lunes, 5 de enero de 2015

RESPOSTA A ANDREU SALOM



RESPOSTA A ANDREU SALOM
Onofre Vaquer
            Andreu Salom parla de suposats historiadors que defensen tesis particulars sobre les relacions històriques entre Espanya i Catalunya i sembla alinear-se amb els no historiadors que repeteixen mites que cap historiador acadèmic modernista subscriuria. Si a mi m'anomena suposat historiador es veu que no ha llegit cap dels 14 llibres d'investigació que he publicat, ni les 28 contribucions a congressos, ni els 26 articles a revistes especialitzades, que desconeix que som l'únic historiador resident a Balears a qui li han regestat llibres a la revista Annales de París, i que a la Universitat he explicat Història de la Corona d'Aragó i Història de les Balears a l'Edat Moderna, època on s'inserta la Guerra de Successió. Sembla que anomena suposat historiador a Henry Kamen que acaba de treure un llibre sobre les relacions entre Espanya i Catalunya que contradiuen els seus clixés mentals decimonònics. Un dia que sopava a Cagliari amb en García Cárcel (catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona) me deia que és molt difícil canviar la mentalitat de la gent i enfrontar-se als mites que creuen, que val més deixar-ho córrer, però recentment ha dit: "Em produeix un rebuig enorme la interpretació de la Guerra de Successió en termes d'Espanya contra Catalunya. És fals i maniqueu". El britànic John M. Elliott (el gran historiador de la revolta catalana de 1640) feu amistat amb Vicens Vives i acordaren desmitificar la història romàntica de Catalunya, però Vicens morí el 1960 i no es va fer. Elliott ha dit recentment que l'historiador s'ha de mullar per desmitificar, no tothom s'atreveix a fer-ho. A un congrés d'Història Moderna de Catalunya estàvem a una rotlle un grapat d'historiadors i un historiador de Madrid va dir que fins el 1835 (quan es crea l'Estat espanyol amb una fiscalitat uniforme) si un ciutadà que vivia a Catalunya pagava 11 si hagués viscut a Castella hagués pagar 23, alguns professors d'universitats catalanes digueren que era vera però que no s'atrevien a dir-ho a Catalunya. Na Núria Sales (autora de la part de moderna de la Història de  Catalunya de Pierre Vilar d'Edicions 62) s'ha atrevit a defensar els botiflers catalans enfront dels mites (Ed. Rafel Dalmau).
 Andreu Salom diu que mai m'ha sentit dir res de versions espanyolistes. Es veu que no ha llegit el meu llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" (El Tall, 2010) on poso en solfa els mites espanyolistes. Sembla que tampoc ha llegit els meus articles a diaris de ciutat. Quan a diaris apareixen articles amb mites espanyolistes contesto. Quan Antoni Alemany (avui a la presó) el 1993 al diari El Mundo escrigué unes Catalanarias negant l'origen català dels mallorquins i que la llengua que es parla a Mallorca fos la catalana vaig contestar amb dos extensos articles que el varen fer callar. A Tribuna del "Diario de Mallorca" he publicat diversos articles defensant la immersió lingüística a les escoles i contestant als dois d'anticatalanistes com la Fundació Jaume III, el darrer el 8 d'octubre.
Com a historiador no me toca dir que passaria amb una Catalunya independent, si estaria millor o pitjor no ho sabem. Els economistes adverteixen dels riscs econòmics. Com a historiador puc dir que a Portugal li va anar pitjor, va perdre el mercat d'esclaus de l'Amèrica hispana i els anglesos i holandesos els varen desplaçar de la ruta de les espècies que havia iniciat.
            (Publicat al setmanari Felanitx el 12-12-2014)

REPLICA



REPLICA
Na Margalida Font al Felanitx del 14-11-2015 escriu un article titulat "Corrupció i  independentisme" on considera que l'independentisme existent a Catalunya es deu a voler sortir d'un estat on hi ha corrupció. No crec que tingui res a veure una cosa amb l'altra. La majoria de casos de corrupció a l'estat espanyol s'han donat a comunitats autònomes, no a l'administració estatal. Catalunya no és una excepció, tots els fills d'En Pujol estan imputats a casos de corrupció derivats del famós tres per cent de comissió a les obres adjudicades per CIU quan ha estat al front de la Generalitat. Actualment grups catalans denuncien la corrupció a la sanitat catalana però les informacions no arriben als mitjans de comunicació. A un país petit és més fàcil que es donin casos de corrupció. Si les Balears fossin independents hi hauria més corrupció quan governa el Partit Popular. recordem que Jaume Matas en el cas MAPAU fou exonerat per un jutge que era veïnat seu (aquí tots ens coneixem deia en Cañellas) i que havia estat anomenat jutge del Tribunal Superior pel mateix Matas (a través del Parlament). La fiscalia anticorrupció, gràcies a la qual s'han destapat la majoria d'escàndols, fou creada per l'estat, pel darrer govern de Felipe González (després de l'escàndol Roldán) i quan el PP arribà al govern va cessar al fiscal Jiménez Villarejo.
 L'increment de l'independentisme a Catalunya és una reacció contra les polítiques del PP. Després del primer govern d'Aznar, ERC passà d'un diputat a 8 al Congrés de Diputats. La suspensió d'alguns articles de la reforma de l'Estatut d'Autonomia, aprovat pel Congrés de Diputats i en referèndum a Catalunya, per part del Tribunal Constitucional a instàncies del PP el 1210, incrementà l'independentisme. Els estatuts de València i d'Andalusia tenen articles semblants i no han estat declarats anticonstitucionals perquè el PP no els ha denunciat.  Si un ministre cap de fava diu que hay que españolizar a los niños catalanes s'incrementa l'independentisme, com quan jutges forasters s'oposen a la immersió lingüística de nins castellanoparlants. No sé si els mites nacionalistes, creats a finals del segle XIX i que no resisteixen el més mínim examen històric, han influït en el sentiment nacionalista. No tenen perquè, Oriol Junqueres ha dit que no és nacionalista, que és independentista. Veim que aquests dies es repeteixen els mites inventats en ocasió del tricentenari de 1714. Aquests mites són denunciats pels historiadors, jo ho vaig fer al llibre "Mites i tòpics de la història d'Espanya i de Mallorca" i ara ho ha fet el famós historiador britànic Henry Kamen, resident a Barcelona, a "España y Cataluña". A la Universitat Pompeu Fabra es va fer un congrés sota el títol "Història inventada i propaganda política a la guerra de successió".   
 D'altra banda crec que molts d'independentistes no han pensat en les conseqüències econòmiques d'una independència amb la sortida de la Unió Europea i la deslocalització d'empreses.
                             Onofre Vaquer       
(Publicat al setmanari Felanitx el 21-11-2014)

EL NOM DE BALEARS



EL NOM DE BALEARS
Onofre Vaquer Bennasar
                El passat dia 8 aquest diari publicava un article d’un tal Mateu Cañellas (A noltros, es “bá lé yaroh”, Catalunya sí que mos roba) al que volia fer unes puntualitzacions. El nom de Balears no s’empra ni a l’Edat mitjana ni a la Moderna. A l'època musulmana a les illes se’ls denomina Les Illes Oriental d’Al-Andalus y del segle XIII al XIX es parla de Regne de Mallorca. Als mallorquins a l’edat mitjana se’ls denomina catalans i a partir del XVI mallorquins. El 1354 el gobernador de Mallorca mana que a cada barca de pescadors per cada esclau hi ha d’haver el doble de cristians catalans. El 1445 Joan Bordils d’Inca diu que a Costitx s’hi apleguen moltes persones “així catalans com esclaus” per jugar a gresca. El 1435 al Gran i General Consell es parla d’una armada que es prepara a Gènova contra el nostre rei “e nostra nació catalana”. Quan s’avisa del perill d’una flota turca es diu que ve “contra lo rei d’Aragó i la nostra nació catalana”. El fet que s’anomenassin catalans als mallorquins no vol dir que no hi hagués gents d’altres procedències. Jo he investigat els immigrants que vingueren a Mallorca durant dos segles i hi ha moltes procedències (es poden veure a la meva web www.llinatgesdemalloca.com). A més adopten llinatges catalans els jueus que es batien i els esclaus que s’alliberen (vegeu el meu llibre L’esclavitud a Mallorca, 1448-1500). Malgrat algunes vegades a la nostre llengua se la denomina mallorquí, moltes més vegades se l’anomena català. El 9-5-1494 a Ciutadella un mercader genovès fa uns capítols en llengua catalana ordonats amb uns jueus. A València també s’anomena català a la llengua, allà el 1539 editen el llibre del Consolat de Mar valencià i anoten que ha estat traducido de lengua catalana en castellana. Quan parla del Diccionari català-valencià-balear es veu que no ha passat de la tapa, si obrís el primer volum veuria a la primera pàgina que es tracta d’un diccionari de la llengua catalana que recull variants dialectals. A l’atles d’En Cresques, que es troba a París, foren els francesos que li digueren Atles català per estar en aquesta llengua.
                L’autor de l’escrit empra sempre l’article salat. Jo he vist milenars de volums de documents als arxius del segles XV-XVII i mai he vist escrit l’article salat ni tant sols a topònims. Mai he vist escrit Sa Pobla, sempre escrivien La Pobla. Crec que avui hem d'escriure Sa Pobla però no s'escrivia a l'Edat Moderna.
                En quan a manipulacions de la historia n’hi ha hagut de moltes bandes. Ho he denunciat al meu llibre “Mites i tòpics de la història d’Espanya i de Mallorca”.
 (Publicat a "Diario de Mallorca" eL 14-10-2014)

NO PAGAR EL DEUTE



NO PAGAR EL DEUTE
Onofre Vaquer*
            Darrerament han sorgit grups que sostenen que no s'ha de pagar el deute públic, o al menys no s'ha de pagar amb la rapidesa que exigeixen els creditors. No es una proposta nova, ja ho feren els agermanats al segle XVI i alguns dirigents del segle XX. En els dos casos la cosa no sortí bé.
            El 1515 el deute de la Universitat de Mallorca suposava pagar anualment uns interessos (pensions dels censals) de 44.000 lliures. El 90 % dels ingressos dels imposts ordinaris (les talles) es destinaven al pagament de les pensions. Les talles eren l'equivalent actual de l'IBI o sa contribució que encara diu sa gent. A ciutat de 5.000 veïns sols 1.800 pagaven les talles i els ciutadans no pagaven talles per les possessions que tenien a les viles. El principi ideològic bàsic pel que lluitaren els agermanats fou de redempció total dels censals perquè significaria la desaparició dels imposts indirectes que gravaven el consum i que cobraven directament els creditors censalistes a través de la Universal Consignació. Pretenien tornar el capital fent cas omís a les pensions pendents de pagament, i es devien les dels darrers 8 anys. Deien que havien pagat interessos molts anys i no n'havien de pagar més. No cal repetir el que va passar amb els agermanats (vegeu un resum al nostre llibre Una Sociedad del Antiguo Régimen, vol. II pp. 897-919). A més dels morts en batalla, hi hagué 200 execucions, confiscacions de béns, condemnats a galeres i multes pels altres. per valor de 113.288 lliures. Podeu veure les multes que pagà cada un dels agermanats a la nostre web www.llinatgesdemallorca.com i un estudi a Mayurqa núm. 26. El deute de Mallorca continuà fins el 1835, any en que es creà l'estat espanyol centralitzat, els impostos els recolliria l'estat que va assumir el deute mallorquí.
            L'any 1974 a la Universidad de La Rábita vaig fer amistat amb un llatinoamericà que tirava pestes contra el Fons Monetari Internacional. Deia que el FMI estava dominat per les oligarquies capitalistes i que les recomanacions que feien als països menys desenvolupats eren per afavorir els grans capitalistes, no hi havia que seguir les seves recomanacions. També era partidari de nacionalitzà la banca. Jo m'identificava totalment amb el seu pensament. El 1985 arribà per primer cop a la presidència del Perú, es deia Alan García. El 1986 el PIB va créixer un 10 % però els anys següents no fou igual. Endarrerí el pagament del deute extern dedicant-li el 10 % del valor de les importacions i rebutjà els consells del FMI. Els resultats econòmics foren desastrosos, la hiperinflació arribà al 1.722 % el 1988 i al 2.775 % el 1989 amb importants devaluacions de la moneda.
            El principal problema d'Espanya és que el deute extern no sols és públic també és privat. En altre temps l'estat demanava als ciutadans que subscriguessin deute del tresors però al estar aquests endeutats s'hagué d'acudir a la finançació exterior. No pagar el deute podria tenir conseqüències molt negatives per l'economia i es perdria el crèdit extern.
                                                                                * Historiador
(Publicat a Diario de Mallorca el 18-9-2014)
http://www.diariodemallorca.es/opinion/2014/09/18/pagar-deute/962511.html

VIATGE A TOLEDO I MÉRIDA




VIATGE A TOLEDO I MÉRIDA
            El mes de maig del 2014 vaig anar de viatge per la península. Dilluns anàrem a Madrid en avió, llogarem un cotxe i partirem cap a Toledo. En aturarem a Illescas per veure uns quadres del Greco a l'església de l'hospital de la Caritat i dinar. Arribarem a Toledo i anàrem a l'oficina d'informació i turisme vora la porta de Bisagra a demanar un plànol de la ciutat. Havíem reservat una habitació a l'Hotel Sol, que té aparcament per cotxes, i està vora la porta del Sol, lloc molt cèntric. Cal dir que no es pot aparcar dins el casc antic de la ciutat si no ets resident i que a la majoria de carrers no pot aparcar cap cotxe. El segon dia haguérem de canviar d'hotel perquè no hi havia places buides i anàrem a un hotel molt pròxim (vora la porta de Bisagra) i deixarem el cotxe a un gran aparcament gratuït vora l'estació d'autobusos (prop de la porta Bisagra). El primer dia tinguérem temps de visitar l'Hospital de Tavera amb obres del Greco a l'església i el palau dels ducs de Medinaceli. El cardenal Tavera quan va crear l'Hospital per pobres el va deixar a la seva família que per enllaços matrimonials acabà en mans dels Medinaceli, que tenen 56 títols nobiliaris. El segon dia vérem el convent de Santo Domingo el Antiguo amb obres del Greco, "El entierro del conde de Orgaz" a Santo Tomé, l'anomenada casa del Greco i Sinagoga del Trànsit, la catedral (amb les obres del Greco), i l'horabaixa la gran exposició del Greco al Museo de Santa Cruz. S'anunciava dins el circuit del Greco la Capilla de San José però no hi havia entrades fins al cap de 10 dies. Pregant ens digueren que anéssim a comprar les entrades al Museo de Santa Cruz i malgrat fossin per una altra data ens deixarien passar. No val la pena sols hi ha 3 quadres, 2 dels quals també estan al Museu de Santa Cruz, i et cobren 8 euros d'entrada. Al vespre anàrem a una visita guiada pels carrers de la ciutat pagant 15 euros per persona al guia.
            El tercer dia amb el cotxe anàrem a Talavera de la Reina on vérem les murades i dinarem i ens dirigirem a Càceres. Férem voltes fins que ens aturarem davant l'Hotel Los Naranjos, eren les 18,30 i poguérem aparcar a un "carga y descarga" dins una zona d'ORA, al vespres poguérem canviar el cotxe a un aparcament de no ORA. L'horabaixa i al dia següent al matí vérem el barri antic de Càceres ple de palaus nobiliaris que és patrimoni de la Humanitat.  Anàrem a Mérida i trobarem un hotel cèntric (Hotel Rambla Emérita) que té al davant uns aparcaments al carrer reservats per clients i són gratuïts. Al matí ens donà temps de visitar els espectaculars amfiteatre i teatre romans. Després de dinar vérem l'alcazaba musulmana i multitud de restes romans allunyats uns dels altres (moreria, casa Mitreo, Columbaris, circ, temple de Diana, cripta de Santa Eulàlia) i el museu d'escultura romana.
            El quint dia anàrem a Madrid, sense saber per on entrarem arribarem a la plaça d'Espanya, vérem un hotel i ens hi allotjarem, deixant el cotxe a un aparcament subterrani. L'horabaixa visitarem el museu naval i al vespre anàrem al teatre ("En el estanque dorado" amb Lola Herrera i Héctor Alterio). Al darrer dia anàrem al Museu Tyssen i al de l'Acadèmia de Belles Arts Sant Fernando. Al vespre tornarem a Palma.