miércoles, 13 de abril de 2022

RESENYA DEL LLIBRE "Cristóbal Colón"

 

MAGALLÁNICA, Revista de Historia Moderna (Universidad de Mar del Plata) 7/13, julio-diciembre, 2020, 429-432.

VAQUER BENNASAR, Onofre, Cristóbal Colón. De los enigmas a las certezas, Madrid: Europa Ediciones, 2000, 400 págs., ISBN: 979-12-201-0006-9

Sobre el lugar de nacimiento de Colón, o sobre el posible pre-Descubrimiento, se han escrito un cúmulo tan inimaginable de sandeces que solo son explicables por el desequilibrio mental de alguno de esos autores, o por un chauvinismo patriotero difícil de comprender para cualquier persona medianamente lúcida. Siempre hemos mantenido que lo importante de Colón no es su lugar de nacimiento, sino la obra que nos legó, sus viajes y el significado que tuvieron sus descubrimientos.  Cierto que desde el primer momento se abrió un debate demasiado forzado, puesto que Colón siempre afirmó que era genovés y, por supuesto, un extranjero no podía haber realizado semejante gesta, la cual se atribuyó a algún compatriota desconocido, pero al que el foráneo había robado su proeza. Sobre esta misma cuestión, en las Baleares hemos sufrido una verdadera avalancha de disparatadas teorías sobre la patria chica de Colón. Si en el siglo XV una persona se hubiera dirigido a Colón y le hubiera comentado que no era quien decía ser y que mentía como un bellaco sobre su lugar de origen, sino que era un judío o un bastardo, habría corrido la sangre por las calles de Sevilla.

Afortunadamente la obra de Onofre Vaquer viene a poner fin a los desaguisados realizados por muchos historiadores aficionados. En este sentido, la robustez investigadora, la meticulosidad en su paciente labor efectuada en los distintos archivos y la cantidad de documentos analizados por Vaquer son de una solidez tan enorme que finiquitan por completo la cuestión, si alguna vez la hubiera habido, del nacimiento del Almirante. De este modo Vaquer no se ha limitado solo a la utilización bibliográfica tan necesaria en las investigaciones, que por cierto es tremendamente rica y abundante, sino que ha utilizado los recursos y las series documentales de muchísimos archivos y centros de documentación. Desde los propios de las islas Baleares pasando por el de la Corona de Aragón, al importantísimo Archivo Histórico Nacional. Sin embargo, el investigador ha ido más allá y también ha profundizado en diversos archivos que se hallan fuera de nuestras fronteras y que, por el tema que nos ocupa, eran de imprescindible consulta, como son los de Marsella, Génova o Florencia.  

Pasando ya a la estructura de la obra presentada por Onofre Vaquer la podríamos resumir en tres grandes bloques.  En primer lugar, Vaquer expone las diferentes teorías sobre el nacimiento de Colón, incidiendo en los errores que presentaron o presentan, al rechazo científico que algunas de ellas recibieron en el pasado, o al más que cuestionable método seguido por autores de nuestro más inmediato presente. Ni que decir que algunas de ellas son, cuando menos, insensateces de tamaño descomunal, pero, como cita Carlos Martínez Shaw en el prólogo, aunque sean teorías absolutamente descabelladas vale la pena leerlas, aunque solo sea por la hilaridad que producen. En segundo lugar, el autor pasa a desarrollar el verdadero núcleo de su investigación: las certezas sobre el Almirante y, como ya hemos citado anteriormente, finiquitando por completo cualquier tipo de duda que se pudiera albergar sobre su origen, lengua o procedencia.  Otro de los ejemplos que demuestran el buen trabajo de Vaquer es la referencia a la inexistente Escuela Cartográfica Mallorquina que, aunque citada por Nordensköld, nunca fue tal. Pero, el capítulo definitivo de la obra de Vaquer es el que dedica a la familia de Domenico di Colombo y a la larga y exhaustiva lista de documentos que aluden directamente a esa estirpe, y por ende a la propia historia de Colón.

Finalmente, el tercer gran bloque lo destina a analizar los viajes colombinos, concluyendo con un breve capítulo sobre los pleitos que se originaron sobre esa misma materia. Y ya, para concluir la presentación de la estructura, el autor también hace referencia, aunque muy brevemente, sobre puntos tangenciales como pudieran ser las leyendas del piloto anónimo o la trascendencia de las supuestas informaciones facilitadas por Toscanelli.

  Antoni Picazo Muntaner

Professor d'Història d'Amèrica de la UIB



ENTREVISTA AL FELANITX (1)


 

ENTREVISTA LA FELANITX (2)


 

domingo, 27 de marzo de 2022

LA CASA DE JOANOT COLOM (1)

 LA CASA DE JOANOT COLOM

ONOFRE VAQUER

 

            Bartomeu Mestre demanava si algú sap on era la casa de Joanot Colom dient que fa 90 anys una tradició oral la indicava. Jo no tinc molta confiança en las tradicions orals. Quan jo era nin i anava a fora vila amb carro amb el meu padrí, al passar per Son Colom me deia "aquí va néixer Cristóbal Colón". Sabem que Cristóbal Colón no va néixer a Mallorca i que a aquella casa tampoc hi va poder néixer Joanot Colom. Fins el 1514 en que va ser adquirida per un Colom es deia Son Massanet i Son Colom de Sa Mola es deia Les Coves.     

            L'origen de Joanot Colom, instador de les Germanies,  el tractarem a un article, "Joanot Colom era felanitxer", publicat al programa de Festes de Sant Agustí del 1991 (Felanitx), on donarem a conèixer el testament del 1512 de la seva germana Bernadina, resident a Felanitx al igual que la majoria de membres de la família: la mare Antonina, vda. d'Antoni Colom, el germà Antoni i dues germanes més. El testament del germà Antoni, casar amb Antonina, del 1522 confirma que es tracta d'una família resident a Felanitx, tenia un fill Joan i  6 filles (ARM, P. 6320, f. 193). El 1512 a la talla de ciutat trobam a Joanot Colom, barrater, a l'illa de mossèn Joanot de Pachs, a la parròquia de Sant Nicolau (ARM, AH-3015). L'11-10-1518 feia testament Francina, muller de Joanot Colom, barrater (ARM, P. M-496, f. 96). A l'Arxiu Diocessà a la sèria "Concessos" hem trobat dues llicències per casar de Joanot Colom, que ja era viudo. El 29-11-1518 trobam el concés de Joanot Colom, vdo.,  i Francina, donze­lla,  filla de Joan Miralles. S'havien de casar a Sant Jaume (ADM, Concessos, Vol. XI).  El matrimoni de Joanot Colom amb Francina Miralles duraria poc. El 17-9-1520 es donava concés a Joanot Colom, viudo, per casar amb Margarita, donzella, filla d'Antoni Arbona de Sóller. El 1523 a les informacions sobre els adictes a la Germania, a ciutat a l'illa de Mn. Nicolau de Quint, parròquia de Sant Nicolau, trobam a Joanot Colom, barrater,  instador i cap de tota la Germania. És difícil identificar la ubicació de les illetes ja que els noms han canviat moltes vegades i no es donava els noms del carrers. Als Estims de 1576 hi ha 11 propietaris de cases de llinatge Pachs, dos d'ells donen nom a illetes, Nicolau de Pachs i Pere de Pachs de Felanitx, devers la plaça del Mercat, darrera Sant Nicolau, una d'elles, la de Pere, seria més tard Can Berga i després Palau de Justícia, mentre que la de Nicolau donaria al carrer Verí. Molta gent creu que la casa de Joanot Colom estava a la plaça del Rosari, antiga de Sant Nicolau Vell, als Estims hi ha la illeta de Sant Nicolau Vell on trobam 4 barreters i alguns paraires, per Diego Zaforteza és un error, allà hi havia un solar procedent de la demolició de la casa de Joan Crespí, primer instador de la Germania, i considera que estava a la plaça de Verí, avui anomenada F. Chopin, davant Sant Nicolau. Fa anys hi havia un solar d'una casa derruïda on la Caixa Postal va construir la seva seu, pensava si allà hi havia hagut la casa de Joanot. Però si la casa estava a la illeta de Nicolau de Quint i el Ramon Quint de 1576 era descendent seu, la illeta donava a la baixada de Sant Domingo que dona a la plaça del Rosari però seria la illeta anterior que per l'alta banda dona al carrer Quint.

            Més difícil és esbrinar on era la casa on va néixer Joanot a Felanitx. El padrí era Antoni Colom, major, fou batle el 1476 i morí abans del 1513. El pare Antoni Colom, menor, casat amb Antonina, fou jurat el 1514, el 1459 establia una casa a Felanitx, confrontant amb la casa del seu pare Antoni Colom, per dues quarteres de blat (ARM, P., G-99, f. 265). El 1472 casava la seva filla Antonina amb Bartomeu Sagrera, aporta un dot de 40 ll. que el receptor li augmenta en 10 per la seva virginitat (ARM, P. A. Font, f. 44v-45). Altra filla Bartomeva casà amb Miquel Bordoy. Dos fills ferien un aprenentatge a ciutat, Joanot com a barrater i Francesc com a paraire, es quedarien a viure a ciutat, participaren a la Germania i foren condemnats a mort amb segrest dels seus béns. El fill Antoni quedà a Felanitx, fou síndic clavari de la Germania, capità a les batalles, reclús i mort a ciutat junt amb el seu fill Joan, tenia els béns segrestrats valorats en 200 lliures. Altres agermanats felanitxers als que segrestaren els béns foren: Antoni Colom de Guillem, Antoni Colom àlies Moro, Joan Colom menor i Rafel Colom. Sembla que cap d'ells pogué transmetre una casa a un descendent, a no ser que fossin composats després i pagant una multa recuperar una casa. Els inventaris no solen donar la situació de les cases. El 1597 moria Antoni Colom amb casa al carrer de la Mar. Joan Colom de Gabriel, de la possessió La Cova, el 1689 deixa al fill Gabriel les cases de la vila. A l'inventari de Miquel Colom d'Antoni el 1627 consten unes cases al carrer Abeurador. Als Estims de 1685 tenen cases amb corral a Felanitx: - Joan Colom, major, a una illeta junt a l'Abeurador. - Miquel Colom, major, al carrer de l'Abeurador. - Miquel Colom, menor, al carrer de l'Abeurador. Per la documentació no podem saber on era la casa on va néixer Joanot Colom.

Publicat al setmanari Felanitx el 2021


ELS AGERMANATS

 ELS AGERMANATS

ONOFRE VAQUER

Vaig llegir amb estupor que es presentava un documental sobre la Germania i que es de deia que havia estat una revolta dels obrers contra els burgesos. No donava crèdit a tanta ignorància parlant del segle XVI. També he vist que persones que no han investigat res ni han llegit el que s'ha publicat sobre la Germania, que fan múltiples intervencions públiques i se'ls dona premis, fan afirmacions tan peregrines com que la Germania fou un aixecament dels sectors més humils de la societat, de les capes baixes, i altres han dit que els agermanats eren jornalers contra propietaris. La majoria dels agermanats eren propietaris o bé agraris o menestrals autònoms, no jornalers. No falten mercaders i notaris entre els agermanats. N'hi havia que eren propietaris de possessions com el felanitxer Jaume Artigues a qui imposaren una multa de mil lliures. A Partir de les Informacions Judicials on es dona el valor dels béns dels agermanats i no agermanats, calcularem que a la Part Forana la mitja general de riquesa per propietari era de 109 lliures, la dels agermanats de 100,5 i dels no agermanats de 145 lliures. No cal dir que hi havia molts més agermanats que mascarats. A alguns municipis la riquesa mitja dels agermanats era superior a la mitja general: 219 lliures a Sóller, 224 a Bunyola, 193 a Deià, 195 a Llucmajor, 156 a Porreres. Eren pobres, no posseïen béns, un 7,7 % dels agermanats i un 16 % dels no agermanats (Una Sociedad del Antiguo Régimen, vol. II, 1988, p. 901). Els agermanats de la ciutat eren dues vegades més rics que els de la Part Forana. Als agermanats els imposaren una composició o multa en relació als seus béns i culpes, els de Sóller, que eren els més rics, hagueren de pagar 16.725 lliures, els de Felanitx 3.989, els de Llucmajor 12.374. Els agermanats no feren mai cap reivindicació laboral, no eren obrers ni jornalers. Reivindicaven que la valoració dels béns es fes de manera justa a l'hora de pagar les talles semblant al IBI actual, la contribució, executant la sentència arbitral de Ferran el Catòlic de 1512 ordenant fer uns Estims on es valorés de forma justa els béns de cadascú que servís de base per pagar les talles. Els estaments superiors de ciutat, que controlaven el govern, s'hi oposaven i això que els cavallers no pagaven excepte en casos de necessitats defensives especials, ja que feien pagar menys als seus amics i si no pagaven no passava res. Els agermanats volien suprimir el deute públic que obligava a pagar imposts indirectes sobre el consum per poder satisfer els interessos del deute, però els estaments superiors de ciutat tenien títols de deute públic (censals) que donaven uns bons interessos i no volien perdre el negoci, malgrat molts estaven en mans de catalans fins al regnat de Felip II.

           Publicat al setmanari Felanitx 2021


CORSARIS I CAPTIUS

 CORSARIS I CAPTIUS

ONOFRE VAQUER

Per IB3 hem pogut veure la sèrie "Pirates a les Balears". Si bé hagués estat adient el títol de Corsaris, ja que pirates n'hi havia pocs i corsaris molts, els historiadors que varen intervenir ho deixaren clar. S'hagués pogut seguir parlant del corsaris mallorquins. Gonçal López Nadal l'estudia a El corsarisme mallorquí a la Mediterrània occidental 1652-169: un comerç forçat (Govern Balear, 1986) i coordinà les VIII Jornades d'Estudis Històrics Locals sota el títol El comerç alternatiu. Corsarisme i contraban, ss. ´XV-XVIII (Institut d'Estudis Baleàrics, 1990), on hi tinc una comunicació sobre la segona meitat del segle XV. A les meves investigacions sobre comerç marítim de Mallorca he trobat notícies sobre corsaris mallorquins entre 1448 i 1700 que recull als meus tres llibres de comerç, a la web llinatgesdemallorca.com i al llibre Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca (El Tall, 2014). Coneixem molts de detalls de combats de vaixells de corsaris mallorquins contra francesos i musulmans quan algun moria i la viuda es vol tornar casar, els companys relaten fil per randa com va morir (concessos matrimonials), ho podeu veure a la web de llinatges al segle XVII a l'apartat morts fora. Als mallorquins els interessava la càrrega dels vaixells francesos però no fer captius. Quan els francesos capturaven mallorquins els posaven a remar a les galeres. El 1676 Esperit Bru, francès, diu que anava amb la nau El Portillo, i els prengueren els vaixells de Mallorca, deixaren anar tots els casats i feren restar els fadrins, que de les hores naveguen amb els corsaris mallorquins i molts es casen a Mallorca. Durant la revolta catalana de 1640-1652 els corsaris mallorquins havien impedit el proveïment de Catalunya i havien capturat més de 300 naus enemigues. Quan un mallorquí moria captiu entre musulmans i la viuda es vol tornar casar, una sèrie de companys de captiveri ja alliberats relaten quan foren capturats, la feina que feia al lloc de captiveri (generalment Alger) i com morí. Més interessants són els relats dels renegats que després de convertir-se a la religió musulmana i anar com a corsaris contra cristians fugen al desembarcar per fer llenya o cercar aigua, a llocs com a Formentera o Cala Murta, i es presenten davant la Inquisició dient que renegaren de boca però no de cor i són perdonats. El renegats Miquel Cavaller, de ciutat, i Gabriel Valls, de Maó, amb 50 turcs el 1643 mataren el guardià de la torre del port d'Andratx i captivaren els seus fills, anaren a la vila i captivaren el capità i altres persones, i van davant la ciutat amb bandera blanca i concerten el rescat dels captius.

Alguns renegats relaten una vida que supera qualsevol novel·la o pel·lícula d'aventures. Diego Cordones, de Jerez, es fa soldat a Madrid, va a les guerres de Flandes, a Roma s'embarca per anar en peregrinació a Compostela, a Nàpols es fa soldat al servei de Venècia, fou capturat prop de Constantinoble, fou captiu a Tunis i Constantinoble. Amb el seu amo anà a la Meca, El Caire i Jerusalem. Va aprendre la llengua turca. Va fugir, s'embarca a Esmirna, va a Venècia, Roma, Nàpols, es torna assentà com a soldat. Dormint dins una barca a la platja hi entraren moros fugitius i navegaren 15 dies amb temporals, arribaren a una illeta despoblada, 3 moriren de fam i matà l'altre quan dormia, amb unes tisores l'obrí i es menjà el cor i el fetge. Arribaren galeres d'Alger i el captivaren, els digué en llengua turquesa que no era cristià sinó turc, se'n anà amb ells com a corsari fins que fugí a la costa de Pollença. En realitat no havia renegat, sols s'havia fet passar per turc.     

Els captius que ho passaven més malament eren els que havien de remar a les galeres, altres feien feines més lleugeres. Els més valorats eren els mestres d'aixa que construïen vaixells, altres feien les feines de la casa com els nins capturats joves que acabaven casant-se amb filles del seu amo. Josep Pellicer Pons, que és historiador, té una novel·la històrica, El metge de l'embaixador (Ciutadella, 2014) on dona una visió molt positiva d'alguns dels captius que els turcs s'emportaren de Ciutadella el 1558 que viuen a un imperi de seguretat i felicitat. Distinta era la situació dels que remaven a les galeres. Uns testimonis diuen que remaven a la batalla de Lepanto a les naus turqueses i que foren alliberats per don Joan d'Aústria i anaren a Gènova, un company que tenia la dona a Ciutadella decidir quedar-se allà on morí (Concessos Matrimonials).    

Publicat al setmanari Felanitx el 2022