LA INTRODUCCIÓ DEL
CATALÀ A MALLORCA
Onofre Vaquer
Dr. en Història
Dia
20 aquest diari publicava un article de Mateu Morro en el que afirmava "en
contra del que pensa Onofre Vaquer, el tema de la llengua havia preocupat molt
a Felip V". No record haver fet aquesta afirmació, el que he fet ha estat
combatre mites i tòpics que pensa molta gent que no és historiadora. Ja ho vaig
fer al llibre "Mites i tòpics de la
història d'Espanya i de Mallorca" (2010) i ho he seguit fent a alguns
articles. Molta gent pensa que Felip V imposà amb la Nova Planta el castellà
com a llengua oficial i no és així a Mallorca, sí a València. Felip V, que no
va aprendre mai el castellà, sols parlava francès, no va donar per Mallorca cap
disposició lingüística. Si aneu a un arxiu municipal voreu que tota la
documentació oficial està en català fins 1768. L'única excepció són les
sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que
després del procés, que es feia en català i es conserven, els relators les han
de traduir al castellà. Fou Carles III el 1768 el que l'imposà que les
sentències dels tribunals i l'ensenyança de primeres lletres es fes en castellà.
Si aneu a un arxiu municipal i mireu un llibre de sentències del batle del 1768
voreu que estan en català fins que arriba la Reial Cèdula impresa i la pàgina
següent ja s'escriu en castellà. El que tota l'ensenyança es faci en castellà
es torba més. Es continuen fent classes en català fins el 1825 segons Rovira i
Virgili i fins el 1858 segons Coromines. Els protocols notarials segueixen en
castellà fins el 1862 (llei del notariat).
L'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta
serà la llengua de la seva cort a Barcelona. Cal dir que els austriacistes
catalans escrivien en castellà, no sols llibres (com Feliu de la Penya) sinó
fins i tot pamflets propagandístics (es poden veure a la Biblioteca de Catalunya
a la sèrie papers bonsoms). A l’Arxiu de Viena he vist els escrits dels
austriacistes catalans que s’exiliaren després de la guerra i estan en
castellà. L'austriacista "Academia de los Desconfiados" tingué per
llengua el castellà. Na Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes
tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Quan
Mallorca serà austriacista envien a Barcelona al marquès de la Torre, senyor
del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà,
com les cartes al seu germà. Els virreis austriacistes enviaven escrits en
castellà al G.G.C., ho fa el comte de Savellà, català casat amb una
mallorquina, senyor de l'honor de Felanitx, i el marquès de Rubí. Els 25 i 26
d'abril de 1707 la vila de Felanitx volgué festejar el triomf carolí del comte
de Savellà, una mena d'ofrena de vassalls al seu senyor, i editen un opuscle
amb poemes en castellà.
El castellà s’havia
començat a introduir com a llengua de cultura al segle XV. El mallorquí Jaume
d’Olesa (mort el 1443) escrivia sonets en castellà. A les biblioteques
mallorquines del XVI, després del llatí la llengua predominant és el castellà[1]. A
Barcelona s’editaven llibres en castellà, un 43,94 % dels editats al segle XVI,
representant un 5,76 % del total dels editats al primer decenni i el 76,21 al
darrer, baixant els editats en llatí del 61,53 al 15,53 i els en català del
32,69 % al 8,25. A València els llibres impresos en castellà arribaren al 50,06
% entre 1526 i 1541. Abans de Carles III, a més de en llatí, s’educava en
castellà. La nobles i la burgesia catalanes presumien de coneixements de
castellà. Binimelis acaba la seva història de Mallorca en català el 1595 i la
tradueix al castellà el 1601. El 1631 Dameto publica la seva Historia General del Reino Baleárico en
castellà. El frare mínim Sebastià Oliver, natural de Campos, que havia
professat el 1677, escriu en castellà el sis toms d’un manual de confessors. El
1541 Damià Carbó publicava a Mallorca Arte
de las comadres en castellà. Diversos autor mallorquins escriuen llibres
religiosos i sermonaris en castellà. Al segle XVII es feia teatre en castellà
al posteriorment anomenat Teatre Principal de Palma. És curiós que quan
Catalunya s'ha separat de la monarquia hispànica la llengua emprada a les
instàncies superiors ha estat la castellana. Durant la revolta catalana de
1640, la mal anomenada guerra dels segadors, Catalunya passa a dependre de
França i hi haurà un virrei francès, aquest no entenia el català i sí el
castellà, els catalans no entenien el francès, per això les reunions oficials
es fan en castellà. A Menorca durant la dominació britànica les relacions entre
les autoritats britàniques i les institucions menorquines es fan en castellà.
Durant la guerra del francès, el 1812 Napoleó annexionà Catalunya a França,
davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex napoleònic al
català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor del castellà en lloc
del català, diuen que és la llengua de cultura, dels espectacles, dels missers
i clergues. Ja abans, Capmany, de família austriacista, havia dit que el català
era una llengua inútil per la república de les lletres.
[1] Vegeu el nostre article
“Llibres i retaules a cases mallorquines (Segle XVI, segona meitat)”. Mayurqa
núm. 31. Palma, UIB, 2006, pp. 295-323. També Vaquer, Una Sociedad del Antiguo Régimen, t. II, 1988, pp. 830-834 i
954-964.
No hay comentarios:
Publicar un comentario