BAUZÁ I LES LLENGUES

El president Bauzá digué en campanya electoral que cercaria un us equilibrat de llengües i que a les escoles no hi hauria llibres en català sinó en mallorquí, menorquí, eivissencs i formenterenc. El decret anomenat TIL (Tractament Integrat de Llengües) vol imposar a les escoles un equilibri entre anglès, castellà i català fent reculat les classes que s'imparteixen en català. Si el Govern fou coherent amb el que diu hauria de fer un decret en que imposes a les sales de cinema l'obligació d oferir una tercera de les pel·lícules en català, una tercera part en anglès i una tercera en castellà (ara quasi totes es projecten en castellà), i també obligar als diaris a publicar una tercera part dels seus continguts en cada una de les llengües esmentades. També hauria d'exigir als funcionaris saber les tres llengües i sol exigeix el castellà. Si no ho fa no és coherent i mostra el llautó, l'únic que vol es arraconar més el català. Si fora de les aules el català està poc present és necessari que hi estigui dins d'elles per evitar la seva desaparició. Si desapareix el català després desapareixerà el castellà, tot es farà en anglès i qui sap si a un futur voldran que tot es faci en xinès. Voler que a primer d'ESO es facin les classes en anglès és un greu error pedagògic, els que s'han inventat això no han donat mai classes a ESO, no han vist un alumnat que no vol aprendre res i que és incapaç de seguir una classe en anglès. Hi ha instituts que tenen grups que fan algunes assignatures en anglès, però es fa amb alumnes d'un major nivell i motivats, no es pot fer amb tots els alumnes. El voler editar els llibres de text en les diferents modalitats és un doi tan gros que ho han rebutjat les mateixes editorials.

                         Onofre Vaquer       
Publicat a Diario de Mallorca a finals d'agost de 2013

ÁGUILA ROJA I LA INQUISICIÓ

Onofre Vaquer

            El transfons històric de moltes pel·lícules o sèries de televisió són una tergiversació de la història. Un cas és la sèrie Àguila Roja on no hi ha res que s'assembli al transfons històric. Una carta la signa Felip IV quan mai es feia així sinó que els documents començaven Felipe rey de Castilla, de León, de
Aragón, de Valencia, de Mallorca ... i acababa Yo el Rey. A un capítol s'havia de cremar una dona per una acusació anònima de bruixeria i sense judici un comissari reial decideix executar-la. Els comissaris no tenien el poder que apareix a la sèrie. La bruixeria era matèria reservada de la Inquisició i aquesta no admetia denúncies anònimes. Si bé l’acusat no coneixia els acusadors, el tribunal no admetia denúncies anònimes, els acusadors havien de ser més d’un, eren interrogats pels inquisidors i si acusaven falsament eren castigats. Els inquisidors demanaven a l’acusat qui eren els seus enemics i si coincidien amb els acusadors deixaven l’acusat en llibertat.

   Al segle XVI o XVII a Alemanya[1] o a Anglaterra cremaven més bruixes en un any que la Inquisició espanyola en tota la seva història. Hi havia dones que s’autoacusaven d’aparicions del dimoni i els inquisidors ho consideraven fruit de desvariegis i no actuaven, com és el cas de Casilda Pabanes on el tribunal de Valladolid comprovà que havia tingut febres l’època en que deia que li havia aparegut el dimoni. El 1691 la Inquisició de Mallorca processa a una viuda de 57 anys que declarava que li havia aparegut el dimoni, pedidole el alma se la havía dado... llevándola por el aire a donde quería, havia tingut acte carnal amb ella i l’havia aportat volant a una vall on hi havia molts de dimonis amb dones on adoraven a Lucifer que estava en forma de chivato negre, però els inquisidors no s’ho creien, consideraven la bruixeria un delicte il·lusori i impossible. El Sant Ofici era un tribunal que jutjava pensaments i no fets ni pecats. A la sèrie l'inquisidor diu vas a morir por tus pecados quan la Inquisició no jutjava pecats, estava per defensar l'ortodòxia de la fe. Si un deia que la fornicació no era pecat era jutjat per dir-ho, però si fornicava no. El que es jutgessin les idees i no els fets és rebutjat per l’home modern que considera que el pensamiento no delinque com es diu a una pel·lícula de Buñuel. Hi ha mites sobre els procediments, començant sobre els suposats turments. Cal dir que a la majoria de processos no hi ha turment, aquest s’aplicava sols quan els inquisidors creien que l’acusat mentia després d’analitzar el que deien els acusadors. La tortura s’aplicava als tribunals civils i eclesiàstics fins al segle XIX, però no és com a les pel·lícules on els cremen amb ferros roents. El turment no podia lesionar l’acusat ni posar en perill la seva vida. La Inquisició sols aplicava 3 tipus de turments: 1) la toca, on posaven un pedaç dins la boca de l’acusat i li tiraven aigua sense poder-lo ofegar del tot, 2) el poltre, on a l’acusat tombat li estrenyien un braç o una cama amb una corda fina, 3) l’estrep, es penjava a l’acusat fermat amb una corda per davall els braços i se’l pujava amb una corriola, es fermava la corda i s’amollava caient sense pegar en terra, era un espècie de puenting. Allò que es declarava baix turment s’havia de ratificar després o no era vàlid, si bé hi podia haver tres sessions de turment. A moltes pel·lícules hem vist que cremaven als acusats amb ferros calents, això no s'ha fet mai ni a la Inquisició ni a tribunal reials.

A Águila Roja vérem que el rei envià una carta a l'inquisidor perquè alliberés a un reu. El Sant Ofici era un tribunal reial, el rei anomenava l'Inquisidor Reial, però poques vegades hi intervenia. Ferran el Catòlic salvà a Lluís de Santàngel dels inquisidors.     

---

[1] A Alemanya al XVIII es cremaven bruixes a milenars, la darrera el 1793.

IMMIGRANTS AL XVII

IMMIGRANTS AL XVII

Estam investigant els immigrants a Mallorca a la primera meitat del segle XVII. La investigació està en curs, sols hem vist, de moment, 30 anys de concessos. La principal font són els concessos matrimonials o llicències per casar-se que es troben a l’Arxiu Diocesà, que podem completar amb els llibres de matrimonis i protocols notarials. Quan un immigrant es volia casar ell i altres testimonis, de la seva terra o d’allà on havia viscut, havien de provar que era fadrí o viudo. La font no sols ens dona la procedència, llinatges i professions dels immigrants, sinó que també ens relata els itineraris que seguien, els diversos llocs on havien viscut i les feines que havien fet. No era estrany que atlots de 12 anys se’n anessin de casa seva, no sols com a mossos a vaixells. Hem trobat un irlandès que als 12 anys emigra a Sevilla on s’enrola com a soldat, serví al rei 6 anys i després l’encaptivaren i va estar 6 anys a Alger captiu, després vingué a Mallorca i es casà. La immensa majoria dels immigrants són mariners i es casen a ciutat, mols pocs van als pobles. Per 1079 immigrants que van a Palma sols 55 van a pobles de la Part Forana. Dels que coneixem la procedència 305 venen de França, sobretot mariners de Provença, 302 de Catalunya, 99 de València, 91 de Gènova, 79 de Menorca, 77 de Castella, 47 d’Eivissa, 44 de Savoia, 30 de Sicília... De 401 immigrants no coneixem la professió, encara que molts serien mariners, 413 són mariners, 58 patrons, 57 criats i criades. Sols hi ha 10 conradors, no és estrany a un moment en que mallorquins emigren per conrar terres a Sardenya i al País Valencià, on ocupen les terres que han deixat els moriscos expulsats. Hi ha molt poques dones, senyores i criades. Els criats solen venir amb els seus senyors (virreis, oïdors de l’Audiència, nobles). Alguns immigrants havien estat captius al Nord d’Àfrica, al redimir-se o fugir havien arribat a Mallorca i es casen. Una dona de Madeira al quedar-se viuda s’embarca per Canàries, la nau és capturada i ella es portada a Alger captiva, allà es compromet amb un captiu en que en arribar a terra de cristians es casarien, al alliberar-se arriben a Mallorca i es casen.   

Sols hem trobat 4 immigrants que es casen a Felanitx i llevat d’un no tenim constància de que s’hi quedessin. El que es va quedà era Jaume Custurer, fill de Sebastià i de Joana, natural de Borgonya (França), que el 4-10-1644 casava amb Antonina Manresa, filla de Gabriel, i l’any següent tenien un fill, Sebastià. La dona morí el 8-11-1645 i el 24-1-1646 es tornava casar amb Eulàlia, viuda, filla de Bartomeu Oliver.

El 15-3-1603, sol·licitava llicència per casar, Joan Felip de 23 o 24 anys, fill de Joan Alvarado, pagès, de Gandia (València), havia vingut a Mallorca feia un mes i mig. Declaren que és fadrí Francisco Martines, de nació d’Egipte (sic, gitano), casat i domiciliat a Mallorca, i Francesc M. de València. Havia de casar a Felanitx amb Caterina, filla de Joan Bertran de Binissalem.

El 19-5-1604, José Àngel Ximenis, de nació d’Egipte (gitano), diu que la dona morí a Càller. Francesc Martines, de nació d’Egipte, el coneix i diu que estava casat amb Maria Graciana que morí a Sardenya. Elisabet Dies, vda. de Joan de la Calle, de nació d’Egipte, diu que sap que és viudo perquè la muller morí quan ella era a Càller, i vingué a Mallorca amb una companyia. Casarà amb Caterina, f. de Joan Coperan (?) a Felanitx. Als gitanos se’ls denominava de nació d’Egipte. Hi havia altres gitanos a Felanitx, el 12-1-1598 batiaven a Francina, filla de Francisco Fustamante, gitano, i als processos inquisitorials trobam gitanes nascudes a Felanitx.

Francisco Perera, natural de Bilbau (corona de Castella) el 7-2-1644, casava a Felanitx amb Joana Orell.

            Les informacions que hem recopilat les penjarem a la nostra pàgina web www.llinatgesdemallorca.com, on tenim penjat, entre altres, els agermanats de Felanitx i els propietaris felanitxers del segles XVI i XVII.

                                                                       Onofre Vaquer

(Publicat al setmanari "Felanitx" el 21-12-2012)

L'ADN DE CRISTÒFOL COLOM

L’ADN DE CRISTÒFOL COLOM

                                       Onofre Vaquer

            Diumenge 23 de desembre La Almudaina publicava un article on Carlos de la Concha diu que té documentació del plet colombí del mayorazgo, sense fer al·lusió a d’abundant documentació que sobre dit plet hi ha a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid. A dit plet s’afirma que el pare del Descobridor es deia Doménico, cosa que també diuen els cronistes Gonzalo Fernández de Oviedo (que conegué al Descobridor i fou patge reial junt amb els seus fills) i Esteban de Garibay. També ho afirma un document del Banc de Sant Giorgio publicat per Aldo Agosto, del que no vaig poder veure l’original a l’arxiu de Gènova per no estar al lligall original. L’article afirma que Colón va voler amagar als reis que fou corsari al servei de Renat d’Anjou, però això ho sabem per una carta del mateix Colón als reis, no ho va amagar.

            Al parlar de l’ADN treu l’informació d’un article d’Alfonso Ensenyat de Villalonga, un enginyer mallorquí jubilat que viu a Madrid que no té formació d’historiador ni és genetista. Fa anys defensava que el Descobridor era fill del mercader mallorquí Antoni Colom, l’any 1992 a un congrés internacional colombí celebrat a Eivissa, el Dr. Joan Miralles i jo li varem fer veure que la seva tesis era impossible ja que documentava a ciutat a Bartomeu Colom quan el germà del Descobridor era a Amèrica. Després canvià la seva tesi, admeté que el Descobridor era genovès però que al néixer es deia Pedro Scotto. Ensenyat sols diu dels anàlisis d’ADN que no s’ha trobat relació entre les persones que porten el llinatge Colom o Colombo i les restes de Sevilla d’Hernando (el fill) i Diego (el germà), per així reafirmar que Colom o Colombo no seria el llinatge del Descobridor.

            José Antonio Llorente director del projecte d’identificació genètica de Colón y de su família, feu públic que les restes de Diego, Cristóbal i Hernando denoten que eren parents. A una conferència que donà a l’Arxiu de la Corona d’Aragó digué que els catalans Colom i els italians Colombo tenien un haplotip similar. El Dr. Francesc Calafell, de la Universitat Pompeu Fabra, va repescar les dades enviades a Granada dels Coloms catalans i dels Colombo italians i arribà a conclusions diferents (conferència al Centre d’Estudis Colombins el 27-9-2011). Els Coloms dels Països Catalans es poden agrupar en diversos grups familiars, denominats clústers, en que tots els homes tenen un ancestre mascle comú. Tots els Colom de Mallorca tenen característiques semblants als del Rosselló, la Garrotxa o Dénia. Si Cristòfol Colom tingués el mateix haplotip se sabria l’origen geogràfic, si bé l’haplotip R1b acull 2/3 de les mostres preses tant italianes com catalanes i si aquest fos el de l’Almirant no ens diria res. A Itàlia no s’han pogut fer clústers, tots els Colombo italians són diferents. S’ha dit que a Llombardia als expòsits se’ls posaria el llinatge Colombo, però s’oblida que Colombo abans que llinatge era nom, que als països de parla catalana, a França i a Irlanda era Colom, per Sant Columbà o Columbano, el monjo irlandès fundador del monestir de Bobio, al nord d’Itàlia. A Itàlia els llinatges es formaren molt més tard que entre nosaltres, s’emprava el patronímic, el nom del pare en lloc de llinatge amb un di al davant, a Venècia i Toscana encara ho feien al segle XVI. El Descobridor es deia Cristoforo di Colombo, que si bé ja és llinatge denota un origen patronímic.     

            Llorente no ha desvelat l’haplotip de la família del Descobridor. El Consell Insular de Mallorca li atorgà una subvenció de 60.000 euros, 10 milions de la antigues pessetes, per contribuir als anàlisis d’ADN per esbrinar l’origen de Colón. No ha enviat res al Consell i se li hauria d’exigir que ens enviï l’haplotip de la família del Descobridor. Això ens permetria comparar-lo amb els dels jueus, que es coneixen perfectament en tots els seus grups. A Mallorca Antònia Picornell i Misericòrdia Ramon de la UIB analitzaren l’ADN dels xuetes. Els Colom de Dénia tenen l’haplotip J1 que el porten jueus sefardites. S’ha escrit molt sobre si el Descobridor era jueu o no. Vaig tractar el tema a un article de la revista Segell (núm. 3) i proposava comparar els anàlisis d’ADN dels Colón amb els haplotips dels jueus.    

(Enviat a Tribuna de Diario de mallorca)

DOMICILI FISCAL

Les empreses de lloguer de cotxes amenaçen al Govern en translladar el seu domicili fiscal a una altra comunitat autònoma si no es suprimeix la nova taxa sobre els cotxes llogats. El Govern perdria molts d'ingressos. Si Catalunya s'independitzat i moltes empreses canviassin el seu domicili fiscal no surtirien els comptes que fan els soberanistes. La Comunitat Autònoma de Madrid és la que aporta mé...s en relació al que rep, ¿perqué?, perque empreses que treballen a diverses comunitats tenen el seu domicili fiscal a Madrid, el mateix passa a Catalunya i a les Iles Balears passa amb cadenes hoteleres. Caldria armonitzar la fiscalitat a tota Europa i recordar el vell principi socialista de que cadascú ha d'aportar segons les seves possibilitats i ha de rebre segons les seves necessitats.

COLOM

Al Diario de Mallorca del 16-10-2012, Francesc Domènec insisteix amb els tòpics sobre la catalanitat de Cristòfol Colom derivats dels escrits d’Ulloa i de la imaginació d’aficionats que fabriquen teories sense cap document. Colom i Colombo abans que llinatge era nom, per sant Columbà. El descobridor es deia Cristòforo di Colombo (patronímic) i era genovès com ha estat demostrat  per molts de documents i admès per tota la comunitat científica d’historiadors, els que defensen altres hipòtesis no són historiadors. Podeu veure els articles que vaig publicar a Tribuna d’aquest diari al meu blog (www.onofrevaquer.bogspot.com). Verdera, a Cristóbal Colón, catalanoparlante, retreu que alguns filòlegs que han estudiat el llenguatge colombí no l’hagin comparat amb el català, però ell no ho fa amb el provençal, llengua molt pareguda al català, i reconeix que molt de termes que considera catalans també són castellans però considera que Colom fou el primer que els emprà, el que és molt discutible. Diu Domènec que Hernando, el fill de Colom, amagà l’origen del seu pare obviant que al seu testament diu que el seu pare era genovès.

ESPAÑOLIZAR

¿Què volia dir el ministre Werth quan parlava d’espanyolitzar  els nins catalans?. Pel ministre Ruiz Gallardón que se’ls escolaritzi en castellà si ho demanen els pares. ¿I si els pares demanen que els escolaritzin en búlgar, àrab o xinès, per ser aquesta la llengua materna?. J.F. Conrado de Vilallonga (Diario de Mallorca 16-10-2012) deia que espanyolitzar seria ensenyar als castellans que a Espanya hi ha altres llengües que cal respectar i que discriminar amb el tren, comparant Mallorca amb Galícia, no és espanyolitzar. Pel ministre Fernández Díaz espanyolitzar seria ensenyar la història d’Espanya a Catalunya i als País Basc, ja que segons ell s’ensenya una història nacionalista inventada que no fomenta l’esperit nacional espanyol. Fa uns anys Esperanza Aguirre brindava perquè es torni ensenyar la verdadera historia de Espanya, que en realitat és una història inventada al segle XIX, després de la creació de l’estat espanyol, per la que Espanya és una realitat molt antiga quan no existia abans del XIX, abans existia la monarquia hispànica, on un rei regnava a diversos reines. També al XIX es crearen mites i tòpics a històries de Catalunya i del País Basc. Ho he denunciat al meu llibre Mites i tòpics de la història de Espanya i de Mallorca. El que existeixin aquests històrics plenes de tòpics i llegendes no vol dir que els professors les ensenyin. Qui ha de decidir quina història cal ensenyar han de ser els historiadors, no els ministres.

Onofre Vaquer.