regenta a una platja. Poc després comunicà al pare que si la filla no es presentava es retirava la multa i la filla no es presentà. Sense comentaris.

EL PP I TELEVISIÓ ESPANYOLA

Dolores de Cospedal i Ana Mato han dit que mai hi havia hagut tanta manipulació informativa com ara a televisió espanyola. Quina barra!. Per iniciativa de Rodríguez Zapatero el director de RTVE és elegit pel Parlament i el PP el va votar. Els informatius de TVE han rebut premis internacionals per la seva objectivitat i pluralitat. A Itàlia varen fer una pel•lícula que es deia Viva Zapatero on és posava com a model televisió espanyola per la seva pluralitat en contraposició al que passa a Itàlia on Berlusconi controla totes les televisions, les públiques per ser el president del govern i les privades perquè n’és el propietari. Quan governava el PP manipulava els informatius, recordem els telediaris d’Urdaci i que TVE fou condemnada per faltar a la veritat al informar sobre una vaga general. Però no bastava, el PP havia de controlar les televisions privades i pressionaren a Antonio Asensió perquè vengués Antena3 a la telefònica que havien privatitzat, després de col•locar al front a un company de pupitre de n’Aznar. Canviaren la llei que prohibia que una persona tingués més del 25 % del capital d’una televisió, per evitar monopolis, perquè en Berlusconi controlés Tele5. Molt diferent havia estat l’actitud dels governs socialistes que havien privatitzat els diaris del Movimiento, que estaven al servei del govern, i autoritzà les televisions privades. Els sector més dretans del PP controlen dues televisions demagògiques en que uns tertulians no diuen més que mentides i insídies sense donar a ningú l’oportunitat de contestar. És aquest el model que vol el PP per TVE?.
ONOFRE VAQUER

CREE EL LADRÓN QUE TODOS SON DE SU CONDICION.

CREE EL LADRÓN QUE TODOS SON DE SU CONDICION.
Miquel Ramis, secretari general de PP, ha fet unes impresentables declaracions dient que jutges i fiscals estant al servei del PSOE perseguint als polítics de PP en lloc de perseguir als del PSOE i als d’altres partits. Sembla que pensa que als altres partits hi ha tants de corruptes com al PP, és allò que diuen en castellà cree el ladrón que todos son de su condición. ¿De veres ho creu?. No serà una cortina de fum per tapar els múltiples escàndols del PP?. A Madrid des de la Comunitat s’ha espiat a altres polítics del PP com al vice-batle de l’Ajuntament, ara s’ha reobert el cas i els de PP diuen que és una persecució del PSOE, com que a Madrid els del PP s’espiaven un a altres na Cospetal afirmà que a Castella-La Mancha els socialistes espien als del PP. Cree el ladrón que todos son de su condición. Després de la condemna de les paraules d’en Ramis per part del poder judicial, aquest segueix amb el mateix, diu que és un sentiment que hi ha al carrer.

CARTA PUBLICADA AL DIARI

Avui el "Diario de Mallorca" m'ha publicat una carta molt pareguda al article "Rajoy no diu la veritat", substituint el nom de rajoy per De Cospedal.

WEB LLINATGES

Aquest blog no està actiu. Anau a www.mallorcaweb.net/llinatges

RAJOY NO DIU LA VERITAT

A un míting Rajoy ha dit que amb el govern socialista de Rodríguez Zapatero, s’ha produït a Espanya el major retrocés en drets i prestacions socials. Això no és cert. Els majors avenços en prestacions socials s’han produït amb governs socialistes. Amb els governs de Felipe González es construïren més de la meitat de les escoles que hi havia a Espanya, es concertaren centres privats i augmentaren les universitat, basta veure com avançà el campus de la UIB. Es va estendre l’assistència a tothom (amb Ernest Lluch de ministre) i es crearen els centres de salut i PACs que substituïren uns ambulatoris tercermundistes. Amb governs socialistes les pensions mínimes han augmentat més que el cost de vida. El 2009 la totalitat de les pensions es revaloritzaren un 2 % i la inflació fou del 0,7 %, es guanyà un 1,7 %. Als pilars de d’estat del benestar esmentats (educació, sanitat, pensions) s’ha afegit un quart pilar, la llei de dependència, amb els governs de J.L. Rodríguez Zapatero. S’ha donat prestacions als parats que havien esgotat el dret a seguir cobrant. Si ha hagut alguna concessió que ha estat temporal, com els 2.500 euros per naixement d’un fill, però era una concessió d’un govern socialista no del PP. ¿Quins avenços hi ha agut amb governs del PP?.

ENTORN DE LA CRISI

ENTORN DE LA CRISI
Onofre Vaquer Bennasar *

L’any 1974 a la Universitat de la Rábida vaig fer amistat amb un company peruà que tirava pestes contra el Fons Monetari Internacional i el vulgarment anomenat Banc Mundial. Deia que aquests organismes feien recomanacions als països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament per conveniència dels països més rics i desenvolupats i que no hi havia que seguir aquestes recomanacions. Uns anys més tard arribà a president del seu país (ara ho torna ser), es deia Alan García. No volgué seguir les recomanacions del FMI i li anà molt malament, es disparà la inflació que, si no record malament, superà el mil per cent i s’enfonsà l’economia. Des de Keynes es recomanava que en temps de crisi l’Estat augmentés la despesa amb obra pública per reactivar l’economia. A Palma el professor italià Amedeo Spadaro recomana augmentar el deute però les circumstàncies financeres internacionals no ho permeten. Ara el FMI i la Unió Europea han obligat a Espanya a reduir el deute públic per evitar que els especuladors financers enfonsessin l’euro. Molta gent critica les mesures preses però a curt termini no se’n podien prendre d’altres. Pensem que per fer una reforma de l’IRPF per fer pagar més als trams superiors, cal fer una llei que no es pot aplicar fins l’any 2011 i que es liquida el 2012. A més les persones més riques tenen societats i sols paguen quan retiren beneficis, mentre van incrementant el patrimoni. Es diu que les societats inverteixen i creen llocs de feina, però tal vegada si hi ha increments patrimonials grossos hauria de fer-les pagar en accions que passarien a l’Estat o als propis treballadors. Està pendent la reforma de l’empresa donant accés als mitjans de producció als treballadors, com exigeix l’article 129 de la Constitució per una esmena de Licinio de la Fuente, un dels siete magníficos fundadors d’Aliança Popular. Degut a que els governs d’Aznar varen privatitzar les empreses estatals (ENDESA, Telefònica...) ara no es poden vendre accions per fer caixa per eixugar el deute.
El Partit Popular, que sempre havia demanat reduir despeses per reduir el deute, s’ha oposat demagògicament a les mesures del govern de retallar despeses, mentre que a altres països europeus els partits conservadors adopten mesures semblats si estan al poder i li donen suport si estan a l’oposició. Quan es comença a parlar de pujar els imposts als més rics s’hi oposen totalment. José Ramón Bauzà, president del PP balear, s’oposa a la proposta del president Antich d’augmentar els impostos autonòmics als més rics, d’incrementar un punt l’IRPF als que cada any guanyen més de 100.000 euros, que són un 6.500. Com sempre el PP sols defensa els més rics. ¿Que proposa el PP?. L’únic que han dit es que hi ha que reduir ministeris, però si les funcions i els funcionaris passen a un altre ministeri l’únic que s’estalvia és el sou del ministre, a no ser que vulguin acomiadar els funcionaris que han aprovat una oposició i que no es prestin els serveis que es prestaven. Han dit que el govern de Rodríguez Zapatero ha fet el major retall social de la Història, però amb 5 anys d’aquest govern les pensions més baixes han pujat 24 punts i amb 8 anys de govern del Partit Popular pujaren 4 punts.
Es parla de la reforma del mercat laboral. Els empresaris parlen d’abaratir l’acomiadament com si això fos suficient per crear ocupació. La crisis espanyola afecta principalment al sector de la construcció que estava sobredimensionant (recordem que a Espanya es construïa més que a Alemanya, França i Itàlia juntes), sector on existeix el contracte d’execució d’obra que no dóna lloc a indemnitzacions per acomiadament. Si no es construeix més és per la saturació del mercat i per la falta de crèdit, no perquè no s’ha fet una reforma laboral. Així com els empresaris constitueixen mútues patronals, pagant unes quotes per fer front a les contingències derivades d’accidents laborals i malalties professionals, podrien crear unes entitats que paguessin les indemnitzacions per acomiadament si l’entitat no les troba altra feina. Si l’entitat patronal el col·loquen a altra feina, a altre empresa, el treballador no rebria indemnització i conservaria l’antiguitat. Les empreses que no acomiadessin treballadors tindrien rebaixes a les seves quotes, com passa amb les assegurances d’automòbils amb els que no tenen sinistres.
N’Emilio Romero deia que en España cuando se aplaude hay que ver contra quien se aplaude. Quan el president Antich prengué possessió a la Llonja el llarg aplaudiment que s’escoltà anava contra la forma de fer política a aquesta comunitat per part del Partit Popular. També quan es vota hi que veure contra qui es vota. Es podria votar contra la corrupció que hi ha hagut a aquesta comunitat la passada legislatura. Certs diaris publiquen enquestes que donen majoria absoluta al Partit Popular a les comunitats on han tingut més casos de corrupció. El portaveu parlamentari de PP balear, Francesc Fiol, va dir que nuestra gente es muy comprensiva y el dia de las elecciones estarà allí. No sé com no li va caure la cara de vergonya, i això que la té molt vermella. És una llàstima que el votant de dretes sigui tan comprensiu amb la corrupció i en canvi els votants progressistes a la mínima es decanten per l’abstenció. M’agradaria saber quin percentatge d’abstenció hi ha a aquestes enquestes publicades. Crec que a l’hora de les eleccions locals i autonòmiques el votant progressista hauria de valorar el que s’ha fet a cada nivell i no deixar-se dur per un sentiment de voler castigar una retallada de despesa del govern de l’Estat, pensant en quina és l’alternativa.

· Historiador i Graduat Social

(Rebutjat per Diario de Mallorca el juny de 2010 fou publicat a Diari de Balears el 2-7-2010)

OTRA VEZ EL ABORTO

Onofre Vaquer Bennasar

OTRA VEZ EL ABORTO

En 1983 hubo un debate sobre la despenalización del aborto, dos años antes de que se aprobara la ley en algunos supuestos. El 5 de febrero Diario de Mallorca publicaba un magnífico artículo de Félix Pons en el que decía que despenalizar significa que una conducta queda excluida de la persecución penal, sin emitir un juicio moral o ético sobre la misma, y que despenalizar el aborto, en algunos supuestos, es considerar excesivo considerar criminales a las personas que abortan en circunstancias dramáticas y castigarlas. El 10 de febrero Diario de Mallorca publicaba un artículo mío titulado Derecho penal y moral en que exponía la dureza del derecho penal mallorquín de los siglos XV y XVI, castigos que hoy nadie suscribiría como quemar a los homosexuales.
La ley no puede penalizar todo lo que no es moral, y menos donde exista libertad religiosa y consecuentemente distintas moralidades. Hoy hay entre nosotros muchos musulmanes, si algunos de estos pidieran que el Estado persiga a los que beben vino o comen cerdo, por ser contrario a su moral, ¿qué diríamos?.
En la Edad Moderna, en que el Estado era defensor de la fe y quemaba a un hereje si la Iglesia se lo indicaba, el aborto no estaba penalizado ya que se consideraba que no todo lo que se considerara pecado debía ser castigado como consideraban los calvinistas. Si viviéramos en el siglo XVI, el cardenal Rouco Varela estaría en las cárceles de la Inquisición acusado de hereje calvinista. Recordemos que por mucho menos Bartolomé de Carranza, arzobispo de Toledo, se pasó 17 años en las cárceles inquisitoriales. El jesuita Francisco Suárez decía que el papel del Estado era garantizar la paz y formar ciudadanos, no hombres virtuosos.
A finales del siglo XVII eren corrientes entre los católicos opiniones como estas:
- Es lícito procurar el aborto antes de la animación del feto, por temor de que la muchacha sorprendida grávida, sea muerta o infamada.
- Parece probable que todo feto carece de alma racional, mientras está en el útero, y que sólo empieza a tenerla cuando se le pare; y consiguientemente habrá que decir que en ningún aborto se comete homicidio.
Sebastià Oliver, fraile de la orden de los mínimos, natural de Campos, escribió un manual de confesores (Exercicio de confesores…), en 7 volúmenes, del que hay manuscrito de fines del XVII y edición impresa de principios del XVIII, que pasó la censura de la Inquisición. Cita autores que consideran que el aborto es lícito en los siguientes supuestos: el de una monja por no infamar el convento, el de una noble para no infamar el linaje, el de una doncella forzada por ser el feto injusto agresor. Consideraba que el feto no estaba animado en los 40 primeros días, opinión que sostenían otros autores. En el siglo XVI el padre Juan de Pineda escribía: cosa es de mucha consideración, que dicen Aristóteles y Santo Tomás, que el niño a los cuarenta días de su concebimiento, cuando se le infunde el ánima racional, no es mayor que una hormiga… mas de la niña dice que hasta entrar en el cuarto mes no se le infunde el alma.
Hay quien dice que el embrión es una persona. En el siglo XIX, en que el Estado se declaraba católico, se hacen leyes generales para toda España (antes cada reino tenía sus leyes), como el Código Civil y el Código Penal, se define una persona como ser nacido de mujer, de forma humana, que haya vivido más de 24 horas separado del claustro materno. Antes no se puede hablar de personas, el feto no es una persona. Cuando se empiezan a hacer estadísticas de mortalidad infantil no se cuentan los que han muerto antes de las 24 horas. Si se dice que en un embrión hay vida también lo podríamos decir de un espermatozoide y, rizando el rizo, decir que el celibato y la castidad es un crimen porque impide el nacimiento de unos hijos.
No entiendo como gente que cree ser cristiana prefiera tomar el bando de los que quieren apedrear a la mujer adúltera en vez de seguir la postura de Cristo que fue la de despenalizar, en un momento en que la ley decía que había que apedrear a las adúlteras hasta matarlas.

Onofre Vaquer és historiador


(Publicat a Diario de Mallorca el 2008 a Tribuna)

¿ESTÀ EN PERILL EL CASTELLÀ?

Onofre Vaquer Bennasar

¿ESTÀ EN PERILL EL CASTELLÀ?

Darrerament ha aparegut un manifest d’intel·lectuals en defensa del castellà a comunitats autònomes amb llegua pròpia. El PP ha anunciat la presentació al Congrés de Diputats una iniciativa per garantir l’ús del castellà a tota Espanya, per frenar les traves que es posen a la llengua comuna de tots els espanyols a Catalunya i Balears. Dir que aquí el castellà està en perill si es donen classes en català sols es pot fer des de la ignorància o la mala fe. A Mallorca hi ha gent que fa 40 anys que hi viu que no parlen el català, inclús diuen que no l’entenen, perquè ningú els ha parlat mai en català. Hem tingut la mala costum de parlar sempre en castellà als castellanoparlants, i així no han aprés la llengua. Els matrimonis entre mallorquins i castellano-parlants han parlat sempre en castellà als fills. Si miram la cartellera veiem que als cinemes totes les pel·lícules es fan en castellà, la majoria de diaris s’editen en castellà, la majoria de cadenes de televisió són en castellà, la majoria de gent que escoltam pel carrer i als patis de les escoles parla en castellà. Si anam a comprar a una botiga els dependents s’adrecen en castellà, al igual que els funcionaris que estan darrera un taulell. Si els parles en mallorquí n’hi ha que et diuen “Perdón”, que vol dir que te perdonen la vida i que parlis en castellà que si no no t’entenen. I això passa a conselleries del Govern Balear com Agricultura i Educació. De vegades veus darrera un taulell dues persones parlant en castellà i les dues són catalanoparlants (si parles amb elles et contesten en català). Un alumne de CAP va anar a fer pràctiques a un institut de Mallorca i va descobrir amb sorpresa que els alumnes creien que el català era una llengua morta, com el llatí, no es creien que hi hagués gent que encara parli català fora de la classe de català. Els diaris publicaren una carta d’Anastasia Shelyakina (al Diario de Mallorca el 17-9-2006), una russa que no la volien atendre a una botiga de Portocristo per parlar català, quan va dir que era estrangera la volien atendre en alemany o anglès, però no la volien deixar parlar en català. Per cert, treballà a un hotel i fou acomiadada per deixar notes pels serveis tècnics en català. S’ha parlat d’una agressió a Cala Dor a un carter per parlar en català. ¿Qui creu que el castellà està perill entre nosaltres?.
El que està en perill és el català i per això és necessari que l’ensenyança es faci en català. Jo som catedràtic d’institut i professor associat d’universitat, i fa anys que faig les meves classes en català. Enguany he tingut un curs d’ESO de 26 alumnes, dels que 24 eren estrangers i 2 mallorquins. Estant el llibre en català i fent esquemes a la pissarra els alumnes no tenen cap problema. De vegades després de dir una frase en català l’he dita en castellà i els alumnes m’han dit que no la digui en castellà. A mitjan curs vingué una alumna de Santo Domingo que no sabia res de català, al mes i mig tinguérem un examen i li vaig dir que el fes en castellà, però el va voler fer en català i va aprovar. Els alumnes parlen poc en català, sobre tot entre ells, però l’entenen i l’escriuen. Un alumne que sempre m’ha parlat en català és un saharauri que té la família a un campament d’Argèlia i que no es quedarà a viure a Mallorca. Els que volen que es donin les classes en castellà parlen de la llibertat dels pares. Al nostre institut hi ha bastants d’alumnes búlgars, si els paren ho demanen ¿els hem de fer la classe en búlgar?, I si els pares demanessin que els fills no fessin matemàtiques, ¿no n’han de fer?. Si haguéssim de fer cas a aquells que no volen reconèixer que aquí tenim una llengua pròpia, mai, a ca nostra, podríem parlar la nostra llengua. És curiós que a l’institut tots els alumnes, molts d’ells estrangers, em fan els exàmens en català i a la universitat alumnes mallorquins de moltes generacions, que parlen català, em fan els exàmens en castellà. A la UIB, un any vaig tenir un alumne que va venir de Cantàbria per un curs, dins un d’aquests programes d’intercanvi, no va tenir cap problema per seguir les classes en català i va treure excel·lent. Altre any, després de donar la primera classe d’Història Moderna de Balears, un alumne nord-americà em va dir que es matricularia a l’assignatura si la classe fos en castellà però que podia matricular-se d’una altra assignatura, cosa que li vaig recomanar i vaig perdre 100.000 pessetes que m’hauria pagat la seva universitat si l’hagués acceptat com alumne. Emprar el català no significa oblidar el castellà. Molts de llibres que llegim estan en castellà. Jo a Mallorca escric en català però si vaig a un congrés a Màlaga present la comunicació en castellà, i si publico un article a una revista de la Universitat de Salamanca ho faig en castellà. Els meus llibres escrits en català es llegeixen fora; a Itàlia no m’entenen si els parlo en català però si entenen els escrits.
Defensar la nostra llengua no té res a veure amb fer concessions al nacionalisme radical com diu el PP. Es pot defensar la normalització lingüística sense ser nacionalista. Les postures intransigents de sectors del PP són les que provoquen reaccions nacionalistes (amb el govern d’Aznar, Esquerra Republicana de Catalunya passà d’un a 8 diputats).

Onofre Vaquer és historiador

(Enviat a Diario de Mallorca el 5-8-2008 fou publicat a Tribuna)

CARTES AL DIRECTOR NO PUBLICADES

Algunes cartes al director enviades a Diario de Mallorca que no han estat publicades.

MEDIAS VERDADES
Sr. Director:
El Partido Popular, en su campaña de demagogia permanente, hace afirmaciones en que no dice toda la verdad. Cuando hubo las detenciones del Palma Arena se quejaron del trato otorgado a los presuntos delincuentes, por ir esposados, y Rajoy afirmó que el juez los puso en libertad. Lo que no dijo es que fue después de pagar una fianza. Hay gente que se pregunta porqué el que roba una gallina va esposado y se pretende que los que malversan 52 millones de fondos públicos no hay que esposarlos. El otro día unos diputados del PP decían que Rubalcaba les espía y que les había dicho yo oigo lo que decís, afirmaban que lo hacía con Sitel, pero lo que completaba la frase era por la radio. Montoro ha estado en Palma y ha dicho que mientras otros países como Francia bajan el IVA el gobierno español lo sube. Lo que no ha dicho es otros países tienen un IVA muy superior al español y que lo seguirán teniendo. Si uno va a tomarse una cerveza a un bar de Alemania le cargaran un IVA del 19 %, en España es del 7 % y con la subida será del 8 %. Señores de PP, no crean que con su demagogia van a convencer a los que no son sus incondicionales.
Onofre Vaquer


GONZALEZ PONS
González Pons ha declarado que las elecciones del próximo mes de mayo serán un referéndum sobre si Zapatero si o no. Pues no, las elecciones serán para elegir a los miembros de los ayuntamientos, los parlamentos autonómicos y las diputaciones o consells. El PP no quiere que se debata lo que han hecho sus cargos públicos en comunidades autónomas y ayuntamientos en que han protagonizado múltiples casos de corrupción como en nuestra comunidad o en la valenciana, y quieren taparla con un debate que ahora no toca. El congreso de los diputados se elige para 4 años, el presidente del gobierno puede adelantar las elecciones pero no la oposición, esta para cambiar el gobierno puede presentar una moción de censura. ¿Porqué no la presenta el PP?. Porque sabe que ningún otro grupo parlamentario la apoyaría.
González Pons se ha alegrado de que se haya archivado 4 causas contra Fabra, presidente de la Diputación de Castellón, por prescripción. Cabe recordar que prescripción no quiere decir inocencia. Aquí fue absuelto Cañellas por el túnel de Sóller junto a otros declarados culpables por haber prescrito el delito. A pesar de todo, Aznar le obligó a dimitir. Fabra tiene otros frentes abiertos que no han prescrito y debería explicar su enriquecimiento ya que la gente no se cree que le haya tocado 10 veces la lotería.
Onofre Vaquer

(Carta enviada a Diario de Mallorca i no publicada)


EL SISTEMA ELECTORAL
Al Diario de Mallorca del 16 de novembre, Xavier Domènech afirmava que CIU venció en votos y escaños las dos anteriores elecciones. No és del tot cert. A les dues darreres eleccions autonòmiques a Catalunya, el Partit dels Socialistes de Catalunya fou el més votat però no el que tingué més escons, que fou Convergència i Unió, perquè a la província de Barcelona es necessiten més vots que a les altres per aconseguir-lo. El 21-7-2010 Tomás Salinas publicava una carta criticant el sistema electoral espanyol que considera injust al elegit diputats per circumscripcions provincials. Es queixava de que als partits minoritaris d’àmbit estatal, com Esquerra Unida, no els serveixen per res els vots que tenen a províncies on no obtenen cap escó, mentre que partits nacionalistes amb els vots concentrats a unes poques províncies amb menys vots tenen més escons. Malgrat tot, el nostre sistema electoral és proporcional, diferent a altres estats que el tenen majoritari. A França i Gran Bretanya hi ha districtes unipersonals, cada districte elegeix un sol diputat i un partit que fes segon a tots els districtes no tindria cap escó. Els partidaris del sistema majoritari diuen que s’evita una excessiva fragmentació del parlament que faria el país ingovernable. Hi ha veus, sobretot des de la dreta, que demanen canvis en el sistema electoral perquè les minories tinguin menys representació, sobre tot les nacionalistes, per una millor governabilitat. A un sistema electoral pur on el districte fos tota Espanya moltes províncies no tindrien representants. Dia 22 de juriol a aquest diari, Antonio Papell afirmava: “el país puede ser ingobernable si las minorías adoptan por sistema posturas radicales e intentan una sobrevaloración de la influencia que les corresponde”. I afegia que si la inestabilitat fos sistemàtica caldria reformar el sistema electoral i la Constitució per assegurar la governabilitat. El PP en temps de Gabriel Cañellas eleva del 3 % al 5 % el percentatge de vots necessari per entrar al repartiment d’escons a les eleccions autonòmiques. Entenc la postura d’Esquerra Unida. Hi ha una proposta de la Universitat de Granada per renovar el sistema d’elecció al Congrés, on la majoria d’escons s’elegirien pel sistema actual en que el districte electoral és la província, i després hi hauria un número de diputats elegits a un districte estatal (com a les europees) que permetria que algunes minories tinguessin més representació. Tal vegada s’hauria d’estudiar la proposta.
Tomás Salinas afirmava “si vives en Barcelona, con tu elección influyes más en el destino de tu país que si lo haces en Alicante”. No és cert. El vot a Sória val més que a Barcelona. Cada província té un mínim de diputat, tres, i després en té més segons la població. Malgrat Sória tingui 3 diputats i Barcelona 33, a Sória (i altes províncies poc poblades) es necessiten menys vots que a Barcelona per tenir un diputat. Al Senat cada província peninsular té 4 senadors, i aquí sí que les províncies menys poblades tenen una representació molt superior a les més poblades.
Onofre Vaquer

(Enviat a Diario de Mallorca el novembre de 2009 i no publicat)

EL CARRIL BICI

Onofre Vaquer Bennasar

EL CARRIL BICI

Amb motiu de la construcció de carrils bici a Palma han aparegut crítiques als mitjans de comunicació, amb especial al de les avingudes. Fa 28 anys que vaig amb bici per Palma quan érem molts pocs els que anàvem en bici. De cada vegada veiem més ciclistes circulant per ciutat i molts mes n’hi haurà quan s’acabi la xarxa de carrils bici. Per desplaçaments curts la bici és el millor mitjà de transport. És el més ràpid, per anar al meu lloc de feina tardava 6 minuts amb bici i 10 en cotxe i en cotxe quan arribava a casa no trobava aparcament. Quan tenia la feina més lluny, els cotxes me passaven, s’aturaven a un semàfor en fila i els avançava a tots, després en tornaven passar i al següent semàfor els tornava avançar. No contamina, una manera de contribuir a que el canvi climàtic no acceleri la fusió dels casquets polars, es calcula que el 2030 l’Artic es pot quedar sense gel (si puja molt el nivell de la mar a Mallorca ens podem quedar sense platges). Es contribueix a estalviar energia, el petroli s’ha d’importar, contamina i s’acabarà. Es fa un poc d’exercici; hi ha gent que va en cotxe per la ciutat i després i se’n va a un gimnàs a fer exercici amb una bici estàtica. Però la principal avantatge és la facilitat d’aparcament. Hi ha molta gent que es desplaça en cotxe per la ciutat i donen voltes i voltes cercant aparcament, els que anam en bici no tenim aquest problema. La gent no va en bici perquè no ho ha provat, si ho provessin deixarien el cotxe per la majoria de desplaçaments. Jo m’he passat moltes més hores que altres historiadors a l’Arxiu del Regne, on no s’hi pot anar en cotxe per no haver-hi aparcament proper, el secret és que hi vaig en bici i aparco a la porta, altres han d’anar-hi a peu i els costa més. La facilitat d’aparcar fa que faci gestions per altres (sobretot a registres) que en cotxe no poden fer.
Molta gent no va en bici per por als cotxes, amb els carrils bici ja no hi ha excusa. Abans de que comencessin les obres del pla E, vaig anar del polígon de Llevant a la plaça Fleming pel nou carril bici, el recorregut fou més curt i agradable del que feia abans pel carrer Manacor i les avingudes. El carril bici té dos sentits a carrers que en tenen un de sol pel cotxes, amb això no hi ha que donar tantes voltes i el camí és més curt. A les ciutats on hi ha carrils bici veus molta gent circulant-hi. A Florència he vist homes tots mudats amb corbata i maletí amb bici. A Barcelona, Saragossa i Sevilla ha tingut molt d’èxit el sistema de bicing pel que pagant 25 euros l’any es poden agafar bicis amb una targeta d’una barra que està al carrer i deixar-la a la barra d’un altra lloc.
El carril més necessari de tots és el de les avingudes. Cada dia que som a Palma, on sempre vaig amb bici (excepte si vaig a la Universitat on hi vaig amb metro), necessito passar per les avingudes (per anar a l’arxiu o a diversos organismes). És on els ciclistes tenim més dificultats per circular. Hem d’anar bé per la dreta pel carril d’autobusos i taxis, quan trobam un autobús aturat avançam pel carril on circulen cotxes que moltes vegades te siulen, si te ve un bus darrera molestes i t’has d’aturar a un carrer lateral per donar pas. El carril bici de les Avingudes millorarà la fluïdesa del carril per busos i taxis i permetrà que molta gent que no s’atreveix a circular-hi ho pugui fer.
Els que s’oposen al carril bici són els conductors que aparquen en segona fila. Sobretot els pares i mares que acompanyen als fills a escola en cotxe, cosa que hauria d’estar prohibida. El que ocasiona caos circulatori a Palma no són les bicis sinó els cotxes aturats en segona fila. Les mares que acompanyen els fills a l’escola amb cotxe el deixen aparcat en segona fila durant mitja hora amb la cooperació de la policia local. Al carrer Balmes al matins, després de deixar els fills i el cotxe en segona fila, les mares se’n van a un bar a prendre un cafè. Al carrer Ramon Llull la policia local a les 16,30 talla la circulació en direcció a la plaça de Sant Francesc, perquè els pares puguin aparcar esperant els fills a un carril que a altres hores és de circulació. Els atlots haurien d’anar a escola en bus escolar, bus de l’EMT, en bici o a peu. A pobles on les distàncies no són llargues veiem moltes mares que acompanyen els fills a escola en cotxe. Al diari llegirem que una mare declarava que aparcaria sobre el carril bici davant l’escola, sols li faltava demanar que llevin les voravies perquè els peatons lleven espais als cotxes. És hora de perseguir els que aparquen en segona fila i sobre els carrils bici perquè la circulació sigui més fluïda. També trobam molts de peatons que circulen pels carrils bici. He vist pares que acompanyen els fills a escoleta en bici, posant un seient al portabultos, un exemple a seguir. Quan discutíem l’eix cívic de Blanquerna hi havia gent que defensava que s’ha d’anar a compra en cotxe, jo moltes vegades hi ha passat en cotxe i no he vist mai cap aparcament, he anat a ca nostra a deixar el cotxe i he agafat la bici per anar-hi a comprar el pa.
Hi ha gent que viu fora Palma que ve en cotxe, aparca on pot i treu una bici plegable per circular per la ciutat. Altres porten la bici en tren. Amb els carrils bici cada vegada hi haurà més gent que hi circularà i millorarà la circulació.

Onpfre Vaquer

Censurat per Diario de Mallorca el 2009 per Tribuna, en canvi publicà la següent carta al director el 30 de març de 2010:

Dia 25 de març vareu publicar una carta de Guillermo Velarde que es queixa del carril bici i diu “la bici es deporte, no transporte”. No estic gens d’acord. La bici és el millor mitjà de transport i més racional per trajectes no molts llarg dins la ciutat. El més irracional és anar en cotxe una sola persona per un trajecte curt. Fa 28 anys que vaig amb bici per Palma quan érem molts pocs els que anàvem en bici. De cada vegada veiem més ciclistes circulant per ciutat i molts més n’hi haurà quan s’acabi la xarxa de carrils bici i es posi en marxa el bicing. Per desplaçaments curts la bici és el millor mitjà de transport. És el més ràpid, per anar al meu lloc de feina tardava 6 minuts amb bici i 10 en cotxe i en cotxe quan arribava a casa no trobava aparcament. Quan tenia la feina més lluny, els cotxes me passaven, s’aturaven a un semàfor en fila i els avançava a tots, després en tornaven passar i al següent semàfor els tornava avançar. No contamina, una manera de contribuir a que el canvi climàtic no acceleri la fusió dels casquets polars. Es contribueix a estalviar energia, el petroli s’ha d’importar, contamina i s’acabarà. Es fa un poc d’exercici; hi ha gent que va en cotxe per la ciutat i després i se’n va a un gimnàs a fer exercici amb una bici estàtica. Però la principal avantatge és la facilitat d’aparcament. Hi ha molta gent que es desplaça en cotxe per la ciutat i donen voltes i voltes cercant aparcament, els que anam en bici no tenim aquest problema. La gent no va en bici perquè no ho ha provat, si ho provessin deixarien el cotxe per la majoria de desplaçaments. La facilitat d’aparcar fa que faci gestions per altres (sobretot a registres) que en cotxe no poden fer. El carril bici té dos sentits a carrers que en tenen un de sol pel cotxes, amb això no hi ha que donar tantes voltes i el camí és més curt. A les ciutats on hi ha carrils bici veus molta gent circulant-hi. A Florència he vist homes tots mudats amb corbata i maletí amb bici. A Barcelona, Saragossa i Sevilla ha tingut molt d’èxit el sistema de bicing pel que pagant 25 euros l’any es poden agafar bicis amb una targeta d’una barra que està al carrer i deixar-la a la barra d’un altra lloc. El carril més necessari de tots és el de les avingudes. Cada dia que som a Palma sempre vaig amb bici i necessito passar per les avingudes. És on els ciclistes teníem més dificultats per circular abans del carril. Trobam molts de peatons que circulen pels carrils bici. Hi ha gent que viu fora Palma que ve en cotxe, aparca on pot i treu una bici plegable per circular per la ciutat. Altres porten la bici en tren. Amb els carrils bici cada vegada hi haurà més gent que hi circularà i millorarà la circulació.
Onofre Vaquer

EDUCACIO PER LA CIUTADANIA

No entenc l’oposició de certes persones a l’assignatura Educació per la Ciutadania. El 1930 un capellà conservador, paisà i parent meu, Jaume Vaquer Xamena, proposava la seva creació. El 1930 publicava a Barcelona (Libreria Subirana) un opuscle titulat Virtudes cívicas o el perfecto ciudadano. Ensayo filosófico-social de orientación ciudadana. El reedità a Bones Aires el 1945 (Editorial Difusión) amb el títol Las grandes virtudes cívicas. Ensayo filosófico social de orientación democràtica, amb molt poques modificacions. Diu que vulgui millorar la situació social i política haurà de començar en hacer obra educativa ciudadana, i que la millora del ciutadà ha de venir d’una educació cívica a través de l’escola. Afirma: Así como no hay oposición entre la fe y la ciencia... tampoco puede haberla entre el ciudadano de la patria temporal y el ciudadano de la patria eterna... La nación es una sociedad a la cual pertenecemos todos los que dentro de ella vivimos. Quien forma parte de una sociedad y no se preocupa de su buena marcha no tiene derecho a quejarse. Creu que la llibertat civil és la única base per una educació cívica.
Les virtuts cíviques per ell són: 1) El respecte mutu entre els ciutadans. Respecte a les persones, idees i drets aliens. 2) L’amor al treball., 3) L’esperit d’economia. 4) El culte a la llar. Aquí no tothom estaria d’acord amb ell ja que considera perillosos els cafès, teatres, cines i certs balls, alabant a Mussolini per haver prohibit els balls socials (a la segona edició suprimeix el nom de Mussolini). 5) Respecte a la llei i a l’autoritat. Diu que cal anar a votar i lamenta els excessos del caciquisme que ha falseado la voluntad popular,comprando votos, forzando urnas, encasilando a sus paniaguados. Encara que la religió sigui fonament de virtuts cíviques considera que moral i civisme són conceptes diversos. Defensa la democràcia i diu que a un règim autocrític el pueblo se hace inolente a la vida política. 6) El patriotisme que ve de patrum terra, el solar dels avantpassats. 7) La religiositat. Cada un ha de viure segons la religió que professa. Acaba afirmant que la tendència democràtica s’està apoderant dels pobles.
Han passat molts d’anys però cada vegada és més necessari educar en valors, en civisme, tolerància, coneixement dels drets humans, valorar la democràcia. La majoria de països democràtiques tenen assignatures en aquesta línia. No entenc que hi hagi pares que s’hi oposin pensant que els furta l’educació moral dels seus fills. No té perquè haver-hi oposició sinó complementarietat. Quan diuen que els professors intentaran imposar-los idees contraries a les seves estan fent projecció, allò de cree el ladrón que todos son de su condición. Suposen que l’assignatura anirà en contra del que ells consideren principis cristians, deixant de banda que l’inspirador de l’assignatura és el filòsof José Antonio Marina autor del llibre Porqué soy cristiano. Es curiós que la Federació de religiosos propietaris de centres d’ensenyança estiguin d’acord amb l’assignatura i uns pares que es consideren cristians no.

Onofre Vaquer
Historiador

(Enviat a Diario de Mallorca el 29-6-2008 fou publicat com article a la secció Tribuna)

TOROS I MAULETS

Onofre Vaquer
Bennasar

TOROS I MAULETS

L’associació Maulets presentà una campanya antitaurina en la que, a més de parlar del maltracta animal, afirmaven que els toros no tenen tradició als Països Catalans. Aquesta afirmació no es correspon a la realitat històrica. Moltes tradicions són més recents del que molta gent pensa, la majoria són del segle XIX, però els toros són més antics. Els toros estan documentats als Països Catalans al segle XIII, abans que a Castella. Ramon Muntaner a la seva crònica parla d’un “camp tapiat hon pógrets veure matar toros que cascuba parròquia amenava son toro... e cascuns amenaven llurs munters qui los toros mataven”. El rei Joan I era gran aficionat als toros i ordenava que li tinguessin preparats braus allà per on havia de passar; el 1387 escrivia a un matador dient-li que el volia veure matar bous. Quan vingueren a Mallorca el rei Joan I i l’emperador Carles V, els oferiren corrides de toros al pati del castell de Bellver. A una biografia del dominic Julià Fontiroig (que visqué al segle XVI), es diu que quan estudiava a Randa, els companys baixaven als pobles veïns quan hi havia festes on feien corridas de a cavallo. Es referiria a les corregudes de toros a cavall per diferenciar-les de les que es feien amb cans de bou, ja que els toros a peu no es fan fins el segle XVIII. Des de temps immemorial a Mallorca, i fins el primer terç del segle XX, s’amollaven cans de presa, després anomenats de bou, a toros; el 1927 el govern de Primo de Rivera ho prohibí por tratarse de un espectáculo repugnante e inculto. Al segle XVII es feien toros al pati de l’Almudaina; el 1668 un frare tancat a la torre de l’Àngel, per haver comès un assassinat, fugí confós amb la gent que assistí a una festa de toros. El 1733 l’Ajuntament assistí a una correguda de toros que es va celebrar al Mercat a benefici de les obres de l’Església de Sant Nicolau. El 1784 a la plaça de l’Hospital es feien toros els diumenges a benefici dels pobres. El 1800 l’administrador d’abasts de carns de la ciutat deixava 6 toros per una correguda a benefici dels pobres de la presó. Per oposar-se als toros cal cercar arguments diferents a la falta de tradició.
Entre els molts tòpics que molta gent creu realitats històriques està el de creure que els austracistes o maulets defensaven la llengua catalana enfront a imaginaries imposicions castellanistes dels borbònics partidaris de Felip V. Fou Carles III el 1768 qui imposà el castellà a les sentències dels tribunals i a l’ensenyança de primeres lletres, no Felip V. A Catalunya els austracistes escrivien en castellà, no sols llibres, com és el cas de Narcís Feliu de la Penya, sinó també pamflets, com es pot veure a la Biblioteca de Catalunya a la sèrie Papers Mossons. Després de la guerra de Successió, alguns austracistes o maulets catalans se’n anaren a Àustria amb l’arxiduc, convertit en emperador el 1711. A l’arxiu de Viena he vist els seus escrits i estan en castellà. A Mallorca les actes del Gran i General Consell tot s’escriu en català fins que el 1706, amb l’armada austracista, arriba un virrei austracista qui presenta un escrit de l’arxiduc en castellà. Aquest virrei era el comte de Savellà, un català casat amb una mallorquina i amb propietats a l’illa per ser descendent i hereu dels Pacs. El primer marqués de la Torre, de la família Truyols, senyors del Fangar de Manacor, anà a Barcelona i fa un discurs davant l’arxiduc en castellà, però això no es tot, escrivia en castellà al seu germà. El 1712 el virrei austracista escrivia als jurats en castellà.

Onofre Vaquer Bennasar és historiador.

(Enviat a Diario de Mallorca el 23-7-2008 fou publicat a Tribuna)

¿ON VA NÉIXER CRISTÒFOL COLOM?

Onofre Vaquer Bennasar*

¿ON VA NÉIXER CRISTÒFOL COLOM?

Darrerament proliferen als diaris declaracions de personatges, els quals no són historiadors, que afirmen que Cristòfol Colom era mallorquí de Felanitx i fill del príncep de Viana. Una afirmació sense cap fonament i que cap historiador subscriuria. Des de que Lluís Ulloa el 1928 afirmà que el Descobridor d’Amèrica seria d’algun territori de parla catalana, han proliferat les teories sobre el Colón català, mallorquí, eivissenc o sard. Ningú ha aportat cap document que avali cap d’aquestes teories. L’absurda teoria de Joan Cerdà, que considera que Colón era fill del príncep de Viana, partia d’una suposada carta del príncep al governador de Mallorca en que li deia que havia deixat embarassada una tal Margalida. En Cerdà no havia vist el document sinó una nota a una biografia que no cita la font, on no es diu que la tal Margalida fos Colom ni que visqués prop del castell de Santueri, on el príncep no hi va estar reclòs. Darrerament s’ha trobat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó el document i va dirigit al governador de Sicília, no al de Mallorca.
El 1991 vaig publicat un llibret intitulat ¿Dónde nació Cristóbal Colón? (El Tall) on exposava la teoria genovesa i la mallorquina sense arribar a cap conclusió. He vist la pràctica totalitat dels protocols mallorquins de la segona meitat del segle XV (emprats pels meus treballs sobre comerç i esclaus) i no es pot documentar ningú que com a hipòtesis es pugui considerar el Descobridor, si bé vaig poder documentar a Mallorca alguns dels seus amics com Lluís de Santàngel o Miquel de Cuneo de Savona. També vaig documentar una família de mercaders genovesos establerta a l’illa que es deien de Columnis, vaig formular una hipòtesi de treball per veure si el descobridor podria ser d’aquesta família; a les meves recerques a Gènova vaig documentar membres d’aquesta família, inclòs un Cristoforo de Columnis, però vaig comprovar que es tractava d’una família diferent i que es tractava dels Colonna. A l’arxiu de Florència vaig documentar un Colombo di Mateo el 1427. A la Toscana la majoria de famílies no tenen llinatge, s’emprava el patronímic, el nom del pare, als textos llatins en genitiu i en italià amb un di davant del nom del pare. Aquest Colombo tenia un fill Domenico de 6 anys. Al cadastre de 1450 no apareix cap membre de la família a cap parròquia de Florència, haurien emigrat o haurien mort tots. La família podria haver emigrat a la senyoria de Gènova. Allà el patronímic del pare es convertiria en llinatge, com passava a Mallorca, encara al XVI, amb els emigrants procedents de Ragusa o Venècia.
Cap teoria pot desbancar la genovesa oficial sense aportar documents i la genovesa en té. Tota els cronistes del XVI consideren que Colón era genovès si bé no es posen d’acord sobre el lloc de naixement dins la senyoria de Gènova, i ell mateix ho confirma a la institució de mayorazgo. El document del 11-10-1496 pel que tres germans Colombo de Quinto acorden que un d’ells anirà a Hispània a trobar-se amb Christoforum de Columbo armiratum regis Ispanie, enllaça la documentació genovesa amb el descobridor de Amèrica. El descobridor es deia Cristoforo di Colombo i es curiós que els historiadors es boten el di. El darrers documents que s’han descobert sobre Colón confirmen la teoria tradicional genovesa. A les inquisicions que feu Bobabilla a Santo Domingo (trobades recentment a l’Arxiu de Simancas), un testimoni diu que Bartolomé Colón va fer tallar la llengua a una dona per dir que D. Diego feu de teixidor fins que va anar a Castella, i també es diu que el pare de D. Cristóbal era teixidor.

Fa poc vaig donar una conferència a Omnium Cultural de Barcelona, on creuen que Colón era català, exposant la genovesitat del descobridor. El treball serà publicat al proper número del bolletí del Centre d’Estudis Colombins de dita entitat. També el proper número de la revista Segell (Palma: Lleonard Muntaner) publicarà altre treball meu on queda clar que Colón era genovès.
* Historiador

(Publicat a Diario de Mallorca el 26-8-2008)

L’article anunciat del bolletí del Centre d’Estudis colombins es pot consultar a internet: http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf, pp.10-15 (“Recerques sobre l’origen de Cristòfol Colom”). Vegeu el nostre article “L’origen de Cristòfol Colom i el judaisme”, a la revista Segell núm. 3 (Palma: Lleonard Muntaner, 2006).

Curriculum

CURRICULUM

Onofre Vaquer Bennasar (Felanitx, 1948).
Doctor en Història i Graduat Social. Va rebre el premi extraordinari de llicenciatura i el premi extraordinari de doctorat. Ha estat catedràtic d’institut i professor associat de la UIB. Ha estat Premi Ciutat de Palma (1983), Premi Ciutat de Manacor (1977) i becat a certàmens del Consell Insular de Mallorca i Omnium Cultural.

PUBLICACIONS

Onofre Vaquer Bennasar ha publicat

LLIBRES
- Aspectes socioeconòmics de Manacor al segle XVI. Palma: Moll, 1978.
- Una sociedad del Antiguo Régimen: Felanitx y Mallorca en el siglo XVI. 2 vols. Palma: autor, 1987-1988. Tesi doctoral.
- La sexualitat a Mallorca. Documents històrics. Palma: autor, 1987.
- ¿Dónde nació Cristóbal Colón?. Palma: El Tall, 1991.
- L’esclavitud a Mallorca. 1448-1500. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics-CIM, 1997.
- El comerç marítim de Mallorca (1448-1531). Palma: El Tall Editorial, 2001.
- El comerç marítim de Mallorca a la segona meitat del segle XVI. Palma: El Tall Editorial, 2007.
- L’origen dels mallorquins. Palma: El Tall, 2008.
- Mites i tòpics de la història d’Espanya i de Mallorca. Palma: El Tall, 2010.
- Propietats i propietaris a Felanitx durant el regnat de Felip II. Felanitx: Ajuntament, 2002.
- Història de Campos. Campos: Ajuntament, 1977. Coautor amb Ramon Rosselló i J. Vidal.
- Història de Manacor. El segle XVI. Manacor: Ajuntament, 1991. Coautor amb Ramon Rosselló.
- Història de Sencelles i Costitx, 1229-1600. Palma: Conselleria de Cultura del Govern Balear, 1993. Coautor amb Ramon Rosselló.

CONTRIBUCIONS A CONGRESOS
- "L'alimentació a la Mallorca de l'Antic Règim". III Jornades d’Estudis Històrics Locals: La vida quotidiana dins la perspectiva històrica. Palma: IEB, 1985, pp. 255-262.
- “Comerç i capital mercantil a Mallorca: 1448-1480”. VII Jornades d’Estudis Històrics locals: La Mediterrània, antropologia i Història. Palma: I.E.B., 1988, pp. 161-172.
- “La peste de 1652 en Mallorca”. I Encuentro Hispano-Luso-Italiano de Demografía Histórica. Barcelona, 1989. Publicat en anglès a “The 1652 plague”. Lieja (Bélgica): Ed. Ordina, 1996, i en castellà al BSAL núm. 44.
- “Corsarisme a la segona meitat del segle XV a Mallorca”. VIII Jornades d’Estudis Històrics Locals: la Mediterrània, antropologia i Història. Palma: I.E.B., 1990, pp. 107-116.
- “Les manufactures mallorquines de teixits i de pell a la segona meitat del segle XV: importacions i exportacions”. IX Jornades d’Estudis Històrics Locals. Palma, I.E.B., 1991, pp. 443-447.
- “La navegació mallorquina a l’època del Descobriment”. Les Illes Balears i Amèrica. Palma: I.E.B., 1992.
- “El origen de Cristóbal Colón”. Conferencia invitada. Congrés V Centenario del
Descubrimiento de América. A.O.: Associazione degli Storici Europei. Eivissa,
1992.
- “Una inmigración forzada: esclavos en Mallorca, 1448-1499”. Congreso Hispano-Luso-Italiano de Demografía Histórica. Savona, 1992. Pub. Boletín de la Asociación de Demografía Histórica, XI-1. Bilbao, 1993.
- “Les diversions a la Mallorca del segles XV-XVII”. XI Jornades d’Estudis Històrics Locals: Espais i temps d’oci a la Història. Palma: I.E.B., 1993, pp. 559.571.
- “L’alimentació a la Mallorca de l’Antic Règim”. XIV Jornades d’Estudis Locals: La Vida Quotidiana dins la Perspectiva Històrica. Palma: I.E.B., 1995, pp. 255-262.
- “El rey y la administración de justicia en el reino de Mallorca”. IV Reunión Científica de la Asociación Española de Historia Moderna, 1996. Caja de Ahorros del Mediterráneo-Universidad de Alicante, 1997, pp. 449-457.
- “Importacions i exportacions alimentàries del Regne de Mallorca a la segona meitat del segle XV”. XIV Jornades d’Estudis Històrics Locals: La Mediterrània àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles XV-XVIII). Palma: I.E.B., 1995, pp. 181-190.
- “El comercio marítimo de Mallorca en el tránsito a la modernidad”. VII Convengo Storico Savonese. Journées Braudeliennes III. Mediterraneo e Capitalismo. Savona, 1997. Publicat a Atti e Memorie, Nuova serie vol. XXXII-XXXIII, pp. 223-233.
- “Comerç entre Mallorca i Nàpols després de la conquesta de 1443”. XVI Congresso Internazionale di Storia della Corona d’Aragona. Nápoles, 1997. Ed. 2000, pp. 1201-1219.
- “Població i economia a la Mallorca de la primera meitat del segle XIV”. Jornades d’Estudis Històrics Locals: El Regne de Mallorca a l’època de la dinastia privativa. Palma: IEB, 1997. Ed. 1998, pp. 243-264.
- “El comerç entre Catalunya i Mallorca als inicis de l’Edat Moderna”. Congrés d’Història Moderna de Catalunya. Publicat a Pedralbes. Revista d’Història Moderna (Barcelona) 18-I, 1998, pp. 39-55.
- “Els lliberts a Mallorca (1448-1578”.Col•loqui Internacional De l’esclavitud a la llibertat. Barcelona: Consell Superior d’Investigacions Científiques, 1999. Ed. 2000, pp. 643-658.
- “Migracions a Felanitx als inicis de l’edat moderna”. I Jornades d’Estudis Històrics Locals de Felanitx. Felanitx: Ajuntament, 2000.
- “Immigrants a la ciutat de Mallorca, 1448-1598”. XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó. Barcelona-Lleida, 2000, II, pp. 445-455.
- “Il comercio marítimo di Maiorica tra 1448 e 1531”. Conferencia invitada. Seminario Isole nella Storia. Cagliari (Italia), 2001.
- “Immigrantes extranjeros en Mallorca, 1448-1589”. I Coloquio Internacional Los extranjeros en la España Moderna. Málaga, 2003, pp. 657-666.
- “Catalans a Mallorca a la segona meitat del segle XVI”. 5è Congrés d’Història Moderna de Catalunya, 2003. Pedralbes (Barcelona) núm. 23, pp. 617-636.
- “El comerç de Mallorca a la segona meitat del segle XVI”. XVIII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, 2004. Universitat de Valencia, 2005, t. II, pp. 1307-1319.
- “La evolución del comercio exterior de Mallorca, 1448-1600”. IX Reunión Científica de la Fundación Española de Historia Moderna. Málaga, 2006. Edició de 2009, Vol. II, pp. 1321-1334.

PUBLICACIONS A REVISTES
- “Documentos sobre la Germanía de Mallorca”. Fontes Rerum Balearium. Palma: Fundació Bartomeu March, 1978, pp. 613-634.
- “Testamentos y reconstrucción de famílias”. Estudis Baleàrics. Palma: Institut d’Estudis Baleàrics, 1983, pp. 71-81.
- “La nupcialidad en Felanitx (Mallorca) en los siglos XVI y XVII”. Boletín de la Asociación de Demografía Histórica. Madrid, 1984, pp. 31-38.
- “La peste de 1652 en Mallorca”. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana, núm. 44. Palma, 1989, pp. 233-247.
- “El contrato de trabajo en la Mallorca medieval”. Mayurqa núm. 22. Palma: UIB. 1989, pp.645-652.
- “Navegació i comerç a Mallorca. Segle XV, segona meitat”. Fontes Rerum Balearium. Nova etapa núm. 1. Palma: Fundació Bartomeu March, 1990, pp. 95-142,
“El comerç exterior de Mallorca al segle XV”. Randa núm. 29. Barcelona: Curial, 1991, pp. 105-119.
“Unes notes sobre Joanot Colom”. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana núm. 55. Palma, 1999, pp. 363-364.
- “Immigrants a Mallorca a la segona meitat del segle XV”. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana núm. 51. Palma, 1995, pp. 125-140.
- “Sobre monedes i exempció de gabeles al Regne de Mallorca”. Revista d’Estudis Baleàrics núm. 53. Palma: I.E.B., 1996, pp. 125-129.
- “El comercio marítimo de Mallorca en el tránsito a la modernidad”. Studia Historica, núm. 17, Salamanca: Universidad, 1997, pp. 147-156.
- “Immigrants a Mallorca: 1500-1550”. Butlletí de la Societat Arqueològica Lul•liana, núm. 54, Palma, 1998, pp. 105-140.
- “Immigrants a Mallorca a la segona meitat del segle XV”. Butlletí de la Societat Arqueológica Lul•liana, núm. 55, Palma, 1999, pp. 353-362.
- “Immigrants a Mallorca durant el regnat de Felip II. 1.” Butlletí de la Societat Arqueológica Lul•liana, núm. 56, Palma, 2000, pp. 199-226.
- “La repressió dels agermanats”. Mayurqa núm. 26. Palma, UIB, 2000, pp. 59-71.
- “Immigrants a Mallorca durant el regnat de Felip II. 2.1.”. Butlletí de la Societat Arqueológica Lul•liana, núm. 57, Palma, 2001, pp. 321-338.
- “Immigrants a Mallorca durant el regnat de Felip II. 2.2.”. Butlletí de la Societat Arqueológica Lul•liana, núm. 58, Palma, 2002, pp. 291-320.
- “L’oli a Mallorca”. Arxiu de Tradicions núm. 7. Cagliari, 2002, pp. 24-26.
- “Llibres i retaules a cases mallorquines (Segle XVI, segona meitat)”. Mayurqa núm. 31. Palma, UIB, 2006, pp. 295-323.
- “L’origen de Cristòfol Colom i el judaisme”, a la revista Segell núm. 3 (Palma: Lleonard Muntaner), 2006.
- “Recerques sobre l’origen de Cristòfol Colom”, al Bolletí del Centre d’Estudis Colombins (Barcelona). Es pot consultar a internet: http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf, pp.10-15.

Altres articles en revistes o diaris:
"El Banco de Felanitx". Semanari Felanitx, 1975.
"L'Agricultura de Felanitx". Semanari Felanitx, 1977 (Del 30 d'abril al 10 de desembre).
"Característiques demogràfiques de l'Antic Règim" .Fires i Festes de Sant Agustí. Felanitx, 1983.
"Puntualizaciones al programa La Clave sobre Cristóbal Colón" al Semanari Felanitx, 1985 (9 i 16 de novembre).
"Sa Riera". Diario de Mallorca, 28 d'abril de 1988.
"Derecho penal y moral". Diario de Mallorca, 10 febrer 1983.
"Los jurados y el Gran e General Consell". Baleares 15 4 1979.
"¿Cómo son los gitanos?. Estudio sociológico sobre una comunidad". Arriba 11 2 1973. Finalista concurso de reportajes.
- "En Joanot Colom era felanitxer". A Fires i Festes de Sant Agustí. Felanitx, 1991.
"Una societat de l'Antic Règim". A "15 anys de Premis Ciutat de Palma". Ajuntament de Palma, 1986. pp. 131-136.
Col•laboracions a
- "Historia de las Baleares". Ed. Formentor.
- "Gran Enciclopèdia de Mallorca". Promomallorca.

PÀGINA WEB
WWW.mallorcaweb.net/llinatges

CURRICULUM ASSOCIATIU
Ha estat vinculat a associacions juvenils. Fou vicepresident de l’Assemblea Provincial de Joves, president de l’OEU (organització d’estudiants universitaris) del districte universitari de Barcelona, impulsor i president de la Cooperativa Estudiantil Balear. Ha assessorat l’Associació de Joves Treballadors, el teleclub del poblat gitano de Palma (1971-74), l’Associació Estudiantil Guillem Sagrera, l’Associació Estudiantil Joan maria Thomàs. És director d’activitats i master en camps de treball pel Centre d’Estudis de l’Esplai. Ha dirigit molts de campaments i camps de treball internacionals.
Ha estat president de l’Associació d’Ex-alumnes de l’Institut Laboral de Felanitx.
Vinculat al moviment veïnal des de principis dels anys 70. Ha estat secretari de Veïns, Federació d’Associació de Veïns de les Illes Balears. Actualment és president de l’Associació de Veïnats Es Capitol.