Tribuna

Els mites del tricentenari

19.07.2015 | 03:06

Els mites del tricentenari

Onofre Vaquer Bennàsar (*)
Dia 15 aquest diari publicava un article de l'amic Guillem Morro contestant a un altre de Bartomeu Bestard sobre la Guerra de Successió on criticava alguns mites. Al segle XIX els romàntics s'inventaren una sèrie de mites i tòpics que avui no sosté cap historiador modernista (Morro no ho és, és mediavalista) però que encara repeteix molta gent. Alguns d'aquests mites els vaig denunciar al meu llibre Mites i tòpics de la historia d'Espanya i de Mallorca (2010). Joaquim Albareda va dir (al Club DM) que en la commemoració oficial del tricentari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior, i a un llibre havia dit el 1993 que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present, massa sovint s'ha idealitzat des d'angles d'idealització i de mitificació. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. Un dia que sopava a Cagliari amb en García Cárcel (catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona) me deia que és molt difícil canviar la mentalitat de la gent i enfrontar-se als mites que creuen, que val més deixar-ho córrer, però recentment ha dit: "Em produeix un rebuig enorme la interpretació de la Guerra de Successió en termes d'Espanya contra Catalunya. És fals i maniqueu". El britànic John M. Elliott (el gran historiador de la revolta catalana de 1640) feu amistat amb Vicens Vives i acordaren desmitificar la història romàntica de Catalunya, però Vicens morí el 1960 i no es va fer. Elliott ha dit recentment que l'historiador s'ha de mullar per desmitificar, no tothom s'atreveix a fer-ho. Henry Kamen acaba de publicar un llibre desmuntat alguns mites. Na Núria Sales (autora de la part de moderna de la Història de Catalunya de Pierre Vilar d'Edicions 62) s'ha atrevit a defensar els botiflers catalans enfront dels mites (editorial Rafel Dalmau) i ha estudiat els epitafis de les tombes i ha vist que els austriacistes els tenen en castellà i els borbònics en català.

Molta gent creu que la Nova Planta imposà el castellà quan aquesta no té cap disposició lingüística. Si aneu a un arxiu veureu que tota la documentació oficial està en català fins el 1768. L'única excepció són les sentències de la Reial Audiència que abans es feien en llatí i s'ordena que després del procés, que es feia en català, els relators les han de traduir al castellà en lloc del llatí. Felip V no tenia cap interès en la llengua castellana, no la va aprendre mai, ell sols parlava francès, ja hi havia traductors. En canvi, l'arxiduc Carles parlava castellà i aquesta serà la llengua de la seva cort a Barcelona quan s'intitulava Carles III. Quan Mallorca és austriacista envia a Barcelona al marqués de la Torre, senyor del Fangar, que fa un discurs en castellà i a més escrivia sempre en castellà, tan les cartes al seu germà, com els altres austriacistes. Els virreis austriacistes a Mallorca, que eren catalans, envien escrits en castellà al Gran i General Consell. A l'arxiu de Viena he vist les memòries dels austriacistes catalans que s'exiliaren i estan en castellà. És curiós que quan Catalunya s'ha separat de la monarquia hispànica la llengua emprada a les instàncies superiors ha estat la castellana. Durant la revolta catalana de 1640, la mal anomenada guerra dels segadors, Catalunya passa a dependre de França i hi haurà un virrei francès, aquest no entenia el català i sí el castellà, els catalans no entenien el francès, per això les reunions oficials es fan en castellà. Durant la guerra del francès, el 1812, Napoleó annexionà Catalunya a França, davant les protestes de Josep I, i es proposà traduir el còdex napoleònic al català, els juristes catalans s'hi oposen i voten a favor del castellà en lloc del català, diuen que és la llengua de cultura, dels espectacles, dels missers i clergues. Ja abans, Capmany, de família austriacista, havia dit que el català era una llengua inútil per la república de les lletres. Quan Menorca és britànica la llengua en que s'entenen els anglesos i els menorquins serà la castellana No se com encara s'atribueix a Felip V la imposició del castellà, tòpic que ja desmunta Rovira i Virgili. La imposició és més tardana, de 1768 quan Carles III ordenà fer en castellà les sentències dels tribunals i l'ensenyança de primeres lletres. Els protocols notarials es seguiran fent en català fins el 1862.

N'hi ha que han parlat de pèrdua de sobirania però aquesta la tenia el rei, no el poble. L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. Els reis no sempre respectaven les franqueses i privilegis que havien jurat. Les institucions que desapareixen amb la Nova Planta com la Generalitat no eren democràtiques, eren oligàrquiques. A Mallorca no hi havia Corts, el Gran i General Consell podia proposar lleis però no aprovaven res, el virrei legislava amb pregons. Suposar que un francès seria absolutista i un austríac no, no té cap ni peus. La monarquia austríaca era la més absolutista d'Europa (junt amb la rusa) fins a la primera guerra mundial i no va abolir el feudalisme fins el 1848. L'arxiduc va prometre respectar les Constitucions però en el sistema de sac i sort es reservà el dret a inspeccionar els sacs i modificar els noms. Ja ho havia fet Ferran el Catòlic a València i ho feien els virreis a Mallorca.

Ni ha que parlen de la imposició de les lleis castellanes amb la Nova Planta, això fou a València però no a Mallorca ni a Catalunya.

(*) Doctor en Història

Leer:  Els mites del tricentenari - Diario de Mallorca  http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/07/19/els-mites-tricentenari/1040662.html#WvF3KlnpMopdwYL7
Convierte a tus clientes en tus mejores vendedores: http://www.referion.com

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/07/19/els-mites-tricentenari/1040662.html

LA NOVA PLANTA

LA NOVA PLANTA

per Onofre Vaquer

Sebastià Manresa ens ha ofert en 22 capítols una visió exhaustiva de la guerra de successió prou interessant. Discrepo de dues afirmacions que fa al darrer capítol. La primera afirmar que Felip V implantà la monarquia absolutista més dura de tota Europa quan la més dura fou la de l'imperi austríac que durà dins la primera guerra mundial i que no abolí el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles partidaris del feudalisme foren partidaris de l'arxiduc Carles que feu una concessió feudal al marqués del Verger per tenir jurisdicció civil i criminal fins l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personal. Na Bel Moll i en Pere de Montaner han recordat que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra. Joaquim Albareda, màxim estudiós de la guerra de successió a Catalunya, ha dit que en la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior i que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà mitificat. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. García Cárcel ha escrit: "1714 se ha convertido hoy en el paradigma de la felicidad perdida, y la Cataluña anterior a 1714 se nos presenta como un mundo ideal que solo está en el imaginario de la voluntad política distorsionadora de la historia". L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. A Mallorca sols el rei podia fer lleis, a Catalunya es podien pactar però no es podien imposar al rei. Els reis no sempre respectaven les franqueses i privilegis que havien jurat.

La segona afirmació de la que discrep fa referència a l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella i l'idioma castellà. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. La Nova Planta de Mallorca especifica en tot lo no comprés al text (que quasi sols parla de la Reial Audiència) s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios conque antiguamente se governava ese reyno". El 10-9-1725 els regidors de Palma sol·liciten al rei  que a l'Audiència hi hagi sempre magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". El 1802 el corregidor demana si a l'arxiu de la ciutat tenen les lleis de Castella, li contesten que no ja que es governen per altres lleis. A Catalunya la Nova Planta estableix a l'article 42: "En tot el que no estigui en els capítols precedents, s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya; entenent-se, que són de nou establertes per aquest decret, i que tenen la mateixa força i vigor que l'individual manat per ell".

L'idioma castellà no fou imposat amb la Nova Planta, fou Carles III el 1768 que l'imposà a les sentències dels tribunals i a l'ensenyança de primeres lletres. Fins a la Renaixença ningú defensa el català. Els austriacistes catalans i mallorquins escrivien en castellà. Núria Sales ha posat de relleu que els austriacistes tenien els epitafis de les tombes en castellà i els botiflers en català.

Sovint es parla del decret de Nova Planta quan el decret és un document reservat de treball, una espècie de projecte de llei, el de Mallorca és del 28-11-1715, però la promulgació es fa amb una Reial Cèdula del 16-3-1716

(Publicat el setmanari "Felanitx"  el 3-7-2015)

L'ESPERANÇA DE VIDA

Publicat al setmanari Felanitx el 6-2-2015

L'ESPERANÇA DE VIDA

Sebastià Manresa deia que l'esperança de vida al segle XVI a Europa era de 45 anys. Són estimacions que no responen a estudis micro-demogràfics que sols s'han fet amb rigor a Felanitx i a Suïssa i donen una esperança de 23 anys. Les reconstruccions de famílies (de totes les d'una parròquia) permeten calcular l'edat al matrimoni, d'interval entre naixements, el número de fills, però no l'esperança de vida per què als llibres de defuncions no consten els albats (els morts abans de la primera comunió) fins el segle XVIII. A la meva tesi vaig fer una reconstrucció de famílies de Felanitx entre 1566 i 1650 i a partir d'un llistat de confirmats, tots els menors de 14 anys (feia 14 anys que el bisbe no havia confirmar a la parròquia), suposant que els que no es confirmen havien mort, vaig poder establir l'edat de defunció dels menors. A Felanitx l'esperança de vida al naixement era de 23'11 anys, als 5 anys era de 28'4, als 11 anys de 24'3, als 21 anys de 19,42, als 56 de 11 anys i als 81 anys de 2'5. La baixa esperança de vida s'explica per la gran mortalitat infantil. La meitat dels nins que naixien no arribaven als 15 anys i això per tot. Hi hauria diferències entre el món rural i les ciutats que rebien immigrants. A Colyton (Anglaterra) estimen que l'esperança de vida era de 40-45 anys a la segona meitat del XVI i de 30-35 al XVII, a Mocejón (Toledo) al XVII era de 23'9 anys. A Florència tenen cadastres des de 1427 en que, a part dels béns, donen tots els habitadors de cada casa am la seva edat, s'hauria de calcular l'esperança de vida.

                           Onofre Vaquer

Arabalears 1-2-2015

http://www.arabalears.cat/cultura/dramatica-aventura-captius-renegats-mallorquins_0_1295270802.html

Principio del formulario

Final del formulario

La dramàtica aventura dels captius i renegats mallorquins

Un llibre d’Onofre Vaquer n’estudia la història

PERE ANTONI PONS Palma | Actualitzada el 01/02/2015 01:26

·        

Onofre Vaquer

A l’hora de muntar arguments increïbles i rocambolescos, la realitat històrica sovint ha superat, de molt, la creativitat dels novel·listes d’aventures d’imaginació més desbordant. Aquesta idea es fa evident amb Captius i renegats al segle XVII. Mallorquins captius entre musulmans. Renegats davant la Inquisició de Mallorca, de l’historiador Onofre Vaquer Bennasar, publicat per El Tall i presentat dimecres a Palma, en un acte on intervingueren Josep Juan Vidal, catedràtic de la UIB, i el mateix autor.

El llibre dóna notícia de 447 captius –cristians raptats per musulmans i portats en territori islàmic–, nascuts a Mallorca o que hi habitaven, com també de 225 renegats, que eren els captius cristians que es convertiren a la religió musulmana. Les principals fonts documentals utilitzades per Onofre Vaquer han estat, en el cas dels captius, els concessos matrimonials. “Quan la viuda d’un captiu es volia tornar a casar, un seguit de testimonis declaraven sobre la història del mort i les circumstàncies de la captura, el captiveri i la defunció”. En el cas dels renegats, la font més útil són els processos inquisitorials a què els sotmetien. “Després d’escapar-se, es presentaven davant els tribunals de la Inquisició per demanar perdó i explicaven la seva vida: com els havien capturat, com eren els amos que tenien, en què consistia la cerimònia de renegar, quin tipus de vida duien durant el captiveri... També es podia donar el cas que la Inquisició jutjàs la memòria d’un renegat mort –fins i tot podien arribar a cremar-los en estàtua–, i en aquest cas la informació és menor”.

Drama dels captius

Al llarg del segle XVI, la majoria de captures de cristians de les Balears es produïren en terra ferma, quan hi havia un desembarcament per sorpresa –recordem la gran ràtzia otomana contra Menorca l’any 1558, quan varen ser raptats milers de menorquins–; al segle XVII, en canvi, “els turcs ja no venien a territori illenc perquè hi havia un acord de pau entre Constantinoble i el regne d’Espanya”, explica Vaquer, “i la majoria eren capturats en alta mar, raptats de naus mercantils o corsàries”. Una vegada reubicats en territori enemic, el captius eren usats com a esclaus, com mà d’obra barata –n’hi havia que eren forçats a remar a galeres, la feina més dura–, com a servei domèstic o com a picapedrers en obres públiques. També n’hi havia que eren venuts per obtenir un substanciós rescat. En aquest sentit, Vaquer recorda que “Alger sobretot vivia del corsarisme”. Els rescats, que variaven en funció de la importància social i possibilitats econòmiques de cada captiu, “eren pagats per mercaders, per les ordes religioses o per la monarquia”. No sempre era possible salvar els captius, perquè n’hi havia de molt valuosos per als seus amos i aquests no els volien vendre. Entre els més preuats, “hi havia els al·lots, que feien de criats”, i també “els que dominaven bé un ofici, sobretot els que sabien construir una nau”.

Per entendre la dimensió del fenomen dels captius, basta dir que, “a principis del segle XVII, Alger tenia 100.000 habitants, més 25.000 captius procedents d’arreu d’Europa”. Qui més qui menys exercia el corsarisme, durant aquells segles: a la Mediterrània occidental, els grans corsaris eren d’Alger i Tunis, i a la Mediterrània oriental, els cavallers de Sant Joan, de Malta”. Vaquer recorda que, durant la segona meitat del XVII, els mallorquins també varen ser els reis del corsarisme.

Peripècies dels renegats

Les motivacions d’un cristià captiu per renegar del cristianisme i convertir-se a l’Islam podien ser variades. Hi ha testimonis (no del tot fiables) que afirmen que els seus amos els maltractaren per fer-los renegar. També n’hi havia que, segons digueren a la Inquisició, només es convertiren per interès, “de boca però no de cor”, i que no anaven a les mesquites i que, d’amagat, continuaven resant el rosari. “També va haver-hi captius que renegaren per ser enrolats en naus corsàries destinades a atacar cristians i que, quan s’aturaven a Formentera o a Cala Murta per cercar llenya o aigua, aprofitaven per fugir”. A Mallorca, hi arribaren molts renegats que fugiren dels seus capturadors d’aquesta manera. “Es té constància que, aquí, hi arribaren fugitius polonesos, grecs, francesos, italians, de les Illes Canàries... I molts s’establiren a l’illa, un pic recobrada la llibertat”, conclou Vaquer.