ELS NEGRERS MENORQUINS

 El setmanari Felanitx del 21-12-2023 me publica aquest article:

 

ELS NEGRERS MENORQUINS

Onofre Vaquer

El tractat d'Utrech donà a Gran Bretanya el monopoli d'anar a vendre esclaus negres africans a Amèrica. Els anglesos foren els grans esclavistes però el 1807 el Parlament britànic prohibí el tràfic d'esclaus, Espanya s'hi adherir el 1817 i ajornà l'entrada al 1820. Es prohibia portar esclaus d'Àfrica a Amèrica, però els que eren esclaus no eren alliberats excepte a la península i Balears a partir del 1835, i el darrer esclau a Cuba no serà alliberat fins el 1886. Els comerç era il·legal però continua clandestinament fins a Cuba, malgrat la flota britànica encalçava els vaixells negrers i els capturava, atacava les factories i portava els negrers davant un jutge britànic. Aquí es fan grans fortunes fins el 1845 en que les Corts espanyoles aproven una llei de repressió del tràfec d'esclaus. Personatges que es feren rics a Cuba amb l'esclavisme tornen a la península, inverteixen en diverses empreses, són mecenes i persones respectables, com Antonio López, marquès de Comilles, i Joan Guell. S'ha dit que sense els capitals repatriats de Cuba pels esclavistes catalans no hi hauria modernisme a Barcelona.

Hi ha menorquins que participen en el lucratiu comerç negrer, antics corsaris que al passar Menorca a Espanya no podran seguir capturant vaixells francesos. Aquests no estaran a Cuba sinó a les factories africanes del golf de Biafra (a l'illa de Corisco i a la desembocadura del riu Pongo), a Gambia i a Moçambic. Allà compraven esclaus a reietons que els capturaven a altres tribus, els tancaven a barracons i els venien a vaixells negrers. Intercanviaven esclaus per mercaderies com licors, teixits, pólvora, tabac, ferro.  Miquel Pons va veure com els anglesos destruïen la seva factoria de Corsico i el jutjaven a Londres, fou posat en llibertat per pressions espanyoles. Altres menorquins que estarien a factories africanes porten els llinatges Sintes, Costa, Vidal, Pons o Capó, destacant els germans Vinnent Vives que aconseguiren grans fortunes, Francesc seria batle de Maó i funcionari d'hisenda, i Antoni seria un personalitat a Madrid[1].

Jose Martia Quintana publicà una novel·la històrica, L'afortunada vida de Martí Olivar (Moll, 2023), biografia d'un mariner que s'establí a Cuba des on com a capità feia viatges a Corsigo per comprar esclaus i vendrer-los a Cuba, invertir en altres empreses i en ser molt ric passà a viure a Cadis i després a Madrid. Me demanava si Quintana s'havia inspirat en un personatge real com a protagonista de la seva novel·la. Idò sí, des de que s'establí a Cadis és la vida d'Antoni Vinnent. Els dos personatges inverteixen en banca, navilieres, ferrocarrils, fundadors del Banco de Castilla i del Hispano Colonial i seran senadors vitalicis, nomenats per Isabel II, i marquesos. Vinnent no havia viscut a Cuba com Olivar, sinó a les factories africanes, fent viatges a Cuba per vendre esclaus, fins que el 1844 s'establí a Cadis.    

---

[1] Carbonell, Martí: La participació dels menorquins en el lucratiu comerç negrer (Diari de Menorca 31-10-2018).

SANT SALVADOR

 El setmanari Felanitx del 19-10-1023 me publica aquest article.

 

SANT SALVADOR

Onofre Vaquer

 

Aquest setmanari publicà un extens reportatge den Gori Vicens sobre Sant Salvador. Cita com a fonts a Pere Xamena i Miquel Bordoy però no a Cosme Bauzà que el 1922 publicà Sant Salvador de Felanitx, un llibret de 184 pàgines. Voldria fer dues puntualitzacions.

Es diu que el retaule de la Passio Imaginis el costejar la família Sbert quan sabem cert, per un document trobat per Ramon Rosselló, que el pagà Jordi Sabet, el capellà que deixà una casa destinada a hospital, que el 1450 encarregava a un mercader que anava a Flandes la fàbrica d'un retaule de la Passió que no excedís de 150 lliures. Anys abans el pare de Jordi, Joan, havia assignat 50 lliures destinades a fer un retaule de la Passió de la Imatge. Abans s'atribuí fins i tot a una donació de Jaume I o de Pere IV, absurds que rebat Miquel Bordoy al considerar que era del segle XV, opinió que confirmà Mn. Josep Gudiol, mestre en iconografia. Gabriel Llabrés l'atribuí a l'escultor Torquella, el pare Llompart a Huguet Barxa (per suposades similituts entre els plecs del vestit d'una imatge de Santa Praxedis de l'Almudaina) i altres a Guillem Sagrera a qui Sabet contractà per fer la capella de la Passió de l'església de Felanitx (actualment de Sant Francesc). Sagrera, que era contractista, subcontractà l'obra, tots els experts coincideixen que les mènsules de la capella no poden ser de Sagrera per la seva baixa qualitat. Al Felanitx del 17-6-2019 ja vaig tractar el tema de l'autoria. Antònia Juan Vicens, que feu la tesi doctoral sobre escultura gòtica, diu que el contracte de 1450 explicaria el caràcter flamenquizant de l'obra, si bé hi ha diferències estilístiques entre els panells superiors i la pedrel·la (el Sans Sopar) on hi ha un tractament diferent de les figures. La pedrel·la, d'inferior qualitat, seria obra d'un altre autor que no seria Guillem Sagrera. El retaule primerament estaria a la capella de Felanitx per pujar després a Sant Salvador, on apareix per primera vegada a la visita pastoral de 1581.

La figura de la marededéu que actualment es venera al santuari seria del segle XVII, abans n'havia un altre que més tard seria coneguda com Nostra Senyora de l'Esperança i que actualment es troba a la sala Santa Maria, baix la rectoria de Felanitx. Bartomeu Ferrà el 1903 afirmava que les marededeús de Sant Salvador d'Artà, de Felanitx i de Cura són obra del segle XVII[1]. A les visites pastorals de 1633 i anteriors consta que a Sant Salvador a una capella lateral hi havia una imatge de Nostra Senyora sense títol. A la visita de 1647 apareixen dues capelles, una de la Verge de Sant Salvador i altra la de Nostra Senyora de l'Esperança. Quan Cosme Bauzà va dir que la imatge més antiga era la de Nostra Senyora de l'Esperança, els ermitans la varen retirar de l'església, segons me relatà Bartomeu Pou.

                                                                     

---

[1] Bolletí de la Societat Arqueol+ogica Lul.liana, abril de 1903, p. 62.

INTERPTRETACIÓ GUERRA DE SUCCESSIÓ

Publicat el 28-9-2023

MOROS I CATALANS

ONOFRE VAQUER

L’any 902 els musulmans de Còrdova s’apoderaren de les Balears. A la península, on desembarcaren el 711, els invasors eren una minoria. Del 711 al 902 els musulmans feren algunes razzies a Balears i segons Miquel Barceló hi hagué una islamització prèvia a la conquesta i també a la península, no creu que un exèrcit de 12.000 homes, sense dones, pogués envair una península de set milions de habitants, la pagesia es convertiria al islamisme. El 1229 Jaume I conquereix la ciutat i després la resta de l’illa. Durant el setge de Medina Mayurqa els musulmans expressaren el seu desig d’abandonar l’illa i proposaren pagar als catalans perquè els deixessin sortir. El bisbe de Barcelona s’hi oposà perquè deia que calia venjar els que havien mort. A la ciutat hi hagué grans matances i molts de musulmans foren esclavitzats. ¿Quedaren musulmans lliures?. ¿Com eren aquesta musulmans?. Un estudi d’Àngel Poveda revela que dels esclaus venuts, segons els protocols notarials, tres quartes parts eren blancs i la resta es dividia entre embrunits i negres. Els embrunits serien morenos, intermitjos entre blancs i negres, serien els berbers.

Els anys 1969.1972 va tenir lloc un debat identitari[1] sobre el paper que calia assignar al passat musulmà a l'hora de dilucidar una personalitat mallorquina. La polèmica entre arabòfons, encapçalats per Miquel Barceló, i catalanòfons tingué lloc als diaris, sobre tot a Última Hora. Cal dir que el grup arabista no era anticatalanista, però posava damunt la taula un passat silenciat. La majoria del polemistes no eren historiadors i els seus escrits no aporten res de nou. Si al principi uns parlaven de presència massiva de musulmans després de la conquesta, anys més tard de la polèmica documentaren lo contrari, sobretot els deixebles de Miquel Barceló com Ricard Soto i Àngel Poveda. La conquesta fou un tall absolut amb l'eliminació física de la població autòctona per violència, fugida o esclavatge. No hi ha continuïtat més enllà de la toponímia, sistemes hidràulics i tècniques ceràmiques.    

N’hi ha que han parlat d’una gran massa de musulmans que després de la conquesta es van cristianitzar i catalanitzar. Ara bé, aquesta gra massa no està documentada. A la documentació del segle XIII trobam molts pocs musulmans després de la conquesta. Alguns es convertiren al cristianisme i se’ls denomina batiats. Ricard Soto no creu que la població musulmana lliure fos nombrosa, a diferència de València, ja que per la dificultat de defensar Mallorca es tem que la població musulmana pugui ser una quinta columna, i recorda que musulmans mallorquins emigren a Granada i Múrcia després de la conquesta. S’exporten esclaus mallorquins a Sicília. Els musulmans esclaus d’origen indígena, segons Soto, s’acabarien devers el 1270.

            Guillem Rosselló Bordoy, que el 1968 havia publicat L'Islam a les Illes Balears, tracta d'esbrinar el component pre-català present en la mallorquinitat. Veu continuïtat en les tècniques ceràmiques des de la pre-història a la post-conquesta. Això no significa que romangués una gran massa de població. Al segle XV vaig documentar que el mestre d'una gerreria d'Inca era un esclau rus[2] i el 1454 un immigrant de València que era gerrer de nom Fernando Alcodori. El Dr. Rosselló m'indicà que alcodori en àrab vol dir gerrer.  Ha estudiat la influència de la cuina musulmana sobre la tradicional mallorquina[3], a partit de llibres de cuina hispano-magrebí, amb plats com fava parada, torró, tambó d’ametla, espinagades, olives trencades, escabetxo (iskibadj), raoles. Cocarroi és una paraula composta àrab que significa la coca (ka'k) del pastor (ar-rây). Suposa que a les conquestes queden dones de la població anterior. Caldria fer anàlisis d'ADN mitocondrial, el que transmeten les dones, per comprovar-lo. Anàlisis d'ADN han demostrat que fa uns 4.500 anys hi va haver una invasió d'homes procedents de les estepes russes, els yammaya, que varen exterminar tots els homes que hi havia a la Península Ibèrica, mentre que varen quedar les dones[4].

---

                               [1] Ensenyat Pujol, Gabriel: Moros i catalans. Un debat identitari a Mallorca (1969-1972). Galés Edicions, 2023.

                               [2] Vaquer, L'esclvitud a Mallorca, 1997: 32. Inventari de Bernat Fàbegues.

                               [3] Rosselló Bordoy, G.: "Pervivències de la cuina andalusina en la cuina tradicional  mallorquina". A La Meditettània, àrea de                                 convergència de sistemes alimentaris (segles  V-XVIII). XIV Jornades d'Estudis Històrics Locals. Institut d'Estudis Baleàrics,                                 1996,  pp. 615-626.

                        [4]  .David Reich, de Harward, i l'Institut Mèdic Howard Hughes 

     

MOROS I CATALANS

 Publicat al setmanari Felanitx el 17-7-2023

MOROS I CATALANS

ONOFRE VAQUER

L’any 902 els musulmans de Còrdova s’apoderaren de les Balears. A la península, on desembarcaren el 711, els invasors eren una minoria. Del 711 al 902 els musulmans feren algunes razzies a Balears i segons Miquel Barceló hi hagué una islamització prèvia a la conquesta i també a la península, no creu que un exèrcit de 12.000 homes, sense dones, pogués envair una península de set milions de habitants, la pagesia es convertiria al islamisme. El 1229 Jaume I conquereix la ciutat i després la resta de l’illa. Durant el setge de Medina Mayurqa els musulmans expressaren el seu desig d’abandonar l’illa i proposaren pagar als catalans perquè els deixessin sortir. El bisbe de Barcelona s’hi oposà perquè deia que calia venjar els que havien mort. A la ciutat hi hagué grans matances i molts de musulmans foren esclavitzats. ¿Quedaren musulmans lliures?. ¿Com eren aquesta musulmans?. Un estudi d’Àngel Poveda revela que dels esclaus venuts, segons els protocols notarials, tres quartes parts eren blancs i la resta es dividia entre embrunits i negres. Els embrunits serien morenos, intermitjos entre blancs i negres, serien els berbers.

Els anys 1969.1972 va tenir lloc un debat identitari[1] sobre el paper que calia assignar al passat musulmà a l'hora de dilucidar una personalitat mallorquina. La polèmica entre arabòfons, encapçalats per Miquel Barceló, i catalanòfons tingué lloc als diaris, sobre tot a Última Hora. Cal dir que el grup arabista no era anticatalanista, però posava damunt la taula un passat silenciat. La majoria del polemistes no eren historiadors i els seus escrits no aporten res de nou. Si al principi uns parlaven de presència massiva de musulmans després de la conquesta, anys més tard de la polèmica documentaren lo contrari, sobretot els deixebles de Miquel Barceló com Ricard Soto i Àngel Poveda. La conquesta fou un tall absolut amb l'eliminació física de la població autòctona per violència, fugida o esclavatge. No hi ha continuïtat més enllà de la toponímia, sistemes hidràulics i tècniques ceràmiques.    

N’hi ha que han parlat d’una gran massa de musulmans que després de la conquesta es van cristianitzar i catalanitzar. Ara bé, aquesta gra massa no està documentada. A la documentació del segle XIII trobam molts pocs musulmans després de la conquesta. Alguns es convertiren al cristianisme i se’ls denomina batiats. Ricard Soto no creu que la població musulmana lliure fos nombrosa, a diferència de València, ja que per la dificultat de defensar Mallorca es tem que la població musulmana pugui ser una quinta columna, i recorda que musulmans mallorquins emigren a Granada i Múrcia després de la conquesta. S’exporten esclaus mallorquins a Sicília. Els musulmans esclaus d’origen indígena, segons Soto, s’acabarien devers el 1270.

            Guillem Rosselló Bordoy, que el 1968 havia publicat L'Islam a les Illes Balears, tracta d'esbrinar el component pre-català present en la mallorquinitat. Veu continuïtat en les tècniques ceràmiques des de la pre-història a la post-conquesta. Això no significa que romangués una gran massa de població. Al segle XV vaig documentar que el mestre d'una gerreria d'Inca era un esclau rus[2] i el 1454 un immigrant de València que era gerrer de nom Fernando Alcodori. El Dr. Rosselló m'indicà que alcodori en àrab vol dir gerrer.  Ha estudiat la influència de la cuina musulmana sobre la tradicional mallorquina[3], a partit de llibres de cuina hispano-magrebí, amb plats com fava parada, torró, tambó d’ametla, espinagades, olives trencades, escabetxo (iskibadj), raoles. Cocarroi és una paraula composta àrab que significa la coca (ka'k) del pastor (ar-rây). Suposa que a les conquestes queden dones de la població anterior. Caldria fer anàlisis d'ADN mitocondrial, el que transmeten les dones, per comprovar-lo. Anàlisis d'ADN han demostrat que fa uns 4.500 anys hi va haver una invasió d'homes procedents de les estepes russes, els yammaya, que varen exterminar tots els homes que hi havia a la Península Ibèrica, mentre que varen quedar les dones[4].

---

                               [1] Ensenyat Pujol, Gabriel: Moros i catalans. Un debat identitari a Mallorca (1969-1972). Galés Edicions, 2023.

                               [2] Vaquer, L'esclvitud a Mallorca, 1997: 32. Inventari de Bernat Fàbegues.

                               [3] Rosselló Bordoy, G.: "Pervivències de la cuina andalusina en la cuina tradicional  mallorquina". A La Meditettània, àrea de                                 convergència de sistemes alimentaris (segles  V-XVIII). XIV Jornades d'Estudis Històrics Locals. Institut d'Estudis Baleàrics,                                 1996,  pp. 615-626.

                        [4]  .David Reich, de Harward, i l'Institut Mèdic Howard Hughes 

LA SOCIALDEMOCRÀCIA

 Publicat al setmanari Felanitx el 17-8-2023

LA SOCIALDEMOCRÀCIA

Onofre Vaquer

A un article amb el títol Sense ideologia, Nicolau Barceló diu que entre la Primera Guerra Mundial i la Segona, a Europa es consolidaren quadre ideologies. M'ha estranyat que no cités una quinta, la socialdemocràcia, si bé més tard diu que a la Unió Europea hi ha una influència socialdemòcrata. Amb el nom de socialisme es poden englobar 4 ideologies diferents. Hi ha socialisme de producció, de consum i de distribució. En el de producció els mitjans de producció no són privats, estan col·lectivitzats i això es pot fer de dues maneres, una que siguin de l'estat, és el comunisme que s'implantà als països d'Europa oriental, o bé que les empreses siguin propietat col·lectiva dels que hi treballen. En el socialisme de consum aquest es realitza de forma col·lectiva, serien les comunes xines. El socialisme de distribució seria la socialdemocràcia on dins una economia de mercat es cerca una major igualtat social, amb un sistema fiscal que fa pagar més als que tenen més ingressos  per donar serveis als que tenen menys. El 1875 ja estava fundat el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya que al Programa de Gotha rebutja la dictadura del proletariat que proposava Marx. Bernstein, el 1899, constata que les prediccions de Marx sobre el colapse del capitalisme no es complien i que els obrers ha millorat el nivell de vida, i que amb l'extensió del sufragi universal, en lloc de la revolució violenta, havia que presentar-se a les eleccions i anar fent canvis de forma gradual per acabar amb la dominació capitalista. Bernstein nega l'eficàcia miraculosa de la socialització de la propietat, si bé no rebutja empreses nacionalitzades ni una intervenció del mercat, ja que un mercat sense regulacions no garanteix la justícia ni la prosperitat. Al període d'entre-guerres els socialdemòcrates participen a governs, a Suècia comencen a governar el 1932 i ho faran de forma  contínua fins 1976. Als països nòrdics entre 1919 i 1950, amb governs socialdemòcrates, hi haurà una gran extensió dels drets socials i crearan estats dels benestar amb la universalització de serveis per tots els ciutadans (educació, sanitat, pensions...) finançats amb impostos progressius. A Àustria a partir del 1930 es construeix vivenda pública de lloguer que avui representa el 25 % del total.   

LA GERMANIA I JOANOT COLOM

 

LA GERMANIA I JOANOT COLOM

Onofre Vaquer

Amb motiu del 50 aniversari de l'acabament de la Germania s'han publicat una sèrie de llibres que no aporten res de nou i fins i tot diuen dois. Ara el catedràtic Josep Juan Vidal ha publicat "La Germania de Mallorca" (El Tall, 2023). Ell havia fet la tesina de llicenciatura sobre la Germania de la que  havia publicat un resum al Boletín de la Cámara de Comercio núm. 681 Palma, 1974, pp. 141-188) i més tard publicà Els agermanats (Ajuntament de Palma, 1985). Relata cronològicament els fets de la Germania de manera acurada tenint en compte les fonts disponibles, algunes de les quals no havien estat consultades per altres autors i que es troben a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, la Real Academia de la Historia o l'Arxiu del Regne de València. Noto a faltar un llistat de la Bibliografia emprada en lloc de cites a peu de pàgina amb el poc clar obra citada. Si bé ha emprat les cartes de Gurrea de les Lletres certificatòries de la Germania, no cita que estan penjades íntegres a la meva web llinatgesdemallorca.com junt amb la relació completa dels agermanats i les penes imposades a cada un d'ells.

Dona dues notícies inèdites molt interessants. La primera les memòries del capità Enríquez de Guzmán, que amb les seves tropes anà a reforçar les que assetjaven la ciutat. S'atribueix haver pactat amb Joanot Colom, muy cuerdo y muy sabio señor, acordant la rendició a canvi de que el rei els escoltés per echar fuera el visorrey. Segons Guzmán l'emperador els va escoltar quan sempre s'havia dit que no. Entre els 6 ambaixadors agermanats que van a parlar amb l'emperador hi havia el paraire felanitxer Guillem Colom, cosí de Joanot, que era jurat a ciutat, l'únic jurat condemnat a mort.

L'altra notícia és que Joanot Colom havia treballat a València com aprenent a casa del barreter Jacob Ròtol. Vallés Borràs, a Estudios de Historia Moderna en homenaje a profesora Emilia Salvador (que va formar part del tribunal de la meva tesi doctoral), 2008, diu que la informació li va donar Vicent Giménez Chornet, un document sense catalogar de l'Arxiu del Regne de València. Transcriu part d'aquest document, que és una carta de Joanot Colom del 20-4-1521 a Miquel Àngel Ròtol, fill del seu mestre. Joanot li comunica la suspensió del virrei i li recorda la fraternitat evangèlica, propugnada per Joan Llorenç, i que havia conegut a València, diu que ni vosaltres ni nosaltres may ab discòrdies farem res de bé, car axí com per justícia, a hon hi ha justícia hi ha amor y bona germandat, ciutata y viles vénen a molta prosperació y augment, per lo contrari, tot regne divís serà destrohit; paraules són de Jesucrist, car és cert que aquell rey univewrsal, quan nasqué los àngels cantaren "Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bone voluntatis". Y quant se absentà dels seus sancts apòstols, los dexà la sua pau hi·ls manà expresament que s'amassen los huns als altres. Axí [no complint els] preceptes y manaments de Jesucrist, may farem res de bo... pregant aquella immensa bondat de Jhesucrist nos done anteniment a tots hi·ns faça fer tals obres que sia laor i glòria sua y útil de les ànimes nostres per a [al bé y] al fi per lo que som creats.

Al tom II de dits Estudios hi un article de Pablo Pérez i Sergio Urzainqui titulat "Testimonios de la Germanía de Mallorca: exiliados, mascarats y realistas en Valencia". Parlen de les declaracions de 13 testimonis mascarats contra els ambaixadors agermanats. Rafel Nadal considera que Guillem Colom fou instigador de la mort de Joan Crespí (ARV, Gobernació, Litium núm. 3.473, any 1522, 2ª mano, f. 454).Qualcú hauria d'anar a València a investigar aquestes fonts.   

Publicat al setmanari Felanits el 29-6-2013

CONQUESTA I REPARTIMENT DE MALLORCA

Publicat al setmanari Felanitx el 24-4-2023

CONQUESTA I REPARTIMENT DE MALLORCA

Onofre Vaquer

Plàcid Pérez ha publicat "Conquesta i repartiment de Mallorca.     Els inicis de la colonització. 1230-1256" (El Gall Editor, 2022). En Plàcid era company de curs al institut Ramon Llull, no va seguir a la universitat treballant a Alfàbia perquè poguéssim veure bé les televisions, però als dies lliures anava als arxius, després es llicencià i doctorà el 2021. El llibre recull bona part de la seva tesi.

Després de la carnisseria de la conquesta de la ciutat i el saqueig de totes les cases, el llibre explica com es va efectuar el repartiment del botí moble, immoble i semovent (bestiar) entre els components de l'host, com indemnització de tot quant aportaren a la conquesta. Els agraciats no foren petits propietaris pagesos lliures sinó senyors de baronies. S'estableixen senyories que no pretenen l'explotació directa de la terra, sinó la producció de renda. La terres rebudes no eren per treballar-les sinó per fer-les treballar a altres, bé mitjançant sots-establiments o amb mà d'obra esclava. Els senyorius de major extensió romangueren en mans dels magnats laics i eclesiàstics més rellevants com Nunyo Sanç, el comte d'Empúries, el vescomte de Bearn o el bisbe de Barcelona, tindran el nom de baronies. Rebran censos i delmes (que més tard compartiran amb l'església), i es reservaran l'alou. Tots tindran part a la ciutat, rebent cases i obradors. A la porció reial (mitja illa) hi haurà 287 beneficiaris en 817 explotacions, 1.184 cases i 101 obradors a ciutat, però molts menys a les porcions del magnats. Al quartó del comte d'Empúries  hi entren el bisbe de Girona, l'abat de Sant Feliu de Guíxols, el sagristà d'Urgell, el paborde de Solsona, Ramon de Pertegàs (canonge de Barcelona), els homes de Narbona i Guillem de Sant Vicenç, ningú més. El quartó del vescomte de Bearn, que el 1310 passà al patrimoni reial, rebran béns Bernat de Santa Eugènia, el sagristà de Barcelona, el sagristà de Girona i l'ardiaca de Barcelona. La porció de Nunyo Sanç, que fou venuda al rei el 1241, on hi havia Felanitx, no hi ha repartiment, el comte remunerà individualment als seus cavallers, després feu donacions a institucions religioses com el Císter, l'ordre de Calatrava, al Temple, solars als genovesos i cases a jueus. Al quartó dels bisbe de Barcelona es fan 12 parts, 7 pel bisbe, 3 per Ramon Berenguer d'Àger (inclou les baronies de Banyalbufar i Bunyolí  que passaria als Pacs al XV), 2 per Nunyo Sanç, també reberen béns Gilabert de Cruilles i Bernat de Lloret. Els barons havien de prestar homenatge al rei i participar en la defensa posterior de l'illa. Altres tenien terres en alou franc. Els magnats cediren el desè a l'Església, seria la porció temporal de la Seu. Els magnats no quedaren a l'illa però a alguns porcioners els imposen la residència. Es prohibeix alienar béns a cavallers i eclesiàstics, si bé hi haurà excepcions amb autorització reial. Els magnats anomenen batles per jutjar en causes civils reservant-se el monarca les penes d'efusió de sang. Hi ha litigis perquè senyors volen tenir la jurisdicció criminal, de vegades amb l'anuència del rei com va passar a Felanitx el 1351 amb Valentí Ses Torres.

Després del repartiment la majoria dels beneficiaris no s'establí a l'illa i hi haurà una gran mobilitat immobiliària. Els conqueridors administraren el patrimoni mallorquí a distància a través de procuradors. Molts alienaren els immobles rebuts inclosos els petits beneficiaris. El cavaller Carroç, fill il·legítim d'un genovès capità d'armada, s'instal·là a Felanitx que havia obtingut en feu de Nunyo Sanç, després anà a la conquesta de València. El patrimoni reial i els grans senyorius feudals foren els majors beneficiats de la desfeta dels conqueridors menys acomodats. L'Església fou molt beneficiada, no sols els bisbat sinó també diferents convents i parròquies amb donacions, aniversaris, capellanies i obres pies. Els porcioners establiren a colons pagesos les explotacions a canvi de rendes en diners o en espècie. Hi ha alguns contractes de parceria o amitges com el que fa Abrahim Alfacchim de Tortosa als germans pla de Benifarda. Però serà més eficaç l'establiment a colons immigrants cedint el domini útil perpètuament a canvi d'un cens.