Sebastià Manresa deia que l'esperança de vida al segle XVI a Europa era de
45 anys. Són estimacions que no responen a estudis micro-demogràfics que sols
s'han fet amb rigor a Felanitx i a Suïssa i donen una esperança de 23 anys. Les
reconstruccions de famílies (de totes les d'una parròquia) permeten calcular l'edat
al matrimoni, d'interval entre naixements, el número de fills, però no
l'esperança de vida per què als llibres de defuncions no consten els albats
(els morts abans de la primera comunió) fins el segle XVIII. A la meva tesi
vaig fer una reconstrucció de famílies de Felanitx entre 1566 i 1650 i a partir
d'un llistat de confirmats, tots els menors de 14 anys (feia 14 anys que el
bisbe no havia confirmar a la parròquia), suposant que els que no es confirmen
havien mort, vaig poder establir l'edat de defunció dels menors. A Felanitx
l'esperança de vida al naixement era de 23'11 anys, als 5 anys era de 28'4, als
11 anys de 24'3, als 21 anys de 19,42, als 56 de 11 anys i als 81 anys de 2'5.
La baixa esperança de vida s'explica per la gran mortalitat infantil. La meitat
dels nins que naixien no arribaven als 15 anys i això per tot. Hi hauria
diferències entre el món rural i les ciutats que rebien immigrants. A Colyton
(Anglaterra) estimen que l'esperança de vida era de 40-45 anys a la segona
meitat del XVI i de 30-35 al XVII, a Mocejón (Toledo) al XVII era de 23'9 anys.
A Florència tenen cadastres des de 1427 en que, a part dels béns, donen tots
els habitadors de cada casa am la seva edat, s'hauria de calcular l'esperança
de vida.
La dramàtica aventura dels
captius i renegats mallorquins
Un llibre
d’Onofre Vaquer n’estudia la història
PERE ANTONI
PONS Palma |
Actualitzada el 01/02/2015 01:26
·
Onofre
Vaquer
A l’hora de
muntar arguments increïbles i rocambolescos, la realitat històrica sovint ha
superat, de molt, la creativitat dels novel·listes d’aventures d’imaginació més
desbordant. Aquesta idea es fa evident amb Captius i renegats al segle XVII.
Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca,
de l’historiador Onofre Vaquer Bennasar, publicat per El Tall i presentat
dimecres a Palma, en un acte on intervingueren Josep Juan Vidal, catedràtic de
la UIB, i el mateix autor.
El llibre
dóna notícia de 447 captius –cristians raptats per musulmans i portats en
territori islàmic–, nascuts a Mallorca o que hi habitaven, com també de 225
renegats, que eren els captius cristians que es convertiren a la religió
musulmana. Les principals fonts documentals utilitzades per Onofre Vaquer han
estat, en el cas dels captius, els concessos matrimonials. “Quan la viuda d’un
captiu es volia tornar a casar, un seguit de testimonis declaraven sobre la
història del mort i les circumstàncies de la captura, el captiveri i la
defunció”. En el cas dels renegats, la font més útil són els processos
inquisitorials a què els sotmetien. “Després d’escapar-se, es presentaven
davant els tribunals de la Inquisició per demanar perdó i explicaven la seva
vida: com els havien capturat, com eren els amos que tenien, en què consistia
la cerimònia de renegar, quin tipus de vida duien durant el captiveri... També
es podia donar el cas que la Inquisició jutjàs la memòria d’un renegat mort
–fins i tot podien arribar a cremar-los en estàtua–, i en aquest cas la
informació és menor”.
Drama dels
captius
Al llarg del
segle XVI, la majoria de captures de cristians de les Balears es produïren en
terra ferma, quan hi havia un desembarcament per sorpresa –recordem la gran
ràtzia otomana contra Menorca l’any 1558, quan varen ser raptats milers de
menorquins–; al segle XVII, en canvi, “els turcs ja no venien a territori
illenc perquè hi havia un acord de pau entre Constantinoble i el regne
d’Espanya”, explica Vaquer, “i la majoria eren capturats en alta mar, raptats
de naus mercantils o corsàries”. Una vegada reubicats en territori enemic, el
captius eren usats com a esclaus, com mà d’obra barata –n’hi havia que eren
forçats a remar a galeres, la feina més dura–, com a servei domèstic o com a
picapedrers en obres públiques. També n’hi havia que eren venuts per obtenir un
substanciós rescat. En aquest sentit, Vaquer recorda que “Alger sobretot vivia
del corsarisme”. Els rescats, que variaven en funció de la importància social i
possibilitats econòmiques de cada captiu, “eren pagats per mercaders, per les
ordes religioses o per la monarquia”. No sempre era possible salvar els
captius, perquè n’hi havia de molt valuosos per als seus amos i aquests no els
volien vendre. Entre els més preuats, “hi havia els al·lots, que feien de
criats”, i també “els que dominaven bé un ofici, sobretot els que sabien
construir una nau”.
Per entendre
la dimensió del fenomen dels captius, basta dir que, “a principis del segle
XVII, Alger tenia 100.000 habitants, més 25.000 captius procedents d’arreu
d’Europa”. Qui més qui menys exercia el corsarisme, durant aquells segles: a la
Mediterrània occidental, els grans corsaris eren d’Alger i Tunis, i a la
Mediterrània oriental, els cavallers de Sant Joan, de Malta”. Vaquer recorda
que, durant la segona meitat del XVII, els mallorquins també varen ser els reis
del corsarisme.
Peripècies
dels renegats
Les
motivacions d’un cristià captiu per renegar del cristianisme i convertir-se a
l’Islam podien ser variades. Hi ha testimonis (no del tot fiables) que afirmen
que els seus amos els maltractaren per fer-los renegar. També n’hi havia que,
segons digueren a la Inquisició, només es convertiren per interès, “de boca
però no de cor”, i que no anaven a les mesquites i que, d’amagat, continuaven
resant el rosari. “També va haver-hi captius que renegaren per ser enrolats en
naus corsàries destinades a atacar cristians i que, quan s’aturaven a
Formentera o a Cala Murta per cercar llenya o aigua, aprofitaven per fugir”. A
Mallorca, hi arribaren molts renegats que fugiren dels seus capturadors
d’aquesta manera. “Es té constància que, aquí, hi arribaren fugitius polonesos,
grecs, francesos, italians, de les Illes Canàries... I molts s’establiren a
l’illa, un pic recobrada la llibertat”, conclou Vaquer.
