ARRELS BALEARS?

 

DOIS COLOMBINS

 a

Setmanari Felanitx 22 abril 2026

POLENTA-FARRO

 

ELS PACS

 

NÚMERO DE FILLS AL SEGLE XVII

 NÚMERO DE FILLS PER PERSONA AL XVII.- La comunicació que vaig presentar a les VII Jornades d'Estudfis Històrics Locals de Felanitx la podeu llegir a la web llinatgesdemallorca.com a l'apartat Famílies de Felanitx. Al període 1566-1650 els homes tenien una mitja de 6,2 fills i el 1651-1704 serien 5,17, la causa fou un retràs en el matrimoni. L'esperança de vida al naixement de les dones era de 23 ays però per les que arriben a casar-se era de 50. Els homes la tenien de 29 al naixement i els que es casven de 56

¿Qui domina el Món?

 

VII Jornades

 

CORSARISME

 CORSARISME

Onofre Vaquer

Havíem parlat d’un llibre de na Victòria Burguera sobre captius. El llibre era de quarta part de la seva tesis, mentre que les tres primeres parlen de corsarisme que ha publicat sota el títol Els perills de la mar a la Corona d’Aragó baix medieval. Ofensiva i defensiva marítima des de l’observatori mallorquí (1410-1458), editat el 2024 per la Fundació Noguera (del Col·legi de Notaris de Barcelona). El llibre es pot descarregar gratuïtament de la pàgina de la Fundació. A l’època estudiada sols el 12 % dels atacs contra mallorquins foren realitzats per musulmans, hi ha atacs de provençals, genovesos, florentins, venecians, castellans, portuguesos i fins i tot súbdits del rei ataquen la seva pròpia terra. En canvi els atacs dels corsaris mallorquins són sobretot contra musulmans i després contra genovesos i provençals. Abans de la reincorporació de Mallorca a la Corona d’Aragó hi ha atacs de catalans. S’armen naus per anar contra corsaris a la que contribueixen el reis i el Col·legi de la Mercaderia que cobrava el diner de la mercaderia sobre el comerç, si bé gran part de la recaptació anava a Guillem Sagrera per la construcció de la Llonja. El llibre analitza el paper del rei en el control d’armaments privats i la composició de la flora reial i de les ciutadanes  Importants famílies participen en empreses corsàries, entre elles els Pacs senyors de la cavalleria de Felanitx. El 1450 Miquel de Pacs, ciutadà, era fiador per 2.000 florins de l’armament de la galiota del cavaller Pere Ramon Safortesa, i Bernat de Pacs havia captivat musulmans i les seves mercaderies. S’analitzen les patents de cors i les vendes de botí. El béns presos d’una nau genovesa es subhasten per l’astronòmica quantitat de 46.000 lliures, però moltes mercaderies no eren de genovesos sinó d’un flamenc que els reclamà. Corsaris mallorquins s’avituallen i venen botí a Rodes,  cosa que també feien a Sicília,, Xipre, Nàpols i Malta.

Gonçal López Nadal publicà la seva tesi: El corsarisme mallorquí a la Mediterrània occidental (1652-1698): Un comerç forçat (Conselleria d’Educació, 1986). És l’època daurada dels corsaris mallorquins apressant sobretot naus franceses, també de Gènova, Anglaterra, Venècia i Alger. Anaven a vendre les mercaderies a ports italians sobretot a Liorna (Livorno). Fins i tot fan expedicions a la Mediterrània oriental.

Andreu Seguí Beltran ha publicat part de la seva tesi doctoral: Las Baleares frente al corso. La defensa de un archipiélago en el Mediterráneo del siglo XVI (Barcelona: Museu Marítim, 2023).

He trobat moltes notícies sobre corsarisme als protocols notarials, als processos inquisitorial i als concessos matrimonials. He publicat “Corsarisme a la segona meitat del segle XV a Mallorca” a les VIII Jornades del Institut d’Estudis Baleàrics (1990), capítols als meus tres llibres sobre comerç marítim de Mallorca  (entre 1448 i 1650) i el llibre de captius. També a la nostra web llinatgesdemallorca.com hi ha notícies als apartats de Immigrants i Morts Fora, sobretot al segle XVII, i a l’article “Soldats i corsaris mallorquins durant la Guerra dels Trenta Anys”. 

(Setmanari Felanitx 6-11-2025)

CAPTIUS

CAPTIUS

Onofre Vaquer

Els corsaris barbarescs crearen un flux continu de captius cap el Nord d’Àfrica capturats a naus i a incursions a terres de cristians. Alguns d’aquests captius seran galiots a les galeres, altres faran treballs a les ciutats. Es fan gestions pel seu rescat tant per familiars, a través de mercaders, o d’ordres redemptores.

Victòria Burguera i Puigserver, natural de Campos, llegí la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona amb el títol Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d’Aragó (1410-1458). Després publicà Entre el negoci privat i la caritat popular. La redempció de captius a la Corona d’Aragó baixmedieval (1410-1458), CSIC, 2024. Es centre principalment en el regne de Mallorca. També hi havia captius musulmans a terres cristianes que al alliberar-se pagaven llicències per sortir que consten a la documentació del Reial Patrimoni, on consta els ports on van. A l’època estudiada el principal destí és Tunis i després Bugia i Alger, mentre que des de València van al regne de Granada. Mercaders conversos són intermediaris en la redempció de captius musulmans. Estudia les col·lectes destinades a les redempcions que es centralitzaven a la Seu.    

En Ramon Rosselló i en Jaume Bover havien publicat Captius cristians de Mallorca al nord d’Àfrica. Segle XV. Una relació (a América i Mallorca, 1991). Albert Cassanyes publicà La Iglesia de Mallorca y la redención de cautivos en la Baja Edad Media (Espacio, Tiempo y Forma, nº 32, 2019).

Les captures augmentaren al segle XVI quan els germans Barba-rossa establiren regències corsàries a Alger i Tunis posant-se sota la protecció de l’imperi otomà. El 1535 Barba-rossa s’emportà 800 captius de Maó i el 1558 els turcs s’emportaren 3.452 persones de Ciutadella a Constantinoble. Es calcula que a principis del XVII a Alger hi havia 25.000 captius.

El 2014 vaig publicar Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca (El Tall). Vaig disposar de fonts de les que no disposa a l’època medieval que donen molta informació sobre la vida dels captius. En primer lloc els Concessos matrimonials ja que quan la viuda d’un captiu es vol casar els companys de captiveri que han tornat, relaten com fou capturat, la feina que feia i com morí. Altra font són el processos inquisitorials ja que els que havien renegat, fent-se musulmans, sovint tornaven, es presentaven als inquisidors, demanen perdó i són perdonats, si bé alguns seran reclosos a algun monestir per la seva instrucció. Coneixem molt bé tots els detalls de la vida de 225 renegats, conten la seva captura, la seva venta, les relacions amb el seu patró, la seva conversió i la seva fuita o captura. La vida d’algun renegat supera qualsevol novel·la d’aventures. Els renegats que plantegen tornar a les terres cristianes s’enrolaven com a corsaris per anar contra cristians, i al arribar a Formentera o a Cala Murta baixaven a cercar llenya o aigua i fugien. Deien que es feren musulmans pels mal tractaments dels seus patrons, però que es convertiren de paraula però no de cor, que no anaven a les mesquites i resaven el rosari. Els que eren capturats no eren perdonats, solien acabar remant a les galeres cristianes. La Corona lliurava grans quantitats de diners a les ordres redemptores per alliberar captius però també familiars pagaven el rescat.  Els corsaris mallorquins no sols capturaven musulmans també ho feien amb els tripulants de naus franceses que donaven llibertat als casats i obligaven als fadrins a unir-se a ells, mentre que els francesos posaven als mallorquins a remar a les galeres. 

(Setmanari Felanitx 2-10-2025)

FAMILIES DE FELANITX

FAMÍLIES DE FELANITX

Onofre Vaquer

Fa 50 anys començarem la reconstrucció de famílies de Felanitx entre 1566 i 1650 a partir dels llibres sacramentals complementada amb testaments. Publicarem els resultats al primer volum de la nostra tesi (Una Sociedad del Antiguo Régimen, 1987). Ara l’hem allargada fins el 1704. La microhistòria, com ha dit Carlo Ginzbug, ens permet reconstruir la quotidianitat de períodes històrics emprant casos específics per revelar estructures més amplies. L’edat al matrimoni de les dones de Felanitx a la primera meitat del XVII (19 anys) s’ha comparat amb les d’altres llocs i es cita a manuals d’Història universal.

Per la segona meitat del XVII hem pujat dos articles a Academia.edu, plataforma d’accés lliure:

1)    L’esperança de vida a la Mallorca del segle XVII.

2)    La edad al matrimonio en la Mallorca del siglo XVII.

L’esperança de vida al naixement era de 23 anys per les dones i 29 pels homes. Aquestes edats tant baixes eren degudes a la gran mortalitat infantil, però els que arriben a casar-se entre el matrimoni i la defunció viuen 31 anys els homes i 26 les dones. Les dones vivien menys perquè moltes morien de part. La mortalitat és molt alta els primers anys de vida, dels que moren abans dels 11 anys el 40 % ho fa el primer any.

La mitja de l’edat al matrimoni pels homes oscil·la per períodes entre els 25 anys (1651-1675), els 26,5 (1676-1700) i els 27 anys (1701-1706). Pels mateixos períodes l’edat de les dones oscil·la entre els21 anys, 22,5 i 21.

A la nostra web llinatgesdemallorca.com havíem penjat les fitxes de les famílies de Felanitx a les que faltaven dades com les de defunció de moltes persones i els nascuts al darrer decenni del XVII. Ara hem completat les fitxes i es poden consultar. Fullejant les fitxes es pot veure el bateig de les famílies amb els fills que tenen, els que moren i les edats a que es casen i moren. També es poden veure curiositats que apareixen als testaments.

Es podran veure uns llistats on en columnes s’observen les edats al matrimoni i a la defunció, el número de fills i el número de matrimonis de cada persona.    

 (Article que publicà el setmanari Felanitx el 21-8-2025)) 

CAVALLERIES

 

L'EDAT AL MATRIMONI AL SEGLE XVII

 EDAD AL MATRIMONI A LA MALLORCA DEL SGLE XVII.- A la nostra web llinatgesdemallorca.com a l'apartat Famílies de Felanitx, hem penjat un article sobre l'edat al matrimoni al XVII.

Havíem realitzat una reconstrucció de famílies de la parròquia de Felanitx entre el 1566 i el 1650, ara l'hem ampliat fins al 1706. Les fitxes de família es poden veure a la web llinatgesdemallorca.com. L'edat mitjana al matrimoni per períodes és per als homes de 25 anys (1651-75), 26,5 (1676-1700) i 27 anys (1701-1706), i per a les dones de 21, 22,5 i 21, 5 anys.

Todas las reacciones:

24Emilio Alonso Sarmiento, Joan M. Gelabert y 22 personas más

1 comentario

Me gusta

Comentar

Envi

VIVES I MARCH

 VIVES I MARCH.- M'han demanat si coneixia en Jaume March que cit a un llibre meu a un document de 1480. Era un mercader convers valencià, descendent d'Ausies March, que vivia a Mallorca i seria el padrí de Joan Lluís Vives, el pare i padrí del qual també vivia a Mallorca. Quan comença a actuar la Inquisició a Mallorca tots deixen l'illa i van a València on naixerà Joan Lluís el 1492. No els va servir de res. La mare Blanca March mor el 1508 i la Inquisició crema els seus osos el 1529. Pitjor el va passar el pare que fou cremat viu el 1524 per heretge. Joan Lluís que, als 16 anys havia anant a estudiar a París, no tornà mai a Espanya, ensenyà a Bruges i a Oxvford i rebutja una càtedra a Alcalà. Ell no era judaitzant, era catòlic sincer.

ESPERANÇA DE VIDA AL XVII

 ESPERANÇA DE VIDA AL XVII.

Onofre Vaquer

La reconstrucció de famílies de Felanitx en que hi hem estat fet feina bastants d'anys arriba a la seva fi. Estam acabant de posar damunt les fitxes de família l'edat de defunció, per poder calcular l'esperança de vida, i després substituirem les que hi ha a la web llinatges de Mallorca.com. Donam un avanç. Cal dir que no coneixem l'edat de defunció de la totalitat de la població, bé perquè els llibres de defunció no donen dades suficients per diferenciar els homònims o perquè no coneixem la data del naixement.  

ALBATS. Els albats eren els nins morts abans de la primera comunió. Amb excepcions, no surten als llibres de defuncions abans de 1689 que denominen albats, tant minyons com minyones, abans de complir 11 anys. A la reconstrucció de famílies de Felanitx entre 1689 i 1704 inclós, hem trobat l'edat de defunció de 343 albats que moren a una mitjana de 2 anys. Un 12,8 % moren abans de complir un mes, un 28,3 % abans de l'any i un 64 % dels 3 anys. Un 23,3 % mor amb un any, un 12,5 % amb 2 anys, un 4 % amb 3 anys, un 4,6 % amb 4 anys,, un 5.3 % amb 5 anys, un 2,9 % amb 6 manys, un 2 % amb 7 anys, un 2 % amb 8 anys, un 1,1 % amb 9 anys i un 2.5 % am                     10 anys. Dels que moren al primer mes de vida 44 ho fan abans del mes, 11 amb un mes, 12 amb 2, 6 amb 3, 10 amb 4, 10 amb 5, 9 amb 6, 19 amb 7, 7 amb 8, 5 amb 9, 14 amb 10 i 8 amb 11 mesos.

FADRINS. Des de 1590 durant un segle hem pogut documenar l'edat de defunció de 162 fadrins, mentre que en 15 anys documentarem la de 234 albats, indici de que la majoria dels que arribaven a adults es casaven. Els fadrins, els que moren amb més de 10 anys, ho fan a una mitja de 26 anys, un 22,6 % ho fan entre els 11 i 15 anys, un 20 % entre els 16 i els 20, un 18,2 % entre els 21 i 25, pocs dels que superin aquesta edat es casaran, l'edat mitjana al matrimoni els anys 1676-1700 era de 25 anys. Entre els 26 i els 29 % moren el 13,2 %, entre el 30 i el 39 % el 10,7 %, entre 40 i 49 el 7.5 %, entre els 50 i els 59 el 2,5 %, entre els 60 i el 69 % el 3,7, i amb més de 70 anys moren dos fadrins de 73 anys, que són l'1,2 %.

Les dones es casaven a una mitjana entre 19,6 anys i 22,5 segons periodes. De 143 fadrines, mortes després dels 10 anys,  un 60 % ho fan abans dels 21 anys, edat se casar-se, ja que un 25,8 % mor entre els 11 i els 15 i un 34,2 % entre els 16 i el 20, un 16 % entre el 21 i 25, un 9 % entre els 26 i 29, un 8,4 % entre els 30 i 39, 

Me falten unes poques defuncions d'adults per calcular l'esperança de vidamb exactitud. A la nostra tesi per conèixer la mortalitat infantil haviem comparat les llistes de confirmats el 1610  (primera coneguda per Felanitx) amb les dades de reconstrucció de famílies. Quan un bisbe visitava una parròquia confirmava tots els nins batiats després de l'anterior visita. Es confirmen els nascuts entre 1597 i 1610. Podem suposar que els que no es confirmen han mort. Dels  menors de 14 anys havien mort el 44,3 % dels nins i el 45 % de les nines. La major mortalitat es donava al primer any de vida. A Felanitx a principis del segle XVII l'esperança de vida al naixement era de 23 anys. Al Felanitx de la segona meitat del segle XVII els homes que es casen moren a una mitja de 48 anys i les dones de 38, ja que moltes dones morien de part. Al País valencià, al segle XVIII, l'esperança de vida al naixement oscil·la entre els 17 i els 23 anys segons la parròquia.

Es publicarà l setmanari Felanitx

ESCLAUS A EIVISSA

 

ADN DE COLÓN

 

ORIGEN DE COLON

 

El llindar de la modernitat

 

ELS NEGRERS MENORQUINS

 El setmanari Felanitx del 21-12-2023 me publica aquest article:

 

ELS NEGRERS MENORQUINS

Onofre Vaquer

El tractat d'Utrech donà a Gran Bretanya el monopoli d'anar a vendre esclaus negres africans a Amèrica. Els anglesos foren els grans esclavistes però el 1807 el Parlament britànic prohibí el tràfic d'esclaus, Espanya s'hi adherir el 1817 i ajornà l'entrada al 1820. Es prohibia portar esclaus d'Àfrica a Amèrica, però els que eren esclaus no eren alliberats excepte a la península i Balears a partir del 1835, i el darrer esclau a Cuba no serà alliberat fins el 1886. Els comerç era il·legal però continua clandestinament fins a Cuba, malgrat la flota britànica encalçava els vaixells negrers i els capturava, atacava les factories i portava els negrers davant un jutge britànic. Aquí es fan grans fortunes fins el 1845 en que les Corts espanyoles aproven una llei de repressió del tràfec d'esclaus. Personatges que es feren rics a Cuba amb l'esclavisme tornen a la península, inverteixen en diverses empreses, són mecenes i persones respectables, com Antonio López, marquès de Comilles, i Joan Guell. S'ha dit que sense els capitals repatriats de Cuba pels esclavistes catalans no hi hauria modernisme a Barcelona.

Hi ha menorquins que participen en el lucratiu comerç negrer, antics corsaris que al passar Menorca a Espanya no podran seguir capturant vaixells francesos. Aquests no estaran a Cuba sinó a les factories africanes del golf de Biafra (a l'illa de Corisco i a la desembocadura del riu Pongo), a Gambia i a Moçambic. Allà compraven esclaus a reietons que els capturaven a altres tribus, els tancaven a barracons i els venien a vaixells negrers. Intercanviaven esclaus per mercaderies com licors, teixits, pólvora, tabac, ferro.  Miquel Pons va veure com els anglesos destruïen la seva factoria de Corsico i el jutjaven a Londres, fou posat en llibertat per pressions espanyoles. Altres menorquins que estarien a factories africanes porten els llinatges Sintes, Costa, Vidal, Pons o Capó, destacant els germans Vinnent Vives que aconseguiren grans fortunes, Francesc seria batle de Maó i funcionari d'hisenda, i Antoni seria un personalitat a Madrid[1].

Jose Martia Quintana publicà una novel·la històrica, L'afortunada vida de Martí Olivar (Moll, 2023), biografia d'un mariner que s'establí a Cuba des on com a capità feia viatges a Corsigo per comprar esclaus i vendrer-los a Cuba, invertir en altres empreses i en ser molt ric passà a viure a Cadis i després a Madrid. Me demanava si Quintana s'havia inspirat en un personatge real com a protagonista de la seva novel·la. Idò sí, des de que s'establí a Cadis és la vida d'Antoni Vinnent. Els dos personatges inverteixen en banca, navilieres, ferrocarrils, fundadors del Banco de Castilla i del Hispano Colonial i seran senadors vitalicis, nomenats per Isabel II, i marquesos. Vinnent no havia viscut a Cuba com Olivar, sinó a les factories africanes, fent viatges a Cuba per vendre esclaus, fins que el 1844 s'establí a Cadis.    

---

[1] Carbonell, Martí: La participació dels menorquins en el lucratiu comerç negrer (Diari de Menorca 31-10-2018).

SANT SALVADOR

 El setmanari Felanitx del 19-10-1023 me publica aquest article.

 

SANT SALVADOR

Onofre Vaquer

 

Aquest setmanari publicà un extens reportatge den Gori Vicens sobre Sant Salvador. Cita com a fonts a Pere Xamena i Miquel Bordoy però no a Cosme Bauzà que el 1922 publicà Sant Salvador de Felanitx, un llibret de 184 pàgines. Voldria fer dues puntualitzacions.

Es diu que el retaule de la Passio Imaginis el costejar la família Sbert quan sabem cert, per un document trobat per Ramon Rosselló, que el pagà Jordi Sabet, el capellà que deixà una casa destinada a hospital, que el 1450 encarregava a un mercader que anava a Flandes la fàbrica d'un retaule de la Passió que no excedís de 150 lliures. Anys abans el pare de Jordi, Joan, havia assignat 50 lliures destinades a fer un retaule de la Passió de la Imatge. Abans s'atribuí fins i tot a una donació de Jaume I o de Pere IV, absurds que rebat Miquel Bordoy al considerar que era del segle XV, opinió que confirmà Mn. Josep Gudiol, mestre en iconografia. Gabriel Llabrés l'atribuí a l'escultor Torquella, el pare Llompart a Huguet Barxa (per suposades similituts entre els plecs del vestit d'una imatge de Santa Praxedis de l'Almudaina) i altres a Guillem Sagrera a qui Sabet contractà per fer la capella de la Passió de l'església de Felanitx (actualment de Sant Francesc). Sagrera, que era contractista, subcontractà l'obra, tots els experts coincideixen que les mènsules de la capella no poden ser de Sagrera per la seva baixa qualitat. Al Felanitx del 17-6-2019 ja vaig tractar el tema de l'autoria. Antònia Juan Vicens, que feu la tesi doctoral sobre escultura gòtica, diu que el contracte de 1450 explicaria el caràcter flamenquizant de l'obra, si bé hi ha diferències estilístiques entre els panells superiors i la pedrel·la (el Sans Sopar) on hi ha un tractament diferent de les figures. La pedrel·la, d'inferior qualitat, seria obra d'un altre autor que no seria Guillem Sagrera. El retaule primerament estaria a la capella de Felanitx per pujar després a Sant Salvador, on apareix per primera vegada a la visita pastoral de 1581.

La figura de la marededéu que actualment es venera al santuari seria del segle XVII, abans n'havia un altre que més tard seria coneguda com Nostra Senyora de l'Esperança i que actualment es troba a la sala Santa Maria, baix la rectoria de Felanitx. Bartomeu Ferrà el 1903 afirmava que les marededeús de Sant Salvador d'Artà, de Felanitx i de Cura són obra del segle XVII[1]. A les visites pastorals de 1633 i anteriors consta que a Sant Salvador a una capella lateral hi havia una imatge de Nostra Senyora sense títol. A la visita de 1647 apareixen dues capelles, una de la Verge de Sant Salvador i altra la de Nostra Senyora de l'Esperança. Quan Cosme Bauzà va dir que la imatge més antiga era la de Nostra Senyora de l'Esperança, els ermitans la varen retirar de l'església, segons me relatà Bartomeu Pou.

                                                                     

---

[1] Bolletí de la Societat Arqueol+ogica Lul.liana, abril de 1903, p. 62.