viernes, 18 de diciembre de 2020

L'ESPANYOLITZACIÓ DE MALLORCA

El setmanari Felanitx del 18-12-2020 publica aquest article

L'ESPANYOLITZACIÓ DE MALLORCA

         Onofre Vaquer

Sempre he sostingut que Espanya, com estat i com a nació, no existeix fins el segle XIX, que fou un projecte a les Corts de Cadis que no cristal·litzà fins 1835. Ara l'historiador pollencí Pere Sales, amb qui vaig compartir despatx a la UIB, ha publicat L'espanyolització de Mallorca (El Gall Editor, 2020). Les nacions són comunitat imaginades, s'inventen al segle XIX a partir d'elements preexistents. L'espanyolització està vinculada al liberalisme que defensa la sobirania nacional enfront a l'absolutisme dels reis de l'Antic Règim. L'estat-nació imposarà l'exclusivitat o preeminència d'una identitat, la castellana. Mentre que a l'Antic Règim els soldats eren mercenaris, fins a Carles III que imposar les quintes, al XIX es mobilitzaran tots els homes d'una determinada edat convertits en soldats disposats a morir gratuïtament per assolir els objectius dels governants. La invasió napoleònica és l'acte de naixement del nacionalisme espanyol. Sales explica com a les guerres l'agitació patriòtica són un factor d'espanyolització com la Guerra d'Àfrica de 1859-60 i la Guerra de Cuba (1895-1898). Per facilitar la unió nacional calia un enemic exterior. Es multipliquen les mostres en favor de l'exèrcit expedicionari, desfilades de tropes amb arengues de governadors i bisbes. Tot el poble, tots el partits, tota l'Església, tota la premsa aplaudeixen les guerres. A la d'Africa, l'Església recupera un vell enemic, els moros, que la premsa considera bàrbars i bruts, fa rogatives per implorar la victòria i tedèums  per les victòries. No es fa públic que el mòbil de la guerra són els interessos de la burgesia mercantil que veien amenaçats els seus mercats pels avanços de França. Els intents de dotar a Cuba d'autonomia són criticats pels ultracatòlics que deien: "Los políticos se pasaron a Mahoma, como luego pasaron a Pepe Botella, como ahora se pasan a los insurectos en el vehículo de la autonomía". Pere Sales tracta la nacionalització des de l'administració que s'expansiona tant l'estatal com la municipal i sorgeix una institució nova, la Diputació. Augmenten els pressuposts i els serveis. Accediran als consistoris persones de menor capacitat econòmica que abans. Entenien el nacionalisme espanyol com un factor de modernització. La bandera, que abans sols era per la marina de guerra, va entrant a altres àmbits. A les guerres civils la portaran els progressistes (el liberals) enfront als més conservadors (els carlins) que portaran la blanca amb la creu de Borgonya. A partir de 1844 la bandera espanyola es posa a les casernes i a partir de 1854 a la façana de l'Ajuntament de Palma en festes senyalades, desapareix durant el regnat d'Amadeu de Savoia i la tornen posar al entrar la I República. Pels republicans la bandera havia perdut el caràcter monàrquic i s'oposaran a que la trepitgin el  que porten la custòdia a la processó del Corpus. Entre 1861 i 1864 es posen noms als carrers en castellà, tant si eren noms locals (el 65 %) com externs (el 35 %). Els estat-nació funcionen amb mites i símbols comuns a través d'institucions educatives. El 1850 el 75 % de la població espanyola era analfabeta i això el comença a canviar la llei Moyano de 1857. Sorgeixen escoles públiques i les privades, unes regides per l'església i altres pel moviment obrer o personalitats progressistes com Guillem Cifre a Pollença o el nostre Mateu Obrador amb Alexandre Rosselló (l'Escola Mercantil). La religió catòlica es considerava part fonamental de la nació. Es mitificaren determinats esdeveniments històrics. La història de Mallorca es presentada com un dels fonaments de l'Espanya actual, liberal, conservadora y cristiana. Hi ha una aculturació per imposició de dalt i per adopció des de baix.           

domingo, 13 de diciembre de 2020

CRISTÓBAL COLÓN. DE LOS ENIGMAS A LAS CERTEZAS.

 El setmanari Felanitx del 11-12-2020 publica aquest article:

LLIBRES

VAQUER BENNASAR, Onofre: Cristóbal Colón. De los enigmas a las certezas, Madrid: Europa Ediciones, 2020, 400 págs., ISBN: 979-12-201-0006-9

Sobre el lloc de naixement de Colom, o sobre el possible pre-Descobriment, s'han escrit un cúmul tan inimaginable de bajanades que només són explicables pel desequilibri mental d'algun d'aquests autors, o per un xovinisme patrioter difícil de comprendre per a qualsevol persona mitjanament lúcida. Sempre hem mantingut que l'important de Colom no és el seu lloc de naixement, sinó l'obra que ens va llegar, els seus viatges i el significat que van tenir els seus descobriments. És cert que des del primer moment es va obrir un debat massa forçat, ja que Colom sempre va afirmar que era genovès i, alguns consideraven que un estranger no podia haver realitzat una gesta, la qual es va atribuir a algun compatriota desconegut, però a qui el forà havia robat la seva proesa. Sobre aquesta mateixa qüestió, a les Balears hem patit una veritable allau de absurdes teories sobre la pàtria petita de Colom. Si al segle XV una persona s'hagués dirigit a Colom i li hagués comentat que no era qui deia ser i que mentia com un bergant sobre el seu lloc d'origen, sinó que era un jueu o un bastard, hauria corregut la sang pels carrers de Sevilla.

 Afortunadament l'obra d'Onofre Vaquer ve a posar fi als disbarats realitzats per molts historiadors aficionats. En aquest sentit, la robustesa investigadora, la meticulositat en el seu pacient tasca efectuada en els diferents arxius i la quantitat de documents analitzats per Vaquer són d'una solidesa tan enorme que liquiden per complet la qüestió, si mai l'hagués hagut, del naixement de l' Almirall. D'aquesta manera Vaquer no s'ha limitat només a la utilització bibliogràfica tan necessària en les investigacions, que per cert és tremendament rica i abundant, sinó que ha utilitzat els recursos i les sèries documentals de moltíssims arxius i centres de documentació. Des dels propis de les illes Balears passant pel de la Corona d'Aragó, a l'importantíssim Arxiu Històric Nacional. No obstant això, l'investigador ha anat més enllà i també ha aprofundit en diversos arxius que es troben fora de les nostres fronteres i que, pel tema que ens ocupa, eren d'imprescindible consulta, com són els de Marsella, Gènova o Florència.

Passant ja a l'estructura de l'obra presentada per Onofre Vaquer la podríem resumir en tres grans blocs. En primer lloc, Vaquer exposa les diferents teories sobre el naixement de Colom, incidint en els errors que van presentar o presenten, a el rebuig científic que algunes d'elles van rebre en el passat, o al més que qüestionable mètode seguit per autors del nostre més immediat present . No cal dir que algunes d'elles són, si més no, insensateses de mida descomunal, però, com cita Carlos Martínez Shaw en el pròleg, encara que siguin teories absolutament desgavellades val la pena llegir-les, encara que només sigui per la hilaritat que produeixen. En segon lloc, l'autor passa a desenvolupar el veritable nucli de la seva recerca: les certeses sobre l'Almirall i, com ja hem esmentat anteriorment, liquidant completament qualsevol tipus de dubte que es pogués albergar sobre el seu origen, llengua o procedència. Un altre dels exemples que demostren la bona feina de Vaquer és la referència a la inexistent Escola Cartogràfica Mallorquina que, encara citada per Nordensköld, mai va ser tal. Però, el capítol definitiu de l'obra de Vaquer és el que dedica a la família de Domenico di Colombo i a la llarga i exhaustiva llista de documents que al·ludeixen directament a aquesta estirp, i per tant a la pròpia història de Colom.

Finalment, el tercer gran bloc el destina a analitzar els viatges colombins, concloent amb un breu capítol sobre els plets que es van originar per les reclamacions dels privilegis atorgats i anul·lats, i altre plet de successió al mayorazgo. I ja, per concloure la presentació de l'estructura, l'autor també fa referència, encara que molt breument, sobre punts tangencials com poguessin ser les llegendes del pilot anònim o la transcendència de les suposades informacions facilitades per Toscanelli, a més de mites i tòpics que estan en la mentalitat de molta gent.

  Antoni Picazo Muntaner

Professor d'Història d'Amèrica de la UIB


lunes, 18 de mayo de 2020

MITES I CREENCES


El setmanari Felanitx del 17-4-2020  me publica aquest article:

MITES I CRENCES
ONOFRE VAQUER
Antoni Martorell a un article defensa la suposada historicitat dels relats bíblics, mentre que Mª Magdalena Bennàssar diu que no són llibres d'història. Martorell suposa que els fets narrats a la Biblia varen succeir i que els que ho neguen són ateus. No és així, científics creients tants jueus com cristians han desmuntat la historicitat dels mites. Sols en citarem a tres: Israel Finkelstein (de la universitat del Tel Aviv)[1], Mario Liverani (que escrigué des del Vaticà)[2] i Francesc Ramis (canonge de la Seu, professor de Història de l'Antic Orient de la UIB)[3]. S'han pres com a fets històrics metàfores que transmeten un missatge. Que Déu fes Eva d'una costella d'Adam és una metàfora per explicar que la dona no és inferior a l'home, l'explica l'Eclesiastès quan diu que Déu no va fer la dona del seus peus perquè fos la seva esclava, ni del seu cap perquè el domines sinó del seu costat perquè fos la seva companya. El mite del sacrifici d'Isaac no significa que Déu demanés a Abraham (que no va existí) que matés al seu fill, sinó que Déu no vol que matin els fills com feien els pobles que tenien al nord com els fenicis o cananeus. El suposat èxode dels jueus d'Egipte al segle XIII abans de Crist amb Moisés no va existir, és un mite que va néixer durant la captivitat de Babilònia, anys 597 a 538 a.C., per animar als jueus a tornar a Palestina. Amb diners de jueus nord-americans s'han fet moltes excavacions a la península del Sinaí, que va estar despoblada abans del segle VII aC, i no s'ha trobat cap rastre del pas durant 40 anys de 600.000 homes més dones i minyons, segons diu la Bíblia. El judaisme es començà a formar al segle X a.C. a les muntanyes de Samària i hi haurà una invasió pacífica cap al sud, no hi ha una conquesta militar com la narrada a la Bíblia que no es començà a redactar fins el 460 a.C., llevat del llibre del Deuteronomi que és del 621 a.C. Jericó no tenia murades i està per demostrar que Salomó (que deien que  va regnar entorn a l'any 1000 a.C.) va existir. Josies de Judà, que regnà del 639 a l 608 a.C., diu que ha     descobert el codi de les lleis de Moisès, presumptament perdut des de feia anys. Es descriuen similituds d'aquest codi amb el codi d'Hammurabi, amb la legislació sumèria i amb l'assíria. Josies va prohibí les pràctiques idolàtriques destruint els santuaris, fins aquell moment els jueus eren politeistes.
Les plagues bíbliques que suposadament hi hagué a Egipte al segle XIII quan el faraó no deixava sortir els israelites, moment en que expulsaven els pobles del mar perquè sobrava gent, s'han intentar explicar per causes naturals. Una hipòtesi és que es produïren a partir de l'erupció del volcà de l'illa grega de Thera o Santorini que s'emportà més de la meitat de l'illa, el renou es sentí de Suïssa i provocà un tsunami de 200 metres, però l'explosió volcànica fou el 1635 a.C., molt abans de la suposat èxode. Durant l'exili de Babilònia conegueren els mites mesopotàmics que inspiraren el Gènesis. El mite de Noé i el diluvi és el mite babilònic de Guilgameix. El mite de Moisés que la mare deixà al riu dins una panera i el trobà una princesa que l'adoptà és el mite de Sargón d'Accad del 2.300 a.C., mil anys anterior al suposat Moisés. La història de Josep és la història d'Ahiqar ambienta a la cort asíria. Les plagues bíbliques d'Egipte també tenen un origen mesopotàmic, un jardiner violà una deessa i aquesta envia les mateixes plagues que Moisés. El pacte polític-teològic entre Déu i el poble d'Israel deu molt al pacte de fidelitat assiri.        
Com diu Liverani la crítica ha desmantellat la historicitat de la Creació, del Diluvi, dels Patriarques, de l'Èxode i de la conquesta de Josué, del període dels Jutges, de la lliga de les dotze tribus. És històric David, no Goliat, que era el cap d'una partida de bandolers que exigia primes a canvi de protecció a la població de Judà creant un petit regne amb capital a Jerusalem, que tenia uns 500 habitants, i va importar d'Hebrón a Jerusalem el culte a Yavé que posà devora les altres divinitats locals. Si Salomó va existir (Finkelstein diu que no) no va construir cap temple, no va escriure cap llibre i no hi ha reina de Saba.         
Molta gent té idees errònies sobre el passat. Francis Bacon deia que les nocions falses s'apoderen de l'enteniment dels homes amb gran facilitat i hi solen romandre molt fermament arrelades, de manera que la veritat troba resistències per obrir-se pas. Vaig fer una petita contribució per desmuntar mites i tòpics al meu llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" (El Tall, 2010).
Ja que hi som, comunicar una petita errada, segurament tipogràfica, a un escrit de Gabriel Mestre, diu que la Calderona fou amant de Felip III, ho fou de Felip IV.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                             


[1] Finkelstein, Israel; Sibelman, Neil Asher: La Biblia desenterrada: una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados. Siglo XXI de España, 2003.
[2] Liverani, Mario: Más allá de la Biblia. Historia Antigua de Israel. Crítica, 2005.
[3] Ramis, Francesc: Mesopotamia y el Antiguo Testamento. UIB-Ebooks, 2019.

sábado, 11 de abril de 2020

LES TORRES DE DEFENSA

El setmanari Felanitx del 10-4-2020 me publica aquest articles
LES TORRES DE DEFENSA
Onofre Vaquer
Als segles XVI-XVII les illes estaven amenaçades contínuament per atacs corsaris. La majoria de viles estaven allunyades de la mar per motius defensius i la ciutat de Mallorca i Alcúdia tenien murades. Corsaris nord-africans realitzaven desembarcaments a les costes capturant persones que portaven a Alger o a Tunis. També capturaven les tripulacions dels vaixells. Alguns dels captius els posen a remar a les galeres i altres faran diferents treballs. Al segle XVII he documentat 233 mallorquins captius a Alger, 108 a Tunis, 51 a Constantinoble i 34 a altres ports. La situació dels captius i els esforços que es feien per alliberar-los l'hem exposada al nostre llibre "Captius i renegats al segle XVII" (El Tall, 2014). El nombre de captius hagués estat molt major si no hi hagués hagut un sistema de defensa on les torres de defensa hi tenien un paper fonamental. No hi havia a Mallorca un exercit permanent, exceptuada la companyia dels dos-cents, les lleves de soldats eren voluntàries i els soldats que anaven fora eren mercenaris que hi anaven per la paga i l'aventura. Tots els homes entre 17 i 60 anys que no estaven impedits eren considerats homes d'armes. No formaven una tropa permanent sinó que eren convocats en moment de perill, com el cas de desembarcaments corsaris, després de que alguns diumenges fossin instruïts en el maig de les armes pel capità. A les viles el capità solia ser un noble amb propietats al terme, a Felanitx era de la família Pax a la segona meitat del XVI. Cada home havia de portar armes de la seva propietat, si bé es subvencionava la compra d'algunes d'elles com els arcabussos. Les torres i talaies cobrien tot el litoral mallorquí i avisaven de la presencia de corsaris. Abans hi havia talaies però després es construiran torres defensives. El 1570 s'acordà construir la torre de Portocolom a la punta d'En Bordoy, prop de l'actual far. El 1577 s'ordena alçar-la 20 pams per descobrir S'Algar. Per motius defensius les torres tenien l'entrada elevada i es pujava amb una escala de corda. Anualment els jurats de Felanitx subhastaven la guarda de la torre, atorgant-la als dos homes que la volguessin fer per menys diners. El salari dels dos guardes oscil·lava entre 70 i 90 lliures. El Gran i General Consell ajudava en 40 lliures anuals i la resta la pagaven els jurats. Si un guarda anava a cercar menjar, l'altre no podia abandonar la torre. El 1571 els guardes sols disposaven de dos arcabussos i dues ballestes per la seva defensa, l'any següent ja tenien una peça d'artilleria, un esmeril que després serien dos, i el 1618 col·locaren una bombarda.   Quan hi havia perill d'atacs corsaris s'establien altres guàrdies a Sant Salvador, al castell de Santueri i altres llocs. La torre de Portocolom creuava els seus focs amb les torres de Cala Figuera (Santanyí) i Cala Manacor (Portocristo). Un total de 55 torres-talaies en revoltaven l'illa de les que 24 eren de foc. Entre Cala Figuera i Portocolom hi havia la torre de Portopetra que no era de foc. El Dr. Joan Binimelis (el de la primera Història de Mallorca) creà una reglamentació de les transmissions amb focs de torre a torre, de manera que cada dia els focs recorrien l'illa i així es sabia que els enemics no eren a nostres mars. Si veien naus enemigues els torres avisaven amb dos focs i fumerades que es veien des de altres torres i talaies que permetien organitzar la defensa. Varen estar actives fins el 1877. A la talaia de Sant Salvador si el veia senyal de perill indicada per la torre el talaier feia un foc i cornava i es sentia de la vila. Tocaven les campanes i els homes d'armes es concentraven a s'Arraval per partir cap al port per fer front a un possible desembarcament, precedits per alguns cavalls per explorar el terreny. Les dones i minyons es tancaven dins l'església amb 20 homes d'armes. Gràcies als avisos de les torres es pogué organitzar la defensa impedint que es capturés molta gent. Les viles no marítimes tenien assignada una vila marítima per anar a judar en cas de desembarcament.
El 1643 arribaren al port d'Andratx 4 galiotes barbaresques guiades pel renegat mallorquí Miquel Cavaller que parlant mallorquí enganà la guàrdia de la torre dient que eren mallorquins que venien de València, mataren a l'alcaid de la torre i capturaren els seus tres fills. Dispararen al capità, li mataren el cavall i el capturaren. Anaren a Andratx a saquejar i capturar persones, però els de la vila previnguts mataren 4 turc i es retiren. Sols se'n portaren 10 captius. Capturaren alguns pescadors i es presentaren davant la ciutat amb bandera blanca per proposar el rescat que els fou pagat.
Els corsaris no sols eren musulmans, també eren molts actius els francesos que al capturar mallorquins els posaven a remar a les seves galeres. Els mallorquins tractaven millor els francesos. El 1676 una nau mallorquina capturà una nau francesa, demanà qui era casat i els deixaren anar i als fadrins els convidaren a anar com a corsaris amb ells. Alguns es casaren a Mallorca.