domingo, 20 de octubre de 2019

GENOCIDI A AMÈRICA


El setmanari Felanitx del 18-10-2018 me publica aquest article:

GENOCIDI A AMÈRICA
                        Onofre Vaquer
Aquest dies a les xarxes socials trobam gent que diu no s'ha de commemorar el descobriment d'Amèrica que fou un genocidi. El 12 d'octubre, ni en tot el primer viatge de Colom, no es va matar a ningú. Una cosa és el descobriment i altra la conquesta. El pare Las Casas exagerà la pau de l'època precolombina i la innocència dels indis, malgrat el canibalisme i els sacrificis humans de caribes i azteques. La seva "Brevísima relación de la destrucción de las Indias" (1542) pretenia acabar amb la encomienda que Carlos V restringí a les Leyes Nuevas. Fray Toribio de Montolinía acusa a Las Casas de falsejar els fets, reconeix abusos i treballs excessius, però considera que la Corona mai programà exterminar als indis y que a les ordenances de Granada (1526) es legisla per evitar abusos. Luciano Pereña, a Genocidio en América (MAPFRE, 1992), recopila molts de testimonis tant dels acusadors del maltracte als indis com dels defensors de la Corona que també descriuen els abusos. També recullen les crueltats dels indis amb sacrificis humans i antropofàgia, les dels tlaxcateques que acompanyaven a Cortés (uns 200.000) a la conquesta de la capital mexicana, les dels soldats alemanys. Vargas Machuca diu que els indis incendiaven els pobles dels espanyols, martiritzen als religiosos, comiéndolos asados o cocidos, haciendo de sus cráneos escudillas para comer. Montolinía diu que Moctezuma sacrificà 80.400 homes als seus ídols en 4 dies. José de Acosta, després de dir que Atahualpa bevia en el crani del seu germà Huáscar i que s'havia fet un tambor amb la seva pell, afirma que tant indis com espanyols eren responsables de mútues agressions. La manipulació de la conquesta formà part de la campanya contra la monarquia hispànica de la revolta de Flandes. L'holandès Teodor de Bry des de Frankfurt afegí a la "Brevísima" de Las Casas il·lustracions de crueltats que s'inventà i que tingueren una gran difusió. Narra la historia de la barbàrie dels catòlics a través de imatges al·lucinants, selecciona i manipula els textos de Las Casas, cada vegada més breus. Jerónimo Benzoni el 1565 denuncia los mètodes de repressió anticristians i presenta als indis amb una innocència paradisíaca. Urban Chauveton el tradueix al francès i el glosa (1578), qualifica d'imperi satànic el domini dels espanyols a Amèrica, però reconeix les moltes crueltats que han comés i es segueixen cometent els soldats francesos, alemanys, italians i altres a totes les guerres. Per Saavedra Fajardo el mite del genocidi dels indis pels espanyols és un muntatge dels protestants europeus per amagar els seus crims. Hi ha despoblació però la causa principal no són les guerres de conquesta sinó les epidèmies (sobretot la pigota) que portaren els espanyols contra les quals els indis no tenien defenses, i els testimonis afegeixen el treball excessiu, els que passen d'una terra freda a una calenta y els abusos d'alcohol i coca. Servando Teresa de Mier, nascut a Monterrey, el 1821 acusa a la Corona de genocidi, la conquesta fou una guerra de destrucció contra pobles pacífics amb una crueltat infinita, el que justificaria la revolta d'Amèrica contra Espanya. La independència de les colònies americanes fou impulsada pels criolls que no tenien cap intenció de tornar terres als indígenes, més bé al contrari. Després de la independència serà quan hi haurà genocidis. El 1847 hi haurà una repressió despietada contra els indis del Yucatán, legalitzant la venda d'indis y el 1926 Porfidio Díaz fa una campanya d'extermini contra els indis jaques. El 1885 a Xile es varen exterminar la major part dels indis alcalufos i varen vendre la resta com esclaus. A l'Argentina al XIX els terratinents contractaven mercenaris per eliminar la població indígena i apoderar-se de les seves terres, a principis del XX en quedaven 200.000 que es reduirien a 5.000. A l'Uruguay hi havia mig milió d'indis que foren extingits el 1832 per l'exèrcit de la Revolució del general Rivera a precs d'una junta d'hisendats. Walter Raleigh diu que els conquistadors anglesos tractaven bé als indis, però  el 1763 el militars anglesos enviaven als indis aixoplugues infectades del microbi de la pigota, el 1822 als EE.UU. presenten al congrés un projecte per exterminar-los totalment i són empesos cap a l'oest no faltant matances com la del 1864 contra els cheyenes. Avui als Estats Units i al Canadà queden un milió i mig d'indígenes mentre que a l'Amèrica Llatina en queden 34 milions i això que molts desaparegueren als mestissatge, que no es dona amb els anglesos. Els mestissos a finals de l'època colonial eren el 32 % segons Humbolt i el 46 % segons Konetzke. 

viernes, 11 de octubre de 2019

NI PROVÍNCIA NI ESTAT

El setmanari Felanitx d'avui me publica aquesta article:

NI PROVÍNCIES NI ESTAT
Onofre Vaquer
Al meu article anterior quan parlava de la llengua dels esclaus no pretenia rebatre res de l'article de Gabriel Mestre, tant sols apuntar una curiositat. Afirma que Felip V ens va convertí en una província, per ell una colònia, d'un estat. No hi ha províncies ni estat fins al segle XIX, abans existia la monarquia hispànica amb diferents regnes amb lleis diferents i sistemes fiscals diferents. Sols a València s'imposaren les lleis castellanes però no a Catalunya ni a Mallorca. Amb motiu del tercer centenari de l'acabament de la Guerra de Successió es va celebrar a Palma unes jornades amb el títol "La Fi del Regne de Mallorca", l'actual comte de Savellà (Pere de Montaner), el que més sap sobre el tema, es va negar a participar-hi per considerar que no hi ha tal final. No hi ha centralització amb la Nova Planta, hi ha homogeneïtzació de institucions però cada regne, excepte València, segueix amb les seves lleis. És un tòpic considera que sols quedà el dret civil (això fou el 1889). La Nova Planta de Mallorca especifica que en tot lo no comprés s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava ese reyno".  El 10-9-1725 els regidors de Palma escriuen una carta al rei en que sol•liciten que a l'Audiència hi hagi magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". A Catalunya la Nova Planta estableix al article 42 "En tot el que no estigui en els capítols precedents... s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya, entenent-se que són de nou establertes". Els anys 1833-1836 es crea l'estat espanyol centralitzat, amb províncies i un sistema fiscal uniforme. Aquesta centralització per Mallorca fou molt positiva ja que l'estat central va absorbí el deute històric del regne que els agermanats volien abolir al segle XVI que absorbia el 90 % dels imposts indirectes.. Després es crea la nació espanyola (segons Benet Anderson una nació és una comunitat imaginada), la història espanyolista (obra de Modesto Lafuente i Cánovas del Castillo) i es pitja l'accelerador per imposar el castellà. Si mirau el famós llibre "La persecució política de la llengua catalana", escrita per un senador socialista (Ferrer i Gironès) a la biblioteca del senat, voreu que la majoria de disposicions contra la nostra llengua són del segle XIX.   
Felip V es va negar, malgrat les recomanacions del seu avi Lluís XIV, a la continuïtat de les institucions tradicionals, que per Vicens Vives eren obsoletes, oligàrquiques y corruptes, però no tingué mala premsa fins al segle XIX. Els fills dels austriacistes valoraren positivament les reformes borbòniques, ho podeu veure als llibres "Cataluña y el absolutismo borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida), "Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen i "Entre Marte y Astrea. La Corona de Aragón en el siglo XVIII" d'Enrique Giménez (Universitat d'Alacant). Quan Carlos Martínez Shaw, que durant molts d'anys fou catedràtic a la Universitat de Barcelona, va deixar Catalunya va dir que Felip V va ser el rei que més va afavorir els catalans. Ho deia que va suprimir les duanes interiors entre diversos regnes hispànics, el que va permetre els catalans anar a vendre els seus productes a Castella sense pagar aranzels. John Elliott (Creu de Sant Jordi de la Generalitat) ha dit que Catalunya no hagués pogut desenvolupar la seva indústria sense el proteccionisme de l'estat espanyol. Des de un punt de vista econòmic Catalunya no ha estar una colònia, més bé al revés.    
No tinc perquè repetir  tot el que he dit en contra dels mites i tòpics a articles a aquest setmanari i al Diario de Mallorca. Si hi hagués algú que l'interessés els pot trobat al meu bloc onofrevaquer.blogspot.com i a un arxivador de l'hemeroteca de la Biblioteca de Felanitx.

viernes, 27 de septiembre de 2019

ESCLAUS I CASTELLÀ


El setmanari Felanitx d'aquesta setmana me publica aquest article

ESCLAUS I CASTELLÀ

ONOFRE VAQUER
Gabriel Mestre diu que els esclaus havien d'aprendre la llengua de l'amo. No sempre. Els esclaus cristians entre musulmans a llocs com Alger, on la llengua oficial era el turc, no l'aprenien. Ells, la majoria mariners capturats als seus vaixells, parlaven la llengua franca, mescla de francès, castellà, occità i italià, que a partit del 1578 incorpora vocables portuguesos, tan nombrosos eren els presoners d'Alcazalquivir. Els amos parlaven als esclaus en llengua franca, els amos aprenien la llegua dels esclaus i no al revés. Turcs i moros que havien estat captius a Espanya, Itàlia i França havien aprés la llengua d'aquests llocs. Hi havia cristians que aprenien el turc. Diego Cordones, natural de Xeres, que havia estat soldat a Flandes i a Itàlia passa a servir a Venècia, fou capturat pels turcs i portat a Constantinoble, amb el seu amo anà a la Meca, El Cairo i Jerusalem, havia aprés la llengua turquesa, va fugir i arribà a una illa deserta, on va matar el seu company per menjar la seva freixura, arribaren moros d'Alger i el capturaren, ell en llengua turquesa els va dir que era turc. Podeu veure la seva vida, que supera qualsevol novel·la o pel·lícula d'aventures, al meu llibre "Captius i renegats al segle XVII" (201, pp. 219-220).
També diu que Felip V imposà el castellà com única llengua oficial. Aquest és un mite que no se sosté. Felip V, que no va aprendre mai el castellà, sols parlava francès, no va donar per Mallorca ni per Catalunya cap disposició lingüística, sí per València. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català i es conserven, els relators les han de traduir al castellà.  Va ser Carles III qui el 1768 imposà el castellà en les sentències dels tribunals i en l'ensenyança de primeres lletres. Si anau a un arxiu, com el municipal de Felanitx, voreu que després de la Nova Planta tota la documentació està en català fins el 1768 en que es comença a escriure en castellà. Es continuen fent classes en català fins el 1825 segons Rovira i Virgili i fins el 1858 segons Coromines.Els protocols notarials segueixen en català fins el 1862. És al segle XIX quan hi ha més disposicions contra el castellà.        
L'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona. Cal dir que els austriacistes catalans escrivien en castellà, no sols llibres (com Feliu de la Penya) sinó fins i tot pamflets propagandístics (es poden veure a la Biblioteca de Catalunya a la sèrie papers bonsoms). A l’Arxiu de Viena he vist els escrits dels austriacistes catalans que s’exiliaren després de la guerra i estan en castellà. L'austriacista "Academia de los Desconfiados" tingué per llengua el castellà. Na Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Quan Mallorca serà austriacista envien a Barcelona al marquès de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, com les cartes al seu germà. Els virreis austriacistes enviaven escrits en castellà al G.G.C., ho fa el comte de Savellà, català casat amb una mallorquina, senyor de l'honor de Felanitx (com a descendents dels Pacs), i el marquès de Rubí. Els 25 i 26 d'abril de 1707 la vila de Felanitx volgué festejar el triomf carolí del comte de Savellà, una mena d'ofrena de vassalls al seu senyor, i editen un opuscle amb poemes en castellà.

domingo, 1 de septiembre de 2019

EDAT AL MATRIMONI

EDAT AL MATRIMONI.- La reconstrucció de famílies de Felanitx que vaig fer entre 1566 i 1650 (es pot veure a la web llinatgesdemallorca.com) me va permetre calcular l'edat al matrimoni. Ara l'estic ampliant per la segona mitat del XVII. Pel període 1651-75 he pogut reconstruir l'edat al matrimoni de 420 dones fadrines que casen amb fadrins que donen una mitjana de 20,8 anys. Les de més edat casen amb fadrins més joves que elles: una de 33 anys amb un fadrí de 19, una de 37 amb un de 22. Les 112 dones fadrines que casen amb viudos tenen una mitjana de 24,8 anys.

sábado, 24 de agosto de 2019

L'esclavitud

El setmanari Felanitx del 23-8-2019 me publica aquest article:


L'ESCLAVITUD
Onofre Vaquer
Quan es parla d'esclavitud es pensa amb Roma o amb Amèrica, però també va estar entre nosaltres. El cristianisme durant molts de segles tolerà l'esclavitud. Sant Pau recomanava als esclaus obeir als seus propietaris. Sant Agustí diu que l'esclavitud s'inicià a Roma quan els presoners de guerra en lloc de ser executats eren perdonats a canvi de servir als vencedors, considera que l'esclavitud és conseqüència del pecat original i que uns pocs paguen pels pecats de tots. A Mallorca després de la conquesta de 1229 la major part de la població musulmana fou esclavitzada i al haver-hi més esclaus mascles que femelles i a que aquestes es destinaven al servei domèstic mentre que els homes treballaven sobre tot al camp sense tenir relacions entre ells, aviat desaparegueren. Trenta anys després de la conquesta, Mallorca estava poc poblada. Entre 1270 i 1348 la població musulmana s'anava esvaint i la de colons immigrants s'incrementava. Serà necessari importar esclaus, sobretot després de la pesta negra de 1348. La majoria d'esclaus vindran de la Europa Oriental, de la zona que al XX seria la URSS, seran russos, tàrtars, xarquesos, mingrelians, i també búlgars. Serien capturats i portats a Constantinoble, des de on els mercaders, sobretot genovesos i venecians els feien arribar a Mallorca. També trobam al XIV esclaus grecs que serien capturats pels almogàvars (mercenaris i bandits saquejadors) de la companyia catalana quan ocuparen els ducats d'Atenes i Neopàtria. No sols s'esclavitzava a cristians sinó que fins i tot a súbdits en cas de rebel·lió. Quan Pere el Cerimoniós recuperà l'Alguer, que s'havia independitzat per passar a domini de Gènova, esclavitzà a tota la població que va vendre fora (a Mallorca arribaran esclaus sards) i la repoblà amb catalans. Durant el regnat de Felip II hi ha la revolta dels moriscos de les Alpujarras de Granada, foren vençuts i esclavitzats i també arribaran a Mallorca[1]. Fent recerques sobre comerç marítim vaig consultar 500 volums de protocols notarials de la segona meitat del segle XV i vaig trobar 2.600 compravendes d'esclaus, 871 notícies de lliberts, 109 inventaris amb esclaus i testaments en que es fan legats a esclaus, material que ens va permetre publicar un llibre[2]. Pels llibres de Concessos (llicències matrimonials)  vaig documentar el casament de 410 lliberts pel període 1448-1517, en que no coneixem la majoria d'anys, i de 471 pel període 1518-1578, fent una comunicació[3]. He calculat que a Mallorca el 1328 hi havia uns 34.000  esclaus, una quarta part de la població, que el 1428 s'havien reduït a 13.000. Quan el 1453 els turcs conquereixen Constantinoble ja no arribaran esclaus orientals, sobre tot russos, que els anys 1448-57 representaven el 81 % dels esclaus venuts i que passarien a ser el 8,4 % els anys 1478-99, mentre que entre els mateixos períodes els moros passen d'esser un 10 % a un 41 % i els negres passen d'un 5 % a un 33 %. Al XVI augmenta la població i ja no seran necessaris tants d'esclaus. A Mallorca els esclaus es podien alliberar comprant la seva llibertat. Molts de propietaris convertien els seus esclaus en setmaners, els quals vivien amb independència dels seus amos treballant com assalariats i pagaven una quantitat estipulada per dia laborable al propietari, i quan havien estalviat el suficient compraven la seva llibertat.  Al segle XIV molts de moros i grecs al alliberar-se sortien de l'illa, però al XV i XVI la majoria de lliberts es queden. Tots els procedents d'Europa oriental es quedaren, agafen el llinatge del darrer propietari i es casen. També hi hagué mallorquins que foren esclaus per haver estat capturats per corsaris, tant a terra com a vaixells, coneixem molts de detalls de la seva situació pels concessos matrimonials i pels processos inquisitorials[4]. No sols foren esclaus de musulmans sinó també de francesos que quan capturaven corsaris mallorquins els posaven a remar a les galeres.
Quan al XIX hi ha veus que demanen l'abolició de l'esclavitud trobaran oposició. Isidoro Antillón, que visqué a Mallorca durant la Guerra del Francès, fou diputat a Cadis, el 1813 pronuncià un discurs abolicionista i fou salvagement apallissat pels carrers. El 1814 un tractat internacional prohibeix la tracta d'esclaus, no l'esclavitud. El 1837 Espanya prohibeix l'esclavitud a la metròpoli, el 1827 s'havia alliberat la darrera esclava a Eivissa. Quan els governs espanyols volen legislar per abolir l'esclavitud a Cuba i Puerto Rico, les oligarquies amenacen amb independitzar-se i posar-se sota sobirania dels Estats Units. El 1870 es concedeix la llibertat als futurs fills nascuts d'esclaves. El 1873 s'aboleix l'esclavitud a Puerto Rico, on hi havia 31.000 esclaus mentre que a Cuba n'hi havia 400.000. El 1880 s'aboleix l'esclavitud a Cuba de manera gradual que fins el 1886 no seria definitiva.   













[1] Els podeu veure a l'article "Moriscos en Mallorca" dins la web www.llinatgesdemallorca.com a Altres.
[2] L'esclavitud a Mallorca: 1448-1500. Palma: IEB-CIM, 1997.
[3] "Els lliberts a Mallorca (1448-1578)". Col·loqui Internacional De l'esclavitud a la llibertat. Barcelona, 1999. CSIC, 2000.
[4] Pel segle XVII ho podeu veure al meu llibre Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la inquisició de Mallorca (El Tall, 2014).

viernes, 16 de agosto de 2019

AUTORIA PASSIO IMAGINIS


Setmanari Felanitx 17-6-2019
AUTORIA DE LA PASSIO IMAGINIS
El retaule fou atribuït pel pare Llompart a Huguet Barxa per suposades similituds amb una escultura de fusta de Santa Praxedis a l'Almudaina. Francesca Español considera que el tractament plàstic de les teles revela que no té res en comú amb Santa Praxedis que no és tan volumètrica com les figures del retaule de Sant Salvador i presenta un tractament més rítmics dels plegs. Carlos Espí l'atribueix a Guillem Sagrera amb base a suposades similituds estilístiques amb les mènsules de la capella de Sant Francesc (abans de la Passió)  de Felanitx que encarregà Jordi Sabet, que com ja varem dir els especialistes en art consideren que no poden ser de Sagrera per la seva baixa qualitat.
Antònia Juan Vicens tractà el tema a "La actividad escultorica de Huguet Barxa. Nuevas Perspectivas" (Archivo Español de Arte, 347, 2014). Diu que el contracte de 1450 explicaria el caràcter flamenquizant de l'obra, si bé hi ha diferències estilístiques entre els distints panells, al panel superior central i a la pedrela on hi ha un tractamen diferent de les figures i també als motius que decoren els extrems superiors. Les figures dels apòstols de la pedrela té ressons de l'estil sagrerià als rostres que s'assemblen als evangelistes del Museu Diocesà de Mallorca. Això no vol dir que sigui obra de Guillem Sagrera ni dels seus deixebles més destacats que feien obres d'una qualitat molt superior, a més que estaven immersos en els treballs de la Llonja i de la catedral, i Guillem era a Nàpols, i és poc probable que els posposessin per començar un nou encàrrec, en tot cas s'hauria acudit a la subcontracte. Hi ha constància de retaules que armonitzaven elements importats amb altres executats al lloc de destí, així el 1428 al contractar un retaule a Rafel Mòger s'especifica que l'ha d'armonitzar amb el bancal que és obra de Flandes. Conclou Antònia Juan que el retaule seria un muntatge de panels portats de Flandes amb altres realitzats per un artesà local que coneixia l'estil de Guillem Sagrera però sense el seu talent ni el dels seus deixebles més avantatjats. Falta un anàlisi petrogràfic.
La suposició de que el retaule fos encarregat per Jordi Sabet per un gremi no s'entén, en aquest cas l'encàrrec l'haurien fet els sobrepossats del gremi i pagat de diners de la caixa comuna. La quantitat per la que s'encarrega el retaule, 150 lliures, és considerable. A Mallorca les obres escultòriques estaven més mal pagades: 9 ll. per una clau de volta, Francesc Sagrera cobrà 46 lliures pel sepulcre de Ramon Llull.
Onofre Vaquer

PASSIO IMAGINIS (1)


PASSIO IMAGINIS
Al setmanari Felanitx hi hagut un debat sobre l'autoria del retaule de pedra del segle XV de Sant Salvador de Felanitx que alguns han atribuït a Guillem Sagrera. En una primera carta recordava un document de 1450 trobat per Ramon Rosselló pel que el clergue Jordi Sabet comanava a una mercader que anava a Flandes un retaule de la Passió per un preu que no superés les 150 lliures. Me varen contestar que seria un altre retaule. El 7-6-2019 vaig publicar al Felanitx la meva resposta. És aquesta:

PASSIO IMAGINIS
No sé si contestar les suposicions gratuïtes de Carme Mayol. Suposar que el retaule de la Passió que es comana a Flandes el 1450 seria una pintura per ciutat, sense cap document i sense cap referència a cap visita pastoral, és molt de suposar. Canten papers i menten barbes. Guillem Sagrera no sols era arquitecte i escultor era empresari de la construcció i tenia gent que feia les obres que li encomanaven. Jo no som especialista en art, encara que els llibres d'art me citin per haver identificat el "maestro de las Pedrelas" que era Joan Rosat, però els especialistes en art diuen que les mènsules ornamentals, amb figues de profetes, de la capella de la Passió (avui Sant Francesc) de l'església de Felanitx no poden ser de Guillem Sagrera per la seva baixa qualitat. El retaule de Sant Salvador va esser policromat per Joan Marçol i algú li va atribuir la realització del baix relleus, cosa que avui ningú defensa. El pare Llompart el va atribuir a Huguet Barxa per paral·lelismes estilístics entre els plecs del vestit de Santa Anna del palau de l'Almudaina. No deixa de ser una hipòtesis sense confirmació. El 1450 no podien encarregar el retaule a Guillem Sagrera que feia tres anys que era a Nàpols i prou feines tenia amb el Castell Nou. Tant na Tina Sabater com n'Antònia Juan Vicens, màximes autoritats en escultura gòtica, me diuen que el retaule té evidents trets flamencs i res que recordi a Guillem Sagrera. Na Tina Sabater va dirigir la tesi doctoral de N'Antònia Juan (avui professora de la UIB) sobre escultura gòtica que va publicar amb el títol "Lapiscida vel ymaginarius".
   Onofre Vaquer