LES TORRES DE DEFENSA

El setmanari Felanitx del 10-4-2020 me publica aquest articles

LES TORRES DE DEFENSA

Onofre Vaquer

Als segles XVI-XVII les illes estaven amenaçades contínuament per atacs corsaris. La majoria de viles estaven allunyades de la mar per motius defensius i la ciutat de Mallorca i Alcúdia tenien murades. Corsaris nord-africans realitzaven desembarcaments a les costes capturant persones que portaven a Alger o a Tunis. També capturaven les tripulacions dels vaixells. Alguns dels captius els posen a remar a les galeres i altres faran diferents treballs. Al segle XVII he documentat 233 mallorquins captius a Alger, 108 a Tunis, 51 a Constantinoble i 34 a altres ports. La situació dels captius i els esforços que es feien per alliberar-los l'hem exposada al nostre llibre "Captius i renegats al segle XVII" (El Tall, 2014). El nombre de captius hagués estat molt major si no hi hagués hagut un sistema de defensa on les torres de defensa hi tenien un paper fonamental. No hi havia a Mallorca un exercit permanent, exceptuada la companyia dels dos-cents, les lleves de soldats eren voluntàries i els soldats que anaven fora eren mercenaris que hi anaven per la paga i l'aventura. Tots els homes entre 17 i 60 anys que no estaven impedits eren considerats homes d'armes. No formaven una tropa permanent sinó que eren convocats en moment de perill, com el cas de desembarcaments corsaris, després de que alguns diumenges fossin instruïts en el maig de les armes pel capità. A les viles el capità solia ser un noble amb propietats al terme, a Felanitx era de la família Pax a la segona meitat del XVI. Cada home havia de portar armes de la seva propietat, si bé es subvencionava la compra d'algunes d'elles com els arcabussos. Les torres i talaies cobrien tot el litoral mallorquí i avisaven de la presencia de corsaris. Abans hi havia talaies però després es construiran torres defensives. El 1570 s'acordà construir la torre de Portocolom a la punta d'En Bordoy, prop de l'actual far. El 1577 s'ordena alçar-la 20 pams per descobrir S'Algar. Per motius defensius les torres tenien l'entrada elevada i es pujava amb una escala de corda. Anualment els jurats de Felanitx subhastaven la guarda de la torre, atorgant-la als dos homes que la volguessin fer per menys diners. El salari dels dos guardes oscil·lava entre 70 i 90 lliures. El Gran i General Consell ajudava en 40 lliures anuals i la resta la pagaven els jurats. Si un guarda anava a cercar menjar, l'altre no podia abandonar la torre. El 1571 els guardes sols disposaven de dos arcabussos i dues ballestes per la seva defensa, l'any següent ja tenien una peça d'artilleria, un esmeril que després serien dos, i el 1618 col·locaren una bombarda.   Quan hi havia perill d'atacs corsaris s'establien altres guàrdies a Sant Salvador, al castell de Santueri i altres llocs. La torre de Portocolom creuava els seus focs amb les torres de Cala Figuera (Santanyí) i Cala Manacor (Portocristo). Un total de 55 torres-talaies en revoltaven l'illa de les que 24 eren de foc. Entre Cala Figuera i Portocolom hi havia la torre de Portopetra que no era de foc. El Dr. Joan Binimelis (el de la primera Història de Mallorca) creà una reglamentació de les transmissions amb focs de torre a torre, de manera que cada dia els focs recorrien l'illa i així es sabia que els enemics no eren a nostres mars. Si veien naus enemigues els torres avisaven amb dos focs i fumerades que es veien des de altres torres i talaies que permetien organitzar la defensa. Varen estar actives fins el 1877. A la talaia de Sant Salvador si el veia senyal de perill indicada per la torre el talaier feia un foc i cornava i es sentia de la vila. Tocaven les campanes i els homes d'armes es concentraven a s'Arraval per partir cap al port per fer front a un possible desembarcament, precedits per alguns cavalls per explorar el terreny. Les dones i minyons es tancaven dins l'església amb 20 homes d'armes. Gràcies als avisos de les torres es pogué organitzar la defensa impedint que es capturés molta gent. Les viles no marítimes tenien assignada una vila marítima per anar a judar en cas de desembarcament.

El 1643 arribaren al port d'Andratx 4 galiotes barbaresques guiades pel renegat mallorquí Miquel Cavaller que parlant mallorquí enganà la guàrdia de la torre dient que eren mallorquins que venien de València, mataren a l'alcaid de la torre i capturaren els seus tres fills. Dispararen al capità, li mataren el cavall i el capturaren. Anaren a Andratx a saquejar i capturar persones, però els de la vila previnguts mataren 4 turc i es retiren. Sols se'n portaren 10 captius. Capturaren alguns pescadors i es presentaren davant la ciutat amb bandera blanca per proposar el rescat que els fou pagat.

Els corsaris no sols eren musulmans, també eren molts actius els francesos que al capturar mallorquins els posaven a remar a les seves galeres. Els mallorquins tractaven millor els francesos. El 1676 una nau mallorquina capturà una nau francesa, demanà qui era casat i els deixaren anar i als fadrins els convidaren a anar com a corsaris amb ells. Alguns es casaren a Mallorca.         

LES VIUDES AL SEGLE XVII

Article publicat al setmanari Felanitx el 20 de desembre del 2019

LAS VIUDES AL SEGLE XVII

Onofre Vaquer

Les dones al casar-se havien d'aportar un dot en consonància amb la riquesa familiar. Als testaments tant els pares com les mares assignen un dot a les filles fadrines per aportar al matrimoni, que moltes vegades es pagava a terminis. Al morir l'home la dona recuperava el dot. Moltes vegades l'home feia usufructuària de l'herència a la dona de per vida, en altres casos fins que l'hereu universal arribés a determinada edat, com per exemple els 25 anys. Si no la feia usufructuària li deixava el dret d'habitació a una casa o part d'una casa que havia de compartir amb els fills, seus o de matrimonis anteriors de l'home. A les famílies benestants l'home deixa a la viuda una pensió alimentícia mentre romanguí caste e sine viro (casta i sense mascle), si es tornava casar perdia la pensió. També deixava de ser usufructuària si es tornava casar. Hi ha poquíssimes excepcions. Bartomeu Llopis fa testament i a la dona Joana Roig la fa usufructuària, tant si es casa com si no. El 1631 Bartomeu Oliver diu que si la viuda es tornès casar li han de donar 40 ll. (lliures), i a més li deixa una quarterada a Son Ducat.

Bartomeu Adrover el 1679 deixa a la seva viuda una pensió alimentícia anual de 4 quarteres de forment (blat), 2 d’ordi, un anyell (de 15 sous) per Pasqua, una gallina per Nadal, 3 lliures per lloguer de cases (no vivint amb l’hereu), empriu a les figueres i vinyes de menjar i fer panses i penjolls, un tocino (porc) de valor de 20 sous que pugui engreixar de figues, l’hereu li sembrarà una barcella de llavor de lli.

Bartomeu Bordoy deixa cases a la dona i ha d'acollir la seva criada Margarita Cília, i anualment 6 qrts de forment, 2 d'ordi, una de faves, una barcella de ciurons, una de guixes, 12 quartins de vi i 6 ll. Empriu a les vinyes i figueres per menjar.

Pere Joan Mesquida, del Camí, deixa a la dona, vivint casta i sens marit, cada any 10 quarteres de blat, 5 d’ordi, 30 ll., un porc de valor de 4 ll., que li sembrin una quarterada a cada sementer, mig quintar de formatge, una rova de llana, dos anyells, 4 barcelles de faves i una de guixes, i que li comprin una somera, cada any li aportaran dues carretades de llenya de forn i dues de llar, dues somades de raïms.

Si la viuda és usufructuària els fills i filles fadrines viuran amb ella i han treballar per la casa i la usufructuària els ha d'alimentar i vestir. Si l'hereu universal és un fill aquest ha d'alimentar i vestir els germans fadrins. De vegades els fills fadrins comparteixen casa i fan vida separada. Bernadí Caldentey a cada filla fadrina li deixa un dot de 100 ll., habitació i poder-se escalfar a la cuina. També les viudes, si no són usufructuàries, sobretot si són madrastres, fan vida a part. Bartomeu Obrador a la seva tercera dona, Elisabet Sunyer, li deixa empriu a una cambra, poder anar al corral i a la cuina, poder fer son vi, dos covos de raims per fer panses a ús propi, poder menjar figues. De vegades el pare fa deixes perquè les filles puguin fer vida apart, així el 1634 Bartomeu Binimelis, del Bobot, a les filles a més del dot les deixa 4 quarteres de blat anuals i 4 ll. per llogar unes cases.

GENOCIDI A AMÈRICA

El setmanari Felanitx del 18-10-2018 me publica aquest article:

GENOCIDI A AMÈRICA

                        Onofre Vaquer

Aquest dies a les xarxes socials trobam gent que diu no s'ha de commemorar el descobriment d'Amèrica que fou un genocidi. El 12 d'octubre, ni en tot el primer viatge de Colom, no es va matar a ningú. Una cosa és el descobriment i altra la conquesta. El pare Las Casas exagerà la pau de l'època precolombina i la innocència dels indis, malgrat el canibalisme i els sacrificis humans de caribes i azteques. La seva "Brevísima relación de la destrucción de las Indias" (1542) pretenia acabar amb la encomienda que Carlos V restringí a les Leyes Nuevas. Fray Toribio de Montolinía acusa a Las Casas de falsejar els fets, reconeix abusos i treballs excessius, però considera que la Corona mai programà exterminar als indis y que a les ordenances de Granada (1526) es legisla per evitar abusos. Luciano Pereña, a Genocidio en América (MAPFRE, 1992), recopila molts de testimonis tant dels acusadors del maltracte als indis com dels defensors de la Corona que també descriuen els abusos. També recullen les crueltats dels indis amb sacrificis humans i antropofàgia, les dels tlaxcateques que acompanyaven a Cortés (uns 200.000) a la conquesta de la capital mexicana, les dels soldats alemanys. Vargas Machuca diu que els indis incendiaven els pobles dels espanyols, martiritzen als religiosos, comiéndolos asados o cocidos, haciendo de sus cráneos escudillas para comer. Montolinía diu que Moctezuma sacrificà 80.400 homes als seus ídols en 4 dies. José de Acosta, després de dir que Atahualpa bevia en el crani del seu germà Huáscar i que s'havia fet un tambor amb la seva pell, afirma que tant indis com espanyols eren responsables de mútues agressions. La manipulació de la conquesta formà part de la campanya contra la monarquia hispànica de la revolta de Flandes. L'holandès Teodor de Bry des de Frankfurt afegí a la "Brevísima" de Las Casas il·lustracions de crueltats que s'inventà i que tingueren una gran difusió. Narra la historia de la barbàrie dels catòlics a través de imatges al·lucinants, selecciona i manipula els textos de Las Casas, cada vegada més breus. Jerónimo Benzoni el 1565 denuncia los mètodes de repressió anticristians i presenta als indis amb una innocència paradisíaca. Urban Chauveton el tradueix al francès i el glosa (1578), qualifica d'imperi satànic el domini dels espanyols a Amèrica, però reconeix les moltes crueltats que han comés i es segueixen cometent els soldats francesos, alemanys, italians i altres a totes les guerres. Per Saavedra Fajardo el mite del genocidi dels indis pels espanyols és un muntatge dels protestants europeus per amagar els seus crims. Hi ha despoblació però la causa principal no són les guerres de conquesta sinó les epidèmies (sobretot la pigota) que portaren els espanyols contra les quals els indis no tenien defenses, i els testimonis afegeixen el treball excessiu, els que passen d'una terra freda a una calenta y els abusos d'alcohol i coca. Servando Teresa de Mier, nascut a Monterrey, el 1821 acusa a la Corona de genocidi, la conquesta fou una guerra de destrucció contra pobles pacífics amb una crueltat infinita, el que justificaria la revolta d'Amèrica contra Espanya. La independència de les colònies americanes fou impulsada pels criolls que no tenien cap intenció de tornar terres als indígenes, més bé al contrari. Després de la independència serà quan hi haurà genocidis. El 1847 hi haurà una repressió despietada contra els indis del Yucatán, legalitzant la venda d'indis y el 1926 Porfidio Díaz fa una campanya d'extermini contra els indis jaques. El 1885 a Xile es varen exterminar la major part dels indis alcalufos i varen vendre la resta com esclaus. A l'Argentina al XIX els terratinents contractaven mercenaris per eliminar la població indígena i apoderar-se de les seves terres, a principis del XX en quedaven 200.000 que es reduirien a 5.000. A l'Uruguay hi havia mig milió d'indis que foren extingits el 1832 per l'exèrcit de la Revolució del general Rivera a precs d'una junta d'hisendats. Walter Raleigh diu que els conquistadors anglesos tractaven bé als indis, però  el 1763 el militars anglesos enviaven als indis aixoplugues infectades del microbi de la pigota, el 1822 als EE.UU. presenten al congrés un projecte per exterminar-los totalment i són empesos cap a l'oest no faltant matances com la del 1864 contra els cheyenes. Avui als Estats Units i al Canadà queden un milió i mig d'indígenes mentre que a l'Amèrica Llatina en queden 34 milions i això que molts desaparegueren als mestissatge, que no es dona amb els anglesos. Els mestissos a finals de l'època colonial eren el 32 % segons Humbolt i el 46 % segons Konetzke. 

NI PROVÍNCIA NI ESTAT

El setmanari Felanitx d'avui me publica aquesta article:

NI PROVÍNCIES NI ESTAT

Onofre Vaquer

Al meu article anterior quan parlava de la llengua dels esclaus no pretenia rebatre res de l'article de Gabriel Mestre, tant sols apuntar una curiositat. Afirma que Felip V ens va convertí en una província, per ell una colònia, d'un estat. No hi ha províncies ni estat fins al segle XIX, abans existia la monarquia hispànica amb diferents regnes amb lleis diferents i sistemes fiscals diferents. Sols a València s'imposaren les lleis castellanes però no a Catalunya ni a Mallorca. Amb motiu del tercer centenari de l'acabament de la Guerra de Successió es va celebrar a Palma unes jornades amb el títol "La Fi del Regne de Mallorca", l'actual comte de Savellà (Pere de Montaner), el que més sap sobre el tema, es va negar a participar-hi per considerar que no hi ha tal final. No hi ha centralització amb la Nova Planta, hi ha homogeneïtzació de institucions però cada regne, excepte València, segueix amb les seves lleis. És un tòpic considera que sols quedà el dret civil (això fou el 1889). La Nova Planta de Mallorca especifica que en tot lo no comprés s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava ese reyno".  El 10-9-1725 els regidors de Palma escriuen una carta al rei en que sol•liciten que a l'Audiència hi hagi magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". A Catalunya la Nova Planta estableix al article 42 "En tot el que no estigui en els capítols precedents... s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya, entenent-se que són de nou establertes". Els anys 1833-1836 es crea l'estat espanyol centralitzat, amb províncies i un sistema fiscal uniforme. Aquesta centralització per Mallorca fou molt positiva ja que l'estat central va absorbí el deute històric del regne que els agermanats volien abolir al segle XVI que absorbia el 90 % dels imposts indirectes.. Després es crea la nació espanyola (segons Benet Anderson una nació és una comunitat imaginada), la història espanyolista (obra de Modesto Lafuente i Cánovas del Castillo) i es pitja l'accelerador per imposar el castellà. Si mirau el famós llibre "La persecució política de la llengua catalana", escrita per un senador socialista (Ferrer i Gironès) a la biblioteca del senat, voreu que la majoria de disposicions contra la nostra llengua són del segle XIX.   

Felip V es va negar, malgrat les recomanacions del seu avi Lluís XIV, a la continuïtat de les institucions tradicionals, que per Vicens Vives eren obsoletes, oligàrquiques y corruptes, però no tingué mala premsa fins al segle XIX. Els fills dels austriacistes valoraren positivament les reformes borbòniques, ho podeu veure als llibres "Cataluña y el absolutismo borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida), "Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen i "Entre Marte y Astrea. La Corona de Aragón en el siglo XVIII" d'Enrique Giménez (Universitat d'Alacant). Quan Carlos Martínez Shaw, que durant molts d'anys fou catedràtic a la Universitat de Barcelona, va deixar Catalunya va dir que Felip V va ser el rei que més va afavorir els catalans. Ho deia que va suprimir les duanes interiors entre diversos regnes hispànics, el que va permetre els catalans anar a vendre els seus productes a Castella sense pagar aranzels. John Elliott (Creu de Sant Jordi de la Generalitat) ha dit que Catalunya no hagués pogut desenvolupar la seva indústria sense el proteccionisme de l'estat espanyol. Des de un punt de vista econòmic Catalunya no ha estar una colònia, més bé al revés.    

No tinc perquè repetir  tot el que he dit en contra dels mites i tòpics a articles a aquest setmanari i al Diario de Mallorca. Si hi hagués algú que l'interessés els pot trobat al meu bloc onofrevaquer.blogspot.com i a un arxivador de l'hemeroteca de la Biblioteca de Felanitx.

ESCLAUS I CASTELLÀ

El setmanari Felanitx d'aquesta setmana me publica aquest article

ESCLAUS I CASTELLÀ

ONOFRE VAQUER

Gabriel Mestre diu que els esclaus havien d'aprendre la llengua de l'amo. No sempre. Els esclaus cristians entre musulmans a llocs com Alger, on la llengua oficial era el turc, no l'aprenien. Ells, la majoria mariners capturats als seus vaixells, parlaven la llengua franca, mescla de francès, castellà, occità i italià, que a partit del 1578 incorpora vocables portuguesos, tan nombrosos eren els presoners d'Alcazalquivir. Els amos parlaven als esclaus en llengua franca, els amos aprenien la llegua dels esclaus i no al revés. Turcs i moros que havien estat captius a Espanya, Itàlia i França havien aprés la llengua d'aquests llocs. Hi havia cristians que aprenien el turc. Diego Cordones, natural de Xeres, que havia estat soldat a Flandes i a Itàlia passa a servir a Venècia, fou capturat pels turcs i portat a Constantinoble, amb el seu amo anà a la Meca, El Cairo i Jerusalem, havia aprés la llengua turquesa, va fugir i arribà a una illa deserta, on va matar el seu company per menjar la seva freixura, arribaren moros d'Alger i el capturaren, ell en llengua turquesa els va dir que era turc. Podeu veure la seva vida, que supera qualsevol novel·la o pel·lícula d'aventures, al meu llibre "Captius i renegats al segle XVII" (201, pp. 219-220).

També diu que Felip V imposà el castellà com única llengua oficial. Aquest és un mite que no se sosté. Felip V, que no va aprendre mai el castellà, sols parlava francès, no va donar per Mallorca ni per Catalunya cap disposició lingüística, sí per València. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català i es conserven, els relators les han de traduir al castellà.  Va ser Carles III qui el 1768 imposà el castellà en les sentències dels tribunals i en l'ensenyança de primeres lletres. Si anau a un arxiu, com el municipal de Felanitx, voreu que després de la Nova Planta tota la documentació està en català fins el 1768 en que es comença a escriure en castellà. Es continuen fent classes en català fins el 1825 segons Rovira i Virgili i fins el 1858 segons Coromines.Els protocols notarials segueixen en català fins el 1862. És al segle XIX quan hi ha més disposicions contra el castellà.        

L'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona. Cal dir que els austriacistes catalans escrivien en castellà, no sols llibres (com Feliu de la Penya) sinó fins i tot pamflets propagandístics (es poden veure a la Biblioteca de Catalunya a la sèrie papers bonsoms). A l’Arxiu de Viena he vist els escrits dels austriacistes catalans que s’exiliaren després de la guerra i estan en castellà. L'austriacista "Academia de los Desconfiados" tingué per llengua el castellà. Na Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Quan Mallorca serà austriacista envien a Barcelona al marquès de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, com les cartes al seu germà. Els virreis austriacistes enviaven escrits en castellà al G.G.C., ho fa el comte de Savellà, català casat amb una mallorquina, senyor de l'honor de Felanitx (com a descendents dels Pacs), i el marquès de Rubí. Els 25 i 26 d'abril de 1707 la vila de Felanitx volgué festejar el triomf carolí del comte de Savellà, una mena d'ofrena de vassalls al seu senyor, i editen un opuscle amb poemes en castellà.

EDAT AL MATRIMONI

EDAT AL MATRIMONI.- La reconstrucció de famílies de Felanitx que vaig fer entre 1566 i 1650 (es pot veure a la web llinatgesdemallorca.com) me va permetre calcular l'edat al matrimoni. Ara l'estic ampliant per la segona mitat del XVII. Pel període 1651-75 he pogut reconstruir l'edat al matrimoni de 420 dones fadrines que casen amb fadrins que donen una mitjana de 20,8 anys. Les de més edat casen amb fadrins més joves que elles: una de 33 anys amb un fadrí de 19, una de 37 amb un de 22. Les 112 dones fadrines que casen amb viudos tenen una mitjana de 24,8 anys.

L'esclavitud

El setmanari Felanitx del 23-8-2019 me publica aquest article:

L'ESCLAVITUD

Onofre Vaquer

Quan es parla d'esclavitud es pensa amb Roma o amb Amèrica, però també va estar entre nosaltres. El cristianisme durant molts de segles tolerà l'esclavitud. Sant Pau recomanava als esclaus obeir als seus propietaris. Sant Agustí diu que l'esclavitud s'inicià a Roma quan els presoners de guerra en lloc de ser executats eren perdonats a canvi de servir als vencedors, considera que l'esclavitud és conseqüència del pecat original i que uns pocs paguen pels pecats de tots. A Mallorca després de la conquesta de 1229 la major part de la població musulmana fou esclavitzada i al haver-hi més esclaus mascles que femelles i a que aquestes es destinaven al servei domèstic mentre que els homes treballaven sobre tot al camp sense tenir relacions entre ells, aviat desaparegueren. Trenta anys després de la conquesta, Mallorca estava poc poblada. Entre 1270 i 1348 la població musulmana s'anava esvaint i la de colons immigrants s'incrementava. Serà necessari importar esclaus, sobretot després de la pesta negra de 1348. La majoria d'esclaus vindran de la Europa Oriental, de la zona que al XX seria la URSS, seran russos, tàrtars, xarquesos, mingrelians, i també búlgars. Serien capturats i portats a Constantinoble, des de on els mercaders, sobretot genovesos i venecians els feien arribar a Mallorca. També trobam al XIV esclaus grecs que serien capturats pels almogàvars (mercenaris i bandits saquejadors) de la companyia catalana quan ocuparen els ducats d'Atenes i Neopàtria. No sols s'esclavitzava a cristians sinó que fins i tot a súbdits en cas de rebel·lió. Quan Pere el Cerimoniós recuperà l'Alguer, que s'havia independitzat per passar a domini de Gènova, esclavitzà a tota la població que va vendre fora (a Mallorca arribaran esclaus sards) i la repoblà amb catalans. Durant el regnat de Felip II hi ha la revolta dels moriscos de les Alpujarras de Granada, foren vençuts i esclavitzats i també arribaran a Mallorca[1]. Fent recerques sobre comerç marítim vaig consultar 500 volums de protocols notarials de la segona meitat del segle XV i vaig trobar 2.600 compravendes d'esclaus, 871 notícies de lliberts, 109 inventaris amb esclaus i testaments en que es fan legats a esclaus, material que ens va permetre publicar un llibre[2]. Pels llibres de Concessos (llicències matrimonials)  vaig documentar el casament de 410 lliberts pel període 1448-1517, en que no coneixem la majoria d'anys, i de 471 pel període 1518-1578, fent una comunicació[3]. He calculat que a Mallorca el 1328 hi havia uns 34.000  esclaus, una quarta part de la població, que el 1428 s'havien reduït a 13.000. Quan el 1453 els turcs conquereixen Constantinoble ja no arribaran esclaus orientals, sobre tot russos, que els anys 1448-57 representaven el 81 % dels esclaus venuts i que passarien a ser el 8,4 % els anys 1478-99, mentre que entre els mateixos períodes els moros passen d'esser un 10 % a un 41 % i els negres passen d'un 5 % a un 33 %. Al XVI augmenta la població i ja no seran necessaris tants d'esclaus. A Mallorca els esclaus es podien alliberar comprant la seva llibertat. Molts de propietaris convertien els seus esclaus en setmaners, els quals vivien amb independència dels seus amos treballant com assalariats i pagaven una quantitat estipulada per dia laborable al propietari, i quan havien estalviat el suficient compraven la seva llibertat.  Al segle XIV molts de moros i grecs al alliberar-se sortien de l'illa, però al XV i XVI la majoria de lliberts es queden. Tots els procedents d'Europa oriental es quedaren, agafen el llinatge del darrer propietari i es casen. També hi hagué mallorquins que foren esclaus per haver estat capturats per corsaris, tant a terra com a vaixells, coneixem molts de detalls de la seva situació pels concessos matrimonials i pels processos inquisitorials[4]. No sols foren esclaus de musulmans sinó també de francesos que quan capturaven corsaris mallorquins els posaven a remar a les galeres.

Quan al XIX hi ha veus que demanen l'abolició de l'esclavitud trobaran oposició. Isidoro Antillón, que visqué a Mallorca durant la Guerra del Francès, fou diputat a Cadis, el 1813 pronuncià un discurs abolicionista i fou salvagement apallissat pels carrers. El 1814 un tractat internacional prohibeix la tracta d'esclaus, no l'esclavitud. El 1837 Espanya prohibeix l'esclavitud a la metròpoli, el 1827 s'havia alliberat la darrera esclava a Eivissa. Quan els governs espanyols volen legislar per abolir l'esclavitud a Cuba i Puerto Rico, les oligarquies amenacen amb independitzar-se i posar-se sota sobirania dels Estats Units. El 1870 es concedeix la llibertat als futurs fills nascuts d'esclaves. El 1873 s'aboleix l'esclavitud a Puerto Rico, on hi havia 31.000 esclaus mentre que a Cuba n'hi havia 400.000. El 1880 s'aboleix l'esclavitud a Cuba de manera gradual que fins el 1886 no seria definitiva.   

---

[1] Els podeu veure a l'article "Moriscos en Mallorca" dins la web www.llinatgesdemallorca.com a Altres.

[2] L'esclavitud a Mallorca: 1448-1500. Palma: IEB-CIM, 1997.

[3] "Els lliberts a Mallorca (1448-1578)". Col·loqui Internacional De l'esclavitud a la llibertat. Barcelona, 1999. CSIC, 2000.

[4] Pel segle XVII ho podeu veure al meu llibre Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la inquisició de Mallorca (El Tall, 2014).