martes, 29 de septiembre de 2015

ESPANYA UNA NACIÓ?

"Diario de Mallorca" el 29-9-2015 me publica un article:

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/09/29/espanya-nacio/1058651.html

Tribuna

Espanya una nació?

29.09.2015 | 02:45
Espanya una nació?
Espanya una nació?

Dia 24 Vivian Santisteban publicava a aquest diari un article on afirmava que Espanya era una nació fa més de 400 anys. Discrepo de les opinions que consideren que Espanya és una nació com a mínim des dels Reis Catòlics, per Esperanza Aguirre de fa tres mil anys, o de les que consideren que Catalunya és una nació des de fa mil anys. El que entenem avui per nació és un concepte del segle XIX. Abans del XIX ningú va dir mai que Espanya era una nació. Baltasar Gracián deia el 1640 que "en la monarquía de España las províncias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias".
A l´Edat Mitjana i Moderna el terme nació s´emprava per designar una comunitat d´estrangers amb un origen comú. Es parla de nació de gitanos, nació hebrea, no volien construir una estructura política pròpia. Nació era ètnia, conjunt individus que comparteixen la creença subjectiva en una ascendència comuna És el cas dels jueus i malgrat la condició de jueu la transmeten les mares, els anàlisis d´ADN revelen que a Europa les dones dels jueus tenen orígens diversos, haurien emigrat els homes i casat amb dones del lloc d´arribada. A Cadis un diputat diu que a Amèrica hi ha tres nacions: blancs, indis i negres. A l´Edat Mitjana els mallorquins deien que eren de nació catalana. Un habitador d´una illa grega que pertanyia a l´imperi turc diu que és venecià, l´illa havia estat de Venècia però ja no ho era.
A partir de la revolució francesa la nació és el conjunt de ciutadans depositaris de la sobirania. La nació fou una creació de la revolució liberal enfront dels trons absolutistes. Un versos absolutistes del 1823 deien: "Fent la nació sobirana, al rei vares captivar", per això la gent de dretes cridava "abajo la nación, viva la Inquisición". Pels absolutistes el nacionalisme era equivalent a ateisme. Donoso Cortés (1848) demana una dictadura catòlica, considera el nacionalisme una teologia satànica. Pels carlistes la pàtria té un significat contrari al de nació, la pàtria és el conjunt de tradicions, lleis i creences típiques de l´Antic Règim, ja no és sols la terra dels pares. A finals del XIX els conservadors es faran nacionalistes i Menéndez Pelayo construeix una versió catòlica conservadora dels nacionalisme, Espanya fou nació catòlica, martillo de herejes, luz de Trento.
Des del segle XIX s´entén per nació una comunitat humana dotada d´una unitat cultural: una mateixa procedència ètnica, d´història, religiosa, idiomàtica i de costums, el feixisme afegeix un comú destí nacional que per Espanya seria l´expansió i defensa del catolicisme. Herder considera que les nacions són creacions de la divinitat. Per Benedict Anderson és una comunitat imaginada pels que defensen un projecte polític partint de materials preexistents. Els nacionalismes creen les nacions i el que Hobsbawm anomena "l´invent de la tradició", afegint que un gran nombre de costums, creences i pràctiques arrelades en la vida de les societats modernes i que es declaren antigues, de fet tenen un origen recent. Per ell, les nacions es veuen obligades a inventar-se una història pròpia, cercant en el passat les preocupacions del present. Les histories nacionals per escolars han inclòs discursos polítics amb una càrrega d´intencionalitat. La construcció de la identitat espanyola, tal com l´entén el nacionalisme espanyolista, fou obra de Modesto Lafuente i de Cánovas del Castillo a la segona meitat del XIX. L´història nacionalista de Catalunya fou obra d´Antoni i Pròsper de Bofarull i de Víctor Balaguer.
¿Què va ser primer l´Estat o la nació? En el cas d´Espanya primer va ser l´Estat creat a partir de les Corts de Cadis que no fou acabat fins el 1837. No hi ha Estat espanyol ni amb els Reis Catòlics ni amb Felip V, hi ha la monarquia hispànica. Fins el 1835 no existeix Espanya en termes polítics, abans Espanya era un terme geogràfic, la península ibèrica. Al XIX pels nacionalistes catalans la nació era Espanya i la pàtria Catalunya, l´Espanya-nació era l´ideal de la burgesia catalana interessada en el mercat nacional espanyol dins un règim proteccionista. Prat de la Riba és el primer que diu que Catalunya és una nació. El 1905 Sanper i Miquel publica Fin de la nación catalana on diu que el 1714 morí un Estat, no el poble i que un poble viu mentre la llengua viu. I això que la llengua pròpia no fou una preocupació dels nacionalistes catalans fins el segle XX com me reconeixia el professor Alcoberro. He posat de relleu que els austriacistes catalans consideraven que el castellà havia de ser la llengua de cultura. He tractat aquests tòpics que circulen tant al meu llibre Mites i tòpics de la història d´Espanya i de Mallorca (2010) com a alguns articles a aquest diari.
Nel Martí diu que el nacionalisme català s´equivoca quan afirma que Espanya no és una nació i sí un Estat, Espanya és una nació perquè molts ciutadans ho creuen. El mateix podríem dir de Catalunya. N´hi ha que afirmen que Espanya és una nació de nacions. Una nació no té perquè ser un Estat, hi ha Estats plurinacionals i nacions dividides en varis Estats. No entenc la oposició a que es pugui considerar a Catalunya una nació si molts de catalans ho consideren, el que no significa que hagi de ser necessariament un Estat independent.
(*) Doctor en Història

LA PRETESA EXCLUSIÓ D'AMÉRICA

Al setmanari FELANITX dia 18-9-2015 publicava aquest article:



LA PRETESA EXCLUSIÓ D'AMÈRICA
                                                                  per Onofre Vaquer
            Al setmanari de dia 11, a una entrevista, Antoni Obrador Capó parla de l'exclusió de la corona d'Aragó del comerç amb Amèrica. És aquest un tòpic que va circular durant molts d'anys i que ha deixat de fer-ho entre historiadors. Es deia que fins el 1778 els de la corona d'Aragó restaren exclosos del comerç amb les Índies. Quan alguns historiadors de la Universitat de Barcelona (Fradera, Delgado, Martínez Shaw) començaren a investigar el comerç català al segle XVIII veren que l'exclusió no era de persones sinó de ports. Els catalans i mallorquins podien anar a Amèrica però havien de partir de Sevilla, que tenia el monopoli (Cadis ho tindrà des de 1718), sobretot perquè la monarquia controlava l’or i plata que venia, del que tenia un quint. S’ha abduït una clàusula del testament d’Isabel la Catòlica, però aquesta clàusula fou derogada per Ferran quan morí la reina i mai va estar en vigor. El cronista Fernández de Oviedo afirma que els privilegis dels súbdits de la Corona de Castella acabaren quan Isabel la Catòlica morí el 1504. Carles V el 1525 ho va ampliar a tots els súbdits de l’imperi, entre els que inclou els genovesos, ja que Gènova era feu de l’Imperi. Abans els genovesos per comerciar amb les Índies es naturalitzaven castellans o empraven homes de palla. El 1568 s’afirmava que molts estrangers passaven lliurament a les Índies dient que eren gallecs o catalans. El 1564 el monarca reconeix que els aragonesos poden gaudir en Índies dels mateixos beneficis que els castellans. Valetí Almirall, l'inventor del catalanisme polític, diu que els catalans no foren exclosos, sinó que s’exclogueren ells mateixos i que a Castella, Amèrica la dessagnà. A l'Arxiu d'Índies de Sevilla he vist llicències donades a mallorquins al segle XVI per passar a Amèrica. Han tractat el tema Roman Piña ("La debatuda exclusió catalano-aragonesa de la conquesta d'América" editat per la Generalitat de Catalunya el 1991) i Carles Manera (articles a L’Avenç núm. 86, octubre 1985, i al Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana núm. 44, 1988, "Mallorca y el comercio con América, 1730-1830").
            Que Cristòfol Colom no era felanitxer ni català ho vaig deixar clar a una conferència que vaig fer a Omnium Cultural de Barcelona y que me varen publicar al butlletí del Centre d'Estudis Colombins, secció d'Omnium (es pot veure a internet: “Recerques sobre l’origen de Cristòfol Colom” a http://www.cecolom.cat/media/files/file_460_1472.pdf, pp.10-15). També a un article al núm. 3 de la revista Segell (Palma: Lleonard Muntaner, 2006) i a diversos articles a diaris (veure www.onofrevaquer.blogstop.com.es).
 

miércoles, 16 de septiembre de 2015

EL CATALÀ A MALLORCA

Dia 4-9-2915 El diari "Ultima Hora" em publicava el següent article que fou contestat dia 14 per un empresari:



LA INTRODUCCIÓ DEL CATALÀ A MALLORCA
                       Onofre Vaquer
                       Dr. en Història

            Dia 20 aquest diari publicava un article de Mateu Morro en el que afirmava "en contra del que pensa Onofre Vaquer, el tema de la llengua havia preocupat molt a Felip V". No record haver fet aquesta afirmació, el que he fet ha estat combatre mites i tòpics que pensa molta gent que no és historiadora. Ja ho vaig fer al llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" (2010) i ho he seguit fent a alguns articles. Molta gent pensa que Felip V imposà amb la Nova Planta el castellà com a llengua oficial i no és així a Mallorca, sí a València. Felip V, que no va aprendre mai el castellà, sols parlava francès, no va donar per Mallorca cap disposició lingüística. Si aneu a un arxiu municipal voreu que tota la documentació oficial està en català fins 1768. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català i es conserven, els relators les han de traduir al castellà. Fou Carles III el 1768 el que l'imposà que les sentències dels tribunals i l'ensenyança de primeres lletres es fes en castellà. Si aneu a un arxiu municipal i mireu un llibre de sentències del batle del 1768 voreu que estan en català fins que arriba la Reial Cèdula impresa i la pàgina següent ja s'escriu en castellà. El que tota l'ensenyança es faci en castellà es torba més. Es continuen fent classes en català fins el 1825 segons Rovira i Virgili i fins el 1858 segons Coromines. Els protocols notarials segueixen en castellà fins el 1862 (llei del notariat).
             L'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona. Cal dir que els austriacistes catalans escrivien en castellà, no sols llibres (com Feliu de la Penya) sinó fins i tot pamflets propagandístics (es poden veure a la Biblioteca de Catalunya a la sèrie papers bonsoms). A l’Arxiu de Viena he vist els escrits dels austriacistes catalans que s’exiliaren després de la guerra i estan en castellà. L'austriacista "Academia de los Desconfiados" tingué per llengua el castellà. Na Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català. Quan Mallorca serà austriacista envien a Barcelona al marquès de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, com les cartes al seu germà. Els virreis austriacistes enviaven escrits en castellà al G.G.C., ho fa el comte de Savellà, català casat amb una mallorquina, senyor de l'honor de Felanitx, i el marquès de Rubí. Els 25 i 26 d'abril de 1707 la vila de Felanitx volgué festejar el triomf carolí del comte de Savellà, una mena d'ofrena de vassalls al seu senyor, i editen un opuscle amb poemes en castellà.
            El castellà s’havia començat a introduir com a llengua de cultura al segle XV. El mallorquí Jaume d’Olesa (mort el 1443) escrivia sonets en castellà. A les biblioteques mallorquines del XVI, després del llatí la llengua predominant és el castellà[1]. A Barcelona s’editaven llibres en castellà, un 43,94 % dels editats al segle XVI, representant un 5,76 % del total dels editats al primer decenni i el 76,21 al darrer, baixant els editats en llatí del 61,53 al 15,53 i els en català del 32,69 % al 8,25. A València els llibres impresos en castellà arribaren al 50,06 % entre 1526 i 1541. Abans de Carles III, a més de en llatí, s’educava en castellà. La nobles i la burgesia catalanes presumien de coneixements de castellà. Binimelis acaba la seva història de Mallorca en català el 1595 i la tradueix al castellà el 1601. El 1631 Dameto publica la seva Historia General del Reino Baleárico en castellà. El frare mínim Sebastià Oliver, natural de Campos, que havia professat el 1677, escriu en castellà el sis toms d’un manual de confessors. El 1541 Damià Carbó publicava a Mallorca Arte de las comadres en castellà. Diversos autor mallorquins escriuen llibres religiosos i sermonaris en castellà. Al segle XVII es feia teatre en castellà al posteriorment anomenat Teatre Principal de Palma. És curiós que quan Catalunya s'ha separat de la monarquia hispànica la llengua emprada a les instàncies superiors ha estat la castellana. Durant la revolta catalana de 1640, la mal anomenada guerra dels segadors, Catalunya passa a dependre de França i hi haurà un virrei francès, aquest no entenia el català i sí el castellà, els catalans no entenien el francès, per això les reunions oficials es fan en castellà. A Menorca durant la dominació britànica les relacions entre les autoritats britàniques i les institucions menorquines es fan en castellà. Durant la guerra del francès, el 1812 Napoleó annexionà Catalunya a França, davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex napoleònic al català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor del castellà en lloc del català, diuen que és la llengua de cultura, dels espectacles, dels missers i clergues. Ja abans, Capmany, de família austriacista, havia dit que el català era una llengua inútil per la república de les lletres.


[1] Vegeu el nostre article “Llibres i retaules a cases mallorquines (Segle XVI, segona meitat)”. Mayurqa núm. 31. Palma, UIB, 2006, pp. 295-323. També Vaquer, Una Sociedad del Antiguo Régimen, t. II, 1988, pp. 830-834 i 954-964.
 

sábado, 8 de agosto de 2015

ACLARIMENT A PERE MOREY



"Diario de Mallorca" 8-7-2015
Dia 3 publicàveu una carta de Pere Morey contestant el meu article de dia 1. Jo no dic que el llibre de Pere Morey ni que el Cronicón Mayoricense siguin pamfletaris, sinó que ho és un discurs que interpreta la Guerra de Successió en termes de Castella contra Catalunya, lo qual, en paraules de García Cárcel, és fals i maniqueu, i ha afegit "1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida y la Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia". A l'historiador Joaquim Coll li preocupa que hi hagi un abús polític-ideológic i que per l'efervescència nacionalista del moment s'insisteixi en les simplificacions en llocs dels matisos. El que hem fet Bartomeu Bestard i jo mateix ha estat senyalar alguns matisos o fer unes puntualitzacions. No és cert que Castella subjugui a Catalunya. Qui no ho tingui clar pot llegir els llibres "Cataluña y el absolutismo borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida) i "Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen. La instrucció secreta del fiscal del Consejo de Castilla de 1716 recomanant anar introduint el castellà con providencias muy templadas y disimuladas, respon a una consulta degut a que un corregidor havia enviat un escrit en castellà als batles i es deia que n'hi havia que no l'entenien. Abans, en l'època austriacista, els virreis (Savellà, Rubí), que eren catalans, enviaven tots els seus escrits en castellà al Gran i General Consell.
            La recaptació fiscal augmenta sobretot perquè pagaran els nobles i el clero, que abans no pagaven i eren els més rics, i es paga pel patrimoni, encara que tots pagaran més. A Castella, que havia pagat totes les guerres de la monarquia als segles XVI i XVII, els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran amb imposts indirectes (l'alcabala). Ja haurien volgut la majoria de castellans, els no nobles, tenir el sistema fiscal de la Corona d'Aragó després de la Nova Planta.
                                   Onofre Vaquer

sábado, 1 de agosto de 2015

ELS MITES DEL TRICENTENARI (2)

"Diario de Mallorca" 1-8-2015
Tribuna

Els mites del Tricentenari (2)

01.08.2015 | 00:55
Els mites del Tricentenari (2)
Els mites del Tricentenari (2)

Després del meu article a Tribuna de dia 19, un historiador modernista me deia a un e-mail: "Enhorabona pel teu article malgrat que els manipuladors i els polítics interessats en mitificar te faran poc cas". Això ja ho sabia, a la gent li costa molt abandonar els mites, un de cada quatre espanyols creu que el sol dona voltes a la terra i molts de nord-americans creuen que n'Obama va néixer a Àfrica. Temes que estan clars per la comunitat científica es torben molt a arribar al gran públic com per exemple que l'èxode del jueus d'Egipte i la conquesta de Canaan no varen existir, és un mite. Dia 26 a aquest diari, Pere Morey publicava una carta on traspua els mites d'un discurs pamfletari que no es basa en documentació arxivística, i això que ell va assistir al seminari "La fi del Regne de Mallorca" (a l'Arxiu del Regne) on cap ponent va exposar cap mite ni tòpic dels que circulen. Estic d'acord amb ell quan diu que "ens hem d'esforçar en redreçar la injustícia fiscal i cultural", però per això no cal manipular la història. Al meu article anterior exposava que ningú va defensar la llengua i que la imposició cultural es posterior a 1715. Es parla de conquesta per les tropes de Felip V sense dir que Felip V havia estat el rei legal acceptat al que havien jurat fidelitat fins que el 1706 vingué una esquadra anglo-holandesa i ens conquerí. Barcelona l'agost de 1705 fou assetjada per 300 vaixells amb 17.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs, va ser necessari bombardejar-la del 14 de setembre al 22 d'octubre en que capitulà, 6.000 partidaris de Felip V hagueren d'abandonar Barcelona. No hi ha centralització amb la Nova Planta, hi ha homogeneïtzació de institucions però cada regne, excepte València, segueix amb les seves lleis. És un tòpic considera que sols quedà el dret civil (això fou el 1889). La Nova Planta de Mallorca especifica que en tot lo no comprés s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava ese reyno". El 10-9-1725 els regidors de Palma escriuen una carta al rei en que sol·liciten que a l'Audiència hi hagi magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". A Catalunya la Nova Planta estableix al article 42 "En tot el que no estigui en els capítols precedents... s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya, entenent-se que són de nou establertes". El 1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat tenen les lleis de Castella, li contesten que no ja que es governen per altres lleis. Abans del XIX no existeix l'estat espanyol, existeix la monarquia hispànica. El projecte d'estat és de les corts de Cadis però no es materialitza fins els anys 1833-1836, en que es crea un estat centralitzat dividit en províncies (1833) amb un cap polític o governador civil, diputacions provincials (1834), una mateixa fiscalitat (1835) i després s'aniran fent lleis per tot el territori.

Com posà de relleu Pere de Montaner (director de l'Arxiu Municipal de Palma, avui comte de Savellà com hereu del virrei austriacista) seran austriacistes o maulets els nobles de tendències feudals o feudalitzants. El marqués del Verger demanà que al rafal El Verger, de 160 quarterades (Eremitorio dependència de Vinagrella, Muro) tenir jurisdicció civil i criminal fins l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personals, tot molt feudal, el rei hi consentí el 3-7-1709 ordenant a Savellà Hágase como suplica. Na Bel Moll recordava a una conferència que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra, una segona servitud de la gleva que s'estava donant a l'Europa oriental. A València el general Basset havia promès l'abolició de diverses servituds i fou detingut a petició dels nobles austriacistes que el consideraven massa radical, molts pagesos deixaren de donar suport a Carles III.

Amb la Nova Planta augmentà la fiscalitat a la Corona d'Aragó que abans contribuïa molt poc a les despeses de la monarquia. A Mallorca es pagaven molts d'imposts indirectes que anaven a pagar els interessos del gran deute públic, contra els que lluitaren els agermanats, que des de 1406 estaven consignats als creditors censalistes. Es pagaran talles (a Catalunya es diu cadastre) per la monarquia, una espècie d'IBI o contribució sobre el patrimoni. La novetat serà que pagaran els nobles i el clero que abans no pagaven i eren el més rics, perden el principal privilegi que tenien. La major part del recaptat amb impostos es destina a defensa. S'assignava una quantitat fixa a pagar a cada localitat segons els habitants i la riquesa, que després es distribuïa segons els béns de cada un. Es cercava que contribuïssin en una proporció al que es pagava a Castellà si bé allà es pagava per imposts indirectes, l'alcabala, una espècie d'IVA, i els nobles i clergues no pagaven. També hi haurà un impost d'utilitats per la construcció de quarters i les tropes no seran allotjades a cases particulars. S'ha dit que Catalunya encara contribueix molts menys que Castella, de manera que el 1834 un contribuent que vivia a Castella pagava 23 si hagués viscut a Catalunya hauria pagat 11. Això era així al XIX però no abans, s'havia fixat una quantitat a pagar que no varià amb els anys i Catalunya augmentà la població i la riquesa. El 1835 els impostos seran els mateixos per tota Espanya. Aquesta centralització que pot parèixer perjudicial no ho serà per Mallorca perquè el deute públic serà assumit per l'estat.

Quan Martínez Shaw, després de ser molts d'anys catedràtic de la Universitat de Barcelona, va deixar Catalunya va dir que Felip V havia estat el rei que més havia beneficiat als catalans. Es referia a que el 1714 va eliminar les duanes interiors de la península que va permetre als catalans anar a vendre els seus productes a Castella sense pagar aranzels. Elliott ha recordat que el desenvolupament de la indústria tèxtil catalana no hagués estat possible si Catalunya no hagués estat dins Espanya. Ara bé, atribuir la industrialització i el capitalisme als borbons és no tenir ni idea. A finals del XVII Catalunya ja estava preparada amb una agricultura i una menestralia orientada al mercat, com demostrà Pierre Vilar.

* Doctor en Història

lunes, 20 de julio de 2015

ELS MITES DEL TRICENTENARI

Tribuna

Els mites del tricentenari

19.07.2015 | 03:06
Els mites del tricentenari
Els mites del tricentenari

Dia 15 aquest diari publicava un article de l'amic Guillem Morro contestant a un altre de Bartomeu Bestard sobre la Guerra de Successió on criticava alguns mites. Al segle XIX els romàntics s'inventaren una sèrie de mites i tòpics que avui no sosté cap historiador modernista (Morro no ho és, és mediavalista) però que encara repeteix molta gent. Alguns d'aquests mites els vaig denunciar al meu llibre Mites i tòpics de la historia d'Espanya i de Mallorca (2010). Joaquim Albareda va dir (al Club DM) que en la commemoració oficial del tricentari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior, i a un llibre havia dit el 1993 que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present, massa sovint s'ha idealitzat des d'angles d'idealització i de mitificació. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. Un dia que sopava a Cagliari amb en García Cárcel (catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona) me deia que és molt difícil canviar la mentalitat de la gent i enfrontar-se als mites que creuen, que val més deixar-ho córrer, però recentment ha dit: "Em produeix un rebuig enorme la interpretació de la Guerra de Successió en termes d'Espanya contra Catalunya. És fals i maniqueu". El britànic John M. Elliott (el gran historiador de la revolta catalana de 1640) feu amistat amb Vicens Vives i acordaren desmitificar la història romàntica de Catalunya, però Vicens morí el 1960 i no es va fer. Elliott ha dit recentment que l'historiador s'ha de mullar per desmitificar, no tothom s'atreveix a fer-ho. Henry Kamen acaba de publicar un llibre desmuntat alguns mites. Na Núria Sales (autora de la part de moderna de la Història de Catalunya de Pierre Vilar d'Edicions 62) s'ha atrevit a defensar els botiflers catalans enfront dels mites (editorial Rafel Dalmau) i ha estudiat els epitafis de les tombes i ha vist que els austriacistes els tenen en castellà i els borbònics en català.

Molta gent creu que la Nova Planta imposà el castellà quan aquesta no té cap disposició lingüística. Si aneu a un arxiu veureu que tota la documentació oficial està en català fins el 1768. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català, els relators les han de traduir al castellà en lloc del llatí. Felip V no tenia cap interès en la llengua castellana, no la va aprendre mai, ell sols parlava francès, ja hi havia traductors. En canvi, l'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona quan s'intitulava Carles III. Quan Mallorca és austriacista envia a Barcelona al marqués de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, tan les cartes al seu germà, com els altres austriacistes. Els virreis austriacistes a Mallorca, que eren catalans, envien escrits en castellà al Gran i General Consell. A l'arxiu de Viena he vist les memòries dels austriacistes catalans que s'exiliaren i estan en castellà. És curiós que quan Catalunya s'ha separat de la monarquia hispànica la llengua emprada a les instàncies superiors ha estat la castellana. Durant la revolta catalana de 1640, la mal anomenada guerra dels segadors, Catalunya passa a dependre de França i hi haurà un virrei francès, aquest no entenia el català i sí el castellà, els catalans no entenien el francès, per això les reunions oficials es fan en castellà. Durant la guerra del francès, el 1812, Napoleó annexionà Catalunya a França, davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex napoleònic al català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor del castellà en lloc del català, diuen que és la llengua de cultura, dels espectacles, dels missers i clergues. Ja abans, Capmany, de família austriacista, havia dit que el català era una llengua inútil per la república de les lletres. Quan Menorca és britànica la llengua en que s'entenen els anglesos i els menorquins serà la castellana No se com encara s'atribueix a Felip V la imposició del castellà, tòpic que ja desmunta Rovira i Virgili. La imposició és més tardana, de 1768 quan Carles III ordenà fer en castellà les sentències dels tribunals i l'ensenyança de primeres lletres. Els protocols notarials es seguiran fent en català fins el 1862.

N'hi ha que han parlat de pèrdua de sobirania però aquesta la tenia el rei, no el poble. L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. Els reis no sempre respectaven les franqueses i privilegis que havien jurat. Les institucions que desapareixen amb la Nova Planta com la Generalitat no eren democràtiques, eren oligàrquiques. A Mallorca no hi havia Corts, el Gran i General Consell podia proposar lleis però no aprovaven res, el virrei legislava amb pregons. Suposar que un francès seria absolutista i un austríac no, no té cap ni peus. La monarquia austríaca era la més absolutista d'Europa (junt amb la rusa) fins a la primera guerra mundial i no va abolir el feudalisme fins el 1848. L'arxiduc va prometre respectar les Constitucions però en el sistema de sac i sort es reservà el dret a inspeccionar els sacs i modificar els noms. Ja ho havia fet Ferran el Catòlic a València i ho feien els virreis a Mallorca.

Ni ha que parlen de la imposició de les lleis castellanes amb la Nova Planta, això fou a València però no a Mallorca ni a Catalunya.

(*) Doctor en Història



http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/07/19/els-mites-tricentenari/1040662.html


LA NOVA PLANTA



LA NOVA PLANTA
per Onofre Vaquer
Sebastià Manresa ens ha ofert en 22 capítols una visió exhaustiva de la guerra de successió prou interessant. Discrepo de dues afirmacions que fa al darrer capítol. La primera afirmar que Felip V implantà la monarquia absolutista més dura de tota Europa quan la més dura fou la de l'imperi austríac que durà dins la primera guerra mundial i que no abolí el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles partidaris del feudalisme foren partidaris de l'arxiduc Carles que feu una concessió feudal al marqués del Verger per tenir jurisdicció civil i criminal fins l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personal. Na Bel Moll i en Pere de Montaner han recordat que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra. Joaquim Albareda, màxim estudiós de la guerra de successió a Catalunya, ha dit que en la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior i que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà mitificat. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. García Cárcel ha escrit: "1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida, y la Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia". L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. A Mallorca sols el rei podia fer lleis, a Catalunya es podien pactar però no es podien imposar al rei. Els reis no sempre respectaven les franqueses i privilegis que havien jurat.
La segona afirmació de la que discrep fa referència a l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella i l'idioma castellà. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. La Nova Planta de Mallorca especifica en tot lo no comprés al text (que quasi sols parla de la Reial Audiència) s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios conque antiguamente se governava ese reyno". El 10-9-1725 els regidors de Palma sol·liciten al rei  que a l'Audiència hi hagi sempre magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". El 1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat tenen les lleis de Castella, li contesten que no ja que es governen per altres lleis. A Catalunya la Nova Planta estableix a l'article 42: "En tot el que no estigui en els capítols precedents, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell".
L'idioma castellà no fou imposat amb la Nova Planta, fou Carles III el 1768 que l'imposà a les sentències dels tribunals i a l'ensenyança de primeres lletres. Fins a la Renaixença ningú defensa el català. Els austriacistes catalans i mallorquins escrivien en castellà. Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català.
Sovint es parla del decret de Nova Planta quan el decret és un document reservat de treball, una espècie de projecte de llei, el de Mallorca és del 28-11-1715, però la promulgació es fa amb una Reial Cèdula del 16-3-1716

(Publicat el setmanari "Felanitx"  el 3-7-2015)