MÉS RESPOSTES
Onofre Vaquer
Hi ha hagut algunes repliques al meu article sobre la Nova Planta. És cert
que després de la Guerra de Successió va augmentar la fiscalitat però ho fa a
tota Europa, tant als països que havien donat suport als Borbons com els que
l'havien donat al candidat austríac. Al principi la fiscalitat fou més onerosa
però degut a que amb els pas dels anys la quota no canvià i la població i la
riquesa augmentà al final un contribuent plebeu pagava al doble a Castella que
a Catalunya, amb la particularitat a Catalunya es pagava segon el patrimoni i a
Castella es pagava pel consum. Tinc un gran respecte pel professor Fontana, que
ha alabat la meva tesi doctoral i l'ha regalada a la Biblioteca de la
Universitat Pompeu Fabra, però ell no és modernista i no ha investigat a l'Edat
Moderna, no sé d'on treu la cita que
esmenta A. Maymó. Domínguez Ortiz diu que la pressió fiscal per càpita a
Catalunya passà de 30 reals de velló el 1717 a 16 el 1817. El 1729 Catalunya
aportava 2.006.645 escuts de velló a la monarquia i les despeses de l'estat a
Catalunya eren de 4.045.107. Algunes d'aquestes despeses eren militars com la
construcció de quarters (amb els que ja no s'allotjarien més a soldats en cases
particulars) i la compra de teixits, armes, queviure i materials per la marina,
al convertit Barcelona en base logística d'expedicions mediterrànies, fet que
estimulà el creixement econòmic. La
venda de càrrecs ja es donava als segles XVI i XVII i hi havia greus casos de
corrupció. El polític més corrupte de la història fou el duc de Lerma, vàlid de
Felip III que traslladà la capital de Madrid a Valladolid per fer un gran
negoci especulatiu, el que era la seva mà dreta fou penjat (don Rodrigo en la horca) i ell es salvà
al fer-se cardenal: "para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España se
ha vestido de colorado". No tot fou excel·lent ni tot fou un desastre.
Les teories dels greuges borbònics contra Catalunya no existien al segle
XVIII, i els descendents dels austriacistes (Capmany, Dou) fan una valoració
positiva del règim borbònic. Cal esperar el segle XIX, quan sorgeix el
nacionalisme, perquè es facin històries nacionalistes plenes de mites. Primer
Modesto Lafuente fa una Història d'Espanya en 30 vols. (1858-1867) on s'inventa
la història espanyolista amb tots els seus mites, i després Víctor Balaguer,
que no va entrar mai a un arxiu, s'inventa els mites catalanistes, diu que
escriu pel poble, no pels doctes, "para que amen el país y la memoria de
las glorias pasadas". Curiosament Balaguer a la vegada és catalanista i
espanyolista, deia que Espanya era la nació i Catalunya la pàtria, no sols serà
ministre a Madrid per un partit espanyolista sinó que redactarà un volum de la història
de Cánovas del Castillo dient el doi de que els Reis Catòlics crearen la nació
espanyola. Prat de la Riba (1900), el primer que diu que Catalunya és una nació
(abans el terme nació catalana té un sentit ètnic), diu que cal ensenyar la
història de Catalunya per nacionalitzar als catalans. Molta gent té idees que
cap científic defensa. Un de cada quatre espanyols creu que el sol dona voltes
a la terra malgrat que fa 4 segles Galileu demostrà el contrari. Amb motiu del
tricentenari s'han repetit mites romàntics i la Generalitat organitzà un cicle
de conferències que titulà "Espanya contra Catalunya". Fontana, que
feu la primera, va dir que no estava d'acord amb el títol. Fa uns anys sopava a
Càller (on havíem anat a donar unes conferències als cursos de doctorat) amb
Ricardo García Cárcel (catedràtic de l'Autònoma), li exposava que molta gent té
idees inexactes sobre el passat i me deia que és molt difícil canviar la
mentalitat de la gent, que val més deixar-ho córrer, però amb motiu del
Tricentenari va dir: "Me produce un rechazo enorme la interpretación de la
Guerra de Sucesión en términos de España contra Cataluña. Es falso y
maniqueo". Professors de les universitats barcelonines fins fa poc no
s'han atrevit a replicar en públic els dois que deien nacionalistes
fanatitzats. Sols estrangers com John Elliott o Henry Kamen ho havien fet.
Carlos Martínez Shaw fins que va deixar Catalunya per passar a la UNED, no es
va atrevir a dir públicament que Felip V havia estat el rei que més va
beneficiar als catalans. Ho deia perquè la supressió de les duanes interiors va
permetre als catalans anar a vendre els seus productes a Castella sense pagar
aranzels, que junt amb a la prohibició d'importar teixits estrangers va
permetre el gran creixement econòmic de Catalunya. Ara l'historiador Joaquim
Coll, junt amb Juan Anza ha publicat "Cataluña. El mito de la secesión.
Desmontando las falacias del soberanismo", on desmunten els mites històrics
del 1714, cosa que ja havia fet Kamen..
Cal situar-se a l'època pre-lliberal per entendre la repressió que hi havia
contra els que cometien delicte de lesa majestat. Al segle XIV a Sardenya hi ha
revoltes contra els reis catalano-aragonesos, tots els habitants de l'Alguer
foren venuts com esclaus fora de l'illa. Els agermanats mallorquins cridaven
"Visca el Rei" però foren acusats de lesa majestat, després de la
rendició hi ha 189 condemnes a mort, expropiacions de terres i quantioses
multes (ho podeu veure a la meva web www.llinatgesdemallorca.com dins el segle
XVI i a un article a Mayurqa). A Pollença cremaren l'església amb la gent que
no era d'armes (dones, minyons) dedins (a Xàtiva feren sortit la gent abans de
cremar la ciutat). A Catalunya després de la capitulació de Barcelona el 1714
no hi ha condemnes a mort i es respecten les propietats. Rafel Casanova
(convertit en heroi a finals del XIX) als dos anys exercia d'advocat
lliurement, compareu amb el que li feren a Joanot Colom. El 1719 es concediren
indults, el 1725 tornen els nobles exiliats, recuperen les seves terres i
títols concedits per l'Arxiduc. J.Mª Torras va comprovar que la majoria de
persones que tingueren càrrecs públics amb l'Arxiduc en tindran amb Felip V.
No hay comentarios:
Publicar un comentario