miércoles, 16 de octubre de 2024
sábado, 23 de diciembre de 2023
ELS NEGRERS MENORQUINS
El setmanari Felanitx del 21-12-2023 me publica aquest article:
ELS NEGRERS MENORQUINS
Onofre Vaquer
El tractat
d'Utrech donà a Gran Bretanya el monopoli d'anar a vendre esclaus negres
africans a Amèrica. Els anglesos foren els grans esclavistes però el 1807 el
Parlament britànic prohibí el tràfic d'esclaus, Espanya s'hi adherir el 1817 i
ajornà l'entrada al 1820. Es prohibia portar esclaus d'Àfrica a Amèrica, però
els que eren esclaus no eren alliberats excepte a la península i Balears a
partir del 1835, i el darrer esclau a Cuba no serà alliberat fins el 1886. Els
comerç era il·legal però continua clandestinament fins a Cuba, malgrat la flota
britànica encalçava els vaixells negrers i els capturava, atacava les factories
i portava els negrers davant un jutge britànic. Aquí es fan grans fortunes fins
el 1845 en que les Corts espanyoles aproven una llei de repressió del tràfec
d'esclaus. Personatges que es feren rics a Cuba amb l'esclavisme tornen a la
península, inverteixen en diverses empreses, són mecenes i persones
respectables, com Antonio López, marquès de Comilles, i Joan Guell. S'ha dit
que sense els capitals repatriats de Cuba pels esclavistes catalans no hi
hauria modernisme a Barcelona.
Hi ha menorquins que participen en el lucratiu comerç
negrer, antics corsaris que al passar Menorca a Espanya no podran seguir
capturant vaixells francesos.
Aquests no estaran a Cuba sinó a les factories africanes del golf de Biafra (a l'illa de Corisco i a
la desembocadura del riu Pongo), a Gambia i a Moçambic. Allà compraven esclaus
a reietons que els capturaven a altres tribus, els tancaven a barracons i els
venien a vaixells negrers. Intercanviaven esclaus per mercaderies com licors,
teixits, pólvora, tabac, ferro. Miquel
Pons va veure com els anglesos destruïen la seva factoria de Corsico i el
jutjaven a Londres, fou posat en llibertat per pressions espanyoles. Altres
menorquins que estarien a factories africanes porten els llinatges Sintes,
Costa, Vidal, Pons o Capó, destacant els germans Vinnent Vives que aconseguiren
grans fortunes, Francesc seria batle de Maó i funcionari d'hisenda, i Antoni
seria un personalitat a Madrid[1].
Jose Martia
Quintana publicà una novel·la històrica, L'afortunada
vida de Martí Olivar (Moll, 2023), biografia d'un mariner que s'establí a
Cuba des on com a capità feia viatges a Corsigo per comprar esclaus i
vendrer-los a Cuba, invertir en altres empreses i en ser molt ric passà a viure
a Cadis i després a Madrid. Me demanava si Quintana s'havia inspirat en un
personatge real com a protagonista de la seva novel·la. Idò sí, des de que
s'establí a Cadis és la vida d'Antoni Vinnent. Els dos personatges inverteixen
en banca, navilieres, ferrocarrils, fundadors del Banco de Castilla i del Hispano
Colonial i seran senadors vitalicis, nomenats per Isabel II, i marquesos.
Vinnent no havia viscut a Cuba com Olivar, sinó a les factories africanes, fent
viatges a Cuba per vendre esclaus, fins que el 1844 s'establí a Cadis.
[1] Carbonell, Martí: La participació dels menorquins en el lucratiu comerç negrer (Diari de Menorca 31-10-2018).
jueves, 19 de octubre de 2023
SANT SALVADOR
El setmanari Felanitx del 19-10-1023 me publica aquest article.
SANT SALVADOR
Onofre Vaquer
Aquest setmanari
publicà un extens reportatge den Gori Vicens sobre Sant Salvador. Cita com a
fonts a Pere Xamena i Miquel Bordoy però no a Cosme Bauzà que el 1922 publicà Sant Salvador de Felanitx, un llibret de
184 pàgines. Voldria fer dues puntualitzacions.
Es diu que el
retaule de la Passio Imaginis el costejar
la família Sbert quan sabem cert, per un document trobat per Ramon Rosselló,
que el pagà Jordi Sabet, el capellà que deixà una casa destinada a hospital,
que el 1450 encarregava a un mercader que anava a Flandes la fàbrica d'un
retaule de la Passió que no excedís de 150 lliures. Anys abans el pare de
Jordi, Joan, havia assignat 50 lliures destinades a fer un retaule de la Passió
de la Imatge. Abans s'atribuí fins i tot a una donació de Jaume I o de Pere IV,
absurds que rebat Miquel Bordoy al considerar que era del segle XV, opinió que
confirmà Mn. Josep Gudiol, mestre en iconografia. Gabriel Llabrés l'atribuí a
l'escultor Torquella, el pare Llompart a Huguet Barxa (per suposades similituts
entre els plecs del vestit d'una imatge de Santa Praxedis de l'Almudaina) i
altres a Guillem Sagrera a qui Sabet contractà per fer la capella de la Passió
de l'església de Felanitx (actualment de Sant Francesc). Sagrera, que era
contractista, subcontractà l'obra, tots els experts coincideixen que les
mènsules de la capella no poden ser de Sagrera per la seva baixa qualitat. Al
Felanitx del 17-6-2019 ja vaig tractar el tema de l'autoria. Antònia Juan
Vicens, que feu la tesi doctoral sobre escultura gòtica, diu que el contracte
de 1450 explicaria el caràcter flamenquizant de l'obra, si bé hi ha diferències
estilístiques entre els panells superiors i la pedrel·la (el Sans Sopar) on hi
ha un tractament diferent de les figures. La pedrel·la, d'inferior qualitat,
seria obra d'un altre autor que no seria Guillem Sagrera. El retaule
primerament estaria a la capella de Felanitx per pujar després a Sant Salvador,
on apareix per primera vegada a la visita pastoral de 1581.
La figura de la
marededéu que actualment es venera al santuari seria del segle XVII, abans
n'havia un altre que més tard seria coneguda com Nostra Senyora de l'Esperança
i que actualment es troba a la sala Santa Maria, baix la rectoria de Felanitx.
Bartomeu Ferrà el 1903 afirmava que les marededeús de Sant Salvador d'Artà, de
Felanitx i de Cura són obra del segle XVII[1]. A les visites pastorals
de 1633 i anteriors consta que a Sant Salvador a una capella lateral hi havia
una imatge de Nostra Senyora sense títol. A la visita de 1647 apareixen dues
capelles, una de la Verge de Sant Salvador i altra la de Nostra Senyora de
l'Esperança. Quan Cosme Bauzà va dir que la imatge més antiga era la de Nostra
Senyora de l'Esperança, els ermitans la varen retirar de l'església, segons me
relatà Bartomeu Pou.
sábado, 7 de octubre de 2023
MOROS I CATALANS
Publicat el 28-9-2023
MOROS I CATALANS
ONOFRE VAQUER
L’any 902 els musulmans de Còrdova s’apoderaren de les Balears. A la península, on desembarcaren el 711, els invasors eren una minoria. Del 711 al 902 els musulmans feren algunes razzies a Balears i segons Miquel Barceló hi hagué una islamització prèvia a la conquesta i també a la península, no creu que un exèrcit de 12.000 homes, sense dones, pogués envair una península de set milions de habitants, la pagesia es convertiria al islamisme. El 1229 Jaume I conquereix la ciutat i després la resta de l’illa. Durant el setge de Medina Mayurqa els musulmans expressaren el seu desig d’abandonar l’illa i proposaren pagar als catalans perquè els deixessin sortir. El bisbe de Barcelona s’hi oposà perquè deia que calia venjar els que havien mort. A la ciutat hi hagué grans matances i molts de musulmans foren esclavitzats. ¿Quedaren musulmans lliures?. ¿Com eren aquesta musulmans?. Un estudi d’Àngel Poveda revela que dels esclaus venuts, segons els protocols notarials, tres quartes parts eren blancs i la resta es dividia entre embrunits i negres. Els embrunits serien morenos, intermitjos entre blancs i negres, serien els berbers.
Els anys 1969.1972 va tenir lloc un debat identitari[1] sobre el paper que calia assignar al passat musulmà a l'hora de dilucidar una personalitat mallorquina. La polèmica entre arabòfons, encapçalats per Miquel Barceló, i catalanòfons tingué lloc als diaris, sobre tot a Última Hora. Cal dir que el grup arabista no era anticatalanista, però posava damunt la taula un passat silenciat. La majoria del polemistes no eren historiadors i els seus escrits no aporten res de nou. Si al principi uns parlaven de presència massiva de musulmans després de la conquesta, anys més tard de la polèmica documentaren lo contrari, sobretot els deixebles de Miquel Barceló com Ricard Soto i Àngel Poveda. La conquesta fou un tall absolut amb l'eliminació física de la població autòctona per violència, fugida o esclavatge. No hi ha continuïtat més enllà de la toponímia, sistemes hidràulics i tècniques ceràmiques.
N’hi ha que han parlat d’una gran massa de musulmans que després de la conquesta es van cristianitzar i catalanitzar. Ara bé, aquesta gra massa no està documentada. A la documentació del segle XIII trobam molts pocs musulmans després de la conquesta. Alguns es convertiren al cristianisme i se’ls denomina batiats. Ricard Soto no creu que la població musulmana lliure fos nombrosa, a diferència de València, ja que per la dificultat de defensar Mallorca es tem que la població musulmana pugui ser una quinta columna, i recorda que musulmans mallorquins emigren a Granada i Múrcia després de la conquesta. S’exporten esclaus mallorquins a Sicília. Els musulmans esclaus d’origen indígena, segons Soto, s’acabarien devers el 1270.
Guillem Rosselló Bordoy, que el 1968 havia publicat L'Islam a les Illes Balears, tracta d'esbrinar el component pre-català present en la mallorquinitat. Veu continuïtat en les tècniques ceràmiques des de la pre-història a la post-conquesta. Això no significa que romangués una gran massa de població. Al segle XV vaig documentar que el mestre d'una gerreria d'Inca era un esclau rus[2] i el 1454 un immigrant de València que era gerrer de nom Fernando Alcodori. El Dr. Rosselló m'indicà que alcodori en àrab vol dir gerrer. Ha estudiat la influència de la cuina musulmana sobre la tradicional mallorquina[3], a partit de llibres de cuina hispano-magrebí, amb plats com fava parada, torró, tambó d’ametla, espinagades, olives trencades, escabetxo (iskibadj), raoles. Cocarroi és una paraula composta àrab que significa la coca (ka'k) del pastor (ar-rây). Suposa que a les conquestes queden dones de la població anterior. Caldria fer anàlisis d'ADN mitocondrial, el que transmeten les dones, per comprovar-lo. Anàlisis d'ADN han demostrat que fa uns 4.500 anys hi va haver una invasió d'homes procedents de les estepes russes, els yammaya, que varen exterminar tots els homes que hi havia a la Península Ibèrica, mentre que varen quedar les dones[4].
[1] Ensenyat Pujol, Gabriel: Moros i catalans. Un debat identitari a Mallorca (1969-1972). Galés Edicions, 2023.
[2] Vaquer, L'esclvitud a Mallorca, 1997: 32. Inventari de Bernat Fàbegues.
[3] Rosselló Bordoy, G.: "Pervivències de la cuina andalusina en la cuina tradicional mallorquina". A La Meditettània, àrea de convergència de sistemes alimentaris (segles V-XVIII). XIV Jornades d'Estudis Històrics Locals. Institut d'Estudis Baleàrics, 1996, pp. 615-626.
[4] .David Reich, de Harward, i l'Institut Mèdic Howard Hughes
LA SOCIALDEMOCRÀCIA
Publicat al setmanari Felanitx el 17-8-2023
LA SOCIALDEMOCRÀCIA
Onofre Vaquer
A un article amb el títol Sense ideologia, Nicolau Barceló diu que entre la Primera Guerra Mundial i la Segona, a Europa es consolidaren quadre ideologies. M'ha estranyat que no cités una quinta, la socialdemocràcia, si bé més tard diu que a la Unió Europea hi ha una influència socialdemòcrata. Amb el nom de socialisme es poden englobar 4 ideologies diferents. Hi ha socialisme de producció, de consum i de distribució. En el de producció els mitjans de producció no són privats, estan col·lectivitzats i això es pot fer de dues maneres, una que siguin de l'estat, és el comunisme que s'implantà als països d'Europa oriental, o bé que les empreses siguin propietat col·lectiva dels que hi treballen. En el socialisme de consum aquest es realitza de forma col·lectiva, serien les comunes xines. El socialisme de distribució seria la socialdemocràcia on dins una economia de mercat es cerca una major igualtat social, amb un sistema fiscal que fa pagar més als que tenen més ingressos per donar serveis als que tenen menys. El 1875 ja estava fundat el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya que al Programa de Gotha rebutja la dictadura del proletariat que proposava Marx. Bernstein, el 1899, constata que les prediccions de Marx sobre el colapse del capitalisme no es complien i que els obrers ha millorat el nivell de vida, i que amb l'extensió del sufragi universal, en lloc de la revolució violenta, havia que presentar-se a les eleccions i anar fent canvis de forma gradual per acabar amb la dominació capitalista. Bernstein nega l'eficàcia miraculosa de la socialització de la propietat, si bé no rebutja empreses nacionalitzades ni una intervenció del mercat, ja que un mercat sense regulacions no garanteix la justícia ni la prosperitat. Al període d'entre-guerres els socialdemòcrates participen a governs, a Suècia comencen a governar el 1932 i ho faran de forma contínua fins 1976. Als països nòrdics entre 1919 i 1950, amb governs socialdemòcrates, hi haurà una gran extensió dels drets socials i crearan estats dels benestar amb la universalització de serveis per tots els ciutadans (educació, sanitat, pensions...) finançats amb impostos progressius. A Àustria a partir del 1930 es construeix vivenda pública de lloguer que avui representa el 25 % del total.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)