ISLMA

El passat dia 4 al setmanari Felaitx vaig publicar aquest article:

ISLAM

                A l'entrevista que publicà el setmanari al iman de la comunitat islàmica de Felanitx es deia que els xiïtes no accepten a Mahoma com el profeta. Al següent número es deia que hi havia hagut un error de transcripció però no s'explicava la diferència entre les dues grans sectes islàmiques. Cal un aclariment. Els sunnites defensen que ningú pot succeir a Mahoma i accepten els califes sols com a guardians del legat del profeta, en canvi els xiïtes creuen que Mahoma pensà en una direcció de la comunitat i nomenà successor al iman (guia) Alí, cosí i gendre seu, i sols reconeixen com a califes legítims als seus descendents. Els sunnites són la secta més nombrosa del Islam, estesa per Turquia i Aràbia, i confereixen a la sunna o tradició canònica dels dits i fets de Mahoma la mateixa autoritat que als dictats del Alcorà. Els xiïtes  es diferencien dels sunnites per l'existència d'un clergat i una jerarquia amb uns caps religiosos responsables dels distints geogràfics anomenats aiatol·làs, sols representen la dècima part dels musulmans, són nombrosos al Iran amb fortes minories a la Índia, Pakistan, Afganistan, Iemen i Irak, sumen 90 milions de fidels. 

                Vaig trobar molt interessants els "Comentaris a una entrevista" de Perplex al afirmar que cal traduir Al·là per Déu. Al meu llibre "Captius i renegats al segle XVII" (El Tall, 2014) es pot veure que els renegats relaten als inquisidors de Mallorca que quan renegaren, alçant el dit índex de la mà dreta, varen dir unes paraules en àrab: Ila, Ila Ala Mahamet her curra Ala que tradueixen com "Déu és i Déu serà i Mahamet és el seu missatger". Molts no entenien el que deien i desfiguraven les paraules àrabs i la seva traducció. Fins i tot n'hi ha un que pensa que l'expressió vol dir que Mahoma és la segona persona de la Santíssima Trinitat, i altre diu que Mahoma està al cel devora Crist. Joan Russo, sicilià, diu que va dir "le, le, lo, lo Mahomet truforlo" que tradueix per Déu és Déu i Mahoma el seu profeta. Pedro -Agustín Padilla va dir layla y lala Mahamet rosola" que tradueix per no hi ha més que un Déu. Miquel Garcia va dir "lei lai yl çala Mahamet racala li" que tradueix per sols Déu és un i Mahamet el seu profeta. Duarte López va dir "la hi, la la, Mahomet, lasu, la, la" que creu que vol dir que Mahoma és el déu més gran qui hi ha al cel. Juan Pérez va dir que Déu és un i Mahoma està al seu costat i Juan Ruiz que Mahoma està vora Nostre Senyor. Miquel Fornés, de ciutat, va dir "ley, la ley, la la Mahomet! que segons ell vol dir que cregui en Mahoma i no en la creu. Pedro Castriana, alemany, va dir "la y la sue, ylala Mahomet resur hi la la" que per ell vol dir " Déu vertader és ell sol i no altre Déu, i Mahoma és profeta enviat per Déu". Bartolomé Martínez de Castro va dir "la ila, la ila, laila Mahomet la surla" que vol dir que Déu és Déu i que no hi ha més Déu i que Mahoma és el seu profeta. No n'hi ha cap que anomeni Alà a Déu.

                                                                                                              Onofre Vaquer

Dia 3-12-2015 "Diario de Mallorca" publica aquest article:
http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/12/03/nova-planta/1075651.html
Tribuna

La Nova Planta

03.12.2015 | 02:11

La Nova Planta

Onofre Vaquer Bennàsar
Dia 28 de novembre es celebraren a Palma dos actes per recordar els 300 anys del decret de Nova Planta, un a l'Almudaina on els militars celebraren el tercer centenari de la Capitania General i altre al Consell on uns senyors no historiadors parlaren de les suposades conseqüències del decret. No crec que la data escollida fos l'adequada perquè el decret no és cap llei promulgada. El decret és un document reservat de treball, una espècie de projecte de llei, el de Mallorca és del 28-11-1715, però la promulgació es fa amb una reial cèdula del 16-3-1716. Si s'hagué de recordar una data seria la de la reial cèdula. Es diu que la Nova Planta parla de que s'implanta "por el derecho de conquista", això fou a València però aquesta expressió no consta ni al decret ni a la reial cèdula de Mallorca.

La Capitania General ja existia abans, era una de les funcions del virrei al que denominaven "lochtinent, governador e capità general". Era representant del rei, jutge suprem (presidia l'Audiència) i màxima autoritat militar. A partir de 1575 se'l sol denominar virrei i amb la Nova Planta capità general o comandant general amb les mateixes funcions que el virrei. El que canvia és la Reial Audiència que tindrà algunes atribucions de govern que abans tenien el Jurats de la ciutat i regne i el Gran i General Consell mentre que altres passen a l'Ajuntament de Palma. Es suprimeixen les lleis d'estrangeria: el rei podrà nomenar als seus vassalls per diferents càrrecs segons el mèrit de cadascú amb independència del lloc de naixement. Es pensa que la majoria de càrrecs no municipals serien ocupats per castellans. Entre els comandants generals n'hi hi haurà de territoris que no són de la Corona: flamencs, napolitans, milanesos, etc. Entre 1715 i 1808 un 26% dels capitans generals de Mallorca són estrangers: 25% de Flandes, 25% de França, 25% d'Amèrica, 12'5% d'Irlanda, 12'5% d'Àustria, varen estar 43 anys de 94, segons Tomeu Caimari. A la Mallorca del XVIII de 18 regents de la Audiència, sis són castellans i els altres de la Corona d'Aragó.

Com ha dit Albareda hi ha hagut una idealització de la situació anterior i Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica, cosa que no tothom ha sabut fer. Jordi Canal (autor de Història mínima de Catalunya) ha recordat que la societat actual no té res que veure amb la del 1714. Roberto Fernández (Premi Nacional d'Història) ha dit que la contaminació política ha ennigulat la veritat històrica. Alguns han dit que amb la Nova Planta desapareix el sistema pactista que hi havia entre el rei i el Gran i General Consell i fins i tot han parlat de pèrdua de sobirania. Això era a Catalunya no a Mallorca on tota la sobirania la tenia el rei i en molts d'aspectes l'exercia el virrei. No es podia importar blat sense llicència del rei. Com a representant del rei, el virrei promulgava disposicions en forma de pregons, aprovava ordinacions que li presentaven jurats i gremis, anomenava tutors d'orfes, autoritzava que els jurats dels pobles obrissin botigues per vendre blat als pobres o encarreguessin o redimissin censals (deute públic). A l'Arxiu del Regne a les sèries Súpliques de la cúria de Governació i Pressidals decrets es pot veure que les autoritats locals no tenien autonomia per res, sempre hi havia que demanar permís al virrei. Amb la Nova Planta els càrrecs municipals seran anomenats pel rei a ciutat o per l'Audiència als pobles, però això no ens ha de fer creure que el sistema anterior fou democràtic. Al principi els jurats i consellers, càrrecs anuals, anomenaven al seus successors, a mitjan segle XV s'implanta el sistema de sac i sort, els que estaven en el poder, cada tres anys, habilitaven als que consideraven que podien tenir càrrecs, escrivien els seus noms a uns "redolins" de pergamí que es posaven dins els sacs de cada ofici per esser extrets cada any per sorteig. No es podia habilitar jornalers ni persones que no sabien llegir i escriure, fet que excloïa la major part de la població. Per batle i per mostassaf s'extreien quatre noms perquè el rei n'elegís un. Els que realitzaven les insaculacions habilitaven "persones a ells molt conjuctas" preferint aquelles a altres més suficients. No qeren moltes les persones habilitades i els mateixos noms es repetien pels diferents càrrecs (batle, jurat, conseller, taxador...). A Felanitx, població de 4.000 habitants, el 1585 per tots els càrrecs sols s'habiliten 24 persones. Els habilitats per batle tenien una riquesa mitjana de 3.517 lliures quan la mitjana dels propietaris era de 460 i els habilitats per jurats de fora era de 3.753. De vegades el virrei anomenava algun jurat que no havia estat habilitat i a ciutat inspeccionava l'arca del regiment i treia o afegia "redolins". Quan l'arxiduc Carles arriba a Barcelona com a Carles III es compromet a no canviar les institucions però es reserva el dret a inspeccionar els sacs i modificar els noms. Ja ho havia fet Ferran el Catòlic a València.

La Nova Planta de Mallorca es redactà aviat i de forma poc clara. Durant tres anys es faran consultes de com s'ha d'aplicar. A un primer moment continuaren els Jurats i el Gran i General Consell. Fins el 12-8-1717 no s'anomenen els 20 regidors vitalicis de l'Ajuntament de Palma però degut a que no sabien quines havien de ser les seves competències no es constituí fins el 5-8-1718. Als pobles els regidors duraran dos anys. El 1718 s'estableix que el corregidor presidirà l'ajuntament de Palma. Una instrucció del 24-7-1717 separa les competències entre la Audiència i la Intendència que havia substituït a la Procuració Reial. A Eivissa es torbaren vuit anys en posà en pràctica la Nova Planta, mentre continuaren els jurats elegits per sorteig en època austriacista.

Alguns senyors que no son historiadors es multipliquen fent conferències i visites a polítics repetint mites i tòpics sobre la Nova Planta inventats al segle XIX i que fa anys els historiadors modernistes han desmuntat. Després de parlar de pèrdua de sobirania, ara parlen de la gran repressió que seguí a la guerra. Fou molt major la repressió de les Germanies. Cal conèixer la mentalitat de l'època on era molt greu jurar fidelitat a un rei (com s'havia fet a Felip V) i després acceptar-ne un altre. A l'Alguer tots els habitants foren venuts com esclaus per voler altre rei i el poble repoblat per catalans. A la guerra de successió les places que es rendien no eren saquejades i sortien i les tropes sortien amb les seves armes i banderes desplegades i no hi havia execucions després de la rendició. Acabada la Germania a Mallorca foren executades més de 200 persones i es condemnar a galeres a 45. Es va cremar Xàtiva (i també Manresa) però abans feren sortir la població, en canvi a les Germanies es cremà l'església de Pollença amb la gent dedins. Als austriacistes se'ls expropiava béns però després els recuperaren, a les Germanies s'expropià a 300 families i s'imposà multes (composicions) per valor de 113.288 lliures. A Catalunya, Rafel Casanova (convertit en heroi a finals del XIX) pogué exercir d'advocat, en canvi Joanot Colom després de sofrir tota casta de suplicis fou escorterat, la seva casa derruïda i el solar sembrat de sal.

* Doctor en Història

COLOM

Miércoles, 04 noviembre 2015

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

• Opinión

Tribuna

Colom

Onofre Vaquer *

Dia 22-X aquest diari publicava una carta de Francesc Domènech on parlava del llinatge Colom i considerava, com feu Ulloa el 1928, que aquest era el llinatge del descobridor d'Amèrica. Cal dir que abans de ser llinatge Colom i Colombo foren noms, per Sant Columbano, el monjo irlandès fundador del monestir de Bobio al nord d'Itàlia. El personatge al que tots els historiadors consideram el descobridor d'Amèrica es deia Cristoforo di Colombo, en llatí Columbo. El di indica que originàriament era un patronímic, el nom del pare, no un llinatge. A Toscana i a Venècia encara al segle XVI molta gent no tenia llinatge i empraven el patronímic. A l'arxiu de Florència vaig documentar el 1427 a un Colombo di Mateo (Colombo fill de Mateo) que tenia un fill anomenat Domenico i que per tant es diria Domenico di Colombo. El patronímic també era emprat pels jueus, així Cresques Abraham (no Abraham Cresques com diuen molts de divulgadors) vol dir Cresques fill d'Abraham, un germà es deia Struch Abraham, el fill es deia Jafudà Cresques (fill de Cresques).

Però a Gènova al XV la gent ja tenia llinatge i el di indicaria un patronímic originari que hauria passat a llinatge. Els emigrants traduïen el nom al idioma del lloc d'arribada, també si aquest ja s'havia convertit en llinatge, així un Colombo es transformava en Colom a tota la Corona d'Aragó, Irlanda, Escòcia i França. El nom en irlandès i gaèlic era Colum i també Columban. Als segles XIII i XIV els Colom eren una de les famílies més important de Bordeus. Tomàs Colomb de París, descendent de Bordeus, a través d'anàlisis d'ADN, ha establert la identitat entre Colom, Colomb, Malcon, Maccolom i Mccalum. Als plets colombins dona Francisca Colón, diu que Colombo y Colom es un mismo nombre, apellido y linaje i don Baltasar Colombo diu que al seu llinatge en España llaman Colom.

El 1479 es documenta a València a Bartholomeus Colom, genoenssis nunc residens Valencie. com aprenent de teixidor de domassos. Un Colombo genovès a València es diu Colom. Els anàlisis d'ADN realitzats per José Antonio Lorente (U. Granada) analitzats pel Dr. Francesc Calafell (U. Pompeu Fabra) que els Colom de països de parla catalana es poden agrupar en clústers, en el que tots els homes tenen un ancestre masculí comú. En canvi, amb els Colombo italians no s'han pogut fer clústers, tots són diferents degut a que Colombo durant molt temps fou nom i no llinatge. De vegades es documenta la forma Columbano, així el 1454 la nau del genovès Francisco Columbano carregava pedra a Portocolom pel Castelnovo de Nàpols.

A Mallorca el llinatge Colom quan s'escriu en llatí passa a ser Colombi o Columbi i a Itàlia passa a ser Colombo. Al Palachio Vechio de Florència a un glubus terrestre d'Egnazio Danti del 1567 veiem que Porto Colom passa a ser Porto Colombo. Llinatge distint és el Columnis, que jo vaig considerar que podria donar Colom com un pisanis donava pisà (Pizà), havent documentat a Mallorca el 1449 a Bartomeu Columpni, mercader genovès, i a Leonardus de Columnis, mercader genovès, el 1466, però a l'arxiu de Gènova vaig comprovar que el Columnis llatí correspon al Colonna.

* Doctor en Història

Miquel Ballester al Diario de Mallorca

Escrit dia 20-10-2015 al facebook

Ahir i avui he estat a Palma. Com diria en Maties Vallès "miles de personas me paran por la calle" i demanen que es contesti a Gabriel Verd. Avui al "Diario de Mallorca" hi la resposta amb l'article "Miquel Ballester" que és idéntic al que vaig publicar divendres passat al setmanari Felanitx. Com a novetat el meu article d'avui a l'edició digital sols el poden llegir els subscriptors. En Nito Verdera me diu que a Eivissa "Diario de Mallorca" no es pot comprar en paper i no es pot llegir l'edició digital sense ser subscriptor.

Principio del formulario

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/10/20/miquel-ballester/1064079.html

MIQUEL BALLESTER, l'amic de Colom

El setmanari Felanitx del divendres 16 publica:

MIQUEL BALLESTER

per Onofre Vaquer

            El setmanari de dia 9 publicava un escrit titulat "Gabriel Verd aporta nous documents per insistir en la mallorquinitat de Cristòfol Colón". D'entrada cal dir que l'amic Gabriel Verd mai ha aportat cap document perquè mai ha fet feina d'arxiu. Ell és un propagandista de la tesi de Joan Cerdà que considerava que Colom era fill del príncep de Viana i tot el que diu ho ha tret de llibres sense citar els autors. Dita tesi no es sustenta en cap document. Cerdà citava un biògraf que parlava d'una carta al governador de Mallorca on el príncep deia que havia deixat embarassada una tal Margarita, Nito Verdera publicà la carta i resulta que anava dirigida al governador de Sicília i datada a Mallorca.

            La identificació de Miquel Ballester, amic de Cristòfol Colom, amb un fill de Joan Ballester, secretari reial, la va fer Alfonso Enseñat de Villalonga sense aportar cap document que els relacioni a un article al núm. 60 (2004) del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, d'on Verd treu tot el que diu sobre Ballester. Ensenyat és un enginyer mallorquí resident a Madrid que primer considerà que Cristòfol Colom era fill del mercader mallorquí Antoni Colom, havia documentat un fill Bartomeu que suposava que era el germà del Descobridor. El Dr. Joan Miralles i jo, a un congrés a Eivissa l'any 1992, li férem veure que això era impossible perquè el teníem documentat a Mallorca quan el germà del Descobridor era a Amèrica. Després veient que no es podia negar que Colom era genovès es despenjà amb una teoria que considera al Descobridor fill de Domenico Salvago, olim Scotto, que canvià 8 vegades de llinatge però no aporta documents que avalin els canvis. D'una col·lecció de documents publicada per Bofarull agafa Enseñat que Joan Ballester estava casat amb Francina Taranau.

            El Miquel Ballester que anà amb Colom al segon viatge i fou alcaid de la Concepció havia nascut a Tarragona segons el pare Las Casas que afegeix "y bien parece que era catalán, porque hablaba imperfectamente". Enric Vallhonrat ha publicat "Miquel Ballester, l'amic tarragoní de Cristòfol Colom". Enseñat no nega que hagués nat a Tarragona però creu que els pares hi estarien de pas i que després anirien a Manacor.

            Tinc moltes notes dels Ballesters de Manacor extretes dels arxius. Hem podem veure algunes. El 1463 Joan Ballester de Manacor era ambaixador de la Part Forana (ARM, P. 2518, f. 37 v.). El 1469 Joan Ballester, secretari reial, era síndic de la Part Forana (ARM, LR-72, f. 84). El 1470 el rei concedia a Joan Ballester, notari, el feu que fou de Ramon Llull a la parròquia de Manacor i Bellver (ACA, Cancelleria 3.430, f. 66 v.) i el 1473 enviava una carta al virrei de Mallorca on parlava de "Lo amat secretari nostre en Joan Ballester, síndich a nostre maiestat remés per la part forana (f. 148 v.). El 1474 Joan Ballester, secretari del senyor rei, casa amb Antonina Ballester (ARM, P. 2591, f. 19) i el 1476 era procurador de Llucià Coromines, físic (P. 2591, f. 60 v.). El 1483 Miquel Ballester comprava una possessió a Manacor (ARM, P. 2590, f. 98 v.). El 1491 Joan Ballester era mort i la filla Antonina demanava la legitima al germà Miquel fent d'arbitre l'altre germà Gabriel (P. 2591, f. 24). El 18-1-1495 Miquel Ballester i muller Francina, de Manacor, col·locaven en matrimoni la seva filla Montserrada, donzella, amb Sbert de Togores, amb dot de 1.000 lliures (ARM, P. 2591, f. 29). A aquest data el Miquel Ballester amic de Colom era a La Española i el fill de Joan Ballester era a Manacor. El 28-10-1510, Francina, viuda del magnífic Miquel Ballester, fa testament i anomena marmessors a la filla Montserrada (vda. del mag. Umbert de Togores, donzell) i al nét Joan Miquel Ballester, àlies de Togores, el qual al seu testament del 15-7-1512 diu que vol esser enterrat al túmul del padrí Miquel Ballester (P., Ll-27: 14-15). Sembla que el Miquel Ballester de Manacor no va sortir mai de Mallorca, el 1486 Joan Dusay, doctor en dret, demanava que no fos citat fora regne, a instàncies de l'abat de la Real, al·legant un privilegi pel que els habitadors del regne no podien ser compel·lits a eixir  fora del Regne per defensar llur justícia (ARM, AH, S-40, f. 29-30 v.).

            Altre Miquel Ballester si sortí de l'illa. El 14-6-1493 feia testament Eulàlia, muller de Miquel Ballester, mercader, absent del regne (ARM, P., M-654, f. 131). El solleric Miquel Ballester, que fou catedràtic de física a Madrid, afirmava que descendia del Miquel Ballester amic de Colom, que tornà d'Amèrica i comprà la finca el Port a Sóller. Deia que tenia documents però no me les va voler mostrar.

            Les propietats dels Ballester de Manacor han estat estudiades per Gabriel Jover i Jerònia Pons al llibre "Possessions, renda de la terra i treball assalariat" (2012). Joan Ballester casà el 1429 amb Montserrada (que morí el 1453) i després amb Antonina de Pachs. Miquel Ballester casà el 1453 amb Francina Balaguer. Al XVII els seus descendents seran comtes d'Aiamans.

           

DESMUNTANT MITES

Dia 4 de setembre el diari "Última Hora" me va publicar un article ("La introducció del català a Mallorca") que fou contestat per un empresari dia 14 ("Consideracions geopolítiques a n'Onofre Vaquer"). Vaig enviar una réplica, no l'han publicada i m'han dit que no la publicaran perquè tenen poc espai per cultura. L'article de réplica era aquest:
DESMUNTANT MITES
per Onofre Vaquer
Doctor en Història
    Dia 14 aquest diari publicava un article d'un empresari contestant al meu de dia 4. M'atribueix afirmacions que no he fet i que creu que jo vull fer derivar de l'exposició d'uns fets històrics que exposava, com que inexorablement el castellà s'havia d'imposar de forma natural. Jo el que he fet ha estat combatre mites i tòpics que molta gent creu i que no tenen fonament com que la Nova Planta imposà el castellà. Al segle XIX es formaren els mites espanyolistes després de crear l'estat espanyol el 1835 i més tard sorgiren alguns mites catalanistes. La crítica històrica ha desmuntat aquests mites però persones que no són historiador encara els escampen. Amb motiu del tricentenari s'han publicat algunes obres, tant espanyolistes com catalanistes, que insisteixen en les simplificacions en lloc dels matisos. Josep Fontana ha dit que hem de ser capaços de distingir la nostra postura com a ciutadans de la nostra aptitud científica. A l'historiador Joaquim Coll li preocupa que hi hagi un abús polític-ideològic i que per l'efervescència nacionalista del moment s'insisteixi en les simplificacions en lloc dels matisos. Joaquim Albareda, el que més ha estudiat la Guerra de Successió, ha dit que en la commemoració oficial del tricentenari ha primat l'agenda política i hi ha hagut una idealització de la situació anterior, i que cal fugir del anacronisme de projectar concepcions i vivències recents sobre un passat llunyà i idealitzat sobre la realitat present, massa sovint s'ha idealitzat des d'angles d'idealització i de mitificació. 
    L'article de l'empresari traspua els mites d'un discurs pamfletari, que no es basa en documentació arxivística, que interpreta la Guerra de Successió en termes de Castella contra Catalunya, lo qual, en paraules de García Cárcel, és fals i maniqueu. No és cert que Castella subjugui a Catalunya. Qui no ho tingui clar pot llegir els llibres "Cataluña y el absolutismo borbónico" de Roberto Fernández (rector la Universitat de Lleida), "Cataluña y España. Historia de una Pasión" d'Henry Kamen i "Entre Marte y Astrea. La Corona de Aragón en el siglo XVIII" d'Enrique Giménez (Universitat d'Alacant). És un error considerar que l'estat espanyol va existir abans del segle XIX, abans existia la monarquia hispànica amb diferents regnes amb lleis diferents i sistemes fiscals diferents. Sols a València s'imposaren les lleis castellanes però no a Catalunya ni a Mallorca. No hi ha centralització amb la Nova Planta, hi ha homogeneïtzació de institucions però cada regne, excepte València, segueix amb les seves lleis. És un tòpic considera que sols quedà el dret civil (això fou el 1889). La Nova Planta de Mallorca especifica que en tot lo no comprés s'aplicaran "todas las Reales Pragmáticas y Privilegios con que antiguamente se governava ese reyno".  El 10-9-1725 els regidors de Palma escriuen una carta al rei en que sol•liciten que a l'Audiència hi hagi magistrats de l'Antic Regne de Mallorca "por conservar Mallorca el antiguo derecho civil, penal, procesal y mercantil que no fue abolido en 1716". A Catalunya la Nova Planta estableix al article 42 "En tot el que no estigui en els capítols precedents... s'observen les Constitucions que abans hi havia a Catalunya, entenent-se que són de nou establertes". Els anys 1833-1836 es crea l'estat espanyol centralitzat i després la nació espanyola (segons Benet Anderson una nació és una comunitat imaginada), la història espanyolista (obra de Modesto Lafuente i Cánovas del Castillo) i es pitja l'accelerador per imposar el castellà. Si mirau el famós llibre "La persecució política de la llengua catalana", escrita per un senador socialista (Ferrer i Gironès) a la biblioteca del senat, voreu que la majoria de disposicions contra la nostra llengua són del segle XIX.   

"Diario de Mallorca" el 29-9-2015 me publica un article:

http://www.diariodemallorca.es/opinion/2015/09/29/espanya-nacio/1058651.html

Tribuna

Espanya una nació?

29.09.2015 | 02:45

Espanya una nació?

Onofre Vaquer Bennàsar (*)
Dia 24 Vivian Santisteban publicava a aquest diari un article on afirmava que Espanya era una nació fa més de 400 anys. Discrepo de les opinions que consideren que Espanya és una nació com a mínim des dels Reis Catòlics, per Esperanza Aguirre de fa tres mil anys, o de les que consideren que Catalunya és una nació des de fa mil anys. El que entenem avui per nació és un concepte del segle XIX. Abans del XIX ningú va dir mai que Espanya era una nació. Baltasar Gracián deia el 1640 que "en la monarquía de España las províncias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias".
A l´Edat Mitjana i Moderna el terme nació s´emprava per designar una comunitat d´estrangers amb un origen comú. Es parla de nació de gitanos, nació hebrea, no volien construir una estructura política pròpia. Nació era ètnia, conjunt individus que comparteixen la creença subjectiva en una ascendència comuna És el cas dels jueus i malgrat la condició de jueu la transmeten les mares, els anàlisis d´ADN revelen que a Europa les dones dels jueus tenen orígens diversos, haurien emigrat els homes i casat amb dones del lloc d´arribada. A Cadis un diputat diu que a Amèrica hi ha tres nacions: blancs, indis i negres. A l´Edat Mitjana els mallorquins deien que eren de nació catalana. Un habitador d´una illa grega que pertanyia a l´imperi turc diu que és venecià, l´illa havia estat de Venècia però ja no ho era.
A partir de la revolució francesa la nació és el conjunt de ciutadans depositaris de la sobirania. La nació fou una creació de la revolució liberal enfront dels trons absolutistes. Un versos absolutistes del 1823 deien: "Fent la nació sobirana, al rei vares captivar", per això la gent de dretes cridava "abajo la nación, viva la Inquisición". Pels absolutistes el nacionalisme era equivalent a ateisme. Donoso Cortés (1848) demana una dictadura catòlica, considera el nacionalisme una teologia satànica. Pels carlistes la pàtria té un significat contrari al de nació, la pàtria és el conjunt de tradicions, lleis i creences típiques de l´Antic Règim, ja no és sols la terra dels pares. A finals del XIX els conservadors es faran nacionalistes i Menéndez Pelayo construeix una versió catòlica conservadora dels nacionalisme, Espanya fou nació catòlica, martillo de herejes, luz de Trento.
Des del segle XIX s´entén per nació una comunitat humana dotada d´una unitat cultural: una mateixa procedència ètnica, d´història, religiosa, idiomàtica i de costums, el feixisme afegeix un comú destí nacional que per Espanya seria l´expansió i defensa del catolicisme. Herder considera que les nacions són creacions de la divinitat. Per Benedict Anderson és una comunitat imaginada pels que defensen un projecte polític partint de materials preexistents. Els nacionalismes creen les nacions i el que Hobsbawm anomena "l´invent de la tradició", afegint que un gran nombre de costums, creences i pràctiques arrelades en la vida de les societats modernes i que es declaren antigues, de fet tenen un origen recent. Per ell, les nacions es veuen obligades a inventar-se una història pròpia, cercant en el passat les preocupacions del present. Les histories nacionals per escolars han inclòs discursos polítics amb una càrrega d´intencionalitat. La construcció de la identitat espanyola, tal com l´entén el nacionalisme espanyolista, fou obra de Modesto Lafuente i de Cánovas del Castillo a la segona meitat del XIX. L´història nacionalista de Catalunya fou obra d´Antoni i Pròsper de Bofarull i de Víctor Balaguer.
¿Què va ser primer l´Estat o la nació? En el cas d´Espanya primer va ser l´Estat creat a partir de les Corts de Cadis que no fou acabat fins el 1837. No hi ha Estat espanyol ni amb els Reis Catòlics ni amb Felip V, hi ha la monarquia hispànica. Fins el 1835 no existeix Espanya en termes polítics, abans Espanya era un terme geogràfic, la península ibèrica. Al XIX pels nacionalistes catalans la nació era Espanya i la pàtria Catalunya, l´Espanya-nació era l´ideal de la burgesia catalana interessada en el mercat nacional espanyol dins un règim proteccionista. Prat de la Riba és el primer que diu que Catalunya és una nació. El 1905 Sanper i Miquel publica Fin de la nación catalana on diu que el 1714 morí un Estat, no el poble i que un poble viu mentre la llengua viu. I això que la llengua pròpia no fou una preocupació dels nacionalistes catalans fins el segle XX com me reconeixia el professor Alcoberro. He posat de relleu que els austriacistes catalans consideraven que el castellà havia de ser la llengua de cultura. He tractat aquests tòpics que circulen tant al meu llibre Mites i tòpics de la història d´Espanya i de Mallorca (2010) com a alguns articles a aquest diari.
Nel Martí diu que el nacionalisme català s´equivoca quan afirma que Espanya no és una nació i sí un Estat, Espanya és una nació perquè molts ciutadans ho creuen. El mateix podríem dir de Catalunya. N´hi ha que afirmen que Espanya és una nació de nacions. Una nació no té perquè ser un Estat, hi ha Estats plurinacionals i nacions dividides en varis Estats. No entenc la oposició a que es pugui considerar a Catalunya una nació si molts de catalans ho consideren, el que no significa que hagi de ser necessariament un Estat independent.
(*) Doctor en Història