LES ROTES

Setmanari Felanitx 20-5-2019

LES ROTES

ONOFRE VAQUER

Antoni Martorell publicava un interessant articles sobre les casetes de roters. El que no queda clar és l'origen de les rotes degut a que no ho tenia clar l'arxiduc Lluís Salvador que diu que les rotes eren els terrenys menys fèrtils i allunyats, de les cases de les possessions, que generalment tenien una quarterada, que es llogaven. Poques vegades la documentació ens dona l'extensió de les rotes, al segle VI per Felanitx sols la vaig trobar per 30 i oscil·la entre 1,25 i 10 quarterades. A les grans possessions hi havia grans extensions de terra, generalment garrigues, sense conrar i per artigar-les sense desembutxacar capital, els propietaris als roters. Cedien a distints roters trossos de garriga, d'extensió variable, perquè l'artiguessin i tanquessin, durant un període de 9 a 21 anys. El roter havia de treure la garriga sense cobrar res però després la podia conrar per ell sense pagar. Acabat el temps l'havia de lliurar al senyor tancada de paret. Vaig trobar un contracte del 1518 pel que Bartomeu i Andreu Obrador, de Felanitx, establien a Bartomeu Obrador, de Campos, 10 quarterades de garriga que havia d'arrabassar i conrar, tancant-la de paret seca, "sembrareu aquella nou anys e collits aquells la sembrareu sis anys e aquells fruyts sembrereu la maytat". Quan no hi havia contracte escrit es suposava que el període de cessió era de 9 anys. Es solien distingir dos períodes, com 12 i 6 anys, o 8 i 13 anys, durant el primer el roter tenia l'obligació de tancar la rota de paret si la volia sembrar el segon període. Els roters havien de seguir l'ordre de rotació dels sementers de la possessió  i abans de fer paret l'havien de tancar de bardissa. De vegades els propietaris pretenien imposar als roters condicions no imposades als contractes, així el 1563 el propietari de S'Horta pretenia que els roters acabessin la paret abans del temps estipulat i els volia prohibir tenir eres i cans a les rotes perquè feien fugir el bestiar que hi havia a la marina. Després de lliurada la rota, el propietari la podia llogar, generalment es pagava una quartera de blat per quarterada. Vegeu la nostra tesis "Una Sociedad del Antiguo Régimen", t. II (1977), pp. 273-275 i 395-397.    

ALTRA VEGADA EN COLOM

Setmanari Felanitx 12-5-2018

ALTRA VEGADA EN COLOM

ONOFRE VAQUER

Publicàveu com a noticia un dels molts dois a que ens té acostumat l’amic Gabriel Verd. Diu que Cristòfol Colón sol·licità el títol de Governador General perquè ho havia estat el príncep de Viana. Colón no sol·licità ser Governador General sinó “virrei i governador”, cosa molt diferent. Virrei n’hi hi havia a tots els regnes de la Corona d’Aragó inclosos Sardenya, Sicília i Nàpols. Alguns consideren que la concessió de la governació vitalícia i hereditària era excepcional, però una concessió semblant es va fer a Alonso Fernández de Lugo per la conquesta de La Palma, darrera els dos i com a prestamista hi havia el mateix mercader florentí, Giannotto Berardi.  La hipòtesis de Joan Cerdà de suposar que Colón era fill del príncep de Viana no té cap fonament. El príncep no va anar mai al castell de Santueri, això s’ho va inventar al XIX Joan de Padrines i ho va dir a en Bover que ho recull. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó vaig veure el testament del príncep on fa importants llegats als seus fills bastards i no n’hi cap de Mallorca. Iribarren a una biografia del príncep (llibre que jo vaig comprar a Palma per Joan Cerdà) diu que a Mallorca va deixar embarassada a una tal Margarita i Cerdà suposa que seria la mare de Colón. El biògraf agafaria la nota de Georges Desdevises du Dezert que transcriu una carta del príncep del 19-10-1459 suposadament dirigida al governador de Mallorca sense citar la font. Nito Verdera, amb l’ajuda de l’arxiver Jaume Riera i Sans, trobà la carta a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i resulta que està datada a Mallorca però dirigida al governador de Sicília, i al dia següent a altra carta parla de Margarita Panormitana (es a dir de Palerm). Hi múltiples teories sobre l’origen de Colón elaborades per aficionats sense base històrica, Martínez Shaw les ha qualificades de “meros disparates sin base científica” del gènere de les fantasies. Per tots els historiadors del món està clar que el descobridor d’Amèrica era genovès, ho diuen tots els cronistes de la seva època, el fill Hernando i ell mateix a la institució del mayorazgo. Els defensors de teories heterodoxes suposen que el Cristoforo di Colombo de la documentació genovesa és una persona diferent del descobridor, però hi ha documents, que he vist a l’arxiu de Gènova, que els enllacen com el document Assereto i un acte notarial de 1496 en que tres germans de Quinto fills d’Antoni, germà de Domenico, pare del descobridor, varen acordar que un d’ells aniria a trobar-se amb Cristoforo di Colombo, almirall del rei d’Hispania (Christoforum de Columbo, armiratum regis Ispaniae). No sabem si José Antonio Lorente, en els seus anàlisi d’ADN, ha obtingut el cromosoma Y del fill Hernando (el més ben conservat) però no l’ha donat a conèixer, ni tant sols l’haplotip, al que li demanen els passa en cançons i els dona llargues, a un e-mail me diu “En estos momentos los datos que seguimos teniendo son muy limitados y no ofrecen suficiente información. En unos meses intentaremos usar técnicas de NGS (secuenciación de nueva generación”. Va rebre 9 milions de pessetes del Consell de Mallorca, a l’època de Maria Antonia Munar, i no ha enviat cap resultat.     

MÉS RESPOSTES

Setmanari Felanitx 10-11-2017

MÉS RESPOSTES

Onofre Vaquer

Hi ha hagut algunes repliques al meu article sobre la Nova Planta. És cert que després de la Guerra de Successió va augmentar la fiscalitat però ho fa a tota Europa, tant als països que havien donat suport als Borbons com els que l'havien donat al candidat austríac. Al principi la fiscalitat fou més onerosa però degut a que amb els pas dels anys la quota no canvià i la població i la riquesa augmentà al final un contribuent plebeu pagava al doble a Castella que a Catalunya, amb la particularitat a Catalunya es pagava segon el patrimoni i a Castella es pagava pel consum. Tinc un gran respecte pel professor Fontana, que ha alabat la meva tesi doctoral i l'ha regalada a la Biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, però ell no és modernista i no ha investigat a l'Edat Moderna, no sé d'on treu la cita  que esmenta A. Maymó. Domínguez Ortiz diu que la pressió fiscal per càpita a Catalunya passà de 30 reals de velló el 1717 a 16 el 1817. El 1729 Catalunya aportava 2.006.645 escuts de velló a la monarquia i les despeses de l'estat a Catalunya eren de 4.045.107. Algunes d'aquestes despeses eren militars com la construcció de quarters (amb els que ja no s'allotjarien més a soldats en cases particulars) i la compra de teixits, armes, queviure i materials per la marina, al convertit Barcelona en base logística d'expedicions mediterrànies, fet que estimulà el creixement econòmic.  La venda de càrrecs ja es donava als segles XVI i XVII i hi havia greus casos de corrupció. El polític més corrupte de la història fou el duc de Lerma, vàlid de Felip III que traslladà la capital de Madrid a Valladolid per fer un gran negoci especulatiu, el que era la seva mà dreta fou penjat (don Rodrigo en la horca) i ell es salvà al fer-se cardenal: "para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España se ha vestido de colorado". No tot fou excel·lent ni tot fou un desastre.

Les teories dels greuges borbònics contra Catalunya no existien al segle XVIII, i els descendents dels austriacistes (Capmany, Dou) fan una valoració positiva del règim borbònic. Cal esperar el segle XIX, quan sorgeix el nacionalisme, perquè es facin històries nacionalistes plenes de mites. Primer Modesto Lafuente fa una Història d'Espanya en 30 vols. (1858-1867) on s'inventa la història espanyolista amb tots els seus mites, i després Víctor Balaguer, que no va entrar mai a un arxiu, s'inventa els mites catalanistes, diu que escriu pel poble, no pels doctes, "para que amen el país y la memoria de las glorias pasadas". Curiosament Balaguer a la vegada és catalanista i espanyolista, deia que Espanya era la nació i Catalunya la pàtria, no sols serà ministre a Madrid per un partit espanyolista sinó que redactarà un volum de la història de Cánovas del Castillo dient el doi de que els Reis Catòlics crearen la nació espanyola. Prat de la Riba (1900), el primer que diu que Catalunya és una nació (abans el terme nació catalana té un sentit ètnic), diu que cal ensenyar la història de Catalunya per nacionalitzar als catalans. Molta gent té idees que cap científic defensa. Un de cada quatre espanyols creu que el sol dona voltes a la terra malgrat que fa 4 segles Galileu demostrà el contrari. Amb motiu del tricentenari s'han repetit mites romàntics i la Generalitat organitzà un cicle de conferències que titulà "Espanya contra Catalunya". Fontana, que feu la primera, va dir que no estava d'acord amb el títol. Fa uns anys sopava a Càller (on havíem anat a donar unes conferències als cursos de doctorat) amb Ricardo García Cárcel (catedràtic de l'Autònoma), li exposava que molta gent té idees inexactes sobre el passat i me deia que és molt difícil canviar la mentalitat de la gent, que val més deixar-ho córrer, però amb motiu del Tricentenari va dir: "Me produce un rechazo enorme la interpretación de la Guerra de Sucesión en términos de España contra Cataluña. Es falso y maniqueo". Professors de les universitats barcelonines fins fa poc no s'han atrevit a replicar en públic els dois que deien nacionalistes fanatitzats. Sols estrangers com John Elliott o Henry Kamen ho havien fet. Carlos Martínez Shaw fins que va deixar Catalunya per passar a la UNED, no es va atrevir a dir públicament que Felip V havia estat el rei que més va beneficiar als catalans. Ho deia perquè la supressió de les duanes interiors va permetre als catalans anar a vendre els seus productes a Castella sense pagar aranzels, que junt amb a la prohibició d'importar teixits estrangers va permetre el gran creixement econòmic de Catalunya. Ara l'historiador Joaquim Coll, junt amb Juan Anza ha publicat "Cataluña. El mito de la secesión. Desmontando las falacias del soberanismo", on desmunten els mites històrics del 1714, cosa que ja havia fet Kamen..      

Cal situar-se a l'època pre-lliberal per entendre la repressió que hi havia contra els que cometien delicte de lesa majestat. Al segle XIV a Sardenya hi ha revoltes contra els reis catalano-aragonesos, tots els habitants de l'Alguer foren venuts com esclaus fora de l'illa. Els agermanats mallorquins cridaven "Visca el Rei" però foren acusats de lesa majestat, després de la rendició hi ha 189 condemnes a mort, expropiacions de terres i quantioses multes (ho podeu veure a la meva web www.llinatgesdemallorca.com dins el segle XVI i a un article a Mayurqa). A Pollença cremaren l'església amb la gent que no era d'armes (dones, minyons) dedins (a Xàtiva feren sortit la gent abans de cremar la ciutat). A Catalunya després de la capitulació de Barcelona el 1714 no hi ha condemnes a mort i es respecten les propietats. Rafel Casanova (convertit en heroi a finals del XIX) als dos anys exercia d'advocat lliurement, compareu amb el que li feren a Joanot Colom. El 1719 es concediren indults, el 1725 tornen els nobles exiliats, recuperen les seves terres i títols concedits per l'Arxiduc. J.Mª Torras va comprovar que la majoria de persones que tingueren càrrecs públics amb l'Arxiduc en tindran amb Felip V.   

LLINATGES

El setmanari Felanitx del 10-3-2017 me publica aquest article:

LLINATGES

Onofre Vaquer

            A un article a aquest setmanari J.A.G. diu que els noms i llinatges s'adaptaven als diversos idiomes. Els immigrants ho feien com es pot veure, sobretot al segle XVII, a la meva pàgina web www.llinatgesdemallorca.com. Catani, llinatge de mercaders genovesos, donava Catany en català, i passava a Cataño a Castella. Quan s'escrivia en llatí el noms i llinatges es llatinitzaven i un Bellpuig passava a ser Pulcropodio. A Mallorca el llinatge Colom quan s'escriu en llatí passa a ser Colombi o Columbi. A Itàlia Colom passa a ser Colombo, al Palachio Vechio de Florència hi ha un globus terrestre de Egnazio Danti de 1567 en el que Porto Colom passa a ser Porto Colombo. Un Colombo italià passa a Colom als territoris de parla catalana, així el 1479 es documenta a un tal Bartholomeus Colom, genovès resident a Valencia aprenent de teixidor de domassos. Molts de llinatges abans foren noms i en aquest cas sempre el llinatge adoptava la forma usual del nom del lloc on arribava un immigrant. Colombo abans de ser llinatge va ser nom, per Sant Columbano, el monjo irlandès fundador del monestir de Bobio el 614, que en català era Colom. Als segles XIV i XV a la França occidental, sobre tot a la part de Bordeus, el llinatge s'escrivia Colom, més tard es transformaria en Colomb. Als arxius de Marsella he vist que en texts llatins s'escrivia Columbi, igual que a Mallorca. Si un Colomb francès venia a Mallorca passava a ser Colom, així el 1607 el francès Lluís Colom carregava llana a la seva sagetia per portar a Niça (Arxiu Diocesà de Mallorca, MSL/346). Tomás Colomb de París, d'una família provinent de Bordeus, a través de anàlisis de ADN ha establert la identitat entre Colom, Colomb, Malcon, Maccolom i Mccalum (nord-americans). El 1595, als plets colombins, don Baltasar Colombo diu que al seu llinatge a Espanya li diuen Colom, i dona Francisca Colón diu que Colombo y Colom es un mismo nombre, apellido y linaje. El 1543 es signaren capítols matrimonials entre Maria Colom (sic), filla de Don Didac Colom (sic) amb Sanç de Cardona, almirall d'Aragó. Als documents redactats a Barcelona el llinatge de la núvia, neta del Descobridor, s'escriu Colom, mentre que als que se havien originat a Sevilla s'escriu Colón.

            El que de vegades un nom o llinatge s'escrigui en català i altres en llatí ens permet veure el seu origen. A Mallorca tenim el llinatge Antich, que abans era nom, els filòlegs creien que el seu significat volia dir que no era modern, era antic, però vaig trobar que a un mateix personatge quan escrivien en català el denominaven Antich i quan escrivien en llatí era Antiocus. El nom Antioco era el d'un màrtir que es troba enterrat a l'illa de Sardenya a un poble (en realitat un illot unit per un pont) que es diu Sant'Antioco. Hi molts de llinatges que abans eren noms i la gent ja no se'n recorda, com Garau que en castellà és Gerardo.

            Sovint els escrivans deformaven el llinatges estrangers i fins i tot dins un mateix document l'escriuen en diferents formes. La majoria d'immigrants tenen per llinatge el del seu pare però no sempre. A Castella no tots els germans tenien el mateix llinatge, si bé veiem que a Mallorca els castellans solen dur el llinatge del pare. Els immigrants juraven damunt els evangelis dir veritat i els demanaven si s'havien canviat el nom.  El 1650, Benet Marqués (també escrit Marchés) f. de Sebastià i de Maria Hernández, de Sevilla, declara que de vegades s’ha dit Benet Hernández per l’apellido de sa mare. El 1647, Domingo Pérez, f. de Francesc Gonsales, de Guimaraes (Portugal), diu que com cadascú pren el llinatge del parent que vol, ell el prengué de la seva avia que es deia Pérez. N'hi ha que adapten el llinatge. El 1646, Martí Ramírez, natural de Mérida, f. de Martí Ramírez i de Caterina Sánchez, diu que a Ramírez a Mallorca li diuen Ramis. A certs llocs com Toscana, Venècia i Ragusa encara s'emprava el patronímic, el nom del pare en lloc d'un llinatge familiar amb la preposició de (di en italià) al davant. 

RESPOSTES

"Diario de Mallorca" publicà:

RESPOSTES

Onofre Vaquer

Dia 10 Guillem Morro publicava un article on recordava que interpretar els fets històrics amb la mentalitat del present és un anacronisme, afirmació que sempre he tingut present, i he citat a Albareda que afirmava que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present i afegia que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714. És un anacronisme interpretar fets del XVIII amb una mentalitat nacionalista que no existia abans del XIX quan es crearen històries nacionals farcides de mites, quan Modesto Lafuente s'inventà la història d'Espanya i Víctor Balaguer la de Catalunya. Els investigadors han desmuntat els mites però segueixen en la mentalitat de molts de ciutadans. Fa quatre segles Galileu va demostrar que la Terra donava voltes al Sol, però avui encara un de cada quatre espanyols creu que el Sol dona voltes a la Terra. La doctrina pactista catalana s'ha sobrevalorat, les Corts sols les podia convocar i clausurar el rei, quan Felip V convoca corts el 1701 feia tres quarts de segle que no s'havien convocat i no s'havien clausurat. No es podia aprovar res sense el vist i plau del rei. Els privilegis eren concessions reials amb l'encàrrec del sobirà als seus successors que els respectessin. Però el rei podia legislar sense consultar les Corts que no foren consultades per les expulsions de jueus (1492) i moriscos (1609) ni per la implantació de la Inquisició. A Catalunya el rei no podia imposar nous impostos sense l'aprovació de les Corts que li feien peticions, principalment la concessió de títols nobiliaris, quan el rei accedia s'aprovava un donatiu. García Cárcel ha recordat que al pactisme el poble era un convidat de pedra. El privilegi que les Corts defensaren amb més força serà que els consellers de Barcelona poguessin estar coberts (amb capell) davant el rei. Abans del segle XIX l'increment del poder reial era a costa del nobles per lo que el poble estava amb el rei. De vegades s'ha presentat la guerra civil catalana de 1462-72 com una lluita de la Generalitat contra l'autoritarisme de Joan II, però els pagesos de remensa anaven amb el rei, com ha explicat John Elliott el rei defensava els remenses enfront de la Generalitat que defensava els grans latifundistes que tenien els pagesos lligats a la terra. Fins i tot s'ha arribat a dir que s'oposaven a Joan II per ser d'origen castellà (malgrat ser renét d'un rei català) sense dir que oferiren el trono al rei de Castella. A l'època no es tenia en compte la nacionalitat d'una persona, no hi havia problema que Felip d'Anjou fou francès, i més si Carles II l'havia anomenat al seu testament. A la batalla d'Almansa les tropes franceses anaven comandades per un anglès (el duc de Berwick) i les angleses per un francès (el marqués de Ruvigny). El sentiment anti-francès que hi havia a Catalunya era contra els que entraven cada any a saquejar i contra els teixits francesos. A Mallorca als corsaris que capturaven naus franceses no els anava bé pau amb França pel que quan arribà l'esquadra aliada desmuntaren els canons. Molta gent creu que Felip V donava els principals càrrecs a castellans però primer tindrà ministres francesos i després italians a la vegada que anomenava captans generals a estrangers. Segons Caimari entre 1715 i 1808 un 26 % dels capitans generals de Mallorca són estrangers: 25 % de Flandes, 25 % de França, 25 % d'Amèrica, 12'5 % d'Irlanda, 12'5 % d'Àustria, varen estar 43 anys de 94. 

            A València el general Basset havia promès als pagesos que l'Arxiduc aboliria els drets senyorials i no haurien de pagar als senyors, els nobles austriacistes l'empresonaren, els pagesos se'n adonaren que els havien enganat i quan arribà la batalla d'Almansa cap valencià hi participà.   

MÉS MITES

Publicat a "Diario de Mallorca"

MÉS MITES

               Onofre Vaquer Bennasar (Dr. en Història)

L'amic Guillem Morro el 29-12-2016 publicava un article de resposta al meu de dia 15. Que l'Arxiduc es comprometés a no canviar les institucions no significa res, tampoc Felip V tenia intenció d'abolir-les abans de la guerra i no abolí els furs de Navarra i País Basc. El que si sabem és que quan l'arxiduc Carles fou emperador d'Àustria fou més absolutista que els seus predecessors. D'acord en que la inspecció dels sacs no era cap novetat, jo havia fet Ferran el Catòlic a València i ho feren virreis als diferents territoris. Vicens Vives va afirmar que les institucions que desapareixen amb la Nova Planta eren oligàrquiques, obsoletes i corruptes. No eren institucions democràtiques, ni ho seran les que les substituiran, ni tenien poder per res. La sobirania sols la tenia el rei. Al regne de Mallorca sols el rei podia legislar i havia d'autoritzar la importació de blat, l'emissió de deute públic (censals), obrir botigues municipals per vendre blat, anomenar tutors d'orfes, aprovar estatuts de gremis... Si bé al Gran i General Consell hi havia representació de tots els estaments, els superiors (cavallers i ciutadans) tenien majoria i els representats de la Part Forana eren els més rics dels pobles. Els jurats i consellers que estaven el poder deien qui podia ser habilitat per cada càrrec introduint el seu nom escrit a un redolí de pergamí dins un sac pel sorteig, habilitaven un nombre petit de noms que es repetien a cada sac. El 1585 a Felanitx sols s'habiliten 24 persones per tots els càrrecs, els habilitats per batle tenien una riquesa mitjana de 3.517 lliures, els per jurats de fora de 3.753, quan la riquesa mitja per propietari era de 460 lliures i n'hi havia que no eren propietaris. Amb la Nova Planta es substitueix el sorteig per la digitalització per part de la Reial Audiència però a partir d'unes llistes presentades pel mateixos que abans feien les habilitacions. A Catalunya Josep Maria Torras ha constatat que els antics austriacistes entraran als consistoris. A Palma si que hi ha un retrocés al tenir regidors vitalicis i sols d'estaments superiors. El Sindicat de Fora continua fins el 1834 i els síndics clavaris de la Part Forana es reuniran amb els regidors de Palma pels temes que afecten a tota l'illa. Com ha dit Eduardo Pascual la Nova Planta no va suposar un canvi substancial i cada regne continuarà amb el seu dret. Sols València perdrà el seu dret substituït per les lleis castellanes. El sobirà tenia dret de conferir o llevar llibertats sense aplicar el dret de conquesta, que sols es cita al preàmbul de València. Dins la mentalitat de l'època no voler un rei al que s'havia jurat fidelitat era un delicte molt greu de lesa majestat que mereixia grans càstigs, que ho demanin als sards de l'Alguer que a la segona meitat del XIV no volien un rei català el qual va esclavitzà tota la població i els va vendre fora de Sardenya repoblant amb catalans.    

               Guillem Morro parla de la resistència de Barcelona. Cal dir que també es va resistir quan 17.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs l'assetjaren l'agost de 1705 i la bombardejaren del 14 de setembre al 22 d'octubre. Al entrar els austriacistes a Barcelona s'exiliaren 6.000 borbònics, quan entraren els borbònics el 1714 s'exiliaren mil austriacistes. Henry Kamen i Albareda diuen que els pobles canviaven de bàndol segons les amenaces que rebien d'un exèrcit o d'un altre. Els que propugnaran no capitular i resistir seran el que tenien interessos comercials, oposant-se a l'entrada de teixits francesos (durant la guerra s'havien cremat les botigues que venien teixits francesos) i els que venien aiguardent a holandesos i anglesos, i els que defensaven els privilegis de la noblesa i del clero (el principal no pagar impostos), a més de la duresa de la Nova Planta a València (implantada el 1707) que al final no serà tant dura ni a Catalunya ni a Mallorca, i a més esperaven l'arribada d'una flota anglesa. El poble, que no entenia de constitucions, estava dominat per les predicacions del clero que deia que els francesos eren heretges quan eren catòlics i en canvi els anglesos i els holandesos no ho eren. Albareda ha recordat que la publicística pro-Arxiduc és antifrancesa i no fa referències al tema de les constitucions o a la dominació castellana. Hi havia un fort sentiment anti-francès degut a que durant la segona meitat del XVII cada any entraven francesos saquejant i el 1697 arribaren a ocupar Barcelona. Aneu a la Biblioteca Nacional de Catalunya i mireu la sèrie papers bonsoms on podeu veure els pamflets propagandístics, tots ells en castellà la llengua en que escrivien els austriacistes. Luis González ha dit que les resistències no es plantegen per defensar un ordre nacional sinó estamental, malgrat es falsifiquin els arguments per presentar la lluita com a defensa de les llibertats de la terra i que la modernitat passava per la limitació de la prepotència de les oligarquies. On uns veuen democràcia altres veuen feudalisme. A moltes situacions es podria aplicar les paraules de Miguel Gila: El patriotismo es una cosa que se han inventado los poderosos para mantener su riqueza y, al mismo tiempo, convencer a los pobres para que defiendan los privilegios de los poderosos.

SOBRE MITES

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2016/12/15/mites/1173627.html
Avui "Diario de Mallorca" me publica aquest article:

SOBRE MITES

Onofre Vaquer Bennasar (Dr. en Història)

Dia 8 aquest diari publicava un article de Bartomeu Mestre titulat "Sobre mites i gats que no s'aguanten". No discutiré el número de morts però si que anomeni Guerra de Submissió a la Guerra de Successió, el que constitueix un mite nou que s'afegeix als mites romàntics que avui en dia no sosté cap historiador, com es va veure al seminari "La fi del Regne de Mallorca" (a l'Arxiu del Regne) on cap ponent va exposar cap mite ni tòpic dels que circulen i que fa temps foren criticats per Vicens Vives, John Elliott i Henry Kamen . García Cárcel ha escrit: "Me produce un rechazo enorme la interpretación de la Guerra de Sucesión en términos de España contra Catalunya. Es falso y maniqueo". Després de la guerra no es dona l'aplicació d'un visió centralitzadora de l'estat, regit per les lleis de Castella. Les lleis de Castella s'implantaren a València però no als altres territoris de la Corona d'Aragó. La Nova Planta no va crear cap estat ni va centralitzar res, sols va homogeneïtzar les institucions. Els diferents regnes segueixen tenint lleis diferents, sistemes fiscals diferents, llengües diferents, monedes diferents, però institucions semblants. Vicenç Villatoro ha dit que no és segur que el 1714 nasqués l'estat espanyol unitari i jo defenso que no existeix fins el 1835. Les suposades llibertats que desapareixen amb la Nova Planta per Vicens Vives eren privilegis d'una minoria que calia desenrunar per desenvolupar econòmicament el país. El principal privilegi era que els nobles i el clero no pagaven impostos. Gabriel Tortella ha afirmat que Catalunya tingué la sort de perdre la Guerra de Successió i Castella la desgràcia de guanyar-la. Catalunya i Mallorca tindran un sistema impositiu més modern i equitatiu que Castella, en que es pagarà segon el patrimoni (cadastre, talles) semblant al IBI, en que pagaran nobles i clero (que abans no pagaven i eren els més rics). A Castella els nobles seguiran sense pagar i els altres pagaran l'alcabala, un impost sobre el consum semblant al IVA. Els no nobles seguiran pagant més a Castella, de manera que la Corona d'Aragó aportava l'11 % del que es recaptava tenint el 23 % de la població (Lluís Ribot).

            Bartomeu Mestre va ser el comissari d'una exposició itinerant de plafons sobre la Guerra de Successió, molt ben presentats però amb alguns mites que no se sostenen. Al primer plafó es diu: "Felip IV (V de Castella) representava la cultura de la imposició -l'absolutisme-, i Carles III, la cultura de l'entesa, el pactisme". Antoni Simón i Tarrés deia a Sapiens (revista catalana de divulgació històrica) que dir que Felip V era absolutista i l'arxiduc Carles no, no és correcte. L'argument de que la casa d'Àustria respectaria les Constitucions i privilegis de Catalunya ha estat posat en dubte per Núria Sales. L'absolutisme és anterior a la mort de Carles II. La sobirania la tenia el rei, no el poble. Eduardo Pascual ha recordat que el sobirà tenia dret de conferir o llevar llibertats. Abans de la guerra Felip V no fou més absolutista que els reis anteriors, el 1701 anà a Catalunya i jurà les constitucions i convocà Corts en les que els catalans aconseguiren tot allò que desitjaven, el braç reial proclama que el rei els ha atorgat "tan singulars gràcies y prerrogatives quals en poques corts se hauran atorgat". Quan l'arxiduc Carles arriba a Barcelona com a Carles III es compromet a no canviar les institucions però es reserva el dret a inspeccionar els sacs pel sorteig de càrrecs i modificar els noms, i quan fou emperador d'Àustria serà absolutista i defensor del feudalisme. Recordem que Àustria serà absolutista fins a la primera guerra mundial i que no abolirà el feudalisme fins el 1848. A Mallorca els nobles que donaran suport a l'arxiduc eren els partidaris del feudalisme, com ha posat de relleu Pere de Montaner, actual comte de Savellà, que donà a conèixer la concessió que feu l'arxiduc al marqués del Verger de la jurisdicció civil i criminal fins a l'efusió de sang amb un castro on els que acudissin a poblar-lo tinguessin obligacions personals. Na Bel Moll recordava a una conferència que l'arxiduc tenia preparats decrets per fixar pagesos a la terra, una segona servitud de la gleva que s'estava donant a l'Europa oriental.

            S'ha volgut enllaçar la situació de fa tres segles amb concepcions recents que com ha dit Jordi Canal no té res a veure. Vicens Vives deia que cap motiu exigeix l'aproximació de dues èpoques històriques per fer-les cabre una dins els motlles de l'altre. Albareda ha dit que hi ha hagut una idealització de la situació anterior a 1714 i que cal fugir de l'anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, i que el historiador no ha de difondre  cap tipus de valors ni idea, encara que tingui els seus.  Roberto Fernández ha dit que les creences personals d'un historiador no han de contaminar el seu exercici d'historiador i que no és pertinent fer història nacionalista o antinacionalista.  És molt recomanable la lectura del seu llibre ("Cataluña y el absolutismo borbónico". Crítica, 1014) per veure les distintes interpretacions del XVIII català que s'han donat des del XVIII a l'actualitat. També es pot llegir "España y Cataluña. Historia de una pasión" d'Henry Kamen (La esfera de los libros, 2014) i "Cataluña en España. Historia y mito" (Gadir, 2016) de Gabriel Tortella i altres.