domingo, 1 de septiembre de 2019

EDAT AL MATRIMONI

EDAT AL MATRIMONI.- La reconstrucció de famílies de Felanitx que vaig fer entre 1566 i 1650 (es pot veure a la web llinatgesdemallorca.com) me va permetre calcular l'edat al matrimoni. Ara l'estic ampliant per la segona mitat del XVII. Pel període 1651-75 he pogut reconstruir l'edat al matrimoni de 420 dones fadrines que casen amb fadrins que donen una mitjana de 20,8 anys. Les de més edat casen amb fadrins més joves que elles: una de 33 anys amb un fadrí de 19, una de 37 amb un de 22. Les 112 dones fadrines que casen amb viudos tenen una mitjana de 24,8 anys.

sábado, 24 de agosto de 2019

L'esclavitud

El setmanari Felanitx del 23-8-2019 me publica aquest article:


L'ESCLAVITUD
Onofre Vaquer
Quan es parla d'esclavitud es pensa amb Roma o amb Amèrica, però també va estar entre nosaltres. El cristianisme durant molts de segles tolerà l'esclavitud. Sant Pau recomanava als esclaus obeir als seus propietaris. Sant Agustí diu que l'esclavitud s'inicià a Roma quan els presoners de guerra en lloc de ser executats eren perdonats a canvi de servir als vencedors, considera que l'esclavitud és conseqüència del pecat original i que uns pocs paguen pels pecats de tots. A Mallorca després de la conquesta de 1229 la major part de la població musulmana fou esclavitzada i al haver-hi més esclaus mascles que femelles i a que aquestes es destinaven al servei domèstic mentre que els homes treballaven sobre tot al camp sense tenir relacions entre ells, aviat desaparegueren. Trenta anys després de la conquesta, Mallorca estava poc poblada. Entre 1270 i 1348 la població musulmana s'anava esvaint i la de colons immigrants s'incrementava. Serà necessari importar esclaus, sobretot després de la pesta negra de 1348. La majoria d'esclaus vindran de la Europa Oriental, de la zona que al XX seria la URSS, seran russos, tàrtars, xarquesos, mingrelians, i també búlgars. Serien capturats i portats a Constantinoble, des de on els mercaders, sobretot genovesos i venecians els feien arribar a Mallorca. També trobam al XIV esclaus grecs que serien capturats pels almogàvars (mercenaris i bandits saquejadors) de la companyia catalana quan ocuparen els ducats d'Atenes i Neopàtria. No sols s'esclavitzava a cristians sinó que fins i tot a súbdits en cas de rebel·lió. Quan Pere el Cerimoniós recuperà l'Alguer, que s'havia independitzat per passar a domini de Gènova, esclavitzà a tota la població que va vendre fora (a Mallorca arribaran esclaus sards) i la repoblà amb catalans. Durant el regnat de Felip II hi ha la revolta dels moriscos de les Alpujarras de Granada, foren vençuts i esclavitzats i també arribaran a Mallorca[1]. Fent recerques sobre comerç marítim vaig consultar 500 volums de protocols notarials de la segona meitat del segle XV i vaig trobar 2.600 compravendes d'esclaus, 871 notícies de lliberts, 109 inventaris amb esclaus i testaments en que es fan legats a esclaus, material que ens va permetre publicar un llibre[2]. Pels llibres de Concessos (llicències matrimonials)  vaig documentar el casament de 410 lliberts pel període 1448-1517, en que no coneixem la majoria d'anys, i de 471 pel període 1518-1578, fent una comunicació[3]. He calculat que a Mallorca el 1328 hi havia uns 34.000  esclaus, una quarta part de la població, que el 1428 s'havien reduït a 13.000. Quan el 1453 els turcs conquereixen Constantinoble ja no arribaran esclaus orientals, sobre tot russos, que els anys 1448-57 representaven el 81 % dels esclaus venuts i que passarien a ser el 8,4 % els anys 1478-99, mentre que entre els mateixos períodes els moros passen d'esser un 10 % a un 41 % i els negres passen d'un 5 % a un 33 %. Al XVI augmenta la població i ja no seran necessaris tants d'esclaus. A Mallorca els esclaus es podien alliberar comprant la seva llibertat. Molts de propietaris convertien els seus esclaus en setmaners, els quals vivien amb independència dels seus amos treballant com assalariats i pagaven una quantitat estipulada per dia laborable al propietari, i quan havien estalviat el suficient compraven la seva llibertat.  Al segle XIV molts de moros i grecs al alliberar-se sortien de l'illa, però al XV i XVI la majoria de lliberts es queden. Tots els procedents d'Europa oriental es quedaren, agafen el llinatge del darrer propietari i es casen. També hi hagué mallorquins que foren esclaus per haver estat capturats per corsaris, tant a terra com a vaixells, coneixem molts de detalls de la seva situació pels concessos matrimonials i pels processos inquisitorials[4]. No sols foren esclaus de musulmans sinó també de francesos que quan capturaven corsaris mallorquins els posaven a remar a les galeres.
Quan al XIX hi ha veus que demanen l'abolició de l'esclavitud trobaran oposició. Isidoro Antillón, que visqué a Mallorca durant la Guerra del Francès, fou diputat a Cadis, el 1813 pronuncià un discurs abolicionista i fou salvagement apallissat pels carrers. El 1814 un tractat internacional prohibeix la tracta d'esclaus, no l'esclavitud. El 1837 Espanya prohibeix l'esclavitud a la metròpoli, el 1827 s'havia alliberat la darrera esclava a Eivissa. Quan els governs espanyols volen legislar per abolir l'esclavitud a Cuba i Puerto Rico, les oligarquies amenacen amb independitzar-se i posar-se sota sobirania dels Estats Units. El 1870 es concedeix la llibertat als futurs fills nascuts d'esclaves. El 1873 s'aboleix l'esclavitud a Puerto Rico, on hi havia 31.000 esclaus mentre que a Cuba n'hi havia 400.000. El 1880 s'aboleix l'esclavitud a Cuba de manera gradual que fins el 1886 no seria definitiva.   













[1] Els podeu veure a l'article "Moriscos en Mallorca" dins la web www.llinatgesdemallorca.com a Altres.
[2] L'esclavitud a Mallorca: 1448-1500. Palma: IEB-CIM, 1997.
[3] "Els lliberts a Mallorca (1448-1578)". Col·loqui Internacional De l'esclavitud a la llibertat. Barcelona, 1999. CSIC, 2000.
[4] Pel segle XVII ho podeu veure al meu llibre Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la inquisició de Mallorca (El Tall, 2014).

viernes, 16 de agosto de 2019

AUTORIA PASSIO IMAGINIS


Setmanari Felanitx 17-6-2019
AUTORIA DE LA PASSIO IMAGINIS
El retaule fou atribuït pel pare Llompart a Huguet Barxa per suposades similituds amb una escultura de fusta de Santa Praxedis a l'Almudaina. Francesca Español considera que el tractament plàstic de les teles revela que no té res en comú amb Santa Praxedis que no és tan volumètrica com les figures del retaule de Sant Salvador i presenta un tractament més rítmics dels plegs. Carlos Espí l'atribueix a Guillem Sagrera amb base a suposades similituds estilístiques amb les mènsules de la capella de Sant Francesc (abans de la Passió)  de Felanitx que encarregà Jordi Sabet, que com ja varem dir els especialistes en art consideren que no poden ser de Sagrera per la seva baixa qualitat.
Antònia Juan Vicens tractà el tema a "La actividad escultorica de Huguet Barxa. Nuevas Perspectivas" (Archivo Español de Arte, 347, 2014). Diu que el contracte de 1450 explicaria el caràcter flamenquizant de l'obra, si bé hi ha diferències estilístiques entre els distints panells, al panel superior central i a la pedrela on hi ha un tractamen diferent de les figures i també als motius que decoren els extrems superiors. Les figures dels apòstols de la pedrela té ressons de l'estil sagrerià als rostres que s'assemblen als evangelistes del Museu Diocesà de Mallorca. Això no vol dir que sigui obra de Guillem Sagrera ni dels seus deixebles més destacats que feien obres d'una qualitat molt superior, a més que estaven immersos en els treballs de la Llonja i de la catedral, i Guillem era a Nàpols, i és poc probable que els posposessin per començar un nou encàrrec, en tot cas s'hauria acudit a la subcontracte. Hi ha constància de retaules que armonitzaven elements importats amb altres executats al lloc de destí, així el 1428 al contractar un retaule a Rafel Mòger s'especifica que l'ha d'armonitzar amb el bancal que és obra de Flandes. Conclou Antònia Juan que el retaule seria un muntatge de panels portats de Flandes amb altres realitzats per un artesà local que coneixia l'estil de Guillem Sagrera però sense el seu talent ni el dels seus deixebles més avantatjats. Falta un anàlisi petrogràfic.
La suposició de que el retaule fos encarregat per Jordi Sabet per un gremi no s'entén, en aquest cas l'encàrrec l'haurien fet els sobrepossats del gremi i pagat de diners de la caixa comuna. La quantitat per la que s'encarrega el retaule, 150 lliures, és considerable. A Mallorca les obres escultòriques estaven més mal pagades: 9 ll. per una clau de volta, Francesc Sagrera cobrà 46 lliures pel sepulcre de Ramon Llull.
Onofre Vaquer

PASSIO IMAGINIS (1)


PASSIO IMAGINIS
Al setmanari Felanitx hi hagut un debat sobre l'autoria del retaule de pedra del segle XV de Sant Salvador de Felanitx que alguns han atribuït a Guillem Sagrera. En una primera carta recordava un document de 1450 trobat per Ramon Rosselló pel que el clergue Jordi Sabet comanava a una mercader que anava a Flandes un retaule de la Passió per un preu que no superés les 150 lliures. Me varen contestar que seria un altre retaule. El 7-6-2019 vaig publicar al Felanitx la meva resposta. És aquesta:

PASSIO IMAGINIS
No sé si contestar les suposicions gratuïtes de Carme Mayol. Suposar que el retaule de la Passió que es comana a Flandes el 1450 seria una pintura per ciutat, sense cap document i sense cap referència a cap visita pastoral, és molt de suposar. Canten papers i menten barbes. Guillem Sagrera no sols era arquitecte i escultor era empresari de la construcció i tenia gent que feia les obres que li encomanaven. Jo no som especialista en art, encara que els llibres d'art me citin per haver identificat el "maestro de las Pedrelas" que era Joan Rosat, però els especialistes en art diuen que les mènsules ornamentals, amb figues de profetes, de la capella de la Passió (avui Sant Francesc) de l'església de Felanitx no poden ser de Guillem Sagrera per la seva baixa qualitat. El retaule de Sant Salvador va esser policromat per Joan Marçol i algú li va atribuir la realització del baix relleus, cosa que avui ningú defensa. El pare Llompart el va atribuir a Huguet Barxa per paral·lelismes estilístics entre els plecs del vestit de Santa Anna del palau de l'Almudaina. No deixa de ser una hipòtesis sense confirmació. El 1450 no podien encarregar el retaule a Guillem Sagrera que feia tres anys que era a Nàpols i prou feines tenia amb el Castell Nou. Tant na Tina Sabater com n'Antònia Juan Vicens, màximes autoritats en escultura gòtica, me diuen que el retaule té evidents trets flamencs i res que recordi a Guillem Sagrera. Na Tina Sabater va dirigir la tesi doctoral de N'Antònia Juan (avui professora de la UIB) sobre escultura gòtica que va publicar amb el títol "Lapiscida vel ymaginarius".
   Onofre Vaquer      

DEMAGÒGIA DEL PP


Setmanari Felanitx 12-4-2019
                               DEMAGÒGIA I MENTIDES DEL PP
A aquest setmanari el 5-4-2019 el PP deia que Company vol rebaixar l'IRPF i que aquesta proposta fou rebutjada pel Govern d'Armengol, sense dir que aquest impost és de l'Estat espanyol no de la comunitat autònoma. Sols hi ha una part que cobra la comunitat, ara a Andalusia les dretes l’han rebaixat pels que cobren més de 120.000 euros l’any. Sempre que el PP parla de rebaixar impostos ho vol fer pels més rics. L’únic punt inamovible dels diversos programes del PP és que els rics han de pagar pocs impostos. Quan Aznar va arribar a la presidència del govern el primer que va fer va ser un decret-llei baixant el tipus màxim a pagar d’IRPF, el que pagaven els que tenien més rendes. També vol suprimir els impostos de successions i de donacions, cosa que també promet Casado, quan és un impost que recapten les comunitats autònomes. A Andalusia han suprimit aquest impost que sols pagaven els que reben herències de més d'un milió d'euros. A Balears es paga un 1,2 %. Si baixen els impostos als més rics ¿quines prestacions retallaran als més pobres?. Volen pactar amb Vox que diu que els rics no han de pagar més impostos que els altres i que l'estat no ha de prestat serveis com educació o sanitat, sols ha de tenir exèrcit, policia i justícia penal.
Diuen els del PP que quan governen els socialistes hi ha menys gent fent feina, cosa que és falsa. El 2004, quan Rodríguez Zapatero accedí al poder, hi havia a Espanya 17.011.800 de persones ocupades, el 2007 havien passat a 19.152.300, un   increment de 2.110.500. Molta gent de països menys desenvolupats venia a Espanya a treballar. Després vingué el        crac de la bombolla immobiliària, que el govern del PP havia ajudat a crear amb la llei del sòl, quan feu fallida un banc nord-americà, el 2208,  i ens afectà a tots, sobretot a les Caixes d'Estalvi al front de les quals el PP havia posat polítics (Madrid, València, Galícia). Malgrat tot el 2010 encara que a Espanya hi havia 4.632.400 aturats hi havia 18.355.500 ocupats, un milió 444.700 més que el 2004.  Els del PP repeteixen que els socialistes congelaren les pensions i això sols fou l'any en que estellà la crisi, l'any següent, el 2009 la totalitat de les pensions es revaloritzaren un 2 % i la inflació fou del 0,7 %, es guanyà un 1,7 %. La veritat és que amb 5 anys del govern socialista les pensions més baixes pujaren 24 punts i amb 8 anys de govern del Partit Popular pujaren 4 punts. I a més el govern socialista va treure una llei de dependència amb la que les persones que necessitaven més ajuda cobraven una ajuda extra.
No sé si qualcú es creu els dois que cada dia diu en Casado, com que si Pedro Sánchez és president n'Otegui serà ministre. Critiquen que el PSOE acceptés que el vot d'un diputat de Bildu al decrets socials, la majoria dels quals foren també aprovats per Ciudadanos, i abans ells havien votat amb Bildu contra els pressupostos del govern.    

AVORTAMENT-2011


AVORTAMENT-2011.

            El 2009 vaig publicar un article a Tribuna de Diario de Mallorca sobre la penalització i consideració moral de l'avortament al passat (el podeu veure al meu blog:
http://www.onofrevaquer.blogspot.com.es/2011/02/otravez-el-aborto.html). Recordava que a l'Antic Règim l'avortament no estava penalitzat i que els manuals de confessors consideraven lícit l'avortament en alguns suposats: el d'una noble per no infamar el llinatge, el d'una religiosa per no infamar el convent, i en cas de violació.
            Ara voldria afegir els que diuen els primers còdexs penals. No hi ha cap Codi Penal fins el 1822, que sols durà uns mesos pel retorn a l'absolutisme, i aquest al seu article 612 diu que no es considera assassinat que les dones fadrines o viudes que tenen un fill il·legítim, sempre que no hagin pogut donar a llum a casa de refugi, el matin dins les primeres 24 hores, si són dones de bona fama i no corrompudes. Cal recordar que els codis del XIX es considera que per ser persona cal haver viscut més de 24 hores fora del claustre matern. Després s'estableixen diverses penes de reclusió en els casos d'avortament, tant pels que els provoquen com per la dona, sent atenuant que la dona sigui fadrina o viuda de bona fama. No hi haurà altre codi penal fins el 1848 que al seu article 339 estableix presó menor per la dona que avorti, però si és per ocultar la deshonra presó correccional. La llei no era igual per tothom, la gent considerada honorable tenia més drets. Amb la llei d'En Gallardón hi podrem tornar, les dones amb possibles podran anar a avortar a l'estranger, les que no s'ho puguin pagar ho faran a la clandestinitat com a la novel·la Tiempo de silencio, qui no hagi llegit el llibre haurà vist la pel·lícula que és un al·legat contra la penalització de l'avortament.
                                       Onofre Vaquer  

La llei no pot penalitzar tot el que no és moral, i menys on hi hagi llibertat religiosa i conseqüentment diferents moralitats. Avui hi ha entre nosaltres molts musulmans, si alguns d'aquests demanessin que l'Estat persegueixi els que beuen vi o mengen porc, per ser contrari a la seva moral, què diríem ?.
En l'Edat Moderna, en què l'Estat era defensor de la fe i cremava a un heretge si l'Església es ho indicava, l'avortament no estava penalitzat ja que es considerava que no tot el que es considerés pecat havia de ser castigat com consideraven els calvinistes . Si visquéssim al segle XVI, el cardenal Rouco Varela estaria en les presons de la Inquisició acusat d'heretge calvinista. Recordem que per molt menys Bartolomé de Carranza, arquebisbe de Toledo, es va passar 17 anys a les presons inquisitorials. El jesuïta Francisco Suárez deia que el paper de l'Estat era garantir la pau i formar ciutadans, no homes virtuosos.
A la fi del segle XVII eren corrents entre els catòlics opinions com aquestes:
- És lícit procurar l'avortament abans de l'animació del fetus, per temor que la noia sorpresa gràvida, sigui morta o infamada.
- Sembla probable que tot fetus no té ànima racional, mentre està a l'úter, i que només comença a tenir-la quan se li pari; i consegüentment caldrà dir que en cap avortament es comet homicidi.
Sebastià Oliver, frare de l'orde dels mínims, natural de Campos, va escriure un manual de confessors (Exercici de confessors ...), en 7 volums, del qual hi ha manuscrit de finals del XVII i edició impresa de principis del XVIII, que va passar la censura de la Inquisició. Cita autors que consideren que l'avortament és lícit en els següents supòsits: el d'una monja per no infamar el convent, el d'una noble per no infamar el llinatge, el d'una donzella forçada per ser el fetus injust agressor. Considerava que el fetus no estava animat en els 40 primers dies, opinió que sostenien altres autors. Al segle XVI el pare Juan de Pineda escrivia: cosa és de molta consideració, que diuen Aristòtil i Sant Tomàs, que el nen als quaranta dies de la seva concebut, quan se li infon l'ànima racional, no és més gran que una formiga ... mes de la nena diu que fins a entrar en el quart mes no se li infon l'ànima.
Hi ha qui diu que l'embrió és una persona. Al segle XIX, en què l'Estat es declarava catòlic, es fan lleis generals per a tot Espanya (abans cada regne tenia les seves lleis), com el Codi Civil i el Codi Penal, es defineix una persona com a ésser nascut de dona, de manera humana, que hi hagi viscut més de 24 hores separat del claustre matern. Abans no es pot parlar de persones, el fetus no és una persona. Quan es comencen a fer estadístiques de mortalitat infantil no es compten els que han mort abans de les 24 hores. Si es diu que en un embrió hi ha vida també ho podríem dir d'un espermatozoide i, filant encara més prim, dir que el celibat i la castedat és un crim perquè impedeix el naixement d'uns fills.
No entenc com gent que creu ser cristiana prefereixi prendre el bàndol dels que volen apedregar la dona adúltera en comptes de seguir la postura de Crist que va ser la de despenalitzar, en un moment en què la llei deia que calia apedregar aquestes dones fins matar-les. (Publicat en castellà a Diario de Mallorca el 2011)

L'AVORTAMENT


Setmanari Felanitx 3-4-2019
L'AVORTAMENT
Onofre Vaquer
Unes desafortunades declaracions d'Adolfo Suárez Illana sobre l'avortament han posat de manifest la ignorància de certs personatges sobre com ha estat regulat històricament. Abans del segle XIX l'avortament no estava penalitzat. No hi ha cap Codi Penal fins el 1822, que sols durà uns mesos pel retorn a l'absolutisme, i aquest al seu article 612 diu que no es considera assassinat que les dones fadrines o viudes que tenen un fill il·legítim, sempre que no hagin pogut donar a llum a casa de refugi, el matin dins les primeres 24 hores, si són dones de bona fama i no corrompudes. Cal recordar que els codis del XIX es considera que per ser persona cal haver viscut més de 24 hores fora del claustre matern. Després s'estableixen diverses penes de reclusió en els casos d'avortament, tant pels que els provoquen com per la dona, sent atenuant que la dona sigui fadrina o viuda de bona fama. No hi haurà altre codi penal fins el 1848 que al seu article 339 estableix presó menor per la dona que avorti, però si és per ocultar la deshonra presó correccional. La llei no era igual per tothom, la gent considerada honorable tenia més drets. Els neandertals no mataven els seus fills però a Xina era corrent ofegar-los dins la banyera. Durant el franquisme les dones amb possibles anaven a avortar a l'estranger, les que no s'ho podien pagar ho feien a la clandestinitat com a la novel·la Tiempo de silencio, qui no hagi llegit el llibre haurà vist la pel·lícula que és un al·legat contra la penalització de l'avortament.
El 1983 hi va haver un debat sobre la despenalització de l'avortament, dos anys abans que s'aprovés la llei en alguns supòsits. El 5 de febrer Diario de Mallorca publicava un magnífic article de Fèlix Pons en el qual deia que despenalitzar vol dir que una conducta queda exclosa de la persecució penal, sense emetre un judici moral o ètic sobre la mateixa, i que despenalitzar l'avortament, en alguns supòsits, és considerar excessiu considerar criminals a les persones que avorten en circumstàncies dramàtiques i castigar-les. Cinc dies després, el 10 de febrer, Diario de Mallorca publicava un article meu titulat Dret penal i moral en què exposava la duresa del dret penal mallorquí dels segles XV i XVI, càstigs que avui ningú subscriuria com cremar els homosexuals. La llei no pot penalitzar tot el que no és moral, i menys on hi hagi llibertat religiosa i conseqüentment diferents moralitats. Avui hi ha entre nosaltres molts musulmans, si alguns d'aquests demanessin que l'Estat persegueixi els que beuen vi o mengen porc, per ser contrari a la seva moral, què diríem ?.
En l'Edat Moderna, en què l'Estat era defensor de la fe i cremava a un heretge si l'Església ho indicava, l'avortament no estava penalitzat ja que es considerava que no tot el que es considerés pecat havia de ser castigat com consideraven els calvinistes. Si visquéssim al segle XVI, el cardenal Rouco Varela estaria en les presons de la Inquisició acusat d'heretge calvinista. Recordem que per molt menys Bartolomé de Carranza, arquebisbe de Toledo, es va passar 17 anys a les presons inquisitorials. El jesuïta Francisco Suárez deia que el paper de l'Estat era garantir la pau i formar ciutadans, no homes virtuosos. A la fi del segle XVII eren corrents entre els catòlics opinions com aquestes:
- És lícit procurar l'avortament abans de l'animació del fetus, per temor que la noia sorpresa gràvida, sigui morta o infamada.
- Sembla probable que tot fetus no té ànima racional, mentre està a l'úter, i que només comença a tenir-la quan neix i consegüentment caldrà dir que en cap avortament es comet homicidi.
Sebastià Oliver, frare de l'orde dels mínims, natural de Campos, va escriure un manual de confessors (Exercici de confessors ...), en 7 volums, del qual hi ha manuscrit de finals del XVII i edició impresa de principis del XVIII, que va passar la censura de la Inquisició. Cita autors que consideren que l'avortament és lícit en els següents supòsits: el d'una monja per no infamar el convent, el d'una noble per no infamar el llinatge, el d'una donzella forçada per ser el fetus injust agressor. Considerava que el fetus no estava animat en els 40 primers dies, opinió que sostenien altres autors. Al segle XVI el pare Juan de Pineda escrivia: cosa és de molta consideració, que diuen Aristòtil i Sant Tomàs, que el nen als quaranta dies de la seva concebut, quan se li infon l'ànima racional, no és més gran que una formiga ... mes de la nena diu que fins a entrar en el quart mes no se li infon l'ànima.
Hi ha qui diu que l'embrió és una persona. Al segle XIX, en què l'Estat es declarava catòlic, es fan lleis generals per a tot Espanya (abans cada regne tenia les seves lleis), com el Codi Civil i el Codi Penal, es defineix una persona com a ésser nascut de dona, de manera humana, que hi hagi viscut més de 24 hores separat del claustre matern. Abans no es pot parlar de persones, el fetus no és una persona. Quan es comencen a fer estadístiques de mortalitat infantil no es compten els que han mort abans de les 24 hores. Si es diu que en un embrió hi ha vida també ho podríem dir d'un espermatozoide i, filant encara més prim, dir que el celibat i la castedat és un crim perquè impedeix el naixement d'uns fills. No entenc com gent que creu ser cristiana prefereixi prendre el bàndol dels que volen apedregar la dona adúltera en comptes de seguir la postura de Crist que va ser la de despenalitzar, en un moment en què la llei deia que calia apedregar aquestes dones fins matar-les.