martes, 29 de septiembre de 2015

ESPANYA UNA NACIÓ?

"Diario de Mallorca" el 29-9-2015 me publica un article:

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/09/29/espanya-nacio/1058651.html

Tribuna

Espanya una nació?

29.09.2015 | 02:45
Espanya una nació?
Espanya una nació?

Dia 24 Vivian Santisteban publicava a aquest diari un article on afirmava que Espanya era una nació fa més de 400 anys. Discrepo de les opinions que consideren que Espanya és una nació com a mínim des dels Reis Catòlics, per Esperanza Aguirre de fa tres mil anys, o de les que consideren que Catalunya és una nació des de fa mil anys. El que entenem avui per nació és un concepte del segle XIX. Abans del XIX ningú va dir mai que Espanya era una nació. Baltasar Gracián deia el 1640 que "en la monarquía de España las províncias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias".
A l´Edat Mitjana i Moderna el terme nació s´emprava per designar una comunitat d´estrangers amb un origen comú. Es parla de nació de gitanos, nació hebrea, no volien construir una estructura política pròpia. Nació era ètnia, conjunt individus que comparteixen la creença subjectiva en una ascendència comuna És el cas dels jueus i malgrat la condició de jueu la transmeten les mares, els anàlisis d´ADN revelen que a Europa les dones dels jueus tenen orígens diversos, haurien emigrat els homes i casat amb dones del lloc d´arribada. A Cadis un diputat diu que a Amèrica hi ha tres nacions: blancs, indis i negres. A l´Edat Mitjana els mallorquins deien que eren de nació catalana. Un habitador d´una illa grega que pertanyia a l´imperi turc diu que és venecià, l´illa havia estat de Venècia però ja no ho era.
A partir de la revolució francesa la nació és el conjunt de ciutadans depositaris de la sobirania. La nació fou una creació de la revolució liberal enfront dels trons absolutistes. Un versos absolutistes del 1823 deien: "Fent la nació sobirana, al rei vares captivar", per això la gent de dretes cridava "abajo la nación, viva la Inquisición". Pels absolutistes el nacionalisme era equivalent a ateisme. Donoso Cortés (1848) demana una dictadura catòlica, considera el nacionalisme una teologia satànica. Pels carlistes la pàtria té un significat contrari al de nació, la pàtria és el conjunt de tradicions, lleis i creences típiques de l´Antic Règim, ja no és sols la terra dels pares. A finals del XIX els conservadors es faran nacionalistes i Menéndez Pelayo construeix una versió catòlica conservadora dels nacionalisme, Espanya fou nació catòlica, martillo de herejes, luz de Trento.
Des del segle XIX s´entén per nació una comunitat humana dotada d´una unitat cultural: una mateixa procedència ètnica, d´història, religiosa, idiomàtica i de costums, el feixisme afegeix un comú destí nacional que per Espanya seria l´expansió i defensa del catolicisme. Herder considera que les nacions són creacions de la divinitat. Per Benedict Anderson és una comunitat imaginada pels que defensen un projecte polític partint de materials preexistents. Els nacionalismes creen les nacions i el que Hobsbawm anomena "l´invent de la tradició", afegint que un gran nombre de costums, creences i pràctiques arrelades en la vida de les societats modernes i que es declaren antigues, de fet tenen un origen recent. Per ell, les nacions es veuen obligades a inventar-se una història pròpia, cercant en el passat les preocupacions del present. Les histories nacionals per escolars han inclòs discursos polítics amb una càrrega d´intencionalitat. La construcció de la identitat espanyola, tal com l´entén el nacionalisme espanyolista, fou obra de Modesto Lafuente i de Cánovas del Castillo a la segona meitat del XIX. L´història nacionalista de Catalunya fou obra d´Antoni i Pròsper de Bofarull i de Víctor Balaguer.
¿Què va ser primer l´Estat o la nació? En el cas d´Espanya primer va ser l´Estat creat a partir de les Corts de Cadis que no fou acabat fins el 1837. No hi ha Estat espanyol ni amb els Reis Catòlics ni amb Felip V, hi ha la monarquia hispànica. Fins el 1835 no existeix Espanya en termes polítics, abans Espanya era un terme geogràfic, la península ibèrica. Al XIX pels nacionalistes catalans la nació era Espanya i la pàtria Catalunya, l´Espanya-nació era l´ideal de la burgesia catalana interessada en el mercat nacional espanyol dins un règim proteccionista. Prat de la Riba és el primer que diu que Catalunya és una nació. El 1905 Sanper i Miquel publica Fin de la nación catalana on diu que el 1714 morí un Estat, no el poble i que un poble viu mentre la llengua viu. I això que la llengua pròpia no fou una preocupació dels nacionalistes catalans fins el segle XX com me reconeixia el professor Alcoberro. He posat de relleu que els austriacistes catalans consideraven que el castellà havia de ser la llengua de cultura. He tractat aquests tòpics que circulen tant al meu llibre Mites i tòpics de la història d´Espanya i de Mallorca (2010) com a alguns articles a aquest diari.
Nel Martí diu que el nacionalisme català s´equivoca quan afirma que Espanya no és una nació i sí un Estat, Espanya és una nació perquè molts ciutadans ho creuen. El mateix podríem dir de Catalunya. N´hi ha que afirmen que Espanya és una nació de nacions. Una nació no té perquè ser un Estat, hi ha Estats plurinacionals i nacions dividides en varis Estats. No entenc la oposició a que es pugui considerar a Catalunya una nació si molts de catalans ho consideren, el que no significa que hagi de ser necessariament un Estat independent.
(*) Doctor en Història

LA PRETESA EXCLUSIÓ D'AMÉRICA

Al setmanari FELANITX dia 18-9-2015 publicava aquest article:



LA PRETESA EXCLUSIÓ D'AMÈRICA
                                                                  per Onofre Vaquer
            Al setmanari de dia 11, a una entrevista, Antoni Obrador Capó parla de l'exclusió de la corona d'Aragó del comerç amb Amèrica. És aquest un tòpic que va circular durant molts d'anys i que ha deixat de fer-ho entre historiadors. Es deia que fins el 1778 els de la corona d'Aragó restaren exclosos del comerç amb les Índies. Quan alguns historiadors de la Universitat de Barcelona (Fradera, Delgado, Martínez Shaw) començaren a investigar el comerç català al segle XVIII veren que l'exclusió no era de persones sinó de ports. Els catalans i mallorquins podien anar a Amèrica però havien de partir de Sevilla, que tenia el monopoli (Cadis ho tindrà des de 1718), sobretot perquè la monarquia controlava l’or i plata que venia, del que tenia un quint. S’ha abduït una clàusula del testament d’Isabel la Catòlica, però aquesta clàusula fou derogada per Ferran quan morí la reina i mai va estar en vigor. El cronista Fernández de Oviedo afirma que els privilegis dels súbdits de la Corona de Castella acabaren quan Isabel la Catòlica morí el 1504. Carles V el 1525 ho va ampliar a tots els súbdits de l’imperi, entre els que inclou els genovesos, ja que Gènova era feu de l’Imperi. Abans els genovesos per comerciar amb les Índies es naturalitzaven castellans o empraven homes de palla. El 1568 s’afirmava que molts estrangers passaven lliurament a les Índies dient que eren gallecs o catalans. El 1564 el monarca reconeix que els aragonesos poden gaudir en Índies dels mateixos beneficis que els castellans. Valetí Almirall, l'inventor del catalanisme polític, diu que els catalans no foren exclosos, sinó que s’exclogueren ells mateixos i que a Castella, Amèrica la dessagnà. A l'Arxiu d'Índies de Sevilla he vist llicències donades a mallorquins al segle XVI per passar a Amèrica. Han tractat el tema Roman Piña ("La debatuda exclusió catalano-aragonesa de la conquesta d'América" editat per la Generalitat de Catalunya el 1991) i Carles Manera (articles a L’Avenç núm. 86, octubre 1985, i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana núm. 44, 1988, "Mallorca y el comercio con América, 1730-1830").
            Que Cristòfol Colom no era felanitxer ni català ho vaig deixar clar a una conferència que vaig fer a Omnium Cultural de Barcelona y que me varen publicar al butlletí del Centre d'Estudis Colombins, secció d'Omnium (es pot veure a internet: “Recerques sobre l’origen de Cristòfol Colom” a http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf, pp.10-15). També a un article al núm. 3 de la revista Segell (Palma: Lleonard Muntaner, 2006) i a diversos articles a diaris (veure www.onofrevaquer.blogstop.com.es).
 

miércoles, 16 de septiembre de 2015

EL CATALÀ A MALLORCA

Dia 4-9-2915 El diari "Ultima Hora" em publicava el següent article que fou contestat dia 14 per un empresari:



LA INTRODUCCIÓ DEL CATALÀ A MALLORCA
                       Onofre Vaquer
                       Dr. en Història

            Dia 20 aquest diari publicava un article de Mateu Morro en el que afirmava "en contra del que pensa Onofre Vaquer, el tema de la llengua havia preocupat molt a Felip V". No record haver fet aquesta afirmació, el que he fet ha estat combatre mites i tòpics que pensa molta gent que no és historiadora. Ja ho vaig fer al llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" (2010) i ho he seguit fent a alguns articles. Molta gent pensa que Felip V imposà amb la Nova Planta el castellà com a llengua oficial i no és així a Mallorca, sí a València. Felip V, que no va aprendre mai el castellà, sols parlava francès, no va donar per Mallorca cap disposició lingüística. Si aneu a un arxiu municipal voreu que tota la documentació oficial està en català fins 1768. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català i es conserven, els relators les han de traduir al castellà. Fou Carles III el 1768 el que l'imposà que les sentències dels tribunals i l'ensenyança de primeres lletres es fes en castellà. Si aneu a un arxiu municipal i mireu un llibre de sentències del batle del 1768 voreu que estan en català fins que arriba la Reial Cèdula impresa i la pàgina següent ja s'escriu en castellà. El que tota l'ensenyança es faci en castellà es torba més. Es continuen fent classes en català fins el 1825 segons Rovira i Virgili i fins el 1858 segons Coromines. Els protocols notarials segueixen en castellà fins el 1862 (llei del notariat).
             L'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona. Cal dir que els austriacistes catalans escrivien en castellà, no sols llibres (com Feliu de la Penya) sinó fins i tot pamflets propagandístics (es poden veure a la Biblioteca de Catalunya a la sèrie papers bonsoms). A l’Arxiu de Viena he vist els escrits dels austriacistes catalans que s’exiliaren després de la guerra i estan en castellà. L'austriacista "Academia de los Desconfiados" tingué per llengua el castellà. Na Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Quan Mallorca serà austriacista envien a Barcelona al marquès de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, com les cartes al seu germà. Els virreis austriacistes enviaven escrits en castellà al G.G.C., ho fa el comte de Savellà, català casat amb una mallorquina, senyor de l'honor de Felanitx, i el marquès de Rubí. Els 25 i 26 d'abril de 1707 la vila de Felanitx volgué festejar el triomf carolí del comte de Savellà, una mena d'ofrena de vassalls al seu senyor, i editen un opuscle amb poemes en castellà.
            El castellà s’havia començat a introduir com a llengua de cultura al segle XV. El mallorquí Jaume d’Olesa (mort el 1443) escrivia sonets en castellà. A les biblioteques mallorquines del XVI, després del llatí la llengua predominant és el castellà[1]. A Barcelona s’editaven llibres en castellà, un 43,94 % dels editats al segle XVI, representant un 5,76 % del total dels editats al primer decenni i el 76,21 al darrer, baixant els editats en llatí del 61,53 al 15,53 i els en català del 32,69 % al 8,25. A València els llibres impresos en castellà arribaren al 50,06 % entre 1526 i 1541. Abans de Carles III, a més de en llatí, s’educava en castellà. La nobles i la burgesia catalanes presumien de coneixements de castellà. Binimelis acaba la seva història de Mallorca en català el 1595 i la tradueix al castellà el 1601. El 1631 Dameto publica la seva Historia General del Reino Baleárico en castellà. El frare mínim Sebastià Oliver, natural de Campos, que havia professat el 1677, escriu en castellà el sis toms d’un manual de confessors. El 1541 Damià Carbó publicava a Mallorca Arte de las comadres en castellà. Diversos autor mallorquins escriuen llibres religiosos i sermonaris en castellà. Al segle XVII es feia teatre en castellà al posteriorment anomenat Teatre Principal de Palma. És curiós que quan Catalunya s'ha separat de la monarquia hispànica la llengua emprada a les instàncies superiors ha estat la castellana. Durant la revolta catalana de 1640, la mal anomenada guerra dels segadors, Catalunya passa a dependre de França i hi haurà un virrei francès, aquest no entenia el català i sí el castellà, els catalans no entenien el francès, per això les reunions oficials es fan en castellà. A Menorca durant la dominació britànica les relacions entre les autoritats britàniques i les institucions menorquines es fan en castellà. Durant la guerra del francès, el 1812 Napoleó annexionà Catalunya a França, davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex napoleònic al català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor del castellà en lloc del català, diuen que és la llengua de cultura, dels espectacles, dels missers i clergues. Ja abans, Capmany, de família austriacista, havia dit que el català era una llengua inútil per la república de les lletres.


[1] Vegeu el nostre article “Llibres i retaules a cases mallorquines (Segle XVI, segona meitat)”. Mayurqa núm. 31. Palma, UIB, 2006, pp. 295-323. També Vaquer, Una Sociedad del Antiguo Régimen, t. II, 1988, pp. 830-834 i 954-964.