ADN DE COLÓN

 

RESENYA DEL LLIBRE "Cristóbal Colón"

 

MAGALLÁNICA, Revista de Historia Moderna (Universidad de Mar del Plata) 7/13, julio-diciembre, 2020, 429-432.

VAQUER BENNASAR, Onofre, Cristóbal Colón. De los enigmas a las certezas, Madrid: Europa Ediciones, 2000, 400 págs., ISBN: 979-12-201-0006-9

Sobre el lugar de nacimiento de Colón, o sobre el posible pre-Descubrimiento, se han escrito un cúmulo tan inimaginable de sandeces que solo son explicables por el desequilibrio mental de alguno de esos autores, o por un chauvinismo patriotero difícil de comprender para cualquier persona medianamente lúcida. Siempre hemos mantenido que lo importante de Colón no es su lugar de nacimiento, sino la obra que nos legó, sus viajes y el significado que tuvieron sus descubrimientos.  Cierto que desde el primer momento se abrió un debate demasiado forzado, puesto que Colón siempre afirmó que era genovés y, por supuesto, un extranjero no podía haber realizado semejante gesta, la cual se atribuyó a algún compatriota desconocido, pero al que el foráneo había robado su proeza. Sobre esta misma cuestión, en las Baleares hemos sufrido una verdadera avalancha de disparatadas teorías sobre la patria chica de Colón. Si en el siglo XV una persona se hubiera dirigido a Colón y le hubiera comentado que no era quien decía ser y que mentía como un bellaco sobre su lugar de origen, sino que era un judío o un bastardo, habría corrido la sangre por las calles de Sevilla.

Afortunadamente la obra de Onofre Vaquer viene a poner fin a los desaguisados realizados por muchos historiadores aficionados. En este sentido, la robustez investigadora, la meticulosidad en su paciente labor efectuada en los distintos archivos y la cantidad de documentos analizados por Vaquer son de una solidez tan enorme que finiquitan por completo la cuestión, si alguna vez la hubiera habido, del nacimiento del Almirante. De este modo Vaquer no se ha limitado solo a la utilización bibliográfica tan necesaria en las investigaciones, que por cierto es tremendamente rica y abundante, sino que ha utilizado los recursos y las series documentales de muchísimos archivos y centros de documentación. Desde los propios de las islas Baleares pasando por el de la Corona de Aragón, al importantísimo Archivo Histórico Nacional. Sin embargo, el investigador ha ido más allá y también ha profundizado en diversos archivos que se hallan fuera de nuestras fronteras y que, por el tema que nos ocupa, eran de imprescindible consulta, como son los de Marsella, Génova o Florencia.  

Pasando ya a la estructura de la obra presentada por Onofre Vaquer la podríamos resumir en tres grandes bloques.  En primer lugar, Vaquer expone las diferentes teorías sobre el nacimiento de Colón, incidiendo en los errores que presentaron o presentan, al rechazo científico que algunas de ellas recibieron en el pasado, o al más que cuestionable método seguido por autores de nuestro más inmediato presente. Ni que decir que algunas de ellas son, cuando menos, insensateces de tamaño descomunal, pero, como cita Carlos Martínez Shaw en el prólogo, aunque sean teorías absolutamente descabelladas vale la pena leerlas, aunque solo sea por la hilaridad que producen. En segundo lugar, el autor pasa a desarrollar el verdadero núcleo de su investigación: las certezas sobre el Almirante y, como ya hemos citado anteriormente, finiquitando por completo cualquier tipo de duda que se pudiera albergar sobre su origen, lengua o procedencia.  Otro de los ejemplos que demuestran el buen trabajo de Vaquer es la referencia a la inexistente Escuela Cartográfica Mallorquina que, aunque citada por Nordensköld, nunca fue tal. Pero, el capítulo definitivo de la obra de Vaquer es el que dedica a la familia de Domenico di Colombo y a la larga y exhaustiva lista de documentos que aluden directamente a esa estirpe, y por ende a la propia historia de Colón.

Finalmente, el tercer gran bloque lo destina a analizar los viajes colombinos, concluyendo con un breve capítulo sobre los pleitos que se originaron sobre esa misma materia. Y ya, para concluir la presentación de la estructura, el autor también hace referencia, aunque muy brevemente, sobre puntos tangenciales como pudieran ser las leyendas del piloto anónimo o la trascendencia de las supuestas informaciones facilitadas por Toscanelli.

  Antoni Picazo Muntaner

Professor d'Història d'Amèrica de la UIB

L'ADN DE COLÓN

 Publicat al setmanari Felanitx el 4-6-5021

L'ADN DE COLÓN

Onofre Vaquer

He llegit al diari l'absurd titular ""El ADN de un rey de Nápoles desvelará si Cristóbal Colón era mallorquín". Un anàlisi d'ADN no ens diu on va néixer una persona, pot indicar el grup étnic com per exemple si era jueu o no. José Antonio Lorente director del projecte d’identificació genètica de Colón y de su família, ja tenia finançament per analitzà si les suposades restes del Descobridor que es troben a la catedral de Sevilla són les autèntiques comparant-les amb les del fill Hernando i les del germà Diego. Na Maria Antònia Munar li va donar 10 milions de pessetes del Consell Insular perquè comparés els resultats amb l'ADN del príncep de Viana. Amb l'excusa de que al sepulcre del príncep a Poblet hi havia restes de tres persones no es varen analitzar cap d'elles, i per lo vist han tret l'ADN del seu cosí Ferrante, fill bastard d'Alfons el Magnànim. Els que segueixen la teoria de Joan Cerdà de que el Descobridor seria fill il·legítim del príncep Carles cometeren un error d'interpretació. Cerdà parteix de la nota d'un biògraf, un tal Iribarren (jo li vaig portar el llibre de Palma per encàrrec seu), que parla d'una possible amant, Margarida, a que el príncep hauria deixat embarassada. S'inventa que el seu llinatge seria Colom i fa seva la llegenda de que el príncep havia estat castellà del castell de Santueri, que s'havia inventat Joan de Padrines al XIX.  El biògraf no dona la font del document, una suposada carta del príncep del 19-10-1459 al governador de Mallorca, que hauria pres de Georges Desdevises du Dezert que tampoc dona la font. Nito Verdera, amb l'ajuda de l'arxiver Jaume Riera i Sans, trobà la carta a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i resulta que la carta està datada a Mallorca i  dirigida al governador de Sicília. A altra carta parla de Margarita parmoritana, es a dir de Palerm. Si el príncep hagués tingut un fill d'una tal Margarita aquest hauria nascut a Sicília, no a Mallorca, a més és impossible que fos el Descobridor. Aquest no és un tema que interessi als historiadors, jo l'he seguit perquè de nin m'interessava i perquè tinc la mania de criticar els dois que diu la gent com vaig fer al meu llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" (El Tall, 2010).

El Dr. Francesc Calafell, de la Universitat Pompeu Fabra, va analitzà l'ADN dels Coloms catalans i dels Colombo italians. Els Coloms dels Països Catalans es poden agrupar en diversos grups familiars, denominats clústers, en que tots els homes tenen un ancestre mascle comú. Tots els Colom de Mallorca tenen característiques semblants als del Rosselló, la Garrotxa o Dénia. Si Cristòfol Colom tingués el mateix haplotip se sabria l’origen geogràfic, si bé l’haplotip R1b acull 2/3 de les mostres preses tant italianes com catalanes i si aquest fos el de l’Almirant no ens diria res. A Itàlia no s’han pogut fer clústers, tots els Colombo italians són diferents. S’ha dit que a Llombardia als expòsits se’ls posaria el llinatge Colombo, però s’oblida que Colombo abans que llinatge era nom, que als països de parla catalana, a França i a Irlanda era Colom, per Sant Columbà o Columbano, el monjo irlandès fundador del monestir de Bobio, al nord d’Itàlia. A Itàlia els llinatges es formaren molt més tard que entre nosaltres, s’emprava el patronímic, el nom del pare en lloc de llinatge amb un di al davant, a Venècia i Toscana encara ho feien al segle XVI. El Descobridor es deia Cristoforo di Colombo, que si bé ja és llinatge denota un origen patronímic.  Persones amb un mateix llinatge tenen orígens diferents i els immigrants adaptaven el llinatge al lloc d'arribada. Els Colombo que emigren a llocs de parla catalana agafen el llinatge Colom, he documentat a Mallorca u Joan Colom, mariner genovès que es casa el 1512, i a València un Bartomeu Colom, aprenent de teixidor de domassos el 1479.

Tenim documentació més que suficient per afirmar que el Descobridor era genovès i fill d'un teixidor. Ho podeu veure al meu llibre "Cristóbal Colón. De los enigmas a las certezas" (Europa Ediciones, 2020).    

Presentació Colón a Felanitx

 

Agost 2020