Avui "Diario de Mallorca" me publica aquest article:
SOBRE MITES
Onofre Vaquer Bennasar (Dr. en Història)
Dia 8 aquest
diari publicava un article de Bartomeu Mestre titulat "Sobre mites i gats
que no s'aguanten". No discutiré el número de morts però si que anomeni
Guerra de Submissió a la Guerra de Successió, el que constitueix un mite nou
que s'afegeix als mites romàntics que avui en dia no sosté cap historiador, com
es va veure al seminari "La fi del Regne de Mallorca" (a l'Arxiu del
Regne) on cap ponent va exposar cap mite ni tòpic dels que circulen i que fa
temps foren criticats per Vicens Vives, John Elliott i Henry Kamen . García
Cárcel ha escrit: "Me produce un rechazo enorme la interpretación de la
Guerra de Sucesión en términos de España contra Catalunya. Es falso y
maniqueo". Després de la guerra no es dona l'aplicació d'un visió
centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres
territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va
centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes
segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües
diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha
dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso
que no existeix fins el 1835. Les suposades llibertats que desapareixen amb la
Nova Planta per Vicens Vives eren privilegis d'una minoria que calia desenrunar
per desenvolupar econòmicament el país. El principal privilegi era que els
nobles i el clero no pagaven impostos. Gabriel Tortella ha afirmat que
Catalunya tingué la sort de perdre la Guerra de Successió i Castella la
desgràcia de guanyar-la. Catalunya i Mallorca tindran un sistema impositiu més
modern i equitatiu que Castella, en que es pagarà segon el patrimoni (cadastre,
talles) semblant al IBI, en que pagaran nobles i clero (que abans no pagaven i
eren els més rics). A Castella els nobles seguiran sense pagar i els altres
pagaran l'alcabala, un impost sobre el consum semblant al IVA. Els no nobles
seguiran pagant més a Castella, de manera que la Corona d'Aragó aportava l'11 %
del que es recaptava tenint el 23 % de la població (Lluís Ribot).
Bartomeu Mestre va ser el comissari
d'una exposició itinerant de plafons sobre la Guerra de Successió, molt ben
presentats però amb alguns mites que no se sostenen. Al primer plafó es diu:
"Felip IV (V de Castella) representava la cultura de la imposició
-l'absolutisme-, i Carles III, la cultura de l'entesa, el pactisme".
Antoni Simón i Tarrés deia a Sapiens (revista
catalana de divulgació històrica) que dir que Felip V era absolutista i
l'arxiduc Carles no, no és correcte. L'argument de que la casa d'Àustria
respectaria les Constitucions i privilegis de Catalunya ha estat posat en dubte
per Núria Sales. L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania
la tenia el rei, no el poble. Eduardo Pascual ha recordat que el sobirà tenia
dret de conferir o llevar llibertats. Abans de la guerra Felip V no fou més
absolutista que els reis anteriors, el 1701 anà a Catalunya i jurà les
constitucions i convocà Corts en les que els catalans aconseguiren tot allò que
desitjaven, el braç reial proclama que el rei els ha atorgat "tan
singulars gràcies y prerrogatives quals en poques corts se hauran
atorgat". Quan l'arxiduc Carles arriba a Barcelona com a Carles III es
compromet a no canviar les institucions però es reserva el dret a inspeccionar
els sacs pel sorteig de càrrecs i modificar els noms, i quan fou emperador d'Àustria
serà absolutista i defensor del feudalisme. Recordem que Àustria serà
absolutista fins a la primera guerra mundial i que no abolirà el feudalisme
fins el 1848. A Mallorca els nobles que donaran suport a l'arxiduc eren els
partidaris del feudalisme, com ha posat de relleu Pere de Montaner, actual comte
de Savellà, que donà a conèixer la concessió que feu l'arxiduc al marqués del
Verger de la jurisdicció civil i criminal fins a l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo
tinguessin obligacions personals. Na Bel Moll recordava a una conferència que
l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra, una segona
servitud de la gleva que s'estava donant a l'Europa oriental.
S'ha volgut enllaçar la situació de
fa tres segles amb concepcions recents que com ha dit Jordi Canal no té res a
veure. Vicens Vives deia que cap motiu exigeix l'aproximació de dues èpoques
històriques per fer-les cabre una dins els motlles de l'altre. Albareda ha dit
que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i que cal fugir
de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat
llunyà. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra
postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, i que el historiador
no ha de difondre cap tipus de valors ni
idea, encara que tingui els seus.
Roberto Fernández ha dit que les creences personals d'un historiador no
han de contaminar el seu exercici d'historiador i que no és pertinent fer
història nacionalista o antinacionalista.
És molt recomanable la lectura del seu llibre ("Cataluña y el
absolutismo borbónico". Crítica, 1014) per veure les distintes
interpretacions del XVIII català que s'han donat des del XVIII a l'actualitat. També
es pot llegir "España y Cataluña. Historia de una pasión" d'Henry Kamen
(La esfera de los libros, 2014) i "Cataluña en España. Historia y
mito" (Gadir, 2016) de Gabriel Tortella i altres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario