domingo, 12 de marzo de 2017

LLINATGES

El setmanari Felanitx del 10-3-2017 me publica aquest article:

LLINATGES
Onofre Vaquer
            A un article a aquest setmanari J.A.G. diu que els noms i llinatges s'adaptaven als diversos idiomes. Els immigrants ho feien com es pot veure, sobretot al segle XVII, a la meva pàgina web www.llinatgesdemallorca.com. Catani, llinatge de mercaders genovesos, donava Catany en català, i passava a Cataño a Castella. Quan s'escrivia en llatí el noms i llinatges es llatinitzaven i un Bellpuig passava a ser Pulcropodio. A Mallorca el llinatge Colom quan s'escriu en llatí passa a ser Colombi o Columbi. A Itàlia Colom passa a ser Colombo, al Palachio Vechio de Florència hi ha un globus terrestre de Egnazio Danti de 1567 en el que Porto Colom passa a ser Porto Colombo. Un Colombo italià passa a Colom als territoris de parla catalana, així el 1479 es documenta a un tal Bartholomeus Colom, genovès resident a Valencia aprenent de teixidor de domassos. Molts de llinatges abans foren noms i en aquest cas sempre el llinatge adoptava la forma usual del nom del lloc on arribava un immigrant. Colombo abans de ser llinatge va ser nom, per Sant Columbano, el monjo irlandès fundador del monestir de Bobio el 614, que en català era Colom. Als segles XIV i XV a la França occidental, sobre tot a la part de Bordeus, el llinatge s'escrivia Colom, més tard es transformaria en Colomb. Als arxius de Marsella he vist que en texts llatins s'escrivia Columbi, igual que a Mallorca. Si un Colomb francès venia a Mallorca passava a ser Colom, així el 1607 el francès Lluís Colom carregava llana a la seva sagetia per portar a Niça (Arxiu Diocesà de Mallorca, MSL/346). Tomás Colomb de París, d'una família provinent de Bordeus, a través de anàlisis de ADN ha establert la identitat entre Colom, Colomb, Malcon, Maccolom i Mccalum (nord-americans). El 1595, als plets colombins, don Baltasar Colombo diu que al seu llinatge a Espanya li diuen Colom, i dona Francisca Colón diu que Colombo y Colom es un mismo nombre, apellido y linaje. El 1543 es signaren capítols matrimonials entre Maria Colom (sic), filla de Don Didac Colom (sic) amb Sanç de Cardona, almirall d'Aragó. Als documents redactats a Barcelona el llinatge de la núvia, neta del Descobridor, s'escriu Colom, mentre que als que se havien originat a Sevilla s'escriu Colón.
            El que de vegades un nom o llinatge s'escrigui en català i altres en llatí ens permet veure el seu origen. A Mallorca tenim el llinatge Antich, que abans era nom, els filòlegs creien que el seu significat volia dir que no era modern, era antic, però vaig trobar que a un mateix personatge quan escrivien en català el denominaven Antich i quan escrivien en llatí era Antiocus. El nom Antioco era el d'un màrtir que es troba enterrat a l'illa de Sardenya a un poble (en realitat un illot unit per un pont) que es diu Sant'Antioco. Hi molts de llinatges que abans eren noms i la gent ja no se'n recorda, com Garau que en castellà és Gerardo.
            Sovint els escrivans deformaven el llinatges estrangers i fins i tot dins un mateix document l'escriuen en diferents formes. La majoria d'immigrants tenen per llinatge el del seu pare però no sempre. A Castella no tots els germans tenien el mateix llinatge, si bé veiem que a Mallorca els castellans solen dur el llinatge del pare. Els immigrants juraven damunt els evangelis dir veritat i els demanaven si s'havien canviat el nom.  El 1650, Benet Marqués (també escrit Marchés) f. de Sebastià i de Maria Hernández, de Sevilla, declara que de vegades s’ha dit Benet Hernández per l’apellido de sa mare. El 1647, Domingo Pérez, f. de Francesc Gonsales, de Guimaraes (Portugal), diu que com cadascú pren el llinatge del parent que vol, ell el prengué de la seva avia que es deia Pérez. N'hi ha que adapten el llinatge. El 1646, Martí Ramírez, natural de Mérida, f. de Martí Ramírez i de Caterina Sánchez, diu que a Ramírez a Mallorca li diuen Ramis. A certs llocs com Toscana, Venècia i Ragusa encara s'emprava el patronímic, el nom del pare en lloc d'un llinatge familiar amb la preposició de (di en italià) al davant. 

lunes, 30 de enero de 2017

RESPOSTES

"Diario de Mallorca" publicà:
RESPOSTES
Onofre Vaquer

Dia 10 Guillem Morro publicava un article on recordava que interpretar els fets històrics amb la mentalitat del present és un anacronisme, afirmació que sempre he tingut present, i he citat a Albareda que afirmava que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present i afegia que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714. És un anacronisme interpretar fets del XVIII amb una mentalitat nacionalista que no existia abans del XIX quan es crearen històries nacionals farcides de mites, quan Modesto Lafuente s'inventà la història d'Espanya i Víctor Balaguer la de Catalunya. Els investigadors han desmuntat els mites però segueixen en la mentalitat de molts de ciutadans. Fa quatre segles Galileu va demostrar que la Terra donava voltes al Sol, però avui encara un de cada quatre espanyols creu que el Sol dona voltes a la Terra. La doctrina pactista catalana s'ha sobrevalorat, les Corts sols les podia convocar i clausurar el rei, quan Felip V convoca corts el 1701 feia tres quarts de segle que no s'havien convocat i no s'havien clausurat. No es podia aprovar res sense el vist i plau del rei. Els privilegis eren concessions reials amb l'encàrrec del sobirà als seus successors que els respectessin. Però el rei podia legislar sense consultar les Corts que no foren consultades per les expulsions de jueus (1492) i moriscos (1609) ni per la implantació de la Inquisició. A Catalunya el rei no podia imposar nous impostos sense l'aprovació de les Corts que li feien peticions, principalment la concessió de títols nobiliaris, quan el rei accedia s'aprovava un donatiu. García Cárcel ha recordat que al pactisme el poble era un convidat de pedra. El privilegi que les Corts defensaren amb més força serà que els consellers de Barcelona poguessin estar coberts (amb capell) davant el rei. Abans del segle XIX l'increment del poder reial era a costa del nobles per lo que el poble estava amb el rei. De vegades s'ha presentat la guerra civil catalana de 1462-72 com una lluita de la Generalitat contra l'autoritarisme de Joan II, però els pagesos de remensa anaven amb el rei, com ha explicat John Elliott el rei defensava els remenses enfront de la Generalitat que defensava els grans latifundistes que tenien els pagesos lligats a la terra. Fins i tot s'ha arribat a dir que s'oposaven a Joan II per ser d'origen castellà (malgrat ser renét d'un rei català) sense dir que oferiren el trono al rei de Castella. A l'època no es tenia en compte la nacionalitat d'una persona, no hi havia problema que Felip d'Anjou fou francès, i més si Carles II l'havia anomenat al seu testament. A la batalla d'Almansa les tropes franceses anaven comandades per un anglès (el duc de Berwick) i les angleses per un francès (el marqués de Ruvigny). El sentiment anti-francès que hi havia a Catalunya era contra els que entraven cada any a saquejar i contra els teixits francesos. A Mallorca als corsaris que capturaven naus franceses no els anava bé pau amb França pel que quan arribà l'esquadra aliada desmuntaren els canons. Molta gent creu que Felip V donava els principals càrrecs a castellans però primer tindrà ministres francesos i després italians a la vegada que anomenava captans generals a estrangers. Segons Caimari entre 1715 i 1808 un 26 % dels capitans generals de Mallorca són estrangers: 25 % de Flandes, 25 % de França, 25 % d'Amèrica, 12'5 % d'Irlanda, 12'5 % d'Àustria, varen estar 43 anys de 94. 
            A València el general Basset havia promès als pagesos que l'Arxiduc aboliria els drets senyorials i no haurien de pagar als senyors, els nobles austriacistes l'empresonaren, els pagesos se'n adonaren que els havien enganat i quan arribà la batalla d'Almansa cap valencià hi participà.   

MÉS MITES

Publicat a "Diario de Mallorca"
MÉS MITES
               Onofre Vaquer Bennasar (Dr. en Història)

L'amic Guillem Morro el 29-12-2016 publicava un article de resposta al meu de dia 15. Que l'Arxiduc es comprometés a no canviar les institucions no significa res, tampoc Felip V tenia intenció d'abolir-les abans de la guerra i no abolí els furs de Navarra i País Basc. El que si sabem és que quan l'arxiduc Carles fou emperador d'Àustria fou més absolutista que els seus predecessors. D'acord en que la inspecció dels sacs no era cap novetat, jo havia fet Ferran el Catòlic a València i ho feren virreis als diferents territoris. Vicens Vives va afirmar que les institucions que desapareixen amb la Nova Planta eren oligàrquiques, obsoletes i corruptes. No eren institucions democràtiques, ni ho seran les que les substituiran, ni tenien poder per res. La sobirania sols la tenia el rei. Al regne de Mallorca sols el rei podia legislar i havia d'autoritzar la importació de blat, l'emissió de deute públic (censals), obrir botigues municipals per vendre blat, anomenar tutors d'orfes, aprovar estatuts de gremis... Si bé al Gran i General Consell hi havia representació de tots els estaments, els superiors (cavallers i ciutadans) tenien majoria i els representats de la Part Forana eren els més rics dels pobles. Els jurats i consellers que estaven el poder deien qui podia ser habilitat per cada càrrec introduint el seu nom escrit a un redolí de pergamí dins un sac pel sorteig, habilitaven un nombre petit de noms que es repetien a cada sac. El 1585 a Felanitx sols s'habiliten 24 persones per tots els càrrecs, els habilitats per batle tenien una riquesa mitjana de 3.517 lliures, els per jurats de fora de 3.753, quan la riquesa mitja per propietari era de 460 lliures i n'hi havia que no eren propietaris. Amb la Nova Planta es substitueix el sorteig per la digitalització per part de la Reial Audiència però a partir d'unes llistes presentades pel mateixos que abans feien les habilitacions. A Catalunya Josep Maria Torras ha constatat que els antics austriacistes entraran als consistoris. A Palma si que hi ha un retrocés al tenir regidors vitalicis i sols d'estaments superiors. El Sindicat de Fora continua fins el 1834 i els síndics clavaris de la Part Forana es reuniran amb els regidors de Palma pels temes que afecten a tota l'illa. Com ha dit Eduardo Pascual la Nova Planta no va suposar un canvi substancial i cada regne continuarà amb el seu dret. Sols València perdrà el seu dret substituït per les lleis castellanes. El sobirà tenia dret de conferir o llevar llibertats sense aplicar el dret de conquesta, que sols es cita al preàmbul de València. Dins la mentalitat de l'època no voler un rei al que s'havia jurat fidelitat era un delicte molt greu de lesa majestat que mereixia grans càstigs, que ho demanin als sards de l'Alguer que a la segona meitat del XIV no volien un rei català el qual va esclavitzà tota la població i els va vendre fora de Sardenya repoblant amb catalans.    

               Guillem Morro parla de la resistència de Barcelona. Cal dir que també es va resistir quan 17.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs l'assetjaren l'agost de 1705 i la bombardejaren del 14 de setembre al 22 d'octubre. Al entrar els austriacistes a Barcelona s'exiliaren 6.000 borbònics, quan entraren els borbònics el 1714 s'exiliaren mil austriacistes. Henry Kamen i Albareda diuen que els pobles canviaven de bàndol segons les amenaces que rebien d'un exèrcit o d'un altre. Els que propugnaran no capitular i resistir seran el que tenien interessos comercials, oposant-se a l'entrada de teixits francesos (durant la guerra s'havien cremat les botigues que venien teixits francesos) i els que venien aiguardent a holandesos i anglesos, i els que defensaven els privilegis de la noblesa i del clero (el principal no pagar impostos), a més de la duresa de la Nova Planta a València (implantada el 1707) que al final no serà tant dura ni a Catalunya ni a Mallorca, i a més esperaven l'arribada d'una flota anglesa. El poble, que no entenia de constitucions, estava dominat per les predicacions del clero que deia que els francesos eren heretges quan eren catòlics i en canvi els anglesos i els holandesos no ho eren. Albareda ha recordat que la publicística pro-Arxiduc és antifrancesa i no fa referències al tema de les constitucions o a la dominació castellana. Hi havia un fort sentiment anti-francès degut a que durant la segona meitat del XVII cada any entraven francesos saquejant i el 1697 arribaren a ocupar Barcelona. Aneu a la Biblioteca Nacional de Catalunya i mireu la sèrie papers bonsoms on podeu veure els pamflets propagandístics, tots ells en castellà la llengua en que escrivien els austriacistes. Luis González ha dit que les resistències no es plantegen per defensar un ordre nacional sinó estamental, malgrat es falsifiquin els arguments per presentar la lluita com a defensa de les llibertats de la terra i que la modernitat passava per la limitació de la prepotència de les oligarquies. On uns veuen democràcia altres veuen feudalisme. A moltes situacions es podria aplicar les paraules de Miguel Gila: El patriotismo es una cosa que se han inventado los poderosos para mantener su riqueza y, al mismo tiempo, convencer a los pobres para que defiendan los privilegios de los poderosos.

jueves, 15 de diciembre de 2016

SOBRE MITES

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2016/12/15/mites/1173627.html
Avui "Diario de Mallorca" me publica aquest article:
SOBRE MITES
Onofre Vaquer Bennasar (Dr. en Història)

Dia 8 aquest diari publicava un article de Bartomeu Mestre titulat "Sobre mites i gats que no s'aguanten". No discutiré el número de morts però si que anomeni Guerra de Submissió a la Guerra de Successió, el que constitueix un mite nou que s'afegeix als mites romàntics que avui en dia no sosté cap historiador, com es va veure al seminari "La fi del Regne de Mallorca" (a l'Arxiu del Regne) on cap ponent va exposar cap mite ni tòpic dels que circulen i que fa temps foren criticats per Vicens Vives, John Elliott i Henry Kamen . García Cárcel ha escrit: "Me produce un rechazo enorme la interpretación de la Guerra de Sucesión en términos de España contra Catalunya. Es falso y maniqueo". Després de la guerra no es dona l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. Les suposades llibertats que desapareixen amb la Nova Planta per Vicens Vives eren privilegis d'una minoria que calia desenrunar per desenvolupar econòmicament el país. El principal privilegi era que els nobles i el clero no pagaven impostos. Gabriel Tortella ha afirmat que Catalunya tingué la sort de perdre la Guerra de Successió i Castella la desgràcia de guanyar-la. Catalunya i Mallorca tindran un sistema impositiu més modern i equitatiu que Castella, en que es pagarà segon el patrimoni (cadastre, talles) semblant al IBI, en que pagaran nobles i clero (que abans no pagaven i eren els més rics). A Castella els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran l'alcabala, un impost sobre el consum semblant al IVA. Els no nobles seguiran pagant més a Castella, de manera que la Corona d'Aragó aportava l'11 % del que es recaptava tenint el 23 % de la població (Lluís Ribot).
            Bartomeu Mestre va ser el comissari d'una exposició itinerant de plafons sobre la Guerra de Successió, molt ben presentats però amb alguns mites que no se sostenen. Al primer plafó es diu: "Felip IV (V de Castella) representava la cultura de la imposició -l'absolutisme-, i Carles III, la cultura de l'entesa, el pactisme". Antoni Simón i Tarrés deia a Sapiens (revista catalana de divulgació històrica) que dir que Felip V era absolutista i l'arxiduc Carles no, no és correcte. L'argument de que la casa d'Àustria respectaria les Constitucions i privilegis de Catalunya ha estat posat en dubte per Núria Sales. L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. Eduardo Pascual ha recordat que el sobirà tenia dret de conferir o llevar llibertats. Abans de la guerra Felip V no fou més absolutista que els reis anteriors, el 1701 anà a Catalunya i jurà les constitucions i convocà Corts en les que els catalans aconseguiren tot allò que desitjaven, el braç reial proclama que el rei els ha atorgat "tan singulars gràcies y prerrogatives quals en poques corts se hauran atorgat". Quan l'arxiduc Carles arriba a Barcelona com a Carles III es compromet a no canviar les institucions però es reserva el dret a inspeccionar els sacs pel sorteig de càrrecs i modificar els noms, i quan fou emperador d'Àustria serà absolutista i defensor del feudalisme. Recordem que Àustria serà absolutista fins a la primera guerra mundial i que no abolirà el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles que donaran suport a l'arxiduc eren els partidaris del feudalisme, com ha posat de relleu Pere de Montaner, actual comte de Savellà, que donà a conèixer la concessió que feu l'arxiduc al marqués del Verger de la jurisdicció civil i criminal fins a l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personals. Na Bel Moll recordava a una conferència que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra, una segona servitud de la gleva que s'estava donant a l'Europa oriental.

            S'ha volgut enllaçar la situació de fa tres segles amb concepcions recents que com ha dit Jordi Canal no té res a veure. Vicens Vives deia que cap motiu exigeix l'aproximació de dues èpoques històriques per fer-les cabre una dins els motlles de l'altre. Albareda ha dit que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, i que el historiador no ha de difondre  cap tipus de valors ni idea, encara que tingui els seus.  Roberto Fernández ha dit que les creences personals d'un historiador no han de contaminar el seu exercici d'historiador i que no és pertinent fer història nacionalista o antinacionalista.  És molt recomanable la lectura del seu llibre ("Cataluña y el absolutismo borbónico". Crítica, 1014) per veure les distintes interpretacions del XVIII català que s'han donat des del XVIII a l'actualitat. També es pot llegir "España y Cataluña. Historia de una pasión" d'Henry Kamen (La esfera de los libros, 2014) i "Cataluña en España. Historia y mito" (Gadir, 2016) de Gabriel Tortella i altres.

martes, 29 de noviembre de 2016

MÉS SOBRE MITES

         El 23-9-2016 el setmanari FELANITX me publica el següent article:
MÉS SOBRE MITES

               L'article que vaig publicar al Felanitx el 26 d'agost sobre nous mites ha estat contestat per un pamflet insultant dia 9 de setembre que atribueix les meves afirmacions desmitificadores a una ideologia anticatalanista. Jo el que feia era reproduir articles d'independentistes catalans criticant l'Institut Nova Història den Bilbeny com en Xavier Hernández (que fou director general de la Generalitat per ERC) o el Centre d'Estudis Colombins d'Omnium Cultural. A la interpretació de la Guerra de Successió no hi ha discrepàncies entre historiadors científics, com es va veure al seminari "El final del Regne de Mallorca" que es va fer l'any passat a l'Arxiu del Regne de Mallorca. Cosa diferent és el que han dit persones que no són historiadors que han volgut enllaçar la situació de fa tres segles amb concepcions recents que com ha dit Jordi Canal no té res a veure. Vicens Vives deia que cap motiu exigeix l'aproximació de dues èpoques històriques per fer-les cabre una dins els motlles de l'altre. Albareda ha dit que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, i que el historiador no ha de difondre  cap tipus de valors ni idea, encara que tingui els seus.  Roberto Fernández ha dit que les creences personals d'un historiador no han de contaminar el seu exercici d'historiador i que no és pertinent fer història nacionalista o antinacionalista.  És molt recomanable la lectura del seu llibre ("Cataluña y el absolutismo borbónico") per veure les distintes interpretacions del XVIII català que s'han donat des del XVIII a l'actualitat. Victor Balaguer, que mai va entrar a un arxiu, inventor de la majoria de mites del nacionalisme català, va ser ministre a Madrid per un partit espanyolista i deia que Espanya era la nació i Catalunya la pàtria, i molts de catalanistes (des de Vicens Vives) han criticat aquests mites. Relats bíblics que s'havien considerat històrics, com l'èxode dels jueus d'Egipte, eren mites com ha demostrat Israel Finkelstein (universitat de Tel Aviv) que considera que no va contra la religió jueva exposar-lo. Oriol Junqueres ha dit que ell no és nacionalista, que és independentista.  
               Fa uns anys sopava a Cagliari amb Ricard García Cárcel (catedràtic de l'Autònoma, autor de la Història de Catalunya d'Ariel) i li exposava que la majoria de gent tenia concepcions sobre la Nova Planta que no es corresponien amb la realitat històrica. Me va dir que és molt difícil canviar la mentalitat de la gent que val més deixar-ho córrer. Però davant els dois que hem sentit recentment, García Cárcel ha escrit: "1714 s'ha convertit avui en el paradigma de la felicitat perduda i la Catalunya anterior a 1714 se'ns presenta com un món ideal que sols està a l'imaginari de la voluntat política distorsionadora de la història", i ha afegit "ens produeix un rebuig enorme la interpretació de la Guerra de Successió en termes d'Espanya contra Catalunya. És falç i maniqueu".    
               Les suposades llibertats que desapareixen amb la Nova Planta per Vicens Vives eren privilegis d'una minoria que calia desenrunar per desenvolupar econòmicament el país. El principal privilegi era que els nobles i el clero no pagaven impostos. Gabriel Tortella ha afirmat que Catalunya tingué la sort de perdre la Guerra de Successió i Castella la desgràcia de guanyar-la. Catalunya i Mallorca tindran un sistema impositiu més modern i equitatiu que Castella, en que es pagarà segon el patrimoni (cadastre, talles) semblant al IBI, en que pagaran nobles i clero (que abans no pagaven i eren els més rics). A Castella els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran l'alcabala, un impost sobre el consum semblant al IVA. Els no nobles seguiran pagant més a Castella, de manera que la Corona d'Aragó aportava l'11 % del que es recaptava tenint el 23 % de la població (Lluís Ribot). 
               Les afirmacions que jo faig es basen en el coneixement de la documentació dels arxius. Hi ha gent que s'ha estranyat de que digués que els austriacistes escrivien sempre en castellà, però he vist els seus escrits a l'arxiu de Viena (els que s'exilien) i al del Regne de Mallorca (els dels virreis catalans austriacistes), i els pamflets que repartien per Barcelona (Biblioteca de Catalunya). Agustí Alcoberro (membre destacat de l'Assemblea Nacional Catalana) me reconeixia que la llengua catalana no fou mai una preocupació dels austriacistes ni dels primers nacionalistes catalans. Tota la historiografia mítica catalanista del XIX (Bofarull, Balaguer, Sanpere el 1906) està en castellà.

                                                                              Onofre Vaquer

NOUS MITES

Setmanari Felanitx 26-8-2016
NOUS MITES

            Amb motiu del Tricentenari hem vist nacionalistes, no historiadors, que a més de repetir mites del XIX n'han afegit de nous. Han arribat a dir que la Guerra de Successió fou una guerra de submissió de Catalunya a Castella. Historiadors com Henry Kamen o Roberto Fernández[1] (rector de la Universitat de Lleida) han publicat llibres desmuntant mites, i també ho han fet llibres col·lectius[2]. La primera vegada que vaig donar una conferència a Omnium Cultural de Barcelona me varen regalar un llibre ("Catalunya, la nació descobridora d'Amèrica") ple de dois on diu que Catalunya tingué sobirania fins el 1714, que fou la precursora del drets humans i que a Amèrica durant segles l'únic idioma europeu que es parlava era el català. Que la Guerra de Successió fou de Castella contra Catalunya no ho ha dit mai cap historiador, podeu veure els que han dit tots els historiadors catalans des del segle XVIII fins ara al llibre de Roberto Fernández, i es pot veure que a la segona meitat del XVIII intel·lectuals de família austriacista (Capmay, Dou) valoraven molt positivament els governs borbònics, que consideren racionals i modernitzadors, especialment en l'aspecte econòmic que amb les seves disposicions (supressió de duanes interiors, proteccionisme enfront als teixits anglesos) permeteren el gran desenvolupament de Catalunya. Hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i com han dit els historiadors, des de Vicens Vives, les institucions que desapareixen amb la Nova Planta eren oligàrquiques, obsoletes i corruptes.    
            Jordi (Alzina) Bilbeny considera que la documentació de la història catalana hauria estat sistemàticament falsificada per l'Estat espanyol para robar a Catalunya el seu passat i la seva identitat. Insisteix en que el descobridor d'Amèrica era Joan Colom i Bertran,  malgrat s'hagi trobat documentació que el cita com a mort el 1477. Considera que la malèvola censura castellana canvià la història. Tota una sèrie de personatges serien catalans: Juan de la Cosa, fray Juan Pérez, Vespucio, Las Casas, Toscanelli, els Pinzones. Ha arribat a dir que en Cervantes i Santa Teresa eren catalans. Tants de desbarats han provocat fortes crítiques del Centre d'Estudis Colombins d'Omnium Cultural, que el varen expulsar del Centre que declarà que no podia tolerar la difusió de teories demostradament errònies. Àngel Casals ha parlat de que quan la quimera substitueix la Història, menysprear la investigació acadèmica per substituir-la por teories pintoresques per difondre-les sense cap contrast sols serveix per desacreditar culturalment un país.           
                                  
            Davant els nous dois, Francesc Xavier Hernández (militant d'Esquerra Republicana de Catalunya)[3] a un article, EN DEFENSA DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA, deia que "en els darrers anys s'han generat relats imaginaris sobre determinats aspectes de la Història de Catalunya. Tot plegat una malaltissa obsessió per apoderar-se de referents castellans. Part d'aquest discurs es sosté des del denominat Institut Nova Història i en general l'argumentació i les de evidències per sostenir els discursos és inexistent. I tot plegat deriva en un meta relat no científic que molta gent accepta de manera acrítica com acte de fe i, desgraciadament, la xerrameca incideix en la bona gent d'aquest país. Cap dels sostenidors d'aquestes fantasies o falsejaments ha estat capaç de demostrar res ni de sostenir les seves posicions en publicacions científiques. Particularment preocupant és que aquests ufòlegs historicistes comptin, cada vegada més, amb el suport d'entorns polítics. En aquest sentit la presència de Carod Rovira i Josep Rull en la presentació d'un treball del Sr. Bilbeny a la Casa d'Amèrica és vergonyosa. Srs. polítics estem parlant de ciència... i això exigeix rigor. Davant d'aquesta perillosa escalada de la neo-ufologia historicista a Catalunya, que malmet la nostra imatge internacional i dificulta el dret dels catalans a conèixer, amb qualitat, el nostre passat, els científics ens hem de posicionar de manera radical denunciant el intrusisme i el falsejament".
                                                           Onofre Vaquer



[1] Fernández: Cataluña y el absolutismo borbónico. Crítica-Universitat de LLeida, 2014.
[2] Com el d'Antonio Morales "1714. Cataluña en la España del siglo XVIII". Cátedra, 2014 (hi ha un exemplar a la Biblioteca de Felanitx).
[3] I això que Hernandez, professor de Didàctica a la Universitat de Barcelona, havia estat l'únic historiador amb una obra divulgativa tendenciosa ("1714. El setge de Barcelona") criticada per Albareda i Albert Sánchez Piñol per les seves inexactituds.

MITES CATALANS

MITES CATALANS
            El 17 de juny publicàveu un article d'Andreu Salom titulat "Catalunya, llegenda i realitat". Precisament s'ha acabat el rodatge de la pel·lícula "Pàtria. La llegenda Otger Cataló i els 9 barons de la fama", en la que participa el gran actor felanitxer Miquel Gelabert. Al meu llibre "Mites i tòpics de la història..." tinc dues anotacions sobre els mites fundacionals de Catalunya. Son aquestes:
            La noblesa i el clergat tenien mites amb el propòsit de reforçar la seva posició social y la seva superioritat política. El mite d’Otger Cataló relata que aquest era un baró de Gascunya, d’ascendència goda, que amb 9 pars continuà la lluita de Carles Martel contra els musulmans i morí a l’assalt d’Empúries. Els seus companys s’uniren a l’exèrcit d’alliberació de Carlemany que expulsà als moros i batià el regne conquerit com a Catalònia, en honor a Otger, i repartí les terres entre els barons, donant-los com a serfs els pagesos que s’havien negat a sublevar-se contra els moros. Així es justificava la servitud. Miquel Coll i Alentorn (que fou president del Parlament de Catalunya) considera que la llegenda sorgí entre 1407 i 1431, i estaria relacionada amb el pacte de la noblesa feudal per resistir-se als desitjos emancipadors dels remences. Otger està calcat d’Ogier de Dinamarca, un heroi de la literatura cavalleresca francesa. Quan al segle XIX el mite d’Otger era insostenible sorgirà altre mite que atribuirà la fundació de Catalunya a Guifré el Pilós.
            Rovira i Virgili (autor de la més monumental Historia de Catalunya) diu que el mite de les 4 barres de l’escut català, segons el qual Carles el Calb mullà 4 dits en les ferides de Guifré el Pilós i els passà per l’escut llis amb camp d’or, és una llegenda inventada per Bernat Boades, rector de Blanes, el 1420, i que en temps de Guifré (últim terç del segle IX) no eren usades divises heràldiques, introduïdes dos segles més tard amb motiu de les croades. Pròsper de Bofarull diu que és una mena.


                                                           Onofre Vaquer
(publicat al setmanari Felanitx el juny de 2016)