jueves, 15 de diciembre de 2016

SOBRE MITES

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2016/12/15/mites/1173627.html
Avui "Diario de Mallorca" me publica aquest article:
SOBRE MITES
Onofre Vaquer Bennasar (Dr. en Història)

Dia 8 aquest diari publicava un article de Bartomeu Mestre titulat "Sobre mites i gats que no s'aguanten". No discutiré el número de morts però si que anomeni Guerra de Submissió a la Guerra de Successió, el que constitueix un mite nou que s'afegeix als mites romàntics que avui en dia no sosté cap historiador, com es va veure al seminari "La fi del Regne de Mallorca" (a l'Arxiu del Regne) on cap ponent va exposar cap mite ni tòpic dels que circulen i que fa temps foren criticats per Vicens Vives, John Elliott i Henry Kamen . García Cárcel ha escrit: "Me produce un rechazo enorme la interpretación de la Guerra de Sucesión en términos de España contra Catalunya. Es falso y maniqueo". Després de la guerra no es dona l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. Les suposades llibertats que desapareixen amb la Nova Planta per Vicens Vives eren privilegis d'una minoria que calia desenrunar per desenvolupar econòmicament el país. El principal privilegi era que els nobles i el clero no pagaven impostos. Gabriel Tortella ha afirmat que Catalunya tingué la sort de perdre la Guerra de Successió i Castella la desgràcia de guanyar-la. Catalunya i Mallorca tindran un sistema impositiu més modern i equitatiu que Castella, en que es pagarà segon el patrimoni (cadastre, talles) semblant al IBI, en que pagaran nobles i clero (que abans no pagaven i eren els més rics). A Castella els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran l'alcabala, un impost sobre el consum semblant al IVA. Els no nobles seguiran pagant més a Castella, de manera que la Corona d'Aragó aportava l'11 % del que es recaptava tenint el 23 % de la població (Lluís Ribot).
            Bartomeu Mestre va ser el comissari d'una exposició itinerant de plafons sobre la Guerra de Successió, molt ben presentats però amb alguns mites que no se sostenen. Al primer plafó es diu: "Felip IV (V de Castella) representava la cultura de la imposició -l'absolutisme-, i Carles III, la cultura de l'entesa, el pactisme". Antoni Simón i Tarrés deia a Sapiens (revista catalana de divulgació històrica) que dir que Felip V era absolutista i l'arxiduc Carles no, no és correcte. L'argument de que la casa d'Àustria respectaria les Constitucions i privilegis de Catalunya ha estat posat en dubte per Núria Sales. L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. Eduardo Pascual ha recordat que el sobirà tenia dret de conferir o llevar llibertats. Abans de la guerra Felip V no fou més absolutista que els reis anteriors, el 1701 anà a Catalunya i jurà les constitucions i convocà Corts en les que els catalans aconseguiren tot allò que desitjaven, el braç reial proclama que el rei els ha atorgat "tan singulars gràcies y prerrogatives quals en poques corts se hauran atorgat". Quan l'arxiduc Carles arriba a Barcelona com a Carles III es compromet a no canviar les institucions però es reserva el dret a inspeccionar els sacs pel sorteig de càrrecs i modificar els noms, i quan fou emperador d'Àustria serà absolutista i defensor del feudalisme. Recordem que Àustria serà absolutista fins a la primera guerra mundial i que no abolirà el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles que donaran suport a l'arxiduc eren els partidaris del feudalisme, com ha posat de relleu Pere de Montaner, actual comte de Savellà, que donà a conèixer la concessió que feu l'arxiduc al marqués del Verger de la jurisdicció civil i criminal fins a l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personals. Na Bel Moll recordava a una conferència que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra, una segona servitud de la gleva que s'estava donant a l'Europa oriental.

            S'ha volgut enllaçar la situació de fa tres segles amb concepcions recents que com ha dit Jordi Canal no té res a veure. Vicens Vives deia que cap motiu exigeix l'aproximació de dues èpoques històriques per fer-les cabre una dins els motlles de l'altre. Albareda ha dit que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, i que el historiador no ha de difondre  cap tipus de valors ni idea, encara que tingui els seus.  Roberto Fernández ha dit que les creences personals d'un historiador no han de contaminar el seu exercici d'historiador i que no és pertinent fer història nacionalista o antinacionalista.  És molt recomanable la lectura del seu llibre ("Cataluña y el absolutismo borbónico". Crítica, 1014) per veure les distintes interpretacions del XVIII català que s'han donat des del XVIII a l'actualitat. També es pot llegir "España y Cataluña. Historia de una pasión" d'Henry Kamen (La esfera de los libros, 2014) i "Cataluña en España. Historia y mito" (Gadir, 2016) de Gabriel Tortella i altres.

martes, 29 de noviembre de 2016

MÉS SOBRE MITES

         El 23-9-2016 el setmanari FELANITX me publica el següent article:
MÉS SOBRE MITES

               L'article que vaig publicar al Felanitx el 26 d'agost sobre nous mites ha estat contestat per un pamflet insultant dia 9 de setembre que atribueix les meves afirmacions desmitificadores a una ideologia anticatalanista. Jo el que feia era reproduir articles d'independentistes catalans criticant l'Institut Nova Història den Bilbeny com en Xavier Hernández (que fou director general de la Generalitat per ERC) o el Centre d'Estudis Colombins d'Omnium Cultural. A la interpretació de la Guerra de Successió no hi ha discrepàncies entre historiadors científics, com es va veure al seminari "El final del Regne de Mallorca" que es va fer l'any passat a l'Arxiu del Regne de Mallorca. Cosa diferent és el que han dit persones que no són historiadors que han volgut enllaçar la situació de fa tres segles amb concepcions recents que com ha dit Jordi Canal no té res a veure. Vicens Vives deia que cap motiu exigeix l'aproximació de dues èpoques històriques per fer-les cabre una dins els motlles de l'altre. Albareda ha dit que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, i que el historiador no ha de difondre  cap tipus de valors ni idea, encara que tingui els seus.  Roberto Fernández ha dit que les creences personals d'un historiador no han de contaminar el seu exercici d'historiador i que no és pertinent fer història nacionalista o antinacionalista.  És molt recomanable la lectura del seu llibre ("Cataluña y el absolutismo borbónico") per veure les distintes interpretacions del XVIII català que s'han donat des del XVIII a l'actualitat. Victor Balaguer, que mai va entrar a un arxiu, inventor de la majoria de mites del nacionalisme català, va ser ministre a Madrid per un partit espanyolista i deia que Espanya era la nació i Catalunya la pàtria, i molts de catalanistes (des de Vicens Vives) han criticat aquests mites. Relats bíblics que s'havien considerat històrics, com l'èxode dels jueus d'Egipte, eren mites com ha demostrat Israel Finkelstein (universitat de Tel Aviv) que considera que no va contra la religió jueva exposar-lo. Oriol Junqueres ha dit que ell no és nacionalista, que és independentista.  
               Fa uns anys sopava a Cagliari amb Ricard García Cárcel (catedràtic de l'Autònoma, autor de la Història de Catalunya d'Ariel) i li exposava que la majoria de gent tenia concepcions sobre la Nova Planta que no es corresponien amb la realitat històrica. Me va dir que és molt difícil canviar la mentalitat de la gent que val més deixar-ho córrer. Però davant els dois que hem sentit recentment, García Cárcel ha escrit: "1714 s'ha convertit avui en el paradigma de la felicitat perduda i la Catalunya anterior a 1714 se'ns presenta com un món ideal que sols està a l'imaginari de la voluntat política distorsionadora de la història", i ha afegit "ens produeix un rebuig enorme la interpretació de la Guerra de Successió en termes d'Espanya contra Catalunya. És falç i maniqueu".    
               Les suposades llibertats que desapareixen amb la Nova Planta per Vicens Vives eren privilegis d'una minoria que calia desenrunar per desenvolupar econòmicament el país. El principal privilegi era que els nobles i el clero no pagaven impostos. Gabriel Tortella ha afirmat que Catalunya tingué la sort de perdre la Guerra de Successió i Castella la desgràcia de guanyar-la. Catalunya i Mallorca tindran un sistema impositiu més modern i equitatiu que Castella, en que es pagarà segon el patrimoni (cadastre, talles) semblant al IBI, en que pagaran nobles i clero (que abans no pagaven i eren els més rics). A Castella els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran l'alcabala, un impost sobre el consum semblant al IVA. Els no nobles seguiran pagant més a Castella, de manera que la Corona d'Aragó aportava l'11 % del que es recaptava tenint el 23 % de la població (Lluís Ribot). 
               Les afirmacions que jo faig es basen en el coneixement de la documentació dels arxius. Hi ha gent que s'ha estranyat de que digués que els austriacistes escrivien sempre en castellà, però he vist els seus escrits a l'arxiu de Viena (els que s'exilien) i al del Regne de Mallorca (els dels virreis catalans austriacistes), i els pamflets que repartien per Barcelona (Biblioteca de Catalunya). Agustí Alcoberro (membre destacat de l'Assemblea Nacional Catalana) me reconeixia que la llengua catalana no fou mai una preocupació dels austriacistes ni dels primers nacionalistes catalans. Tota la historiografia mítica catalanista del XIX (Bofarull, Balaguer, Sanpere el 1906) està en castellà.

                                                                              Onofre Vaquer

NOUS MITES

Setmanari Felanitx 26-8-2016
NOUS MITES

            Amb motiu del Tricentenari hem vist nacionalistes, no historiadors, que a més de repetir mites del XIX n'han afegit de nous. Han arribat a dir que la Guerra de Successió fou una guerra de submissió de Catalunya a Castella. Historiadors com Henry Kamen o Roberto Fernández[1] (rector de la Universitat de Lleida) han publicat llibres desmuntant mites, i també ho han fet llibres col·lectius[2]. La primera vegada que vaig donar una conferència a Omnium Cultural de Barcelona me varen regalar un llibre ("Catalunya, la nació descobridora d'Amèrica") ple de dois on diu que Catalunya tingué sobirania fins el 1714, que fou la precursora del drets humans i que a Amèrica durant segles l'únic idioma europeu que es parlava era el català. Que la Guerra de Successió fou de Castella contra Catalunya no ho ha dit mai cap historiador, podeu veure els que han dit tots els historiadors catalans des del segle XVIII fins ara al llibre de Roberto Fernández, i es pot veure que a la segona meitat del XVIII intel·lectuals de família austriacista (Capmay, Dou) valoraven molt positivament els governs borbònics, que consideren racionals i modernitzadors, especialment en l'aspecte econòmic que amb les seves disposicions (supressió de duanes interiors, proteccionisme enfront als teixits anglesos) permeteren el gran desenvolupament de Catalunya. Hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i com han dit els historiadors, des de Vicens Vives, les institucions que desapareixen amb la Nova Planta eren oligàrquiques, obsoletes i corruptes.    
            Jordi (Alzina) Bilbeny considera que la documentació de la història catalana hauria estat sistemàticament falsificada per l'Estat espanyol para robar a Catalunya el seu passat i la seva identitat. Insisteix en que el descobridor d'Amèrica era Joan Colom i Bertran,  malgrat s'hagi trobat documentació que el cita com a mort el 1477. Considera que la malèvola censura castellana canvià la història. Tota una sèrie de personatges serien catalans: Juan de la Cosa, fray Juan Pérez, Vespucio, Las Casas, Toscanelli, els Pinzones. Ha arribat a dir que en Cervantes i Santa Teresa eren catalans. Tants de desbarats han provocat fortes crítiques del Centre d'Estudis Colombins d'Omnium Cultural, que el varen expulsar del Centre que declarà que no podia tolerar la difusió de teories demostradament errònies. Àngel Casals ha parlat de que quan la quimera substitueix la Història, menysprear la investigació acadèmica per substituir-la por teories pintoresques per difondre-les sense cap contrast sols serveix per desacreditar culturalment un país.           
                                  
            Davant els nous dois, Francesc Xavier Hernández (militant d'Esquerra Republicana de Catalunya)[3] a un article, EN DEFENSA DE LA HISTÒRIA DE CATALUNYA, deia que "en els darrers anys s'han generat relats imaginaris sobre determinats aspectes de la Història de Catalunya. Tot plegat una malaltissa obsessió per apoderar-se de referents castellans. Part d'aquest discurs es sosté des del denominat Institut Nova Història i en general l'argumentació i les de evidències per sostenir els discursos és inexistent. I tot plegat deriva en un meta relat no científic que molta gent accepta de manera acrítica com acte de fe i, desgraciadament, la xerrameca incideix en la bona gent d'aquest país. Cap dels sostenidors d'aquestes fantasies o falsejaments ha estat capaç de demostrar res ni de sostenir les seves posicions en publicacions científiques. Particularment preocupant és que aquests ufòlegs historicistes comptin, cada vegada més, amb el suport d'entorns polítics. En aquest sentit la presència de Carod Rovira i Josep Rull en la presentació d'un treball del Sr. Bilbeny a la Casa d'Amèrica és vergonyosa. Srs. polítics estem parlant de ciència... i això exigeix rigor. Davant d'aquesta perillosa escalada de la neo-ufologia historicista a Catalunya, que malmet la nostra imatge internacional i dificulta el dret dels catalans a conèixer, amb qualitat, el nostre passat, els científics ens hem de posicionar de manera radical denunciant el intrusisme i el falsejament".
                                                           Onofre Vaquer



[1] Fernández: Cataluña y el absolutismo borbónico. Crítica-Universitat de LLeida, 2014.
[2] Com el d'Antonio Morales "1714. Cataluña en la España del siglo XVIII". Cátedra, 2014 (hi ha un exemplar a la Biblioteca de Felanitx).
[3] I això que Hernandez, professor de Didàctica a la Universitat de Barcelona, havia estat l'únic historiador amb una obra divulgativa tendenciosa ("1714. El setge de Barcelona") criticada per Albareda i Albert Sánchez Piñol per les seves inexactituds.

MITES CATALANS

MITES CATALANS
            El 17 de juny publicàveu un article d'Andreu Salom titulat "Catalunya, llegenda i realitat". Precisament s'ha acabat el rodatge de la pel·lícula "Pàtria. La llegenda Otger Cataló i els 9 barons de la fama", en la que participa el gran actor felanitxer Miquel Gelabert. Al meu llibre "Mites i tòpics de la història..." tinc dues anotacions sobre els mites fundacionals de Catalunya. Son aquestes:
            La noblesa i el clergat tenien mites amb el propòsit de reforçar la seva posició social y la seva superioritat política. El mite d’Otger Cataló relata que aquest era un baró de Gascunya, d’ascendència goda, que amb 9 pars continuà la lluita de Carles Martel contra els musulmans i morí a l’assalt d’Empúries. Els seus companys s’uniren a l’exèrcit d’alliberació de Carlemany que expulsà als moros i batià el regne conquerit com a Catalònia, en honor a Otger, i repartí les terres entre els barons, donant-los com a serfs els pagesos que s’havien negat a sublevar-se contra els moros. Així es justificava la servitud. Miquel Coll i Alentorn (que fou president del Parlament de Catalunya) considera que la llegenda sorgí entre 1407 i 1431, i estaria relacionada amb el pacte de la noblesa feudal per resistir-se als desitjos emancipadors dels remences. Otger està calcat d’Ogier de Dinamarca, un heroi de la literatura cavalleresca francesa. Quan al segle XIX el mite d’Otger era insostenible sorgirà altre mite que atribuirà la fundació de Catalunya a Guifré el Pilós.
            Rovira i Virgili (autor de la més monumental Historia de Catalunya) diu que el mite de les 4 barres de l’escut català, segons el qual Carles el Calb mullà 4 dits en les ferides de Guifré el Pilós i els passà per l’escut llis amb camp d’or, és una llegenda inventada per Bernat Boades, rector de Blanes, el 1420, i que en temps de Guifré (últim terç del segle IX) no eren usades divises heràldiques, introduïdes dos segles més tard amb motiu de les croades. Pròsper de Bofarull diu que és una mena.


                                                           Onofre Vaquer
(publicat al setmanari Felanitx el juny de 2016)