MIQUEL BALLESTER, l'amic de Colom

El setmanari Felanitx del divendres 16 publica:

MIQUEL BALLESTER

per Onofre Vaquer

            El setmanari de dia 9 publicava un escrit titulat "Gabriel Verd aporta nous documents per insistir en la mallorquinitat de Cristòfol Colón". D'entrada cal dir que l'amic Gabriel Verd mai ha aportat cap document perquè mai ha fet feina d'arxiu. Ell és un propagandista de la tesi de Joan Cerdà que considerava que Colom era fill del príncep de Viana i tot el que diu ho ha tret de llibres sense citar els autors. Dita tesi no es sustenta en cap document. Cerdà citava un biògraf que parlava d'una carta al governador de Mallorca on el príncep deia que havia deixat embarassada una tal Margarita, Nito Verdera publicà la carta i resulta que anava dirigida al governador de Sicília i datada a Mallorca.

            La identificació de Miquel Ballester, amic de Cristòfol Colom, amb un fill de Joan Ballester, secretari reial, la va fer Alfonso Enseñat de Villalonga sense aportar cap document que els relacioni a un article al núm. 60 (2004) del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, d'on Verd treu tot el que diu sobre Ballester. Ensenyat és un enginyer mallorquí resident a Madrid que primer considerà que Cristòfol Colom era fill del mercader mallorquí Antoni Colom, havia documentat un fill Bartomeu que suposava que era el germà del Descobridor. El Dr. Joan Miralles i jo, a un congrés a Eivissa l'any 1992, li férem veure que això era impossible perquè el teníem documentat a Mallorca quan el germà del Descobridor era a Amèrica. Després veient que no es podia negar que Colom era genovès es despenjà amb una teoria que considera al Descobridor fill de Domenico Salvago, olim Scotto, que canvià 8 vegades de llinatge però no aporta documents que avalin els canvis. D'una col·lecció de documents publicada per Bofarull agafa Enseñat que Joan Ballester estava casat amb Francina Taranau.

            El Miquel Ballester que anà amb Colom al segon viatge i fou alcaid de la Concepció havia nascut a Tarragona segons el pare Las Casas que afegeix "y bien parece que era catalán, porque hablaba imperfectamente". Enric Vallhonrat ha publicat "Miquel Ballester, l'amic tarragoní de Cristòfol Colom". Enseñat no nega que hagués nat a Tarragona però creu que els pares hi estarien de pas i que després anirien a Manacor.

            Tinc moltes notes dels Ballesters de Manacor extretes dels arxius. Hem podem veure algunes. El 1463 Joan Ballester de Manacor era ambaixador de la Part Forana (ARM, P. 2518, f. 37 v.). El 1469 Joan Ballester, secretari reial, era síndic de la Part Forana (ARM, LR-72, f. 84). El 1470 el rei concedia a Joan Ballester, notari, el feu que fou de Ramon Llull a la parròquia de Manacor i Bellver (ACA, Cancelleria 3.430, f. 66 v.) i el 1473 enviava una carta al virrei de Mallorca on parlava de "Lo amat secretari nostre en Joan Ballester, síndich a nostre maiestat remés per la part forana (f. 148 v.). El 1474 Joan Ballester, secretari del senyor rei, casa amb Antonina Ballester (ARM, P. 2591, f. 19) i el 1476 era procurador de Llucià Coromines, físic (P. 2591, f. 60 v.). El 1483 Miquel Ballester comprava una possessió a Manacor (ARM, P. 2590, f. 98 v.). El 1491 Joan Ballester era mort i la filla Antonina demanava la legitima al germà Miquel fent d'arbitre l'altre germà Gabriel (P. 2591, f. 24). El 18-1-1495 Miquel Ballester i muller Francina, de Manacor, col·locaven en matrimoni la seva filla Montserrada, donzella, amb Sbert de Togores, amb dot de 1.000 lliures (ARM, P. 2591, f. 29). A aquest data el Miquel Ballester amic de Colom era a La Española i el fill de Joan Ballester era a Manacor. El 28-10-1510, Francina, viuda del magnífic Miquel Ballester, fa testament i anomena marmessors a la filla Montserrada (vda. del mag. Umbert de Togores, donzell) i al nét Joan Miquel Ballester, àlies de Togores, el qual al seu testament del 15-7-1512 diu que vol esser enterrat al túmul del padrí Miquel Ballester (P., Ll-27: 14-15). Sembla que el Miquel Ballester de Manacor no va sortir mai de Mallorca, el 1486 Joan Dusay, doctor en dret, demanava que no fos citat fora regne, a instàncies de l'abat de la Real, al·legant un privilegi pel que els habitadors del regne no podien ser compel·lits a eixir  fora del Regne per defensar llur justícia (ARM, AH, S-40, f. 29-30 v.).

            Altre Miquel Ballester si sortí de l'illa. El 14-6-1493 feia testament Eulàlia, muller de Miquel Ballester, mercader, absent del regne (ARM, P., M-654, f. 131). El solleric Miquel Ballester, que fou catedràtic de física a Madrid, afirmava que descendia del Miquel Ballester amic de Colom, que tornà d'Amèrica i comprà la finca el Port a Sóller. Deia que tenia documents però no me les va voler mostrar.

            Les propietats dels Ballester de Manacor han estat estudiades per Gabriel Jover i Jerònia Pons al llibre "Possessions, renda de la terra i treball assalariat" (2012). Joan Ballester casà el 1429 amb Montserrada (que morí el 1453) i després amb Antonina de Pachs. Miquel Ballester casà el 1453 amb Francina Balaguer. Al XVII els seus descendents seran comtes d'Aiamans.

           

DESMUNTANT MITES

Dia 4 de setembre el diari "Última Hora" me va publicar un article ("La introducció del català a Mallorca") que fou contestat per un empresari dia 14 ("Consideracions geopolítiques a n'Onofre Vaquer"). Vaig enviar una réplica, no l'han publicada i m'han dit que no la publicaran perquè tenen poc espai per cultura. L'article de réplica era aquest:
DESMUNTANT MITES
per Onofre Vaquer
Doctor en Història
    Dia 14 aquest diari publicava un article d'un empresari contestant al meu de dia 4. M'atribueix afirmacions que no he fet i que creu que jo vull fer derivar de l'exposició d'uns fets històrics que exposava, com que inexorablement el castellà s'havia d'imposar de forma natural. Jo el que he fet ha estat combatre mites i tòpics que molta gent creu i que no tenen fonament com que la Nova Planta imposà el castellà. Al segle XIX es formaren els mites espanyolistes després de crear l'estat espanyol el 1835 i més tard sorgiren alguns mites catalanistes. La crítica històrica ha desmuntat aquests mites però persones que no són historiador encara els escampen. Amb motiu del tricentenari s'han publicat algunes obres, tant espanyolistes com catalanistes, que insisteixen en les simplificacions en lloc dels matisos. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. A l'historiador Joaquim Coll li preocupa que hi hagi un abús polític-ideològic i que per l'efervescència nacionalista del moment s'insisteixi en les simplificacions en lloc dels matisos. Joaquim Albareda, el que més ha estudiat la Guerra de Successió, ha dit que en la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior, i que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present, massa sovint s'ha idealitzat des d'angles d'idealització i de mitificació. 
    L'article de l'empresari traspua els mites d'un discurs pamfletari, que no es basa en documentació arxivística, que interpreta la Guerra de Successió en termes de Castella contra Catalunya, lo qual, en paraules de García Cárcel, és fals i maniqueu. No és cert que Castella subjugui a Catalunya. Qui no ho tingui clar pot llegir els llibres "Cataluña y el absolutismo borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida), "Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen i "Entre Marte y Astrea. La Corona de Aragón en el siglo XVIII" d'Enrique Giménez (Universitat d'Alacant). És un error considerar que l'estat espanyol va existir abans del segle XIX, abans existia la monarquia hispànica amb diferents regnes amb lleis diferents i sistemes fiscals diferents. Sols a València s'imposaren les lleis castellanes però no a Catalunya ni a Mallorca. No hi ha centralització amb la Nova Planta, hi ha homogeneïtzació de institucions però cada regne, excepte València, segueix amb les seves lleis. És un tòpic considera que sols quedà el dret civil (això fou el 1889). La Nova Planta de Mallorca especifica que en tot lo no comprés s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava ese reyno".  El 10-9-1725 els regidors de Palma escriuen una carta al rei en que sol•liciten que a l'Audiència hi hagi magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". A Catalunya la Nova Planta estableix al article 42 "En tot el que no estigui en els capítols precedents... s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya, entenent-se que són de nou establertes". Els anys 1833-1836 es crea l'estat espanyol centralitzat i després la nació espanyola (segons Benet Anderson una nació és una comunitat imaginada), la història espanyolista (obra de Modesto Lafuente i Cánovas del Castillo) i es pitja l'accelerador per imposar el castellà. Si mirau el famós llibre "La persecució política de la llengua catalana", escrita per un senador socialista (Ferrer i Gironès) a la biblioteca del senat, voreu que la majoria de disposicions contra la nostra llengua són del segle XIX.   

"Diario de Mallorca" el 29-9-2015 me publica un article:

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/09/29/espanya-nacio/1058651.html

Tribuna

Espanya una nació?

29.09.2015 | 02:45

Espanya una nació?

Onofre Vaquer Bennàsar (*)
Dia 24 Vivian Santisteban publicava a aquest diari un article on afirmava que Espanya era una nació fa més de 400 anys. Discrepo de les opinions que consideren que Espanya és una nació com a mínim des dels Reis Catòlics, per Esperanza Aguirre de fa tres mil anys, o de les que consideren que Catalunya és una nació des de fa mil anys. El que entenem avui per nació és un concepte del segle XIX. Abans del XIX ningú va dir mai que Espanya era una nació. Baltasar Gracián deia el 1640 que "en la monarquía de España las províncias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias".
A l´Edat Mitjana i Moderna el terme nació s´emprava per designar una comunitat d´estrangers amb un origen comú. Es parla de nació de gitanos, nació hebrea, no volien construir una estructura política pròpia. Nació era ètnia, conjunt individus que comparteixen la creença subjectiva en una ascendència comuna És el cas dels jueus i malgrat la condició de jueu la transmeten les mares, els anàlisis d´ADN revelen que a Europa les dones dels jueus tenen orígens diversos, haurien emigrat els homes i casat amb dones del lloc d´arribada. A Cadis un diputat diu que a Amèrica hi ha tres nacions: blancs, indis i negres. A l´Edat Mitjana els mallorquins deien que eren de nació catalana. Un habitador d´una illa grega que pertanyia a l´imperi turc diu que és venecià, l´illa havia estat de Venècia però ja no ho era.
A partir de la revolució francesa la nació és el conjunt de ciutadans depositaris de la sobirania. La nació fou una creació de la revolució liberal enfront dels trons absolutistes. Un versos absolutistes del 1823 deien: "Fent la nació sobirana, al rei vares captivar", per això la gent de dretes cridava "abajo la nación, viva la Inquisición". Pels absolutistes el nacionalisme era equivalent a ateisme. Donoso Cortés (1848) demana una dictadura catòlica, considera el nacionalisme una teologia satànica. Pels carlistes la pàtria té un significat contrari al de nació, la pàtria és el conjunt de tradicions, lleis i creences típiques de l´Antic Règim, ja no és sols la terra dels pares. A finals del XIX els conservadors es faran nacionalistes i Menéndez Pelayo construeix una versió catòlica conservadora dels nacionalisme, Espanya fou nació catòlica, martillo de herejes, luz de Trento.
Des del segle XIX s´entén per nació una comunitat humana dotada d´una unitat cultural: una mateixa procedència ètnica, d´història, religiosa, idiomàtica i de costums, el feixisme afegeix un comú destí nacional que per Espanya seria l´expansió i defensa del catolicisme. Herder considera que les nacions són creacions de la divinitat. Per Benedict Anderson és una comunitat imaginada pels que defensen un projecte polític partint de materials preexistents. Els nacionalismes creen les nacions i el que Hobsbawm anomena "l´invent de la tradició", afegint que un gran nombre de costums, creences i pràctiques arrelades en la vida de les societats modernes i que es declaren antigues, de fet tenen un origen recent. Per ell, les nacions es veuen obligades a inventar-se una història pròpia, cercant en el passat les preocupacions del present. Les histories nacionals per escolars han inclòs discursos polítics amb una càrrega d´intencionalitat. La construcció de la identitat espanyola, tal com l´entén el nacionalisme espanyolista, fou obra de Modesto Lafuente i de Cánovas del Castillo a la segona meitat del XIX. L´història nacionalista de Catalunya fou obra d´Antoni i Pròsper de Bofarull i de Víctor Balaguer.
¿Què va ser primer l´Estat o la nació? En el cas d´Espanya primer va ser l´Estat creat a partir de les Corts de Cadis que no fou acabat fins el 1837. No hi ha Estat espanyol ni amb els Reis Catòlics ni amb Felip V, hi ha la monarquia hispànica. Fins el 1835 no existeix Espanya en termes polítics, abans Espanya era un terme geogràfic, la península ibèrica. Al XIX pels nacionalistes catalans la nació era Espanya i la pàtria Catalunya, l´Espanya-nació era l´ideal de la burgesia catalana interessada en el mercat nacional espanyol dins un règim proteccionista. Prat de la Riba és el primer que diu que Catalunya és una nació. El 1905 Sanper i Miquel publica Fin de la nación catalana on diu que el 1714 morí un Estat, no el poble i que un poble viu mentre la llengua viu. I això que la llengua pròpia no fou una preocupació dels nacionalistes catalans fins el segle XX com me reconeixia el professor Alcoberro. He posat de relleu que els austriacistes catalans consideraven que el castellà havia de ser la llengua de cultura. He tractat aquests tòpics que circulen tant al meu llibre Mites i tòpics de la història d´Espanya i de Mallorca (2010) com a alguns articles a aquest diari.
Nel Martí diu que el nacionalisme català s´equivoca quan afirma que Espanya no és una nació i sí un Estat, Espanya és una nació perquè molts ciutadans ho creuen. El mateix podríem dir de Catalunya. N´hi ha que afirmen que Espanya és una nació de nacions. Una nació no té perquè ser un Estat, hi ha Estats plurinacionals i nacions dividides en varis Estats. No entenc la oposició a que es pugui considerar a Catalunya una nació si molts de catalans ho consideren, el que no significa que hagi de ser necessariament un Estat independent.
(*) Doctor en Història

LA PRETESA EXCLUSIÓ D'AMÉRICA

Al setmanari FELANITX dia 18-9-2015 publicava aquest article:

LA PRETESA EXCLUSIÓ D'AMÈRICA

                                                                  per Onofre Vaquer

            Al setmanari de dia 11, a una entrevista, Antoni Obrador Capó parla de l'exclusió de la corona d'Aragó del comerç amb Amèrica. És aquest un tòpic que va circular durant molts d'anys i que ha deixat de fer-ho entre historiadors. Es deia que fins el 1778 els de la corona d'Aragó restaren exclosos del comerç amb les Índies. Quan alguns historiadors de la Universitat de Barcelona (Fradera, Delgado, Martínez Shaw) començaren a investigar el comerç català al segle XVIII veren que l'exclusió no era de persones sinó de ports. Els catalans i mallorquins podien anar a Amèrica però havien de partir de Sevilla, que tenia el monopoli (Cadis ho tindrà des de 1718), sobretot perquè la monarquia controlava l’or i plata que venia, del que tenia un quint. S’ha abduït una clàusula del testament d’Isabel la Catòlica, però aquesta clàusula fou derogada per Ferran quan morí la reina i mai va estar en vigor. El cronista Fernández de Oviedo afirma que els privilegis dels súbdits de la Corona de Castella acabaren quan Isabel la Catòlica morí el 1504. Carles V el 1525 ho va ampliar a tots els súbdits de l’imperi, entre els que inclou els genovesos, ja que Gènova era feu de l’Imperi. Abans els genovesos per comerciar amb les Índies es naturalitzaven castellans o empraven homes de palla. El 1568 s’afirmava que molts estrangers passaven lliurament a les Índies dient que eren gallecs o catalans. El 1564 el monarca reconeix que els aragonesos poden gaudir en Índies dels mateixos beneficis que els castellans. Valetí Almirall, l'inventor del catalanisme polític, diu que els catalans no foren exclosos, sinó que s’exclogueren ells mateixos i que a Castella, Amèrica la dessagnà. A l'Arxiu d'Índies de Sevilla he vist llicències donades a mallorquins al segle XVI per passar a Amèrica. Han tractat el tema Roman Piña ("La debatuda exclusió catalano-aragonesa de la conquesta d'América" editat per la Generalitat de Catalunya el 1991) i Carles Manera (articles a L’Avenç núm. 86, octubre 1985, i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana núm. 44, 1988, "Mallorca y el comercio con América, 1730-1830").

            Que Cristòfol Colom no era felanitxer ni català ho vaig deixar clar a una conferència que vaig fer a Omnium Cultural de Barcelona y que me varen publicar al butlletí del Centre d'Estudis Colombins, secció d'Omnium (es pot veure a internet: “Recerques sobre l’origen de Cristòfol Colom” a http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf, pp.10-15). També a un article al núm. 3 de la revista Segell (Palma: Lleonard Muntaner, 2006) i a diversos articles a diaris (veure www.onofrevaquer.blogstop.com.es).

 

EL CATALÀ A MALLORCA

Dia 4-9-2915 El diari "Ultima Hora" em publicava el següent article que fou contestat dia 14 per un empresari:

LA INTRODUCCIÓ DEL CATALÀ A MALLORCA

                       Onofre Vaquer

                       Dr. en Història

            Dia 20 aquest diari publicava un article de Mateu Morro en el que afirmava "en contra del que pensa Onofre Vaquer, el tema de la llengua havia preocupat molt a Felip V". No record haver fet aquesta afirmació, el que he fet ha estat combatre mites i tòpics que pensa molta gent que no és historiadora. Ja ho vaig fer al llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" (2010) i ho he seguit fent a alguns articles. Molta gent pensa que Felip V imposà amb la Nova Planta el castellà com a llengua oficial i no és així a Mallorca, sí a València. Felip V, que no va aprendre mai el castellà, sols parlava francès, no va donar per Mallorca cap disposició lingüística. Si aneu a un arxiu municipal voreu que tota la documentació oficial està en català fins 1768. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català i es conserven, els relators les han de traduir al castellà. Fou Carles III el 1768 el que l'imposà que les sentències dels tribunals i l'ensenyança de primeres lletres es fes en castellà. Si aneu a un arxiu municipal i mireu un llibre de sentències del batle del 1768 voreu que estan en català fins que arriba la Reial Cèdula impresa i la pàgina següent ja s'escriu en castellà. El que tota l'ensenyança es faci en castellà es torba més. Es continuen fent classes en català fins el 1825 segons Rovira i Virgili i fins el 1858 segons Coromines. Els protocols notarials segueixen en castellà fins el 1862 (llei del notariat).

             L'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona. Cal dir que els austriacistes catalans escrivien en castellà, no sols llibres (com Feliu de la Penya) sinó fins i tot pamflets propagandístics (es poden veure a la Biblioteca de Catalunya a la sèrie papers bonsoms). A l’Arxiu de Viena he vist els escrits dels austriacistes catalans que s’exiliaren després de la guerra i estan en castellà. L'austriacista "Academia de los Desconfiados" tingué per llengua el castellà. Na Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Quan Mallorca serà austriacista envien a Barcelona al marquès de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, com les cartes al seu germà. Els virreis austriacistes enviaven escrits en castellà al G.G.C., ho fa el comte de Savellà, català casat amb una mallorquina, senyor de l'honor de Felanitx, i el marquès de Rubí. Els 25 i 26 d'abril de 1707 la vila de Felanitx volgué festejar el triomf carolí del comte de Savellà, una mena d'ofrena de vassalls al seu senyor, i editen un opuscle amb poemes en castellà.

            El castellà s’havia començat a introduir com a llengua de cultura al segle XV. El mallorquí Jaume d’Olesa (mort el 1443) escrivia sonets en castellà. A les biblioteques mallorquines del XVI, després del llatí la llengua predominant és el castellà[1]. A Barcelona s’editaven llibres en castellà, un 43,94 % dels editats al segle XVI, representant un 5,76 % del total dels editats al primer decenni i el 76,21 al darrer, baixant els editats en llatí del 61,53 al 15,53 i els en català del 32,69 % al 8,25. A València els llibres impresos en castellà arribaren al 50,06 % entre 1526 i 1541. Abans de Carles III, a més de en llatí, s’educava en castellà. La nobles i la burgesia catalanes presumien de coneixements de castellà. Binimelis acaba la seva història de Mallorca en català el 1595 i la tradueix al castellà el 1601. El 1631 Dameto publica la seva Historia General del Reino Baleárico en castellà. El frare mínim Sebastià Oliver, natural de Campos, que havia professat el 1677, escriu en castellà el sis toms d’un manual de confessors. El 1541 Damià Carbó publicava a Mallorca Arte de las comadres en castellà. Diversos autor mallorquins escriuen llibres religiosos i sermonaris en castellà. Al segle XVII es feia teatre en castellà al posteriorment anomenat Teatre Principal de Palma. És curiós que quan Catalunya s'ha separat de la monarquia hispànica la llengua emprada a les instàncies superiors ha estat la castellana. Durant la revolta catalana de 1640, la mal anomenada guerra dels segadors, Catalunya passa a dependre de França i hi haurà un virrei francès, aquest no entenia el català i sí el castellà, els catalans no entenien el francès, per això les reunions oficials es fan en castellà. A Menorca durant la dominació britànica les relacions entre les autoritats britàniques i les institucions menorquines es fan en castellà. Durant la guerra del francès, el 1812 Napoleó annexionà Catalunya a França, davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex napoleònic al català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor del castellà en lloc del català, diuen que és la llengua de cultura, dels espectacles, dels missers i clergues. Ja abans, Capmany, de família austriacista, havia dit que el català era una llengua inútil per la república de les lletres.

---

[1] Vegeu el nostre article “Llibres i retaules a cases mallorquines (Segle XVI, segona meitat)”. Mayurqa núm. 31. Palma, UIB, 2006, pp. 295-323. També Vaquer, Una Sociedad del Antiguo Régimen, t. II, 1988, pp. 830-834 i 954-964.

 

ACLARIMENT A PERE MOREY

"Diario de Mallorca" 8-7-2015

Dia 3 publicàveu una carta de Pere Morey contestant el meu article de dia 1. Jo no dic que el llibre de Pere Morey ni que el Cronicón Mayoricense siguin pamfletaris, sinó que ho és un discurs que interpreta la Guerra de Successió en termes de Castella contra Catalunya, lo qual, en paraules de García Cárcel, és fals i maniqueu, i ha afegit "1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida y la Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia". A l'historiador Joaquim Coll li preocupa que hi hagi un abús polític-ideológic i que per l'efervescència nacionalista del moment s'insisteixi en les simplificacions en llocs dels matisos. El que hem fet Bartomeu Bestard i jo mateix ha estat senyalar alguns matisos o fer unes puntualitzacions. No és cert que Castella subjugui a Catalunya. Qui no ho tingui clar pot llegir els llibres "Cataluña y el absolutismo borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida) i "Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen. La instrucció secreta del fiscal del Consejo de Castilla de 1716 recomanant anar introduint el castellà con providencias muy templadas y disimuladas, respon a una consulta degut a que un corregidor havia enviat un escrit en castellà als batles i es deia que n'hi havia que no l'entenien. Abans, en l'època austriacista, els virreis (Savellà, Rubí), que eren catalans, enviaven tots els seus escrits en castellà al Gran i General Consell.

            La recaptació fiscal augmenta sobretot perquè pagaran els nobles i el clero, que abans no pagaven i eren els més rics, i es paga pel patrimoni, encara que tots pagaran més. A Castella, que havia pagat totes les guerres de la monarquia als segles XVI i XVII, els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran amb imposts indirectes (l'alcabala). Ja haurien volgut la majoria de castellans, els no nobles, tenir el sistema fiscal de la Corona d'Aragó després de la Nova Planta.

                                   Onofre Vaquer