miércoles, 31 de agosto de 2022
martes, 30 de agosto de 2022
MEDIO SIGLO CON CRISTÓBAL COLÓN
El diari Última Hora del 7-9-2020 a la darrera pàgina titula "Medio siglo con Cristóbal Colón". Subtítol: "El historiador felanitxer Onofre Vaquer descarta el origen mallorquín del desubridor del nuevo Mundo". Hi ha una foto de la portada del llibre Cristóbal Colón. De los enigmas a las certezas, una de l'autor i una del Descobridor.
miércoles, 13 de abril de 2022
RESENYA DEL LLIBRE "Cristóbal Colón"
MAGALLÁNICA, Revista de
Historia Moderna (Universidad de Mar del Plata) 7/13, julio-diciembre, 2020,
429-432.
VAQUER
BENNASAR, Onofre, Cristóbal Colón. De los enigmas a las certezas, Madrid:
Europa Ediciones, 2000, 400 págs., ISBN: 979-12-201-0006-9
Sobre
el lugar de nacimiento de Colón, o sobre el posible pre-Descubrimiento, se han
escrito un cúmulo tan inimaginable de sandeces que solo son explicables por el
desequilibrio mental de alguno de esos autores, o por un chauvinismo patriotero
difícil de comprender para cualquier persona medianamente lúcida. Siempre hemos
mantenido que lo importante de Colón no es su lugar de nacimiento, sino la obra
que nos legó, sus viajes y el significado que tuvieron sus descubrimientos. Cierto que desde el primer momento se abrió un
debate demasiado forzado, puesto que Colón siempre afirmó que era genovés y,
por supuesto, un extranjero no podía haber realizado semejante gesta, la cual
se atribuyó a algún compatriota desconocido, pero al que el foráneo había
robado su proeza. Sobre esta misma cuestión, en las Baleares hemos sufrido una
verdadera avalancha de disparatadas teorías sobre la patria chica de Colón. Si
en el siglo XV una persona se hubiera dirigido a Colón y le hubiera comentado
que no era quien decía ser y que mentía como un bellaco sobre su lugar de
origen, sino que era un judío o un bastardo, habría corrido la sangre por las
calles de Sevilla.
Afortunadamente
la obra de Onofre Vaquer viene a poner fin a los desaguisados realizados por
muchos historiadores aficionados. En este sentido, la robustez investigadora, la
meticulosidad en su paciente labor efectuada en los distintos archivos y la
cantidad de documentos analizados por Vaquer son de una solidez tan enorme que
finiquitan por completo la cuestión, si alguna vez la hubiera habido, del
nacimiento del Almirante. De este modo Vaquer no se ha limitado solo a la
utilización bibliográfica tan necesaria en las investigaciones, que por cierto
es tremendamente rica y abundante, sino que ha utilizado los recursos y las
series documentales de muchísimos archivos y centros de documentación. Desde
los propios de las islas Baleares pasando por el de la Corona de Aragón, al
importantísimo Archivo Histórico Nacional. Sin embargo, el investigador ha ido
más allá y también ha profundizado en diversos archivos que se hallan fuera de
nuestras fronteras y que, por el tema que nos ocupa, eran de imprescindible
consulta, como son los de Marsella, Génova o Florencia.
Pasando
ya a la estructura de la obra presentada por Onofre Vaquer la podríamos resumir
en tres grandes bloques. En primer
lugar, Vaquer expone las diferentes teorías sobre el nacimiento de Colón,
incidiendo en los errores que presentaron o presentan, al rechazo científico
que algunas de ellas recibieron en el pasado, o al más que cuestionable método
seguido por autores de nuestro más inmediato presente. Ni que decir que algunas
de ellas son, cuando menos, insensateces de tamaño descomunal, pero, como cita
Carlos Martínez Shaw en el prólogo, aunque sean teorías absolutamente
descabelladas vale la pena leerlas, aunque solo sea por la hilaridad que
producen. En segundo lugar, el autor pasa a desarrollar el verdadero núcleo de
su investigación: las certezas sobre el Almirante y, como ya hemos citado
anteriormente, finiquitando por completo cualquier tipo de duda que se pudiera
albergar sobre su origen, lengua o procedencia. Otro de los ejemplos que demuestran el buen
trabajo de Vaquer es la referencia a la inexistente Escuela Cartográfica Mallorquina
que, aunque citada por Nordensköld, nunca fue tal. Pero, el capítulo definitivo
de la obra de Vaquer es el que dedica a la familia de Domenico di Colombo y a
la larga y exhaustiva lista de documentos que aluden directamente a esa estirpe,
y por ende a la propia historia de Colón.
Finalmente,
el tercer gran bloque lo destina a analizar los viajes colombinos, concluyendo
con un breve capítulo sobre los pleitos que se originaron sobre esa misma
materia. Y ya, para concluir la presentación de la estructura, el autor también
hace referencia, aunque muy brevemente, sobre puntos tangenciales como pudieran
ser las leyendas del piloto anónimo o la trascendencia de las supuestas
informaciones facilitadas por Toscanelli.
Antoni Picazo Muntaner
Professor d'Història d'Amèrica de
la UIB
sábado, 2 de abril de 2022
domingo, 27 de marzo de 2022
LA CASA DE JOANOT COLOM (1)
LA CASA DE JOANOT COLOM
ONOFRE VAQUER
Bartomeu Mestre demanava si algú sap
on era la casa de Joanot Colom dient que fa 90 anys una tradició oral la
indicava. Jo no tinc molta confiança en las tradicions orals. Quan jo era nin i
anava a fora vila amb carro amb el meu padrí, al passar per Son Colom me deia
"aquí va néixer Cristóbal Colón". Sabem que Cristóbal Colón no va
néixer a Mallorca i que a aquella casa tampoc hi va poder néixer Joanot Colom.
Fins el 1514 en que va ser adquirida per un Colom es deia Son Massanet i Son
Colom de Sa Mola es deia Les Coves.
L'origen de Joanot Colom, instador de les Germanies, el tractarem a un article,
"Joanot Colom era felanitxer", publicat al programa de Festes de Sant
Agustí del 1991 (Felanitx), on donarem a conèixer el testament del 1512 de la
seva germana Bernadina, resident a Felanitx al igual que la majoria de membres
de la família: la mare Antonina, vda. d'Antoni Colom, el germà Antoni i dues
germanes més. El testament del germà Antoni, casar amb Antonina, del 1522 confirma que es
tracta d'una família resident a Felanitx, tenia un fill Joan i 6 filles
(ARM, P. 6320, f. 193). El 1512 a la talla de ciutat
trobam a Joanot Colom, barrater, a l'illa de mossèn Joanot de Pachs, a la
parròquia de Sant Nicolau (ARM, AH-3015). L'11-10-1518 feia testament Francina,
muller de Joanot Colom, barrater (ARM, P. M-496, f. 96). A l'Arxiu Diocessà a la
sèria "Concessos" hem trobat dues llicències per casar de Joanot
Colom, que ja era viudo. El 29-11-1518 trobam el concés de Joanot Colom, vdo., i Francina, donzella, filla de
Joan Miralles. S'havien de casar a Sant Jaume (ADM, Concessos, Vol. XI). El matrimoni de Joanot
Colom amb Francina Miralles duraria poc. El 17-9-1520 es donava concés a Joanot
Colom, viudo, per casar amb Margarita, donzella, filla d'Antoni Arbona de
Sóller. El 1523 a les informacions sobre
els adictes a la Germania, a ciutat a l'illa de Mn. Nicolau de Quint, parròquia
de Sant Nicolau, trobam a Joanot Colom, barrater, instador i cap de tota la Germania. És difícil
identificar la ubicació de les illetes ja que els noms han canviat moltes
vegades i no es donava els noms del carrers. Als Estims de 1576 hi ha 11
propietaris de cases de llinatge Pachs, dos d'ells donen nom a illetes, Nicolau
de Pachs i Pere de Pachs de Felanitx, devers la plaça del Mercat, darrera Sant
Nicolau, una d'elles, la de Pere, seria més tard Can Berga i després Palau de
Justícia, mentre que la de Nicolau donaria al carrer Verí. Molta gent creu que
la casa de Joanot Colom estava a la plaça del Rosari, antiga de Sant Nicolau
Vell, als Estims hi ha la illeta de Sant Nicolau Vell on trobam 4 barreters i
alguns paraires, per Diego Zaforteza és un error, allà hi havia un solar
procedent de la demolició de la casa de Joan Crespí, primer instador de la
Germania, i considera que estava a la plaça de Verí, avui anomenada F. Chopin,
davant Sant Nicolau. Fa anys hi havia un solar d'una casa derruïda on la Caixa
Postal va construir la seva seu, pensava si allà hi havia hagut la casa de
Joanot. Però si la casa estava a la illeta de Nicolau de Quint i el Ramon Quint
de 1576 era descendent seu, la illeta donava a la baixada de Sant Domingo que
dona a la plaça del Rosari però seria la illeta anterior que per l'alta banda
dona al carrer Quint.
Més difícil és esbrinar on
era la casa on va néixer Joanot a Felanitx. El padrí era Antoni Colom, major, fou
batle el 1476 i morí abans del 1513. El pare Antoni Colom, menor, casat amb
Antonina, fou jurat el 1514, el 1459 establia una casa a Felanitx, confrontant
amb la casa del seu pare Antoni Colom, per dues quarteres de blat (ARM, P.,
G-99, f. 265). El 1472 casava la seva filla Antonina amb Bartomeu Sagrera,
aporta un dot de 40 ll. que el receptor li augmenta en 10 per la seva
virginitat (ARM, P. A. Font, f. 44v-45). Altra filla Bartomeva casà amb Miquel
Bordoy. Dos fills ferien un aprenentatge a ciutat, Joanot com a barrater i
Francesc com a paraire, es quedarien a viure a ciutat, participaren a la
Germania i foren condemnats a mort amb segrest dels seus béns. El fill Antoni
quedà a Felanitx, fou síndic clavari de la Germania, capità a les batalles,
reclús i mort a ciutat junt amb el seu fill Joan, tenia els béns segrestrats
valorats en 200 lliures. Altres agermanats felanitxers als que segrestaren els
béns foren: Antoni Colom de Guillem, Antoni Colom àlies Moro, Joan Colom menor
i Rafel Colom. Sembla que cap d'ells pogué transmetre una casa a un descendent,
a no ser que fossin composats després i pagant una multa recuperar una casa. Els
inventaris no solen donar la situació de les cases. El 1597 moria Antoni Colom
amb casa al carrer de la Mar. Joan Colom de Gabriel, de la possessió La Cova,
el 1689 deixa al fill Gabriel les cases de la vila. A l'inventari de Miquel
Colom d'Antoni el 1627 consten unes cases al carrer Abeurador. Als Estims de
1685 tenen cases amb corral a Felanitx: - Joan Colom, major, a una illeta junt
a l'Abeurador. - Miquel Colom, major, al carrer de l'Abeurador. - Miquel Colom,
menor, al carrer de l'Abeurador. Per la documentació no podem saber on era la
casa on va néixer Joanot Colom.
Publicat al setmanari Felanitx el 2021
ELS AGERMANATS
ELS AGERMANATS
ONOFRE VAQUER
Vaig llegir amb
estupor que es presentava un documental sobre la Germania i que es de deia que
havia estat una revolta dels obrers contra els burgesos. No donava crèdit a
tanta ignorància parlant del segle XVI. També he vist que persones que no han
investigat res ni han llegit el que s'ha publicat sobre la Germania, que fan
múltiples intervencions públiques i se'ls dona premis, fan afirmacions tan
peregrines com que la Germania fou un aixecament dels sectors més humils de la
societat, de les capes baixes, i altres han dit que els agermanats eren
jornalers contra propietaris. La majoria dels agermanats eren propietaris o bé
agraris o menestrals autònoms, no jornalers. No falten mercaders i notaris
entre els agermanats. N'hi havia que eren propietaris de possessions com el
felanitxer Jaume Artigues a qui imposaren una multa de mil lliures. A Partir de
les Informacions Judicials on es dona el valor dels béns dels agermanats i no
agermanats, calcularem que a la Part Forana la mitja general de riquesa per
propietari era de 109 lliures, la dels agermanats de 100,5 i dels no agermanats
de 145 lliures. No cal dir que hi havia molts més agermanats que mascarats. A
alguns municipis la riquesa mitja dels agermanats era superior a la mitja
general: 219 lliures a Sóller, 224 a Bunyola, 193 a Deià, 195 a Llucmajor, 156
a Porreres. Eren pobres, no posseïen béns, un 7,7 % dels agermanats i un 16 %
dels no agermanats (Una Sociedad del
Antiguo Régimen, vol. II, 1988, p. 901). Els agermanats de la ciutat eren
dues vegades més rics que els de la Part Forana. Als agermanats els imposaren
una composició o multa en relació als seus béns i culpes, els de Sóller, que
eren els més rics, hagueren de pagar 16.725 lliures, els de Felanitx 3.989, els
de Llucmajor 12.374. Els agermanats no feren mai cap reivindicació laboral, no
eren obrers ni jornalers. Reivindicaven que la valoració dels béns es fes de
manera justa a l'hora de pagar les talles semblant al IBI actual, la
contribució, executant la sentència arbitral de Ferran el Catòlic de 1512
ordenant fer uns Estims on es valorés de forma justa els béns de cadascú que
servís de base per pagar les talles. Els estaments superiors de ciutat, que
controlaven el govern, s'hi oposaven i això que els cavallers no pagaven
excepte en casos de necessitats defensives especials, ja que feien pagar menys
als seus amics i si no pagaven no passava res. Els agermanats volien suprimir
el deute públic que obligava a pagar imposts indirectes sobre el consum per poder
satisfer els interessos del deute, però els estaments superiors de ciutat
tenien títols de deute públic (censals) que donaven uns bons interessos i no
volien perdre el negoci, malgrat molts estaven en mans de catalans fins al
regnat de Felip II.
Publicat al setmanari Felanitx 2021
CORSARIS I CAPTIUS
CORSARIS I CAPTIUS
ONOFRE VAQUER
Per IB3 hem pogut
veure la sèrie "Pirates a les Balears". Si bé hagués estat adient el
títol de Corsaris, ja que pirates n'hi havia pocs i corsaris molts, els
historiadors que varen intervenir ho deixaren clar. S'hagués pogut seguir
parlant del corsaris mallorquins. Gonçal López Nadal l'estudia a El corsarisme mallorquí a la Mediterrània
occidental 1652-169: un comerç forçat (Govern Balear, 1986) i coordinà les
VIII Jornades d'Estudis Històrics Locals sota el títol El comerç alternatiu. Corsarisme i contraban, ss. ´XV-XVIII (Institut
d'Estudis Baleàrics, 1990), on hi tinc una comunicació sobre la segona meitat
del segle XV. A les meves investigacions sobre comerç marítim de Mallorca he
trobat notícies sobre corsaris mallorquins entre 1448 i 1700 que recull als
meus tres llibres de comerç, a la web llinatgesdemallorca.com i al llibre Captius i renegats al segle XVII.
Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca (El
Tall, 2014). Coneixem molts de detalls de combats de vaixells de corsaris
mallorquins contra francesos i musulmans quan algun moria i la viuda es vol
tornar casar, els companys relaten fil per randa com va morir (concessos
matrimonials), ho podeu veure a la web de llinatges al segle XVII a l'apartat
morts fora. Als mallorquins els interessava la càrrega dels vaixells francesos
però no fer captius. Quan els francesos capturaven mallorquins els posaven a
remar a les galeres. El
1676 Esperit Bru, francès, diu que anava amb la nau El Portillo, i els
prengueren els vaixells de Mallorca, deixaren anar
tots els casats i feren restar els fadrins, que de les hores naveguen amb els
corsaris mallorquins i molts es casen a Mallorca. Durant la revolta catalana de
1640-1652 els corsaris mallorquins havien impedit el proveïment de Catalunya i havien
capturat més de 300 naus enemigues. Quan un mallorquí moria captiu entre
musulmans i la viuda es vol tornar casar, una sèrie de companys de captiveri ja
alliberats relaten quan foren capturats, la feina que feia al lloc de captiveri
(generalment Alger) i com morí. Més interessants són els relats dels renegats
que després de convertir-se a la religió musulmana i anar com a corsaris contra
cristians fugen al desembarcar per fer llenya o cercar aigua, a llocs com a
Formentera o Cala Murta, i es presenten davant la Inquisició dient que
renegaren de boca però no de cor i són perdonats. El renegats Miquel Cavaller,
de ciutat, i Gabriel Valls, de Maó, amb 50 turcs el 1643 mataren el guardià de
la torre del port d'Andratx i captivaren els seus fills, anaren a la vila i captivaren
el capità i altres persones, i van davant la ciutat amb bandera blanca i
concerten el rescat dels captius.
Alguns renegats
relaten una vida que supera qualsevol novel·la o pel·lícula d'aventures. Diego Cordones, de
Jerez, es fa soldat a Madrid, va a les guerres de Flandes, a Roma
s'embarca per anar en peregrinació a Compostela, a Nàpols es fa soldat al
servei de Venècia, fou capturat prop de Constantinoble, fou captiu a Tunis i
Constantinoble. Amb el seu amo anà a la Meca, El Caire i Jerusalem. Va aprendre
la llengua turca. Va fugir, s'embarca a Esmirna, va a Venècia, Roma, Nàpols, es
torna assentà com a soldat. Dormint dins una barca a la platja hi entraren
moros fugitius i navegaren 15 dies amb temporals, arribaren a una illeta despoblada,
3 moriren de fam i matà l'altre quan dormia, amb unes tisores l'obrí i es menjà
el cor i el fetge. Arribaren galeres d'Alger i el captivaren, els digué en
llengua turquesa que no era cristià sinó turc, se'n anà amb ells com a corsari
fins que fugí a la costa de Pollença. En realitat no havia renegat, sols
s'havia fet passar per turc.
Els captius que
ho passaven més malament eren els que havien de remar a les galeres, altres
feien feines més lleugeres. Els més valorats eren els mestres d'aixa que
construïen vaixells, altres feien les feines de la casa com els nins capturats
joves que acabaven casant-se amb filles del seu amo. Josep Pellicer Pons, que
és historiador, té una novel·la històrica, El
metge de l'embaixador (Ciutadella, 2014) on dona una visió molt positiva
d'alguns dels captius que els turcs s'emportaren de Ciutadella el 1558 que viuen
a un imperi de seguretat i felicitat. Distinta era la situació dels que remaven
a les galeres. Uns testimonis diuen que remaven a la batalla de Lepanto a les
naus turqueses i que foren alliberats per don Joan d'Aústria i anaren a Gènova,
un company que tenia la dona a Ciutadella decidir quedar-se allà on morí
(Concessos Matrimonials).
Publicat al setmanari Felanitx el 2022
LA GERMANIA DE MALLORCA
LA GERMANIA DE MALLORCA
Onofre Vaqquer
Enguany s'han
publicat un grapat de llibres sobre la Germania que no aporten res de nou. Molts
d'autors en el passat havien investigat la Germania, des de Quadrado fins a
Josep Juan Vidal. Jo a la meva tesi tinc un capítol on faig una síntesi
publicada a Una Sociedad del Antiguo
Régimen. Felanitx y Mallorca en el siglo XVI al vol. II (1988), pp. 895-919.
També havia tractat la Germania a la Història de Manacor. El segle XVI, de la
que som coautor amb Ramon Rosselló (1991) a les pp. 143-150 i 160-164. El
1974 havia transcrit el Llibre de lletres
certificatòries la Germania (AH-4806) que té dues parts. A una primera hi
ha cartes i crides del virrey Gurrea des dels preparatius a Eivissa fins
després de la reducció de la ciutat. Hi ha relació de fets, intimidacions a
rendicions i crides. A més va inserir la provisió de Carles V del 14-10-1521 prohibint
fer germanies i ordenat obeir a Gurrea a la intimidació que fa als de Pollença el 24-10-1522. A una crida fa a saber la provisió del rei del 24-1-1523 comunicant que
no ha admès les raons ni les claus d'or que li presentava un missatger dels
agermanats i exigeix obediència. Sols hi ha dues cartes que no signa Gurrea
però que van dirigides a ell, una del vicari de Sa Pobla que enviat com a
missatger fou apressat pels agermanats a Muro i que des del campanar va veure
la batalla de Sa Marjal, i l'altra d'Onofre Ferrandell on li diu que els
habitadors del poble de Felanitx estan promptes a obeir al rei i al virrei. Encara
que el contingut de la majoria de les cartes de Gurrea no és del tot desconegut
crec que seria interessant publicar les cartes íntegres per veure la relació
dels fets que fa el virrei i veure com escrivien a l'època, tasca a la que
estic dedicat en aquest moment. N'Eulàlia Duran a Les Germanies als Països Catalans (1982) publica tres d'aquestes
cartes. Abans de venir amb l'armada, des d'Eivissa el virrei atorga guiatges a
algunes persones per poder sortir de Mallorca i no ser detingudes per qualsevol
cas o crim exceptuat crim de lesa majestat, heretgia o falsificador de moneda.
Dona guiatge a dos felanitxers: Antoni Oliver, fill de Pere Oliver, i Antoni
Abrines, fill de Salvador Abrines. A les Informacions Judicials sobre Felanitx
es diu que Antoni Oliver, fill de Pere, vingué amb l'armada (núm. 252) i que
Antoni Abrines de Salvador, bo i feel,
era fora la terra i vingué amb don Ramon Carroç (núm. 297). El 7 de març de 1523 es va rendir la
ciutat però sembla que no tot estava pacificat, ja que el 4 de juliol Gurrea
parteix del castell de Bellver per anar a pacificar Manacor. El 16 de juliol
Gurrea ordenava als batles forans que s'apropiïn de totes les escriptures i
cartes referents a la Germania, realitzades des de la primera commoció fins a
la reducció, i que les hi enviïn ràpidament. Aquesta documentació requisada ha
desaparegut. La segona part de les Lletres Certificatòries són les
relacions de penes i composicions imposades a tots els agermanats de Mallorca.
La relació alfabètica per llinatges la tenim penjada a la nostra web
llinatgesdemallorca.com a l'apartat del segle XVI. Les composicions, en
realitat multes, s'imposen a cada un segons les qualitats de les culpes i
facultats de llurs béns. Un estudi quantitatiu de les mateixes la publicarem
amb el títol "La repressió dels agermanats" a la revista Mayurqa núm. 26 (2000), pp. 57-71.
El 1978 a la
revista Fontes Rerum Balearium, vol.
II núm. 3, pp. 613-634 publicarem "Documentos sobre la Germanía de Mallorca"
a partir de Lletres Missives, cartes enviades o rebudes pels Jurats de la
ciutat i del Regne. Són interessants les enviades als consellers de Barcelona
sobre la falsedat dels rumors que corrien a aquella ciutat sobre els agermanats
i els demanen que no permetin una armada que preparava Francesc Burgues,
procurador reial i castellà de Santueri.
Als programes de
festes de Sant Agustí publicarem "Joanot Colom era felanitxer" (1991)
i "En Joanot Colom no era solleric" (1996). Allà donarem a conèixer
els testaments d'un germà i una germana de Joanot Colom que demostren que
Joanot i Francesc Colom eren felanitxers. L'amic Joan Miralles afirmà que
Joanot Colom era de Sóller (Afers,
XI, 1996), després de parlar amb mi rectificà als Vuitè Col·loqui d'Estudis
Catalans de Nord-Amèrica de 1995 (Publicacions de l'Abadia de Montserrat). Vaig
publicar "Unes notes sobre Joanot Colom" al Bolletí de la Societat
Arqueològica Lul·liana núm. 55 (1999), pp. 363-364, on donam a conèixer
matrimonis de Joanot i de Francesc.
Publicat al setmani Felanitx el 17--2021
TOPONOMIA I LlINATGES
TOPONIMIA I LLINATGES
Onofre Vaquer
He vist amb estupor que els grups polítics de l'Ajuntament
han aprovat crear un corpus de toponímia del municipi. La feia està feta. El
Dr. Joan Miralles i Monserrat va dirigir el Nomenclàtor Toponímic de les Illes
Balears que es pot consultar a Internet a http://notib.recerca.iec.cat. Es va
presentar públicament al teatre Xesc Fortesa a un acte multitudinari amb la
presidenta del Govern. ¿Ningú se'n havia assabentat?. Si hi entrau i clicau a
Felanitx voreu un foto i els noms dels 8 informadors felanitxers, i el llistat
de noms de finques i de camins. Noms de topònims s'han escrit de manera molt
diversa a lo llarg de diversos segles. Jo hauria estat partidari de que si un
topònim s'ha escrit d'una única manera durant 8 segles haver-lo deixat tal
qual, és el cas de Son Prohens que s'ha normalitzat com a Son Proenç. Una feina
més àrdua seria cartografia un mapa amb els topònims.
Els llinatges també s'han escrit de diverses maneres a lo
llarg del temps com Togores i Tugores, Sardà i Cerdà, Mayol i Maiol, Bordils i
Burdils, Abram i Abraham... Si s'han escrit de diverses maneres en un estudi històric crec que lo correcte es
fer-ho en la forma actual. Així ho faig a les fitxes de família de la
reconstrucció de famílies de Felanitx dels segles XVI-XVII, però si durant
segles hi hagut una única forma poso la forma antiga com Prohens o Maymó.
Distingeixo el llinatge Juan del nom Joan. Hi hagut gent que ha tingut
problemes amb herències per haver escrit
el seu llinatge de diverses maneres com Uguet i Huguet. Un amic meu que estudià
dret constava al registre civil com a Jaime, es va normalitzà el nom com a
Jaume, quan va anar a treure el títol l'ordinador de la UIB deia que no tenia
aprovat primer, no hi havia manera de fer entendre a l'ordinador que Jaime i
Jaume és el mateix nom. Som partidari d'emprar la forma que consta al registre
civil, malgrat sigui incorrecta i emprar la forma correcta al inscriure els
fills. Per això jo escric el meu segons llinatge com a Bennasar malgrat la
forma correcta sigui Bennàsser. A la majoria de països estrangers la gent té un
sols llinatge i creuen que el primer llinatge forma part del nom. A un llistat
bibliogràfic de la revista francesa Annales el meu nom apareixia com
"Bennasar, Onofre Vaquer". La meva filla oceanògrafa, que publica els
seus articles a revista estrangeres, s'ha posat un guió entre els dos llinatges
(Vaquer-Sunyer). Me pareix una bona solució sempre que no s'utilitzi a documents notarials.
Publicat al setmanari Felanitx el 24-9-2021
L'ADN DE COLÓN
Publicat al setmanari Felanitx el 4-6-5021
L'ADN DE COLÓN
Onofre Vaquer
He
llegit al diari l'absurd titular ""El ADN de un rey de Nápoles
desvelará si Cristóbal Colón era mallorquín". Un anàlisi d'ADN no ens diu
on va néixer una persona, pot indicar el grup étnic com per exemple si era jueu
o no. José Antonio Lorente director del projecte d’identificació genètica de
Colón y de su família, ja tenia
finançament per analitzà si les suposades restes del Descobridor que es troben
a la catedral de Sevilla són les autèntiques comparant-les amb les del fill
Hernando i les del germà Diego. Na Maria Antònia Munar li va donar 10 milions
de pessetes del Consell Insular perquè comparés els resultats amb l'ADN del príncep
de Viana. Amb l'excusa de que al sepulcre del príncep a Poblet hi havia restes
de tres persones no es varen analitzar cap d'elles, i per lo vist han tret
l'ADN del seu cosí Ferrante, fill bastard d'Alfons el Magnànim. Els que
segueixen la teoria de Joan Cerdà de que el Descobridor seria fill il·legítim
del príncep Carles cometeren un error d'interpretació. Cerdà parteix de la nota
d'un biògraf, un tal Iribarren (jo li vaig portar el llibre de Palma per
encàrrec seu), que parla d'una possible amant, Margarida, a que el príncep
hauria deixat embarassada. S'inventa que el seu llinatge seria Colom i fa seva
la llegenda de que el príncep havia estat castellà del castell de Santueri, que
s'havia inventat Joan de Padrines al XIX.
El biògraf no dona la font del document, una suposada carta del príncep
del 19-10-1459 al governador de Mallorca, que hauria pres de Georges Desdevises
du Dezert que tampoc dona la font. Nito Verdera, amb l'ajuda de l'arxiver Jaume
Riera i Sans, trobà la carta a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i resulta que la
carta està datada a Mallorca i dirigida
al governador de Sicília. A altra carta parla de Margarita parmoritana, es a
dir de Palerm. Si el príncep hagués tingut un fill d'una tal Margarita aquest
hauria nascut a Sicília, no a Mallorca, a més és impossible que fos el
Descobridor. Aquest no és un tema que interessi als historiadors, jo l'he
seguit perquè de nin m'interessava i perquè tinc la mania de criticar els dois
que diu la gent com vaig fer al meu llibre "Mites i tòpics de la història
d'Espanya i de Mallorca" (El Tall, 2010).
El
Dr. Francesc Calafell, de la Universitat Pompeu Fabra, va analitzà
l'ADN dels Coloms catalans i dels Colombo italians. Els Coloms dels Països
Catalans es poden agrupar en diversos grups familiars, denominats clústers, en
que tots els homes tenen un ancestre mascle comú. Tots els Colom de Mallorca
tenen característiques semblants als del Rosselló, la Garrotxa o
Dénia. Si Cristòfol Colom tingués el mateix haplotip se sabria l’origen
geogràfic, si bé l’haplotip R1b acull 2/3 de les mostres preses tant italianes
com catalanes i si aquest fos el de l’Almirant no ens diria res. A Itàlia no
s’han pogut fer clústers, tots els Colombo italians són diferents. S’ha dit que
a Llombardia als expòsits se’ls posaria el llinatge Colombo, però s’oblida que
Colombo abans que llinatge era nom, que als països de parla catalana, a França
i a Irlanda era Colom, per Sant Columbà o Columbano, el monjo irlandès fundador
del monestir de Bobio, al nord d’Itàlia. A Itàlia els llinatges es formaren
molt més tard que entre nosaltres, s’emprava el patronímic, el nom del pare en
lloc de llinatge amb un di al davant, a Venècia i Toscana encara ho feien al
segle XVI. El Descobridor es deia Cristoforo di Colombo, que si bé ja és
llinatge denota un origen patronímic. Persones amb un mateix
llinatge tenen orígens diferents i els immigrants adaptaven el llinatge al lloc
d'arribada. Els Colombo que emigren a llocs de parla catalana agafen el
llinatge Colom, he documentat a Mallorca u Joan Colom, mariner genovès que es
casa el 1512, i a València un Bartomeu Colom, aprenent de teixidor de domassos
el 1479.
Tenim
documentació més que suficient per afirmar que el Descobridor era genovès i
fill d'un teixidor. Ho podeu veure al meu llibre "Cristóbal Colón. De los
enigmas a las certezas" (Europa Ediciones, 2020).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)