Setmanari
Felanitx 3-4-2019
L'AVORTAMENT
Onofre Vaquer
Unes
desafortunades declaracions d'Adolfo Suárez Illana sobre l'avortament han posat
de manifest la ignorància de certs personatges sobre com ha estat regulat
històricament. Abans del segle XIX l'avortament no estava penalitzat. No hi ha
cap Codi Penal fins el 1822, que sols durà uns mesos pel retorn a l'absolutisme,
i aquest al seu article 612 diu que no es considera assassinat que les dones
fadrines o viudes que tenen un fill il·legítim, sempre que no hagin pogut donar
a llum a casa de refugi, el matin dins les primeres 24 hores, si són dones de
bona fama i no corrompudes. Cal recordar que els codis del XIX es
considera que per ser persona cal haver viscut més de 24 hores fora del
claustre matern. Després s'estableixen diverses penes de reclusió en els casos
d'avortament, tant pels que els provoquen com per la dona, sent atenuant que la
dona sigui fadrina o viuda de bona fama. No hi haurà altre codi penal fins el
1848 que al seu article 339 estableix presó menor per la dona que avorti, però
si és per ocultar la deshonra presó correccional. La llei no era igual per
tothom, la gent considerada honorable tenia més drets. Els neandertals no
mataven els seus fills però a Xina era corrent ofegar-los dins la banyera. Durant
el franquisme les dones amb possibles anaven a avortar a l'estranger, les que
no s'ho podien pagar ho feien a la clandestinitat com a la novel·la Tiempo
de silencio, qui no hagi llegit el llibre haurà vist la pel·lícula que és
un al·legat contra la penalització de l'avortament.
El 1983
hi va haver un debat sobre la despenalització de l'avortament, dos anys abans
que s'aprovés la llei en alguns supòsits. El 5 de febrer Diario de Mallorca publicava un magnífic article de Fèlix Pons en
el qual deia que despenalitzar vol dir que una conducta queda exclosa de la
persecució penal, sense emetre un judici moral o ètic sobre la mateixa, i que
despenalitzar l'avortament, en alguns supòsits, és considerar excessiu
considerar criminals a les persones que avorten en circumstàncies dramàtiques i
castigar-les. Cinc dies després, el 10 de febrer, Diario de Mallorca publicava un article meu titulat Dret penal i moral en què exposava la
duresa del dret penal mallorquí dels segles XV i XVI, càstigs que avui ningú
subscriuria com cremar els homosexuals. La llei no pot penalitzar tot el que no
és moral, i menys on hi hagi llibertat religiosa i conseqüentment diferents
moralitats. Avui hi ha entre nosaltres molts musulmans, si alguns d'aquests
demanessin que l'Estat persegueixi els que beuen vi o mengen porc, per ser
contrari a la seva moral, què diríem ?.
En l'Edat
Moderna, en què l'Estat era defensor de la fe i cremava a un heretge si
l'Església ho indicava, l'avortament no estava penalitzat ja que es considerava
que no tot el que es considerés pecat havia de ser castigat com consideraven
els calvinistes. Si visquéssim al segle XVI, el cardenal Rouco Varela estaria
en les presons de la Inquisició acusat d'heretge calvinista. Recordem que per
molt menys Bartolomé de Carranza, arquebisbe de Toledo, es va passar 17 anys a
les presons inquisitorials. El jesuïta Francisco Suárez deia que el paper de
l'Estat era garantir la pau i formar ciutadans, no homes virtuosos. A la fi del
segle XVII eren corrents entre els catòlics opinions com aquestes:
- És
lícit procurar l'avortament abans de l'animació del fetus, per temor que la
noia sorpresa gràvida, sigui morta o infamada.
- Sembla
probable que tot fetus no té ànima racional, mentre està a l'úter, i que només
comença a tenir-la quan neix i consegüentment caldrà dir que en cap avortament
es comet homicidi.
Sebastià
Oliver, frare de l'orde dels mínims, natural de Campos, va escriure un manual
de confessors (Exercici de confessors ...), en 7 volums, del qual hi ha
manuscrit de finals del XVII i edició impresa de principis del XVIII, que va
passar la censura de la Inquisició. Cita autors que consideren que l'avortament
és lícit en els següents supòsits: el d'una monja per no infamar el convent, el
d'una noble per no infamar el llinatge, el d'una donzella forçada per ser el
fetus injust agressor. Considerava que el fetus no estava animat en els 40
primers dies, opinió que sostenien altres autors. Al segle XVI el pare Juan de
Pineda escrivia: cosa és de molta consideració, que diuen Aristòtil i Sant
Tomàs, que el nen als quaranta dies de la seva concebut, quan se li infon
l'ànima racional, no és més gran que una formiga ... mes de la nena diu que
fins a entrar en el quart mes no se li infon l'ànima.
Hi ha qui
diu que l'embrió és una persona. Al segle XIX, en què l'Estat es declarava
catòlic, es fan lleis generals per a tot Espanya (abans cada regne tenia les
seves lleis), com el Codi Civil i el Codi Penal, es defineix una persona com a
ésser nascut de dona, de manera humana, que hi hagi viscut més de 24 hores
separat del claustre matern. Abans no es pot parlar de persones, el fetus no és
una persona. Quan es comencen a fer estadístiques de mortalitat infantil no es
compten els que han mort abans de les 24 hores. Si es diu que en un embrió hi
ha vida també ho podríem dir d'un espermatozoide i, filant encara més prim, dir
que el celibat i la castedat és un crim perquè impedeix el naixement d'uns
fills. No entenc com gent que creu ser cristiana prefereixi prendre el bàndol
dels que volen apedregar la dona adúltera en comptes de seguir la postura de
Crist que va ser la de despenalitzar, en un moment en què la llei deia que
calia apedregar aquestes dones fins matar-les.
No hay comentarios:
Publicar un comentario