VII Jornades

 

CORSARISME

 CORSARISME

Onofre Vaquer

Havíem parlat d’un llibre de na Victòria Burguera sobre captius. El llibre era de quarta part de la seva tesis, mentre que les tres primeres parlen de corsarisme que ha publicat sota el títol Els perills de la mar a la Corona d’Aragó baix medieval. Ofensiva i defensiva marítima des de l’observatori mallorquí (1410-1458), editat el 2024 per la Fundació Noguera (del Col·legi de Notaris de Barcelona). El llibre es pot descarregar gratuïtament de la pàgina de la Fundació. A l’època estudiada sols el 12 % dels atacs contra mallorquins foren realitzats per musulmans, hi ha atacs de provençals, genovesos, florentins, venecians, castellans, portuguesos i fins i tot súbdits del rei ataquen la seva pròpia terra. En canvi els atacs dels corsaris mallorquins són sobretot contra musulmans i després contra genovesos i provençals. Abans de la reincorporació de Mallorca a la Corona d’Aragó hi ha atacs de catalans. S’armen naus per anar contra corsaris a la que contribueixen el reis i el Col·legi de la Mercaderia que cobrava el diner de la mercaderia sobre el comerç, si bé gran part de la recaptació anava a Guillem Sagrera per la construcció de la Llonja. El llibre analitza el paper del rei en el control d’armaments privats i la composició de la flora reial i de les ciutadanes  Importants famílies participen en empreses corsàries, entre elles els Pacs senyors de la cavalleria de Felanitx. El 1450 Miquel de Pacs, ciutadà, era fiador per 2.000 florins de l’armament de la galiota del cavaller Pere Ramon Safortesa, i Bernat de Pacs havia captivat musulmans i les seves mercaderies. S’analitzen les patents de cors i les vendes de botí. El béns presos d’una nau genovesa es subhasten per l’astronòmica quantitat de 46.000 lliures, però moltes mercaderies no eren de genovesos sinó d’un flamenc que els reclamà. Corsaris mallorquins s’avituallen i venen botí a Rodes,  cosa que també feien a Sicília,, Xipre, Nàpols i Malta.

Gonçal López Nadal publicà la seva tesi: El corsarisme mallorquí a la Mediterrània occidental (1652-1698): Un comerç forçat (Conselleria d’Educació, 1986). És l’època daurada dels corsaris mallorquins apressant sobretot naus franceses, també de Gènova, Anglaterra, Venècia i Alger. Anaven a vendre les mercaderies a ports italians sobretot a Liorna (Livorno). Fins i tot fan expedicions a la Mediterrània oriental.

Andreu Seguí Beltran ha publicat part de la seva tesi doctoral: Las Baleares frente al corso. La defensa de un archipiélago en el Mediterráneo del siglo XVI (Barcelona: Museu Marítim, 2023).

He trobat moltes notícies sobre corsarisme als protocols notarials, als processos inquisitorial i als concessos matrimonials. He publicat “Corsarisme a la segona meitat del segle XV a Mallorca” a les VIII Jornades del Institut d’Estudis Baleàrics (1990), capítols als meus tres llibres sobre comerç marítim de Mallorca  (entre 1448 i 1650) i el llibre de captius. També a la nostra web llinatgesdemallorca.com hi ha notícies als apartats de Immigrants i Morts Fora, sobretot al segle XVII, i a l’article “Soldats i corsaris mallorquins durant la Guerra dels Trenta Anys”. 

(Setmanari Felanitx 6-11-2025)

CAPTIUS

CAPTIUS

Onofre Vaquer

Els corsaris barbarescs crearen un flux continu de captius cap el Nord d’Àfrica capturats a naus i a incursions a terres de cristians. Alguns d’aquests captius seran galiots a les galeres, altres faran treballs a les ciutats. Es fan gestions pel seu rescat tant per familiars, a través de mercaders, o d’ordres redemptores.

Victòria Burguera i Puigserver, natural de Campos, llegí la seva tesi doctoral a la Universitat de Barcelona amb el títol Els perills de la mar. Pirateria, captiveri i gestió del conflicte marítim a la Corona d’Aragó (1410-1458). Després publicà Entre el negoci privat i la caritat popular. La redempció de captius a la Corona d’Aragó baixmedieval (1410-1458), CSIC, 2024. Es centre principalment en el regne de Mallorca. També hi havia captius musulmans a terres cristianes que al alliberar-se pagaven llicències per sortir que consten a la documentació del Reial Patrimoni, on consta els ports on van. A l’època estudiada el principal destí és Tunis i després Bugia i Alger, mentre que des de València van al regne de Granada. Mercaders conversos són intermediaris en la redempció de captius musulmans. Estudia les col·lectes destinades a les redempcions que es centralitzaven a la Seu.    

En Ramon Rosselló i en Jaume Bover havien publicat Captius cristians de Mallorca al nord d’Àfrica. Segle XV. Una relació (a América i Mallorca, 1991). Albert Cassanyes publicà La Iglesia de Mallorca y la redención de cautivos en la Baja Edad Media (Espacio, Tiempo y Forma, nº 32, 2019).

Les captures augmentaren al segle XVI quan els germans Barba-rossa establiren regències corsàries a Alger i Tunis posant-se sota la protecció de l’imperi otomà. El 1535 Barba-rossa s’emportà 800 captius de Maó i el 1558 els turcs s’emportaren 3.452 persones de Ciutadella a Constantinoble. Es calcula que a principis del XVII a Alger hi havia 25.000 captius.

El 2014 vaig publicar Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca (El Tall). Vaig disposar de fonts de les que no disposa a l’època medieval que donen molta informació sobre la vida dels captius. En primer lloc els Concessos matrimonials ja que quan la viuda d’un captiu es vol casar els companys de captiveri que han tornat, relaten com fou capturat, la feina que feia i com morí. Altra font són el processos inquisitorials ja que els que havien renegat, fent-se musulmans, sovint tornaven, es presentaven als inquisidors, demanen perdó i són perdonats, si bé alguns seran reclosos a algun monestir per la seva instrucció. Coneixem molt bé tots els detalls de la vida de 225 renegats, conten la seva captura, la seva venta, les relacions amb el seu patró, la seva conversió i la seva fuita o captura. La vida d’algun renegat supera qualsevol novel·la d’aventures. Els renegats que plantegen tornar a les terres cristianes s’enrolaven com a corsaris per anar contra cristians, i al arribar a Formentera o a Cala Murta baixaven a cercar llenya o aigua i fugien. Deien que es feren musulmans pels mal tractaments dels seus patrons, però que es convertiren de paraula però no de cor, que no anaven a les mesquites i resaven el rosari. Els que eren capturats no eren perdonats, solien acabar remant a les galeres cristianes. La Corona lliurava grans quantitats de diners a les ordres redemptores per alliberar captius però també familiars pagaven el rescat.  Els corsaris mallorquins no sols capturaven musulmans també ho feien amb els tripulants de naus franceses que donaven llibertat als casats i obligaven als fadrins a unir-se a ells, mentre que els francesos posaven als mallorquins a remar a les galeres. 

(Setmanari Felanitx 2-10-2025)

FAMILIES DE FELANITX

FAMÍLIES DE FELANITX

Onofre Vaquer

Fa 50 anys començarem la reconstrucció de famílies de Felanitx entre 1566 i 1650 a partir dels llibres sacramentals complementada amb testaments. Publicarem els resultats al primer volum de la nostra tesi (Una Sociedad del Antiguo Régimen, 1987). Ara l’hem allargada fins el 1704. La microhistòria, com ha dit Carlo Ginzbug, ens permet reconstruir la quotidianitat de períodes històrics emprant casos específics per revelar estructures més amplies. L’edat al matrimoni de les dones de Felanitx a la primera meitat del XVII (19 anys) s’ha comparat amb les d’altres llocs i es cita a manuals d’Història universal.

Per la segona meitat del XVII hem pujat dos articles a Academia.edu, plataforma d’accés lliure:

1)    L’esperança de vida a la Mallorca del segle XVII.

2)    La edad al matrimonio en la Mallorca del siglo XVII.

L’esperança de vida al naixement era de 23 anys per les dones i 29 pels homes. Aquestes edats tant baixes eren degudes a la gran mortalitat infantil, però els que arriben a casar-se entre el matrimoni i la defunció viuen 31 anys els homes i 26 les dones. Les dones vivien menys perquè moltes morien de part. La mortalitat és molt alta els primers anys de vida, dels que moren abans dels 11 anys el 40 % ho fa el primer any.

La mitja de l’edat al matrimoni pels homes oscil·la per períodes entre els 25 anys (1651-1675), els 26,5 (1676-1700) i els 27 anys (1701-1706). Pels mateixos períodes l’edat de les dones oscil·la entre els21 anys, 22,5 i 21.

A la nostra web llinatgesdemallorca.com havíem penjat les fitxes de les famílies de Felanitx a les que faltaven dades com les de defunció de moltes persones i els nascuts al darrer decenni del XVII. Ara hem completat les fitxes i es poden consultar. Fullejant les fitxes es pot veure el bateig de les famílies amb els fills que tenen, els que moren i les edats a que es casen i moren. També es poden veure curiositats que apareixen als testaments.

Es podran veure uns llistats on en columnes s’observen les edats al matrimoni i a la defunció, el número de fills i el número de matrimonis de cada persona.    

 (Article que publicà el setmanari Felanitx el 21-8-2025)) 

CAVALLERIES

 

L'EDAT AL MATRIMONI AL SEGLE XVII

 EDAD AL MATRIMONI A LA MALLORCA DEL SGLE XVII.- A la nostra web llinatgesdemallorca.com a l'apartat Famílies de Felanitx, hem penjat un article sobre l'edat al matrimoni al XVII.

Havíem realitzat una reconstrucció de famílies de la parròquia de Felanitx entre el 1566 i el 1650, ara l'hem ampliat fins al 1706. Les fitxes de família es poden veure a la web llinatgesdemallorca.com. L'edat mitjana al matrimoni per períodes és per als homes de 25 anys (1651-75), 26,5 (1676-1700) i 27 anys (1701-1706), i per a les dones de 21, 22,5 i 21, 5 anys.

Todas las reacciones:

24Emilio Alonso Sarmiento, Joan M. Gelabert y 22 personas más

1 comentario

Me gusta

Comentar

Envi

VIVES I MARCH

 VIVES I MARCH.- M'han demanat si coneixia en Jaume March que cit a un llibre meu a un document de 1480. Era un mercader convers valencià, descendent d'Ausies March, que vivia a Mallorca i seria el padrí de Joan Lluís Vives, el pare i padrí del qual també vivia a Mallorca. Quan comença a actuar la Inquisició a Mallorca tots deixen l'illa i van a València on naixerà Joan Lluís el 1492. No els va servir de res. La mare Blanca March mor el 1508 i la Inquisició crema els seus osos el 1529. Pitjor el va passar el pare que fou cremat viu el 1524 per heretge. Joan Lluís que, als 16 anys havia anant a estudiar a París, no tornà mai a Espanya, ensenyà a Bruges i a Oxvford i rebutja una càtedra a Alcalà. Ell no era judaitzant, era catòlic sincer.