Dia 3 publicàveu una carta de Pere
Morey contestant el meu article de dia 1. Jo no dic que el llibre de Pere Morey
ni que el Cronicón Mayoricense siguin
pamfletaris, sinó que ho és un discurs que interpreta la Guerra de
Successió en termes de Castella contra Catalunya, lo qual, en paraules de
García Cárcel, és fals i maniqueu, i ha afegit "1714 se ha
convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida y la Cataluña anterior a
1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la
voluntad política distorsionadora de la historia". A l'historiador Joaquim Coll li preocupa que hi hagi un abús
polític-ideológic i que per l'efervescència nacionalista del moment
s'insisteixi en les simplificacions en llocs dels matisos. El que hem fet
Bartomeu Bestard i jo mateix ha estat senyalar alguns matisos o fer unes
puntualitzacions. No és cert que Castella subjugui a Catalunya. Qui no ho
tingui clar pot llegir els llibres "Cataluña y el absolutismo
borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida) i
"Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen. La instrucció
secreta del fiscal del Consejo de
Castilla de 1716 recomanant anar introduint el castellà con providencias muy templadas y disimuladas,
respon a una consulta degut a que un corregidor havia enviat un escrit en
castellà als batles i es deia que n'hi havia que no l'entenien. Abans, en
l'època austriacista, els virreis (Savellà, Rubí), que eren catalans, enviaven
tots els seus escrits en castellà al Gran i General Consell.
La recaptació fiscal augmenta
sobretot perquè pagaran els nobles i el clero, que abans no pagaven i eren els
més rics, i es paga pel patrimoni, encara que tots pagaran més. A Castella, que
havia pagat totes les guerres de la monarquia als segles XVI i XVII, els nobles
seguiran sense pagar i els altres pagaran amb imposts indirectes (l'alcabala). Ja haurien volgut la majoria
de castellans, els no nobles, tenir el sistema fiscal de la Corona d'Aragó
després de la Nova Planta.
Onofre Vaquer Bennàsar
Després del meu article a Tribuna de dia 19, un historiador
modernista me deia a un e-mail: "Enhorabona pel teu article malgrat que
els manipuladors i els polítics interessats en mitificar te faran poc
cas". Això ja ho sabia, a la gent li costa molt abandonar els mites, un
de cada quatre espanyols creu que el sol dona voltes a la terra i molts
de nord-americans creuen que n'Obama va néixer a Àfrica. Temes que estan
clars per la comunitat científica es torben molt a arribar al gran
públic com per exemple que l'èxode del jueus d'Egipte i la conquesta de
Canaan no varen existir, és un mite. Dia 26 a aquest diari, Pere Morey
publicava una carta on traspua els mites d'un discurs pamfletari que no
es basa en documentació arxivística, i això que ell va assistir al
seminari "La fi del Regne de Mallorca" (a l'Arxiu del Regne) on cap
ponent va exposar cap mite ni tòpic dels que circulen. Estic d'acord amb
ell quan diu que "ens hem d'esforçar en redreçar la injustícia fiscal i
cultural", però per això no cal manipular la història. Al meu article
anterior exposava que ningú va defensar la llengua i que la imposició
cultural es posterior a 1715. Es parla de conquesta per les tropes de
Felip V sense dir que Felip V havia estat el rei legal acceptat al que
havien jurat fidelitat fins que el 1706 vingué una esquadra
anglo-holandesa i ens conquerí. Barcelona l'agost de 1705 fou assetjada
per 300 vaixells amb 17.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs, va
ser necessari bombardejar-la del 14 de setembre al 22 d'octubre en que
capitulà, 6.000 partidaris de Felip V hagueren d'abandonar Barcelona. No
hi ha centralització amb la Nova Planta, hi ha homogeneïtzació de
institucions però cada regne, excepte València, segueix amb les seves
lleis. És un tòpic considera que sols quedà el dret civil (això fou el
1889). La Nova Planta de Mallorca especifica que en tot lo no comprés
s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava ese reyno".
El 10-9-1725 els regidors de Palma escriuen una carta al rei en que
sol·liciten que a l'Audiència hi hagi magistrats de l'Antic Regne de
Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716".
A Catalunya la Nova Planta estableix al article 42 "En tot el que no
estigui en els capítols precedents... s'observen les Constitucions que
abans hi havia a Catalunya, entenent-se que són de nou establertes". El
1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat tenen les lleis de
Castella, li contesten que no ja que es governen per altres lleis. Abans
del XIX no existeix l'estat espanyol, existeix la monarquia hispànica.
El projecte d'estat és de les corts de Cadis però no es materialitza
fins els anys 1833-1836, en que es crea un estat centralitzat dividit en
províncies (1833) amb un cap polític o governador civil, diputacions
provincials (1834), una mateixa fiscalitat (1835) i després s'aniran
fent lleis per tot el territori.
Com posà de relleu Pere de
Montaner (director de l'Arxiu Municipal de Palma, avui comte de Savellà
com hereu del virrei austriacista) seran austriacistes o maulets els
nobles de tendències feudals o feudalitzants. El marqués del Verger
demanà que al rafal El Verger, de 160 quarterades (Eremitorio
dependència de Vinagrella, Muro) tenir jurisdicció civil i criminal fins
l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo
tinguessin obligacions personals, tot molt feudal, el rei hi consentí el
3-7-1709 ordenant a Savellà Hágase como suplica.
Na Bel Moll recordava a una conferència que l'arxiduc tenia preparats
decrets per fixar pagesos a la terra, una segona servitud de la gleva
que s'estava donant a l'Europa oriental. A València el general Basset
havia promès l'abolició de diverses servituds i fou detingut a petició
dels nobles austriacistes que el consideraven massa radical, molts
pagesos deixaren de donar suport a Carles III.
Amb la Nova Planta
augmentà la fiscalitat a la Corona d'Aragó que abans contribuïa molt
poc a les despeses de la monarquia. A Mallorca es pagaven molts
d'imposts indirectes que anaven a pagar els interessos del gran deute
públic, contra els que lluitaren els agermanats, que des de 1406 estaven
consignats als creditors censalistes. Es pagaran talles (a Catalunya es
diu cadastre) per la monarquia, una espècie d'IBI o contribució sobre
el patrimoni. La novetat serà que pagaran els nobles i el clero que
abans no pagaven i eren el més rics, perden el principal privilegi que
tenien. La major part del recaptat amb impostos es destina a defensa.
S'assignava una quantitat fixa a pagar a cada localitat segons els
habitants i la riquesa, que després es distribuïa segons els béns de
cada un. Es cercava que contribuïssin en una proporció al que es pagava a
Castellà si bé allà es pagava per imposts indirectes, l'alcabala, una
espècie d'IVA, i els nobles i clergues no pagaven. També hi haurà un
impost d'utilitats per la construcció de quarters i les tropes no seran
allotjades a cases particulars. S'ha dit que Catalunya encara
contribueix molts menys que Castella, de manera que el 1834 un
contribuent que vivia a Castella pagava 23 si hagués viscut a Catalunya
hauria pagat 11. Això era així al XIX però no abans, s'havia fixat una
quantitat a pagar que no varià amb els anys i Catalunya augmentà la
població i la riquesa. El 1835 els impostos seran els mateixos per tota
Espanya. Aquesta centralització que pot parèixer perjudicial no ho serà
per Mallorca perquè el deute públic serà assumit per l'estat.
Quan
Martínez Shaw, després de ser molts d'anys catedràtic de la Universitat
de Barcelona, va deixar Catalunya va dir que Felip V havia estat el rei
que més havia beneficiat als catalans. Es referia a que el 1714 va
eliminar les duanes interiors de la península que va permetre als
catalans anar a vendre els seus productes a Castella sense pagar
aranzels. Elliott ha recordat que el desenvolupament de la indústria
tèxtil catalana no hagués estat possible si Catalunya no hagués estat
dins Espanya. Ara bé, atribuir la industrialització i el capitalisme als
borbons és no tenir ni idea. A finals del XVII Catalunya ja estava
preparada amb una agricultura i una menestralia orientada al mercat, com
demostrà Pierre Vilar.
Onofre Vaquer Bennàsar (*)
Dia 15 aquest diari publicava un article de l'amic Guillem Morro
contestant a un altre de Bartomeu Bestard sobre la Guerra de Successió
on criticava alguns mites. Al segle XIX els romàntics s'inventaren una
sèrie de mites i tòpics que avui no sosté cap historiador modernista
(Morro no ho és, és mediavalista) però que encara repeteix molta gent.
Alguns d'aquests mites els vaig denunciar al meu llibre Mites i tòpics de la historia d'Espanya i de Mallorca
(2010). Joaquim Albareda va dir (al Club DM) que en la commemoració
oficial del tricentari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una
idealització de la situació anterior, i a un llibre havia dit el 1993
que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències
recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present,
massa sovint s'ha idealitzat des d'angles d'idealització i de
mitificació. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la
nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. Un dia
que sopava a Cagliari amb en García Cárcel (catedràtic de la Universitat
Autònoma de Barcelona) me deia que és molt difícil canviar la
mentalitat de la gent i enfrontar-se als mites que creuen, que val més
deixar-ho córrer, però recentment ha dit: "Em produeix un rebuig enorme
la interpretació de la Guerra de Successió en termes d'Espanya contra
Catalunya. És fals i maniqueu". El britànic John M. Elliott (el gran
historiador de la revolta catalana de 1640) feu amistat amb Vicens Vives
i acordaren desmitificar la història romàntica de Catalunya, però
Vicens morí el 1960 i no es va fer. Elliott ha dit recentment que
l'historiador s'ha de mullar per desmitificar, no tothom s'atreveix a
fer-ho. Henry Kamen acaba de publicar un llibre desmuntat alguns mites.
Na Núria Sales (autora de la part de moderna de la Història de Catalunya
de Pierre Vilar d'Edicions 62) s'ha atrevit a defensar els botiflers
catalans enfront dels mites (editorial Rafel Dalmau) i ha estudiat els
epitafis de les tombes i ha vist que els austriacistes els tenen en
castellà i els borbònics en català.
Molta gent creu que la Nova
Planta imposà el castellà quan aquesta no té cap disposició lingüística.
Si aneu a un arxiu veureu que tota la documentació oficial està en
català fins el 1768. L'única excepció són les sentències de la Reial
Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés,
que es feia en català, els relators les han de traduir al castellà en
lloc del llatí. Felip V no tenia cap interès en la llengua castellana,
no la va aprendre mai, ell sols parlava francès, ja hi havia traductors.
En canvi, l'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua
de la seva cort a Barcelona quan s'intitulava Carles III. Quan Mallorca
és austriacista envia a Barcelona al marqués de la Torre, senyor del
Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en
castellà, tan les cartes al seu germà, com els altres austriacistes. Els
virreis austriacistes a Mallorca, que eren catalans, envien escrits en
castellà al Gran i General Consell. A l'arxiu de Viena he vist les
memòries dels austriacistes catalans que s'exiliaren i estan en
castellà. És curiós que quan Catalunya s'ha separat de la monarquia
hispànica la llengua emprada a les instàncies superiors ha estat la
castellana. Durant la revolta catalana de 1640, la mal anomenada guerra
dels segadors, Catalunya passa a dependre de França i hi haurà un virrei
francès, aquest no entenia el català i sí el castellà, els catalans no
entenien el francès, per això les reunions oficials es fan en castellà.
Durant la guerra del francès, el 1812, Napoleó annexionà Catalunya a
França, davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex
napoleònic al català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor
del castellà en lloc del català, diuen que és la llengua de cultura,
dels espectacles, dels missers i clergues. Ja abans, Capmany, de família
austriacista, havia dit que el català era una llengua inútil per la
república de les lletres. Quan Menorca és britànica la llengua en que
s'entenen els anglesos i els menorquins serà la castellana No se com
encara s'atribueix a Felip V la imposició del castellà, tòpic que ja
desmunta Rovira i Virgili. La imposició és més tardana, de 1768 quan
Carles III ordenà fer en castellà les sentències dels tribunals i
l'ensenyança de primeres lletres. Els protocols notarials es seguiran
fent en català fins el 1862.
N'hi ha que han parlat de pèrdua de
sobirania però aquesta la tenia el rei, no el poble. L'absolutisme és
anterior a la mort de Carles II. Els reis no sempre respectaven les
franqueses i privilegis que havien jurat. Les institucions que
desapareixen amb la Nova Planta com la Generalitat no eren
democràtiques, eren oligàrquiques. A Mallorca no hi havia Corts, el Gran
i General Consell podia proposar lleis però no aprovaven res, el virrei
legislava amb pregons. Suposar que un francès seria absolutista i un
austríac no, no té cap ni peus. La monarquia austríaca era la més
absolutista d'Europa (junt amb la rusa) fins a la primera guerra mundial
i no va abolir el feudalisme fins el 1848. L'arxiduc va prometre
respectar les Constitucions però en el sistema de sac i sort es reservà
el dret a inspeccionar els sacs i modificar els noms. Ja ho havia fet
Ferran el Catòlic a València i ho feien els virreis a Mallorca.
Ni
ha que parlen de la imposició de les lleis castellanes amb la Nova
Planta, això fou a València però no a Mallorca ni a Catalunya.
Sebastià Manresa ens ha ofert en 22 capítols una visió exhaustiva de la
guerra de successió prou interessant. Discrepo de dues afirmacions que fa al
darrer capítol. La primera afirmar que Felip V implantà la monarquia
absolutista més dura de tota Europa quan la més dura fou la de l'imperi
austríac que durà dins la primera guerra mundial i que no abolí el feudalisme
fins el 1848. A Mallorca els nobles partidaris del feudalisme foren partidaris
de l'arxiduc Carles que feu una concessió feudal al marqués del Verger per
tenir jurisdicció civil i criminal fins l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo
tinguessin obligacions personal. Na Bel Moll i en Pere de Montaner han recordat
que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra. Joaquim
Albareda, màxim estudiós de la guerra de successió a Catalunya, ha dit que en
la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha
hagut una idealització de la situació anterior i que cal fugir del anacronisme
de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà mitificat.
Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com
a ciutadans de la nostra aptitud científica. García Cárcel ha escrit:
"1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida, y la
Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en
el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia".
L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei,
no el poble. A Mallorca sols el rei podia fer lleis, a Catalunya es podien
pactar però no es podien imposar al rei. Els reis no sempre respectaven les
franqueses i privilegis que havien jurat.
La segona afirmació de la que discrep fa referència a l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis
de Castella i l'idioma castellà. Les lleis de Castella s'implantaren a
València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no
va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les
institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes
fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions
semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol
unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. La Nova Planta de Mallorca
especifica en tot lo no comprés al text (que quasi sols parla de la Reial
Audiència) s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios conque
antiguamente se governava ese reyno". El 10-9-1725 els regidors de Palma
sol·liciten al reique a l'Audiència hi
hagi sempre magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar
Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue
abolido en 1716". El 1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat
tenen les lleis de Castella, li contesten que no ja que es governen per altres
lleis. A Catalunya la Nova Planta estableix a l'article 42: "En tot el que
no estigui en els capítols precedents, s'observen les Constitucions que abans
hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest
decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per
ell".
L'idioma castellà no fou imposat amb la Nova Planta, fou Carles III el 1768
que l'imposà a les sentències dels tribunals i a l'ensenyança de primeres
lletres. Fins a la Renaixença ningú defensa el català. Els austriacistes
catalans i mallorquins escrivien en castellà. Núria Sales ha posat de relleu
que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els
botiflers en català.
Sovint es parla del decret de Nova Planta quan el decret és un document
reservat de treball, una espècie de projecte de llei, el de Mallorca és del
28-11-1715, però la promulgació es fa amb una Reial Cèdula del 16-3-1716
Sebastià Manresa deia que l'esperança de vida al segle XVI a Europa era de
45 anys. Són estimacions que no responen a estudis micro-demogràfics que sols
s'han fet amb rigor a Felanitx i a Suïssa i donen una esperança de 23 anys. Les
reconstruccions de famílies (de totes les d'una parròquia) permeten calcular l'edat
al matrimoni, d'interval entre naixements, el número de fills, però no
l'esperança de vida per què als llibres de defuncions no consten els albats
(els morts abans de la primera comunió) fins el segle XVIII. A la meva tesi
vaig fer una reconstrucció de famílies de Felanitx entre 1566 i 1650 i a partir
d'un llistat de confirmats, tots els menors de 14 anys (feia 14 anys que el
bisbe no havia confirmar a la parròquia), suposant que els que no es confirmen
havien mort, vaig poder establir l'edat de defunció dels menors. A Felanitx
l'esperança de vida al naixement era de 23'11 anys, als 5 anys era de 28'4, als
11 anys de 24'3, als 21 anys de 19,42, als 56 de 11 anys i als 81 anys de 2'5.
La baixa esperança de vida s'explica per la gran mortalitat infantil. La meitat
dels nins que naixien no arribaven als 15 anys i això per tot. Hi hauria
diferències entre el món rural i les ciutats que rebien immigrants. A Colyton
(Anglaterra) estimen que l'esperança de vida era de 40-45 anys a la segona
meitat del XVI i de 30-35 al XVII, a Mocejón (Toledo) al XVII era de 23'9 anys.
A Florència tenen cadastres des de 1427 en que, a part dels béns, donen tots
els habitadors de cada casa am la seva edat, s'hauria de calcular l'esperança
de vida.
La dramàtica aventura dels
captius i renegats mallorquins
Un llibre
d’Onofre Vaquer n’estudia la història
PERE ANTONI
PONS Palma |
Actualitzada el 01/02/2015 01:26
·
Onofre
Vaquer
A l’hora de
muntar arguments increïbles i rocambolescos, la realitat històrica sovint ha
superat, de molt, la creativitat dels novel·listes d’aventures d’imaginació més
desbordant. Aquesta idea es fa evident amb Captius i renegats al segle XVII.
Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca,
de l’historiador Onofre Vaquer Bennasar, publicat per El Tall i presentat
dimecres a Palma, en un acte on intervingueren Josep Juan Vidal, catedràtic de
la UIB, i el mateix autor.
El llibre
dóna notícia de 447 captius –cristians raptats per musulmans i portats en
territori islàmic–, nascuts a Mallorca o que hi habitaven, com també de 225
renegats, que eren els captius cristians que es convertiren a la religió
musulmana. Les principals fonts documentals utilitzades per Onofre Vaquer han
estat, en el cas dels captius, els concessos matrimonials. “Quan la viuda d’un
captiu es volia tornar a casar, un seguit de testimonis declaraven sobre la
història del mort i les circumstàncies de la captura, el captiveri i la
defunció”. En el cas dels renegats, la font més útil són els processos
inquisitorials a què els sotmetien. “Després d’escapar-se, es presentaven
davant els tribunals de la Inquisició per demanar perdó i explicaven la seva
vida: com els havien capturat, com eren els amos que tenien, en què consistia
la cerimònia de renegar, quin tipus de vida duien durant el captiveri... També
es podia donar el cas que la Inquisició jutjàs la memòria d’un renegat mort
–fins i tot podien arribar a cremar-los en estàtua–, i en aquest cas la
informació és menor”.
Drama dels
captius
Al llarg del
segle XVI, la majoria de captures de cristians de les Balears es produïren en
terra ferma, quan hi havia un desembarcament per sorpresa –recordem la gran
ràtzia otomana contra Menorca l’any 1558, quan varen ser raptats milers de
menorquins–; al segle XVII, en canvi, “els turcs ja no venien a territori
illenc perquè hi havia un acord de pau entre Constantinoble i el regne
d’Espanya”, explica Vaquer, “i la majoria eren capturats en alta mar, raptats
de naus mercantils o corsàries”. Una vegada reubicats en territori enemic, el
captius eren usats com a esclaus, com mà d’obra barata –n’hi havia que eren
forçats a remar a galeres, la feina més dura–, com a servei domèstic o com a
picapedrers en obres públiques. També n’hi havia que eren venuts per obtenir un
substanciós rescat. En aquest sentit, Vaquer recorda que “Alger sobretot vivia
del corsarisme”. Els rescats, que variaven en funció de la importància social i
possibilitats econòmiques de cada captiu, “eren pagats per mercaders, per les
ordes religioses o per la monarquia”. No sempre era possible salvar els
captius, perquè n’hi havia de molt valuosos per als seus amos i aquests no els
volien vendre. Entre els més preuats, “hi havia els al·lots, que feien de
criats”, i també “els que dominaven bé un ofici, sobretot els que sabien
construir una nau”.
Per entendre
la dimensió del fenomen dels captius, basta dir que, “a principis del segle
XVII, Alger tenia 100.000 habitants, més 25.000 captius procedents d’arreu
d’Europa”. Qui més qui menys exercia el corsarisme, durant aquells segles: a la
Mediterrània occidental, els grans corsaris eren d’Alger i Tunis, i a la
Mediterrània oriental, els cavallers de Sant Joan, de Malta”. Vaquer recorda
que, durant la segona meitat del XVII, els mallorquins també varen ser els reis
del corsarisme.
Peripècies
dels renegats
Les
motivacions d’un cristià captiu per renegar del cristianisme i convertir-se a
l’Islam podien ser variades. Hi ha testimonis (no del tot fiables) que afirmen
que els seus amos els maltractaren per fer-los renegar. També n’hi havia que,
segons digueren a la Inquisició, només es convertiren per interès, “de boca
però no de cor”, i que no anaven a les mesquites i que, d’amagat, continuaven
resant el rosari. “També va haver-hi captius que renegaren per ser enrolats en
naus corsàries destinades a atacar cristians i que, quan s’aturaven a
Formentera o a Cala Murta per cercar llenya o aigua, aprofitaven per fugir”. A
Mallorca, hi arribaren molts renegats que fugiren dels seus capturadors
d’aquesta manera. “Es té constància que, aquí, hi arribaren fugitius polonesos,
grecs, francesos, italians, de les Illes Canàries... I molts s’establiren a
l’illa, un pic recobrada la llibertat”, conclou Vaquer.
